Arxius

Archive for Juny de 2015

Grècia i l’abisme

Teenagers hands playing tug-of-war with used rope

L’estira-i-arronsa continu i passat de rosca entre Grècia i els seus creditors s’acosta al desenllaç. Aquest diumenge, els polítics grecs sotmetran a referèndum l’aprovació de les propostes de la troica (la UE, el BCE i el FMI). En definitiva, els deutors votaran sobre el seu dret a continuar rebent finançament aliè, sense retornar ni capital ni interessos. Faltaria més! En un curiós exercici de democràcia asimètrica, a l’altre costat de la negociació els creditors no tenen ni veu ni vot en tot l’assumpte. Què passa amb els 30.000 milions d’euros que els ciutadans espanyols hem prestat a Grècia, per intermediació dels polítics espanyols? I amb els 55.000 milions dels ciutadans francesos o els 73.000 milions dels alemanys? Aquests no compten? Aquí ningú ens demana la nostra opinió? No ens demanen si volem recuperar els nostres diners? S’ha de continuar finançant ad infinitum les estructures corruptes de l’Estat grec?

El govern populista de Tsipras denuncia la interferència de la UE en els assumptes interns de Grècia, però la lectura també es pot fer a l’inrevés. El govern ultraesquerrà de Syriza utilitza com a ostatge el poble grec per tal de pressionar i continuar rebent indefinidament subsidis crònics, sense haver d’encarar mai les imprescindibles reformes d’un Estat corrupte i clientelar. Perquè, no ens enganyem, com pot Grècia, amb una renda per capita inferior al 30% de la mitjana europea, gaudir d’una despesa social per habitant un 20% superior? Com es poden mantenir estàndards de país ric (38è en renda per capita d’un total de 200 països) sense ser competitiu en res? Com es pot sostenir un nivell de despesa molt superior al de la producció interna? Només gràcies a les ajudes dels socis europeus, els mateixos socis que són tan menyspreats per Syriza.

Alguns influents economistes, com Paul Krugman, partidari acèrrim de la intervenció pública i de les polítiques de despesa estatals, demanen votar no en el referèndum de diumenge i, si cal, defensen sortir de l’euro. Posen l’exemple de la devaluació del Canadà, en la dècada de 1990, el d’Argentina en el 2002 i el més recent d’Islàndia. No i no. No, perquè la devaluació mai és la solució màgica a problemes molt complexos. Poden estimular temporalment les exportacions, com la soja a Argentina, però encareixen les importacions. I Grècia depèn de les importacions, des d’aliments bàsics com la carn fins la maquinària, passant pel petroli i productes farmacèutics. L’encariment d’aquests productes dispararia la inflació i la pobresa. I no, perquè Grècia no pot devaluar la moneda com va fer Argentina amb el peso, trencant la relació unitària amb el dòlar. Grècia no té una moneda vinculada amb l’euro. Grècia té l’euro. I la transició de l’euro a la dracma seria tremendament dolorosa.

Anuncis

“Si no tens pensió pública, paga’t una pensió privada”

Marie Antoinette

El president del govern Mariano Rajoy i el governador del Banc d’Espanya recomanen als treballadors tenir “instruments de protecció social complementaris”. Això vol dir que, per cobrar la pensió de jubilació, no n’hi haurà prou amb els altíssims costos que es paguen a la Seguretat Social, 34% de mitjana a càrrec de l’empresari i 6,35% a càrrec del treballador. No. En un futur no massa llunyà, serà necessari haver subscrit un pla de jubilació privat amb alguna entitat financera. Com si fos tan fàcil i senzill, especialment quan ja costa arribar a finals de mes o no es pot treballar. El president del govern es vanta del recent increment d’afiliats a la Seguretat Social, senyal indefectible que certifica la fi de la crisi. Bona part dels darrers ocupats, però, són emprenedors per necessitat que es donen d’alta en el règim d’autònoms. Al no trobar feina en cap empresa, decideixen, com a últim recurs, provar sort amb l’autoocupació. Malgrat que obrir el propi negoci redueix nominalment les xifres d’atur, aquesta opció hauria de ser voluntària i no pas l’única disponible. El percentatge de persones que treballa per compte pròpia a Espanya és del 16,7%, quan la mitjana europea es situa en el 14,3%. Grècia destaca amb el 30,8% i Noruega només té el 6,3%. Significa això que l’esperit emprenedor està molt més desenvolupat al sud d’Europa i que s’aprecia com una veritable opció laboral? Òbviament no. Més aviat, significa que les oportunitats laborals brillen per la seva absència a l’Europa meridional i que els ciutadans es fan autònoms com a última opció, en un intent desesperat per tenir feina i aconseguir ingressos. La bonificació temporal de la quota a un nivell de 50 euros mensuals, en cas d’inici d’activitat econòmica, també hi pot ajudar.

La diferència entre un treballador assalariat, que treballa per compte d’altri, i un autònom és que el primer no elegeix la base de cotització, sinó que aquesta està determinada per la remuneració salarial, inclosa la part proporcional de les pagues extres. En canvi, l’autònom tria la base de cotització, amb determinades limitacions legals. Dins dels autònoms, els dependents són aquells que, malgrat treballar per un únic client, no ho fan en règim assalariat i suporten els costos socials íntegrament. També són autònoms els professionals liberals i els directius empresarials. En total, el col·lectiu d’autònoms supera els tres milions de persones i el 86,3% cotitza a la Seguretat Social per la base mínima. Pel contrari, només el 5% cotitzen amb bases que estan entre el doble i el triple de la mínima. Relacionat amb l’anterior, no és estrany que l’import mitjà de la pensió de jubilació d’un autònom sigui actualment de només 678 euros mensuals. A més, la majoria treballa en el sector serveis (73%) en activitats de baix valor afegit i en feines poc qualificades i temporals. Aquesta ocupació tan precària i poc productiva ni reduirà l’atur estructural ni, menys encara, salvarà un sistema de pensions en fallida. El govern, en lloc de recomenar sistemes complementaris privats a l’abast d’una exígua minoria, hauria d’assegurar la viabilitat i sostenibilitat del sistema. Com? En primer lloc, creant un entorn institucional o unes regles de joc estables i raonables, unes normes que es coneguessin i s’apliquessin. Després, reduint els costos socials associats a la contractació, especialment els que estan a càrrec de l’empresa, un dels més elevats del món. Si els costos de contractació són prohibitius, s’acaba no contractant a ningú i l’atur es dispara. I amb els nivells d’atur d’Espanya, ni el sistema de pensions ni l’Estat del Benestar són viables.

Que el govern, en aquestes circumstàncies, ens recomani subscriure un pla de jubilació privat amb una entitat financera, és equivalent a les paraules de la reina Maria Antonieta quan, davant el clam del poble que passava fam, els va etzibar que “si no tenen pa, que mengin brioxos”. En temps de la Revolució Francesa, l’autisme dels monarques i de la classe aristocràtica, enrocats en la defensa a ultrança dels seus privilegis de l’Antic Règim, els va acabar passant factura. En ple segle XXI, i enmig també d’una greu crisi econòmica i social, la classe política i financera no mostren cap tipus d’empatia amb els més desfavorits ni reconeixen els greus errors propis en l’adveniment i gestió de la crisi. Algú els presentarà la factura?

La política econòmica municipal de Barcelona

Ada-Colau-dalcaldessa-CELIA-ATSET_ARAIMA20150613_0251_47

Amb els governs municipals ja constituïts, s’haurà de seguir amb atenció la gestió econòmica d’Ada Colau i Manuela Carmena a les dues principals ciutats d’Espanya. Barcelona en Comú i Ahora Madrid, dues marques blanques de Podemos, han guanyat per la inoperància i la corrupció dels partits tradicionals. S’entén perfectament. Quan una bona part de la població perd tota perspectiva de futur i queda atrapada per la crisi, que està aquí per quedar-s’hi amb independència del que diguin els polítics, s’acaba votant els nous partits alternatius. I a Espanya, en absència secular d’una veritable tradició liberal, això significa la socialdemocràcia endreçada de Ciutadans o el populisme marxista de Podemos. Però una cosa és la promesa i una altra la realitat. Una cosa és capitalitzar en vots la indignació popular i una altra millorar la miserable realitat. La solució a la desigualtat i la pobresa no passa per elevar massivament els impostos i pauperitzar tota la població. És necessari eradicar el nepotisme i els privilegis de les elits depredadores, proporcionant oportunitats i incentius productius a tota una població exclosa i desesperançada. Però l’acció política no pot substituir la dinàmica dels mercats. No són els polítics, sinó el poble, el qui produeix; no són els polítics, sinó el poble, el qui soluciona els problemes. Com a molt, l’administració pot procurar deixar fer i no interferir massa. La iniciativa privada i la llibertat d’empresa són irreemplaçables.

Malauradament, però, massa vegades s’opta per la coerció i la coacció institucionals. Tant a Barcelona com a Madrid, el programa econòmic de les flamants alcaldesses passa per incrementar els impostos i la despesa pública, augmentant el ja asfixiant intervencionisme. Això dispararà encara més l’elevat deute municipal de Madrid, xifrat en 6.000 milions d’euros, i generarà dèficits a Barcelona, força sanejada actualment al tancar l’exercici del 2014 amb un superàvit de 22 milions i amb un deute acumulat de només 870 milions. A la ciutat comtal, a més, es proposa restringir el turisme, prohibint l’ampliació de places hoteleres i revisant la celebració de congressos com el del mòbil, i controlar el mercat immobiliari, sancionant els desnonaments bancaris i legalitzant l’okupació. La visita anual de 7,5 milions de turistes provoca inconvenients i suposa alhora una injecció fabulosa de diners (12.300 milions d’euros anuals). Ada Colau haurà de gestionar l’equilibri, promocionant un turisme de qualitat, minimitzant sorolls i brutícia, i maximitzant les rendes provinents del visitant estranger. La flamant alcaldessa també ha promès notables increments de la despesa per un total de 110 milions: 20 milions en la compra d’aliments, 5 milions en serveis de salut, 5 milions per subvencionar el transport municipal, 5 milions per combatre la pobresa energètica, 25 milions per garantir una renda mínima social i 50 milions per crear ocupació municipal. També la municipalització de serveis ara subcontractats pot encarir la factura de l’ajuntament en 100 milions d’euros més. El lleuger superàvit actual de 22 milions es pot convertir ràpidament en un dèficit de 250 milions.

No en tinc cap dubte dels desitjos sincers d’Ada Colau d’eradicar la pobresa, la marginació i l’atur. Però això no s’aconsegueix de dalt a baix, amb la renda mínima d’inserció social i un Pla E municipal. El subsidi crònic no genera riquesa, sinó dependència, i el pla d’ocupació no redueix permanentment l’atur, al crear un grapat de llocs de treball artificials i amb data de caducitat. L’increment dels impostos i de la despesa pública, acompanyats de més intervencionisme administratiu i de traves a la inversió no són cap solució a la crisi. El proper novembre comprovarem si aquestes falses solucions s’estenen al conjunt d’Espanya.

Grècia, el fill pròdig d’Europa (*)

Casa-Moderna-en-Grecia

Grècia continua sent el problema més visible de les dificultats de consolidació i avanç del projecte europeu. El territori que va ser el bressol de la civilització occidental es mostra cada dia més contrari a les normes bàsiques de disciplina fiscal i monetària que requereix la supervivència de l’eurozona. Malgrat que la seva importància quantitativa, en termes de producció, és molt limitada (només un 2% del PIB europeu), el desenllaç que es dongui al problema grec sí té importància qualitativa. Una eventual o hipotètica sortida de Grècia de l’euro podria ser interpretada com un precedent amb règim de continuïtat. Els especuladors i, en general, els mercats, podrien entendre que països tan endeutats com Portugal, Espanya o, fins i tot, Itàlia, serien els propers candidats a sortir de l’euro. I mentre l’eurozona pot mantenir-se sense Grècia, difícilment ho faria sense Espanya o Itàlia. El govern hel·lè ja va entrar a l’euro fent trampes i maquillant els comptes públics per reduir les xifres de dèficit i deute públics. El Pacte d’Estabilitat i Creixement estableix un límit al dèficit del 3% i al deute públic del 60% del PIB. Si bé bastants països han incomplert aquests topalls, Grècia és el que més. Entre 2000 i 2010, el país de Plató i de Callas va presentar desequilibris pressupostaris anuals superiors al 7% i endeutaments molt per sobre del 100% del PIB (actualment està en el 180%). Per cert, que aquesta operació d’enginyeria financera va comptar amb la inestimable assessoria de Goldman Sachs, quan Mario Draghi n’era el vicepresident. Uns anys després, l’inefable banquer italià, ara president del Banc Central Europeu, té el paper institucional de recordar als grecs que no compleixen amb els criteris que ell mateix va ajudar a aprovar. Es vol una mostra més clara de cinisme i hipocresia?

En l’últim estira-i-arronsa, el govern de Tsipras ha decidit seguir els passos de Zàmbia i agrupar els pagaments mensuals pel deute sobirà, per import de 1.600 milions d’euros, i liquidar-los el 30 de juny. Tècnicament és una moratòria i no un impagament, malgrat que el país hel·lè, des de la seva independència l’any 1822, s’ha declarat en fallida un total de sis vegades i, durant més de 90 anys de la seva història moderna, ha estat negociant la reducció del deute i dels interessos. Per tant, la situació actual no és cap novetat. Grècia ha de reduir la seva addicció crònica al crèdit. No pot viure indefinidament de l’endeutament públic, que només serveix per enriquir la casta dominant, sigui de la ultraesquerra de Syriza, de l’esquerra de Papandreou o de la dreta de Samaràs. No pot apel·lar contínuament al finançament aliè per satisfer les necessitats pròpies i alimentar un Estat disfuncional i corrupte. No pot permetre que la irresponsabilitat i el parasitisme de la classe política faci metàstasi en el conjunt de la societat. Grècia ha de fer-se responsable dels seus actes i deixar de donar les culpes als altres. Grècia ha de deixar de ser el fill pròdig d’Europa. És obvi que un sanejament fiscal implica la reducció del dèficit públic. I això passa per reduir despesa improductiva i augmentar la recaptació impositiva. És que potser no és responsabilitat de l’Estat procurar el seu finançament adequat i lluitar contra el frau fiscal, tan generalitzat a Grècia? La imatge de víctima propiciatòria i de patiment social que transmet Alexis Tsipras del seu país conviu amb generoses prejubilacions, legions de funcionaris amb sous de 70.000 euros anuals o salaris mínims superiors als d’Espanya, malgrat que la productivitat sigui nul·la. El malbaratament de recursos aliens no pot durar eternament. 

