Archive

Archive for Abril de 2015

Els errors de Podemos (II)

1413737410_930169_1413740113_noticia_fotograma

En aquesta vida, parafrasejant Benjamin Franklin, només hi ha dues certeses. La mort i el pagament d’impostos. I pel comú dels mortals impostos creixents, malgrat que les promeses electorals fossin, en el seu dia, les contràries. Pensem, per exemple, en què ha quedat la tan predicada rebaixa fiscal del PP en aquesta legislatura. La recaptació per IVA ha passat de 106.513 milions d’euros, el 2011, a 118.431 milions el 2014. Un increment total superior a l’11%. I la recaptació dels impostos directes, IRPF i Societats, ha passat de 102.010 a 111.202 milions. Un augment del 9%. Pablo Iglesias, el líder de Podemos, declarava en directe a La Sexta que aspira a situar la pressió fiscal d’Espanya en la mitjana d’Europa, quantificant l’increment de recaptació en 92.000 milions d’euros. Aquest increment dels impostos, el més important de la història d’Espanya, superaria de llarg el del PP.

El programa econòmic de Podemos planteja incrementar IRPF i Societats, IVA i Successions, Especials i Cotitzacions, reintroduint Patrimoni i altres taxes. La promesa d’una renda bàsica de 7.500 euros anuals per adult i 2.250 euros per menor és tan descaradament populista com prohibitivament cara. Quants vots es poden obtenir amb aquesta promesa? Però a quin preu? El propi partit reconeix que el tipus marginal d’IRPF s’enfilaria fins el 75% (enriguin-se del 56% actual de Catalunya) i l’impost sobre el benefici de les societats pujaria fins el 35% (quasi el triple que a Irlanda). Naturalment, els incentius que introdueixen aquestes mesures són perversos. Si els esforços productius són tan durament castigats i la renda bàsica és tan generosa, al final les empreses marxarien del país i els treballadors deixarien la feina. Els ciutadans es convertirien en súbdits de l’Estat, el gran ídol del qui tothom aspira viure a costa dels altres. En el límit, impostos tan elevats i confiscatoris reduirien la recaptació impositiva i el finançament de les despeses de l’Estat hauria de ser mitjançant l’emissió de més deute, si això és possible, o amb la creació directa de diner, després de sortir de l’euro. S’ha d’incentivar el treball i l’emprenedoria, i no pas el parassitisme o dependència de l’Estat. Pel que fa a l’IVA, proposen dos tipus impositius: un tipus reduït del 5% pels béns i serveis que siguin necessitats bàsiques, i un tipus general del 22% per a la resta. Naturalment, res justifica que la cultura hagi de beneficiar-se d’un IVA més baix. També en matèria d’impostos especials (tabac, alcohol…) hi hauria marge per incrementar la fiscalitat. L’IBI tindria un recàrrec sobre les vivendes desocupades i, naturalment, desapareixerien totes les exempcions aplicades a béns de l’església catòlica o escoles concertades. Els impostos municipals també augmentarien i s’introduirien noves exaccions com l’impost sobre la compravenda d’accions, els aranzels o els lloguers.

Aquesta proposta fiscal tan invasiva és una recepta segura de fracàs i empobriment social, aquí i a qualsevol lloc. La societat no pot avançar amb tants impostos i tan elevats. Per a què un vehicle pugui fer camí necessita un bon motor, rodes i carretera en bon estat. Un nivell de fiscalització tan elevat ens impediria l’accés als motors alemanys (aranzels i proteccionisme rampant), bloquejaria les rodes (intervencionisme excessiu) i deterioraria l’estat de les infraestructures (desincentius al treball productiu, consum de capital, caiguda de les inversions i insuficient manteniment). Els impostos han de ser reduïts i suficients per finançar una despesa pública també reduïda. La bombolla immobiliària i l’etapa d’exuberància irracional prèvia a la gran recessió del 2008 van inflar artificialment els ingressos públics. L’Estat no va dubtar a malgastar aquests ingressos extraordinaris en projectes irresponsables i en nòmines públiques descontrolades. Arribada la crisi, els ingressos públics es desplomen, però les despeses són força inflexibles a la baixa. Es faran fora de l’ajuntament les persones endollades que ara ocupen places consolidades? Molt difícilment. Els ingressos impositius de l’Estat varen arribar al 37,1% del PIB el 2007, la mitjana de la UE, però caigueren al 30,7% el 2009, al 31,8% el 2011 i al 32,5% el 2012. Actualment, la pressió fiscal d’Espanya és un 6,9% inferior a la mitjana de la UE28. És un error del PP voler tancar aquesta escletxa pujant impostos i reduint la despesa selectivament (menys inversió en sanitat i educació, però tots els diners necessaris per rescatar entitats financeres i banquers corruptes). I és un gran error de Podemos voler tancar aquesta escletxa pujant draconianament tots els impostos i creant-ne de nous. El que cal és rebaixar els impostos i també, naturalment, la despesa pública. El que cal és reduir un Estat disfuncional liderat per poca-vergonyes impúdics.

Els errors de Podemos (I)

NOCHE ELECTORAL EN PODEMOS

Quan una societat és colpejada per la crisi, especialment si el govern no consolida una majoria social i és afectat per la corrupció, assistim a una polarització de la societat i a la fragmentació política. Les formacions d’Albert Rivera i Pablo Iglesias certifiquen la fi del bipartidisme espanyol. Així com el primer suposa la versió més refinada de la socialdemocràcia nòrdica, el segon és una regressió al neomarxisme més ferotge (“leninisme amable” en paraules de Juan Carlos Monedero). El seu programa econòmic, profundament estatista, és un retorn a la planificació centralitzada, més pròpia de règims extints i fracassats, com la Unió Soviètica, o de repúbliques populistes bolivarianes com Venezuela. A més de disparar la despesa pública i incrementar els impostos, si això és encara possible, Podemos proposa la nacionalització completa de sectors estratègics com la banca i l’energia (actualment en règim d’oligopoli privat i privilegiades per l’Estat), implantar la renda bàsica i reduir l’edat de jubilació, expropiar vivendes desocupades i legalitzar l’okupació de pisos, impagar el deute públic i sortir de l’euro, augmentar el pes de l’Estat i reduir el del mercat. Malgrat que Pablo Iglesias intentarà moderar el seu missatge com més a prop estiguem de les eleccions, un programa tan radicalment estatista és incompatible amb la recuperació econòmica i la desaparició de la corrupció política.

Considerem el cas d’Argentina, un país extens i dotat de moltes riqueses naturals, però castigat per governs corruptes i institucions disfuncionals. A partir de la segona meitat del segle XIX, l’obertura comercial i el lliure comerç, la lliure mobilitat de capitals i l’estabilitat monetària en un règim de patró or, la captació d’inversions estrangeres i d’immigració europea, la defensa de la propietat privada i el compliment dels contractes, així com la separació de poders dins d’un acceptable Estat de dret, va catapultar la societat austral a una de les més pròsperes del planeta. El 1914, la renda per càpita d’Argentina era similar a la dels EUA i el sou mitjà a Buenos Aires un 80% superior al de París. Però a partir de 1930, l’economia oberta es tancarà, el tamany de l’Estat augmentarà, les regulacions es dispararan, el patró or s’abandonarà i s’abusarà de l’intervencionisme monetari i fiscal. I, avançant en el temps les receptes econòmiques de Podemos (no hi ha res de nou sota el sol), dispararen la despesa pública i els impostos, nacionalitzaren sectors estratègics (gas i electricitat, telèfon i comunicacions, ferrocarrils i transports), monetitzaren el deute públic mitjançant el Banc Central i crearen inflació. Avui, Argentina no és ni l’ombra del que va ser. Per desgràcia, però, els humans no aprenem mai dels errors. De fet, la supèrbia i l’arrogància porten a ni reconèixer els errors. I, d’aquesta manera, estem condemnats a repetir-los.

L’ascens de Ciutadans

rivera candidatos--644x362

Les últimes enquestes, al mateix temps que la crisi i la corrupció institucional continuen colpejant Espanya, ara amb Rato a la inacabable llista de governants caiguts, assenyalen la fi del bipartidisme PPSOE i l’ascens de noves formacions polítiques com Podemos i Ciutadans. Mentre que el partit neomarxista de Pablo Iglesias, líder autocràtic que centralitza tot el poder partidista en la seva persona, suposa una regressió i involució cap a la barbàrie totalitària, el partit d’Albert Rivera ofereix una imatge de renovació i modernitat. Ciutadans està escalant a velocitat vertiginosa amb la mateixa ambigüitat esquerra/dreta que utilitza Iglesias, però amb una imatge menys rupturista. Absorbeix el 50% dels vots d’UPD, un veritable cadàver polític després que Rosa Díez cometés l’error de donar carbassa a Rivera, el 20% dels vots del PP i el 13% del PSOE, situant-se a l’entorn del 18% del total i amb una forquilla de 55/60 diputats en el Congrés de Diputats (amb un total de 350 escons). L’estratègia centrista de Rivera obté els millors registres entre els que tenen 30 i 45 anys i amb estudis superiors. El líder de Ciutadans és també el dirigent polític més ben valorat d’Espanya.

Amb el fitxatge de Luis Garicano, prestigiós economista de la London School of Economics, Ciutadans presenta un aggiornamento o posada al dia de l’ideari socialdemòcrata. Donat que Espanya no ha conegut mai una tradició liberal basada en la llibertat d’elecció i la responsabilitat individual, tot partit que vulgui arribar a governar ha de promoure l’intervencionisme estatal i el paternalisme regulador amb el pretext de protegir l’individu i la societat de totes les amenaces externes, entre les que no s’hi inclou curiosament el propi intervencionisme estatista. Luis Garicano i Manuel Conthe han dissenyat un programa econòmic on la centralització paternalista del govern busca minimitzar les ineficiències i els incentius perversos generats per la regulació estatal. En l’àmbit de la lluita contra l’atur, un dels càncers de la nostra societat, proposen un contracte únic amb indemnització creixent i l’anomenada motxilla austríaca. El treballador acumularia cada mes un fons de capitalització que no serviria per pagar les pensions ni el subsidi d’atur, sinó la indemnització. En aquest compte d’estalvi individual, el treballador coneixeria en tot moment el seu total acumulat, i l’empresari no hauria de fer-se càrrec dels actuals 20 dies de salari per any treballat en els acomiadaments procedents o els 33 dies en els acomiadaments improcedents. També proposen crèdits fiscals per complementar les rendes salarials dels treballadors amb sous més baixos, bonificacions empresarials a la Seguretat Social per incentivar la contractació, xecs formatius concedits no a la institució formadora sinó al treballador, que elegiria el centre i les matèries de formació, i una llei de segona oportunitat que faciliti la renegociació dels passius als deutors de bona fe.

En el país del “¡Que inventen ellos!” (“Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó”, en paraules de Miguel de Unamuno), la formació de Rivera mostra una obsessió per la innovació. Espanya no ha destacat mai en aquest camp. El nombre de patents d’origen hispànic és molt reduït i el seu contingut tecnològic tan elevat com, en el seu dia, ho varen ser el pal del xupa xup o de la fregona. La innovació en els motors econòmics tradicionals, com la construcció i el turisme, és pràcticament inexistent. També la petita dimensió de les empreses dificulta poder aconseguir finançament i diversificar riscos en l’àmbit de recerca i desenvolupament. De fet, l’escassa activitat d’R+D+i es localitza en el sistema educatiu superior. I les universitats espanyoles es caracteritzen per estar més aviat d’esquena al sistema productiu i empresarial (amb excepcions notables com la pròpia FUB o el campus a Manresa de la UPC). El partit d’Albert Rivera promet capgirar aquesta situació i es fixa com objectiu arribar al 3% del PIB en recerca, desenvolupament i innovació, al mateix nivell que Dinamarca o Suècia. Un objectiu possiblement massa ambiciós, si es parteix de nivells inferiors a l’1,3%.

Més enllà dels aspectes quantitatius, és més important encara considerar els qualitatius. Dedicar molts recursos públics a la innovació no és cap garantia d’èxit, de la mateixa manera que tenir 2.500 km d’alta velocitat ferroviària no ens fa un país més pròsper. Més aviat passa el contrari. Imposar unes determinades directrius de recerca des de dalt pot significar immobilitzar recursos públics en projectes que no tenen viabilitat econòmica ni social. Moltes de les grans innovacions a escala mundial dels últims temps són fruit de l’esforç empresarial i del treball quotidià de milers de treballadors anònims en el dia a dia de l’empresa. Quin és l’origen de les càpsules de cafè o de la venda de productes on-line? Sorgeix de la rivalitat empresarial o de la il·luminació d’algun alt funcionari? Sorgeix de la realitat empresarial o d’algun despatx governamental? El quart país que més inverteix en R+D+i de la UE és Eslovènia, però el seu creixement acumulat des del 2008 és el -8,3%. En canvi, els dos països més rics de la UE, Luxemburg i Irlanda, inverteixen només l’1,16% i l’1,58% respectivament. La qualitat és molt més important que la quantitat. Per això, en lloc d’imposar objectius comuns no compartits, el partit d’Albert Rivera hauria de suprimir tot obstacle a la competència i abolir la regulació que distorsiona les decisions empresarials i familiars. La socialdemocràcia dels països nòrdics, com Dinamarca o Suècia, no és una planta que es pugui trasplantar directament i créixer en latituds més meridionals. Hi ha certes varietats que necessiten d’unes determinades condicions ambientals per desenvolupar-se. A Espanya cal alguna cosa més que copiar el model social que funciona raonablement bé al Nord d’Europa.

Surrealisme monetari: Interessos negatius

dali-01

Espanya, que a l’estiu del 2012 es veia fora de l’euro per la crisi del deute sobirà i el descontrol de la prima de risc, ha passat a emetre deute públic a interès negatiu. El Tresor espanyol, per tant, igual que el d’Alemanya o Dinamarca, cobra als inversors que li confien els seus estalvis. Els estalviadors que presten els diners a l’Estat paguen per aquest concepte. És una situació surrealista que ni el propi Dalí podia imaginar en els seus deliris pictòrics. En lloc de cobrar un interès positiu del 5%, per exemple, renunciant a 100 euros avui a canvi de cobrar-ne 105 l’any vinent, l’inversor paga 100 euros avui i en recupera només 99 al cap d’un any. Com s’explica aquesta aberració monetària? Bàsicament, per les operacions d’injecció de liquiditat del Banc Central Europeu (BCE).

El BCE està comprant deute pública als bancs a base d’imprimir nous bitllets o, el que és el mateix, augmentant les reserves monetàries que els bancs comercials tenen en el BCE. Aquest excés de liquiditat no troba demanda solvent en el mercat. Els motius són que els ajustos necessaris de l’estructura productiva, des de l’esclat de la crisi, no s’han completat del tot. Els preus dels pisos han baixat, sí, però no el suficient per buidar l’excés d’immobles que no troben comprador. Els agents econòmics continuen estant molt endeutats i no poden assumir nous deutes. La situació econòmica, per molt que el govern ens la dulcifiqui, està lluny de la millora estructural. Al final, per tant, els bancs tenen un excés de liquiditat que no saben com gestionar-lo. Si guarden els diners en el BCE aquest els cobra un -0,2% i si els tanquen a la cambra cuirassada les despeses pugen a un 2% anual. L’opció menys dolenta acaba sent prestar el nou diner a governs eficients i poc corruptes, com l’alemany o el suís, pagant pel servei de “custòdia” de l’efectiu. També una part del nou diner creat es canalitza a la Borsa de valors, explicant això el comportament alcista de l’Íbex 35, per exemple, i multiplicant les pràctiques de risc del Shadow Banking o Banca a l’Ombra.

El que és important explicar és que aquesta situació tan anòmala no és la solució de la crisi ni pot durar massa temps. El fàcil recurs a la creació de diners és similar a la injecció intravenosa de droga dura. A curt termini genera al·lucinacions col·lectives. A mitjà termini debilita el teixit social. I a llarg termini, si no s’atura, produeix la mort per desestructuració social, desencaix de la producció i bombolles hiperinflacionistes. Els alemanys recorden les tràgiques conseqüències de la hiperinflació de la República de Weimer (1921-1923). De fet, tothom ho hauria de recordar. Les ferides socials i econòmiques creades varen ser tan brutals que contribuiren al triomf democràtic d’un sistema autoritari i totalitari que conduiria Europa i el món a la Segona Guerra Mundial. De moment, els governs estan encantats de poder finançar el seu deute a cost nul. La hiperinflació no es veu per enlloc i, si de cas, el Quantitative Easing pot contribuir a allunyar l’espectre de la deflació, tan temuda pels governs a l’incrementar el valor real del deute i disminuir la recaptació impositiva.

Amb interessos nuls o negatius, les despeses financeres a pagar disminueixen i milloren momentàniament les finances públiques. Els polítics aturen totes les reformes estructurals pendents i es centren a guanyar les properes eleccions. Però que no ens enganyin del tot. La fabricació de diners no equival al miracle de convertir les pedres en aliments. Més diners no vol dir necessàriament més riquesa. Si els euros ara acumulats continuen perdent valor, s’acabaran utilitzant pel consum o la inversió. El risc d’inflació no ha desaparegut.  I tipus d’interès nuls o negatius eliminen tot incentiu a l’estalvi o, el que és el mateix, cronifiquen l’endeutament. Famílies i empreses aturaran el sa i necessari procés de sanejament financer, posposant l’amortització dels crèdits. Al cap i a la fi, endeutar-se surt gratis. I l’Estat abusarà del deute públic per finançar projectes inviables econòmicament, però interessants electoralment. S’alimentarà la bombolla del deute públic, la veritable cèl·lula mare de totes les bombolles. Fixem-nos com s’eixampla la base de les bombolles. La bombolla tecnològica del 2000 tenia una base força estreta. La bombolla immobiliària del 2008 ja afecta a molta més gent. La bombolla del deute públic no afecta només a tots els contribuents, sinó també als futurs contribuents que encara no han nascut… La càrrega financera es traslladarà a les generacions futures en el moment en què el tipus d’interès recuperi la normalitat. Aleshores, com va dir el rei Lluís XV de França, vindrà el diluvi. Però quan això passi, els uns estaran perfectament protegits amb plans de pensions i rendes vitalícies. I els altres hauran de lluitar per sobreviure i no ofegar-se.

Espanya: milloren les dades d’atur?

empresa-alemana--644x362

Les contractacions avançades per preparar la Setmana Santa han maquillat les xifres d’atur del mes de març (60.000 aturats menys i 160.000 ocupats més). El president Rajoy, mostrant-se molt satisfet amb les dades i triomfalista davant les properes eleccions, les ha qualificat com “les millors de la història”. Oblida, però, que a l’inici del seu mandat, el desembre de 2011, les xifres d’ocupació eren de 17,1 milions i ara només són 16,8 milions. I que el número d’aturats era de 4.422.000, mentre que ara són 4.452.000. La ministra Báñez parla de canvi “estructural” en el mercat de treball, però passa per alt que és el sector dels serveis, el més exposat al turisme, el responsable del 82% de la reducció de l’atur, mentre que el paper de la indústria, creador de llocs de treball estables, és negligible. Tampoc menciona que un 85% dels nous contractes signats al març van ser temporals i amb caràcter purament estacional.

L’ocupació en els serveis està vinculada amb el consum privat, com en restaurants i comerços, o amb el consum públic, com en sanitat i educació. El necessari canvi en l’estructura productiva de l’economia no s’albira a l’horitzó. El consum no és la causa del creixement, sinó el seu efecte, i està sobrerepresentat en el càlcul oficial de les macromagnituds, que ometen intencionalment totes les etapes productives intermèdies prèvies i necessàries per arribar al consumidor final. La reactivació del consum computa com increment del PIB, però significa la tornada a colls d’ampolla en el creixement i a la reaparició de dèficits exteriors. Donat que la base industrial espanyola és feble, a més d’haver perdut múscul des de la Gran Recessió del 2008, el consum final descansa en l’increment de les importacions, sense possibilitat de poder oferir exportacions en contrapartida. Això incrementa els desequilibris en la balança de pagaments, i no oblidem que Espanya ja té un deute exterior colossal, bàsicament en mans privades, per valor superior a 1,5 bilions de dòlars. Només els Estats Units ens superen, però amb dues diferèrencies importants. En termes relatius, el deute exterior dels EUA és el 35% del seu PIB, però el 105% del PIB d’Espanya. I, per suposat, els nord-americans tenen el privilegi de poder emetre dòlars a cost zero per pagar els cotxes alemanys i japonesos o les mercaderies xineses. En canvi, Espanya només ofereix bàsicament turisme de sol i platja.

La crua realitat és que l’atur mitjà a la UE és del 9,8%, destacant en positiu Alemanya (4,8%) i Àustria (5,3%), i en negatiu Grècia (26%) i Espanya (23,2%). La millora més notable és la d’Estònia, que ha aplicat un programa de severes reduccions de la despesa pública. En canvi, l’atur juvenil més elevat és el d’Espanya (50,7%). En contra de les aparences, no hi ha una relació directa entre consum/despesa i ocupació. Per desgràcia, però, les falàcies de Lord Keynes estan molt arrelades i els polítics, alentats pels sindicats i poderosos grups de pressió, i amb la benedicció acadèmica del mainstream keynesià i neoclàssic, no dubta a emprendre i aplaudir ambiciosos programes d’estímul monetari i fiscal. Més emissió de diners a tipus d’interès nuls o, fins i tot, negatius. I més consum públic i projecció d’obra pública ruïnosa, com l’AVE. És un greu error. Com a molt, pot significar un descens de l’atur momentani i temporal, a costa d’empitjorar el futur. Pa per avui, fam per demà. El camí correcte és just el contrari. És necessari la reducció del consum o, el que és el mateix, l’increment de l’estalvi i, especialment, la reducció de la despesa pública i la moderació dels impostos. Cal adoptar el model dels països bàltics, com Estònia. que va retallar despesa pública el 2008 per import del 5% del PIB i el 2009 per import del 9% del PIB. L’austeritat d’avui és la base del creixement futur i, per tant, del superior consum del demà. I els resultats reals són molt clars. Aquests són els d’Estònia:

01

 

Els d’Espanya, pel contrari, són força diferents.

