Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Surrealisme monetari: Interessos negatius

Surrealisme monetari: Interessos negatius

dali-01

Espanya, que a l’estiu del 2012 es veia fora de l’euro per la crisi del deute sobirà i el descontrol de la prima de risc, ha passat a emetre deute públic a interès negatiu. El Tresor espanyol, per tant, igual que el d’Alemanya o Dinamarca, cobra als inversors que li confien els seus estalvis. Els estalviadors que presten els diners a l’Estat paguen per aquest concepte. És una situació surrealista que ni el propi Dalí podia imaginar en els seus deliris pictòrics. En lloc de cobrar un interès positiu del 5%, per exemple, renunciant a 100 euros avui a canvi de cobrar-ne 105 l’any vinent, l’inversor paga 100 euros avui i en recupera només 99 al cap d’un any. Com s’explica aquesta aberració monetària? Bàsicament, per les operacions d’injecció de liquiditat del Banc Central Europeu (BCE).

El BCE està comprant deute pública als bancs a base d’imprimir nous bitllets o, el que és el mateix, augmentant les reserves monetàries que els bancs comercials tenen en el BCE. Aquest excés de liquiditat no troba demanda solvent en el mercat. Els motius són que els ajustos necessaris de l’estructura productiva, des de l’esclat de la crisi, no s’han completat del tot. Els preus dels pisos han baixat, sí, però no el suficient per buidar l’excés d’immobles que no troben comprador. Els agents econòmics continuen estant molt endeutats i no poden assumir nous deutes. La situació econòmica, per molt que el govern ens la dulcifiqui, està lluny de la millora estructural. Al final, per tant, els bancs tenen un excés de liquiditat que no saben com gestionar-lo. Si guarden els diners en el BCE aquest els cobra un -0,2% i si els tanquen a la cambra cuirassada les despeses pugen a un 2% anual. L’opció menys dolenta acaba sent prestar el nou diner a governs eficients i poc corruptes, com l’alemany o el suís, pagant pel servei de “custòdia” de l’efectiu. També una part del nou diner creat es canalitza a la Borsa de valors, explicant això el comportament alcista de l’Íbex 35, per exemple, i multiplicant les pràctiques de risc del Shadow Banking o Banca a l’Ombra.

El que és important explicar és que aquesta situació tan anòmala no és la solució de la crisi ni pot durar massa temps. El fàcil recurs a la creació de diners és similar a la injecció intravenosa de droga dura. A curt termini genera al·lucinacions col·lectives. A mitjà termini debilita el teixit social. I a llarg termini, si no s’atura, produeix la mort per desestructuració social, desencaix de la producció i bombolles hiperinflacionistes. Els alemanys recorden les tràgiques conseqüències de la hiperinflació de la República de Weimer (1921-1923). De fet, tothom ho hauria de recordar. Les ferides socials i econòmiques creades varen ser tan brutals que contribuiren al triomf democràtic d’un sistema autoritari i totalitari que conduiria Europa i el món a la Segona Guerra Mundial. De moment, els governs estan encantats de poder finançar el seu deute a cost nul. La hiperinflació no es veu per enlloc i, si de cas, el Quantitative Easing pot contribuir a allunyar l’espectre de la deflació, tan temuda pels governs a l’incrementar el valor real del deute i disminuir la recaptació impositiva.

Amb interessos nuls o negatius, les despeses financeres a pagar disminueixen i milloren momentàniament les finances públiques. Els polítics aturen totes les reformes estructurals pendents i es centren a guanyar les properes eleccions. Però que no ens enganyin del tot. La fabricació de diners no equival al miracle de convertir les pedres en aliments. Més diners no vol dir necessàriament més riquesa. Si els euros ara acumulats continuen perdent valor, s’acabaran utilitzant pel consum o la inversió. El risc d’inflació no ha desaparegut.  I tipus d’interès nuls o negatius eliminen tot incentiu a l’estalvi o, el que és el mateix, cronifiquen l’endeutament. Famílies i empreses aturaran el sa i necessari procés de sanejament financer, posposant l’amortització dels crèdits. Al cap i a la fi, endeutar-se surt gratis. I l’Estat abusarà del deute públic per finançar projectes inviables econòmicament, però interessants electoralment. S’alimentarà la bombolla del deute públic, la veritable cèl·lula mare de totes les bombolles. Fixem-nos com s’eixampla la base de les bombolles. La bombolla tecnològica del 2000 tenia una base força estreta. La bombolla immobiliària del 2008 ja afecta a molta més gent. La bombolla del deute públic no afecta només a tots els contribuents, sinó també als futurs contribuents que encara no han nascut… La càrrega financera es traslladarà a les generacions futures en el moment en què el tipus d’interès recuperi la normalitat. Aleshores, com va dir el rei Lluís XV de França, vindrà el diluvi. Però quan això passi, els uns estaran perfectament protegits amb plans de pensions i rendes vitalícies. I els altres hauran de lluitar per sobreviure i no ofegar-se.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: