Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Els errors de Podemos (II)

Els errors de Podemos (II)

1413737410_930169_1413740113_noticia_fotograma

En aquesta vida, parafrasejant Benjamin Franklin, només hi ha dues certeses. La mort i el pagament d’impostos. I pel comú dels mortals impostos creixents, malgrat que les promeses electorals fossin, en el seu dia, les contràries. Pensem, per exemple, en què ha quedat la tan predicada rebaixa fiscal del PP en aquesta legislatura. La recaptació per IVA ha passat de 106.513 milions d’euros, el 2011, a 118.431 milions el 2014. Un increment total superior a l’11%. I la recaptació dels impostos directes, IRPF i Societats, ha passat de 102.010 a 111.202 milions. Un augment del 9%. Pablo Iglesias, el líder de Podemos, declarava en directe a La Sexta que aspira a situar la pressió fiscal d’Espanya en la mitjana d’Europa, quantificant l’increment de recaptació en 92.000 milions d’euros. Aquest increment dels impostos, el més important de la història d’Espanya, superaria de llarg el del PP.

El programa econòmic de Podemos planteja incrementar IRPF i Societats, IVA i Successions, Especials i Cotitzacions, reintroduint Patrimoni i altres taxes. La promesa d’una renda bàsica de 7.500 euros anuals per adult i 2.250 euros per menor és tan descaradament populista com prohibitivament cara. Quants vots es poden obtenir amb aquesta promesa? Però a quin preu? El propi partit reconeix que el tipus marginal d’IRPF s’enfilaria fins el 75% (enriguin-se del 56% actual de Catalunya) i l’impost sobre el benefici de les societats pujaria fins el 35% (quasi el triple que a Irlanda). Naturalment, els incentius que introdueixen aquestes mesures són perversos. Si els esforços productius són tan durament castigats i la renda bàsica és tan generosa, al final les empreses marxarien del país i els treballadors deixarien la feina. Els ciutadans es convertirien en súbdits de l’Estat, el gran ídol del qui tothom aspira viure a costa dels altres. En el límit, impostos tan elevats i confiscatoris reduirien la recaptació impositiva i el finançament de les despeses de l’Estat hauria de ser mitjançant l’emissió de més deute, si això és possible, o amb la creació directa de diner, després de sortir de l’euro. S’ha d’incentivar el treball i l’emprenedoria, i no pas el parassitisme o dependència de l’Estat. Pel que fa a l’IVA, proposen dos tipus impositius: un tipus reduït del 5% pels béns i serveis que siguin necessitats bàsiques, i un tipus general del 22% per a la resta. Naturalment, res justifica que la cultura hagi de beneficiar-se d’un IVA més baix. També en matèria d’impostos especials (tabac, alcohol…) hi hauria marge per incrementar la fiscalitat. L’IBI tindria un recàrrec sobre les vivendes desocupades i, naturalment, desapareixerien totes les exempcions aplicades a béns de l’església catòlica o escoles concertades. Els impostos municipals també augmentarien i s’introduirien noves exaccions com l’impost sobre la compravenda d’accions, els aranzels o els lloguers.

Aquesta proposta fiscal tan invasiva és una recepta segura de fracàs i empobriment social, aquí i a qualsevol lloc. La societat no pot avançar amb tants impostos i tan elevats. Per a què un vehicle pugui fer camí necessita un bon motor, rodes i carretera en bon estat. Un nivell de fiscalització tan elevat ens impediria l’accés als motors alemanys (aranzels i proteccionisme rampant), bloquejaria les rodes (intervencionisme excessiu) i deterioraria l’estat de les infraestructures (desincentius al treball productiu, consum de capital, caiguda de les inversions i insuficient manteniment). Els impostos han de ser reduïts i suficients per finançar una despesa pública també reduïda. La bombolla immobiliària i l’etapa d’exuberància irracional prèvia a la gran recessió del 2008 van inflar artificialment els ingressos públics. L’Estat no va dubtar a malgastar aquests ingressos extraordinaris en projectes irresponsables i en nòmines públiques descontrolades. Arribada la crisi, els ingressos públics es desplomen, però les despeses són força inflexibles a la baixa. Es faran fora de l’ajuntament les persones endollades que ara ocupen places consolidades? Molt difícilment. Els ingressos impositius de l’Estat varen arribar al 37,1% del PIB el 2007, la mitjana de la UE, però caigueren al 30,7% el 2009, al 31,8% el 2011 i al 32,5% el 2012. Actualment, la pressió fiscal d’Espanya és un 6,9% inferior a la mitjana de la UE28. És un error del PP voler tancar aquesta escletxa pujant impostos i reduint la despesa selectivament (menys inversió en sanitat i educació, però tots els diners necessaris per rescatar entitats financeres i banquers corruptes). I és un gran error de Podemos voler tancar aquesta escletxa pujant draconianament tots els impostos i creant-ne de nous. El que cal és rebaixar els impostos i també, naturalment, la despesa pública. El que cal és reduir un Estat disfuncional liderat per poca-vergonyes impúdics.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: