Ada Colau i el futur de Barcelona

De la lectura de les darreres eleccions se’n desprèn el retrocés significatiu, però no l’esfondrament, del bipartidisme. El partit de Mariano Rajoy ha perdut dos milions i mig de vots i el de Pedro Sánchez vuit-cents mil. El bipartidisme, però, continua ocupant un 52% dels vots, encara que estaven situats per sobre del 70%. El bipartidisme, amb la irrupció important, però no decisiva, de Podem i Ciutadans, continua. El mercat polític espanyol continua sent força oligopòlic i, malgrat les garrotades rebudes pel PPSOE, el que passa avui no té res a veure amb el que va passar l’octubre del 1982, quan el triomf del PSOE va suposar la desaparició de la UCD.

En segon lloc, a Catalunya hi ha la lectura simple que el bloc sobiranista, sumant CiU, ERC i CUP, avança sense aconseguir creuar el llindar del 50%. Però aquesta és una anàlisi precipitada i segurament interessada. El fet més important i destacable de les eleccions municipals del passat 24 de maig és probablement la victòria d’Ada Colau a Barcelona i el gran resultat de Manuela Carmena a Madrid. Els partits neomarxistes, marques blanques de la formació liderada per Pablo Iglesias, han triomfat a les grans ciutats. Podem no és encara una alternativa de govern a nivell estatal, però sí a nivell urbà. I això no és un fet intranscendent. El 12 d’abril de 1931 Espanya se’n va anar a dormir monàrquica i es va llevar republicana per la victòria aconseguida només a les grans ciutats. S’haurà de veure si els partits d’extrema esquerra, sorgits del moviment natural d’indignació popular davant la corrupció institucional, seran capaços de capitalitzar els avenços aconseguits a Madrid, Barcelona, València i Saragossa.

A més del seu profund estatisme i desconeixement de la força creativa i coordinadora de la funció empresarial competitiva, el marxisme mai ha confraternitzat amb el dret d’autodeterminació. Per tant, la victòria de Colau a Barcelona suposa un fre al procés independentista i amenaça la lectura sobiranista que se’n vulgui fer de les properes eleccions del 27 de setembre, confirmades pel president Mas. La capital de Catalunya no s’ha alineat amb la independència i la pretesa hegemonia sobiranista, que va assolir una victòria simbòlica el 9-N, es troba ara molt pansida. En el 2014, Barcelona ha estat la vuitena ciutat europea més atractiva per a la inversió estrangera provinent dels EUA, Alemanya i França, generant més de 7.000 llocs de treball. Colau haurà de canviar el seu discurs si no vol perdre-la. La ciutat comtal, la més atractiva del sud d’Europa per als capitals estrangers i la més globalitzada d’Espanya, capaç d’atreure nou milions de turistes a l’any, tindrà com alcaldessa una destacada líder antiglobalització. Són ironies del destí. Hi està en joc el prestigi de la marca Barcelona i el projecte nacional de Catalunya.

Liliputisme empresarial

Aquesta setmana s’han presentat dos estudis de lectura complementària. El Monitor Anual de Salaris d’Adecco constata la caiguda dels salaris, especialment a Catalunya, i la pèrdua de poder adquisitiu. Concretament, el 2014 cada català va cobrar de mitjana 1.715 euros bruts al mes, un 17% menys que la mitjana dels seus homòlegs europeus, i només per sobre dels països de l’Est, Grècia, Portugal i Malta. Si el 1975 la renda per càpita d’Espanya, comparada amb la dels països europeus de la CEE, era del 81,4%, quaranta anys més tard és només del 74,6%. En els darrers cinc anys, el poder adquisitiu dels treballadors catalans ha disminuït un 9,6%, producte de la disminució salarial i la lleugera inflació en els béns de consum. Aquest fet va acompanyat d’una perillosa i creixent desigualtat entre els salaris més elevats i els més baixos. I és totalment contrari al creixement sa i sostenible caracteritzat per l’increment de la productivitat i dels salaris, amb preus de consum estables o lleugerament a la baixa. Som més pobres i més desiguals. Potser més competitius per les retallades salarials, però no més productius. I mentre l’ajust de la crisi el suporten els costos laborals, altres costos com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència, incrementen any rere any. Per sectors, la indústria és el més ben remunerat, mentre que a la part baixa hi ha els empleats de la construcció i els de serveis.

Per altra banda, Pimec, la patronal de la petita empresa catalana, ha presentat un document on apunta vuit arguments a favor d’empreses més grans: 1) Economies d’escala o reduccions del cost mitjà quan la dimensió empresarial augmenta;
2) Majors nivells de productivitat: els salaris són més alts en les empreses més grans;
3) Major especialització del personal;
4) Més capacitat d’innovació de la gran empresa;
5) Major internacionalització i accés als mercats: el volum de vendes a l’estranger de les pimes continua sent relativament reduït;
6) Major capacitat inversora i millor accés al finançament;
7) Major capacitat negociadora davant de proveïdors;
8) Major nivell de rendibilitat.

I quina és la dimensió mitjana de l’empresa catalana? Només 5 treballadors. Massa petites, especialment si considerem que la del Regne Unit en té 5,6 i la d’Alemanya 7,6. I quina és la situació al Bages? En positiu, que el pes de la indústria és important i superior al 40% del valor afegit brut total (més del 30% de l’ocupació). En negatiu, però, destaca:
1) És una indústria, en general, de baixa tecnologia;
2) Un 25% de les empreses presenten endeutaments massa elevats, són addictes al crèdit, no estan sanejades i, per tant, són especialment vulnerables a la conjuntura econòmica (zombis empresarials);
3) Són massa petites i només tenen 4 treballadors de mitjana.
És especialment important, per tant, superar aquest liliputisme o nanisme empresarial. Ens cal una indústria amb més base tecnològica, financerament sanejada i de dimensió més gran. I per això, al marge de la crisi econòmica que alguns ja donen (equivocadament) per superada, és imprescindible un tractament administratiu i fiscal menys agressiu i més benigne. Com pot créixer una empresa constantment amenaçada per l’espasa de Dàmocles, en forma de normatives abstruses i impostos confiscatoris?  

Espanya i la fallida de l’Estat del Benestar

La Comissió Europea ha presentat aquesta setmana l’informe sobre l’envelliment de la població a la Unió Europea. Les dades per Espanya són demolidores i representen una veritable bomba de rellotgeria al model existent d’Estat del Benestar. La comparativa entre les dades actuals i les projeccions fins l’any 2060 destaca la pèrdua de població total (de 46,6 a 41 milions) i un acusat envelliment de la societat. La població infantil disminueix (del 15,2% al 13,4% del total), la població en edat de treballar presenta una davallada molt important (del 67% al 56,5%), mentre que la progressiva jubilació de la generació del baby boom dispara el percentatge de població amb més de 65 anys (del 17,9% actual a més del 30% l’any 2060). Els índexs de sobreenvelliment també augmenten. Concretament, la població amb més de 80 anys a Espanya quasi es triplicarà, passant del 5,6% al 15% del total. I és que l’esperança de vida serà de 85 anys pels homes i 90 anys per les dones. Caldrà veure, però, si més quantitat d’anys es podran acompanyar, o no, de més qualitat de vida. 

En el sistema actual de previsió social, aquests canvis demogràfics incideixen directament en la despesa pública social. Les malalties cròniques associades a l’envelliment incrementen els costos de salut i dependència, mentre que la pèrdua de població en edat escolar (la taxa de fertilitat continuarà molt baixa) implica menys despesa en educació. El gran problema, però, està en les pensions. Si ara hi ha quatre persones en edat de treballar per cada pensionista, el 2060 només n’hi haurà dues. En termes d’ocupació, ara 1,9 treballadors en actiu sostenen 1 jubilat i la Comissió Europea preveu que es passi a només 1,2 treballadors. I això amb el supòsit tremendament optimista d’aconseguir reduir l’atur a només el 7%, quan actualment el tenim en el 23%. Si l’atur no es redueix dràsticament, i res fa pensar que sigui així, per cada jubilat hi haurà menys d’un treballador en actiu. El sistema piramidal que tenim, on els ocupats sostenen els jubilats, és insostenible i va camí del col·lapse i l’esfondrament.

L’expansió estatal sense precedents va portar l’admirat Estat del Benestar de Suècia, a inicis de la dècada de 1990, a una crisi comparable. La despesa pública del país nòrdic absorbia dues terceres parts del PIB total, els impostos també eren elevadíssims i els generosos subsidis estatals reduïen els incentius al treball productiu. La societat sueca, conscient del problema, va fer els deures. Es va reformar l’estructura de l’Estat, reduint impostos i despesa improductiva, desregulant i estimulant la competència. Espanya ha d’introduir també reformes estructurals amb caràcter urgent si vol salvar el seu model social, on les pensions són un pacte implícit entre generacions que intenta trobar l’equilibri de la societat. Cal posar en marxa ara mateix polítiques destinades a augmentar la població activa, fomentant la natalitat i millorant la gestió de la immigració, capgirant la tendència regressiva de la inversió en educació i promovent la innovació i l’increment de productivitat.

En plena campanya electoral, però, quin polític reconeix obertament aquesta crisi estructural? Qui renuncia a l’insult gratuït de l’oponent per presentar propostes positives? Qui va més enllà del tacticisme més miop dirigit a aconseguir el poder, deixant rere seu una empremta de destrucció, per construir un nou model d’Estat? Hi ha alguna proposta consensuada per les principals institucions de l’Estat per intentar salvar el model de protecció social? Doncs sí, una. El govern espanyol, en plena campanya electoral, promet apujar entre un 5% i un 15% la paga a les jubilades amb dos fills o més. Els increments seran del 5% per a les que hagin tingut dos fills, del 10% per a les que en tinguin tres, i del 15% per a les jubilades amb quatre fills o més. Aquesta és una mostra més del populisme imperant a la política espanyola. Com quan Zapatero va prometre el xec-nadó de 2.500 euros per naixement o adopció l’estiu de 2007. Recorden quan va durar la mesura estrella llançada abans de les eleccions del 2008? Menys de 3 anys. Una vegada més, davant d’un repte colossal, el govern defuig el tema i es refugia en el més maldestre màrqueting electoral. I així es va (de)construint una societat.

El monopoli i el futbol

El futbol ha acaparat aquesta setmana, com és habitual, molta atenció. L’esport rei, moderna reedició del panem et circenses de l’Antiga Roma, s’utilitza com la solució alienant dels greus problemes socials i econòmics d’Espanya i Catalunya. Els triomfs esportius, però, són efímers i es pot passar de l’eufòria exultant al fracàs humiliant amb molta facilitat. El nivell de joc del Barça i del Real Madrid, en tot cas, lidera el futbol europeu i domina la lliga nacional amb una superioritat insultant i absoluta. Els dos equips s’han repartit 25 dels últims 30 campionats de lliga (13 el Barça i 12 el Real Madrid). La present edició no en serà cap excepció perquè, a manca de disputar 3 partits, el duopoli dominant suma 172 punts, quasi equivalents a la suma dels sis darrers equips, i la diferència amb el tercer classificat és de 9 punts.

Una de les múltiples funcions que s’atribueixen a l’Estat és la defensa de la competència i la lluita contra les situacions de monopoli. Es diu que el mercat pot generar abusos de posició dominant i que es necessita la supervisió de les autoritats públiques per evitar aquestes situacions i garantir la igualtat d’oportunitats. Recordem, per exemple, com la UE ha imposat a Microsoft un conjunt de multes superior als 2.000 milions d’euros per, entre altres motius, regalar el seu propi navegador d’Internet. Lluny de considerar-ho un acte empresarial de creació de valor i fidelització del client, l’excomissari Almunia ho va considerar “una infracció molt greu que s’havia de sancionar en conseqüència”. Recentment, l’actual comissària europea de competència, la danesa Margrete Vestager, ha acusat formalment Google de posició dominant en el mercat de cercadors d’Internet. El delicte del que s’acusa a l’empresa fundada per Larry Page i Sergey Brin és afavorir el seu servei de Google Shopping en les recerques de comparació de preus. Com si quan entrem a demanar informació en una empresa, aquesta ens hagués d’oferir, abans que els seus serveis, la informació de la competidora. La multa que es podria imposar a Google per aquestes pràctiques supera els 6.000 milions d’euros, el 10% de la facturació anual (!). En altres circumstàncies de monopoli, les autoritats públiques han procedit a la divisió de l’empresa en diferents subunitats més petites per promoure la competència entre elles. O s’ha procurat la igualtat d’oportunitats.

En canvi, el repartiment dels drets televisius del futbol espanyol continua sent molt desigual i beneficia descaradament els dos equips dominants. No es podrien plantejar les autoritats competents fragmentar el duopoli dominant per fer la lliga més competitiva? Per què no es multen els clubs com es fa amb algunes empreses? Per què s’apliquen normes tan diferents?