Alemanya i les claus de la recuperació

BM Erhard 1963

És reconfortant i esperançador comprovar com el cor europeu a la pròspera i industrial Baden-Württemberg (Stuttgart) lidera unes encertades polítiques econòmiques que, més enllà de la molt visible prosperitat i progrés aconseguits, marca el camí per superar la crisi. El primer que crida l’atenció és que el nivell d’atur es pot considerar nul (atur friccional inferior al 5%). A Alemanya, el líder natural d’Europa, tothom qui vol treballar ho pot fer. I és que el país germànic, després de patir un alarmant atur de l’11% el 2005 (Espanya té el 24%!) va fer correctament els deures, liberalitzant el mercat de treball.

Amb la introducció de les reformes Hartz es completa la descentralització de la negociació col·lectiva, en el sentit de permetre més llibertat de negociació de les condicions laborals entre empresari i treballador, aprofundint també en la moderació salarial. La reducció selectiva d’impostos i contribucions socials augmenta la demanda de treball, alhora que es millora l’eficàcia dels serveis del sistema públic d’ocupació i es redueixen els incentius dels subsidis d’atur a allargar innecessàriament la tornada al mercat laboral. Els serveis públics van passar d’oferir els tradicionals cursos de formació, ineficaços per a reincorporar-se en el mercat, o projectes d’ocupació pública molt costosos pel conjunt de la societat, a centrar tots els esforços en la reinserció laboral com a única i absoluta prioritat. Aquesta liberalització, acompanyada de la reforma integral de les polítiques d’ocupació tant actives com passives, ha reduït vertiginosament el nivell estructural i cíclic de l’atur.

Els alemanys no entenen la manca de voluntat política a Espanya per fer el mateix. No entenen que una societat normal pugui presentar els nostres nivells d’atur. El treball no només genera creixement i ingressos públics a l’Estat, sinó que també contribueix a l’autorealització personal i a la disminució dels índexs de robatoris, criminalitat i pobresa. Apart d’ostensiblement més nets, els carrers d’Alemanya són molt segurs. Els teutons, al conèixer que la taxa d’atur juvenil espanyol supera el 50%, una quarta part del total de l’eurozona, et pregunten immediatament sobre el nivell d’inseguretat ciutadana i de robatoris al carrer. Tanta ociositat forçosa reforça la imatge del Lazarillo de Tormes, un trapella que es dedica a robar i enganyar un cec, com l’estereotip social d’Espanya.

Després de la II Guerra Mundial, Ludwig Erhard va ser l’artífex del miracle econòmic alemany (Wirtschaftwunder) amb la supressió dels controls de preus i la reforma monetària i fiscal. Va permetre, malgrat l’oposició de les potències ocupants, que els preus es fixessin lliurement segons les forces de l’oferta i la demanda. Va substituir la vella moneda, el Reichsmark, per una de nova, el Deutschemark, reduint l’oferta monetària un 97% i estabilitzant-la. També va reduir ostensiblement els impostos. D’una taxa impositiva del 85% (!) per una renda mitjana, es va passar a un moderat 18%. La despesa pública també es va racionalitzar i disminuir.

Avui, Alemanya es troba en disposició de liderar la superació de la crisi si la UE aplica les mateixes receptes de liberalització econòmica, control monetari, moderació dels impostos i reducció de la despesa pública. Aquest és el camí cap a la prosperitat i el creixement, amb més llibertat i justícia social. Si, pel contrari, es continuen posant obstacles a la lliure competència, tot garantint els privilegis de l’oligarquia extractiva que prospera amb les seves relacions de connivència amb la política, es continua amb les polítiques monetàries expansives del Banc Central, i les confiscatòries i draconianes polítiques fiscals, acompanyades de descontrol en la despesa pública i explosió del deute públic, Europa caurà en la misèria i perdrà, potser per sempre, el paper hegemònic que va tenir durant el segle XIX. El que està en joc és massa valuós com per equivocar el camí a seguir. Europa pot tornar a renéixer de les cendres. Les solucions es troben al seu abast. Les claus de la desfeta, però, també.