Amb una demanda interna deprimida, quin sector pot impulsar l’economia? Només el sector exportador. I aquí Grècia torna a ser incapaç de presentar superàvits exteriors sostinguts. Les importacions gregues superen sistemàticament les exportacions. L’únic sector capaç de generar una entrada de divises és el turisme. Però això no és suficient per compensar les nombroses importacions necessàries (petroli, gas, aliments, maquinària i béns d’equip…). Els programes d’austeritat i reducció de la despesa pública s’han aplicat a altres països amb resultats notables. Irlanda és un cas exitós; Espanya sorprèn ara pel seu creixement, ni que sigui estadístic; fins i tot els programes d’austeritat a Portugal han aconseguit un èxit relatiu a l’estar acompanyats de superàvits exteriors considerables. En canvi, Grècia es mostra incapaç de sortir de la zona vermella, instal·lada com està en dèficits permanents, tant fiscals com exteriors. El veritable problema grec no és l’austeritat, sinó la incapacitat d’impulsar les exportacions, malgrat que els costos laborals hagin disminuït. Podem pensar en alguna empresa grega d’abast internacional? Jumbo, Alpha Bank o Folli Follie són els resultats de la recerca a Google… El país que es pot comparar amb Grècia és Argentina. Els dos tenen un sector exportador reduït i poc competitiu. I els dos tenen una estructura exportadora basada en commodities, poc sensibles a canvis en els costos laborals o a reformes estructurals. Argentina va fer fallida el 2002, suspenent els seus pagaments. Grècia pot fer el mateix en qualsevol moment. Sense el finançament d’emergència que rep del banc emissor, les opcions de Grècia són el default, el corralito o la sortida de l’euro.

(*) L’estimació del generalitzat frau fiscal a Grècia es quantifica en més de 30.000 milions de dòlars anuals. Una altra manera més senzilla d’explicar-ho és la següent. Després d’establir un impost sobre les cases gregues amb piscina, el número de piscines declarades va ser de 324. No obstant, el número d’habitatges grecs amb piscina descoberts per Hisenda amb fotos (com la que il·lustra aquest article) és de 16.974.

Recentralitzant

topologias_de_red

 

El president Rajoy ha afirmat diverses vegades que Espanya és el país més descentralitzat del món. Malgrat que aquesta afirmació és molt discutible, no ho és la creixent tendència a la recentralització de l’Estat espanyol. La via sobiranista sembla haver perdut velocitat, acusant la lluita sectària d’interessos partidistes i la pèrdua de confiança popular, mentre que la pretesa tercera via federalista no deixa de ser un fantàstic tema de tertúlia en permanent via morta. Els governs autonòmics i locals són els que, almenys teòricament, millor coneixen les preferències i necessitats dels ciutadans. Això és un argument a favor de la descentralització, que implica traspassar capacitat de decisió i gestió als ajuntaments i a la Generalitat.

La descentralització és més eficient que la provisió centralitzada, homogènia i uniforme. Ara bé, perquè sigui efectiva s’ha de produir tant pel cantó dels ingressos com de les despeses. El traspàs de la competència ha d’anar acompanyat dels recursos necessaris. I aquest no és el cas d’Espanya, on la pulsió centralista es remonta, com a mínim, al 1714 i on l’al·lèrgia a la diversitat de pobles peninsulars s’ha imposat, no fa pas massa, per la força de les armes i, avui dia, per la força del BOE, el Tribunal Constitucional o organismes públics que emparen el secular programa recentralitzador de l’Estat.

Pel que fa al pes de la despesa pública que gestionen ajuntaments i Generalitat sobre el total de la despesa, a Espanya és del 40% el 2015. Molt allunyat de països veritablement descentralitzats com Dinamarca (62%), Suïssa (58%) o Suècia (49%). De fet, la tendència recentralitzadora fa recaure la major part de l’ajust en els governs subcentrals. Algunes xifres: el 2008, el govern central gestionava el 50% del total de la despesa no financera, els governs autonòmics el 36% i els locals el 14%. L’any 2013, en canvi, el govern central en gestionava el 58%, les comunitats autònomes el 31% i els ajuntaments l’11%.

A l’últim informe del Fons Monetari Internacional es recomana el copagament de la sanitat i l’educació, competències de la Generalitat pel que fa al pagament, però on l’Estat central es reserva el poder de decidir, partint de la premissa que els ciutadans espanyols, visquin on visquin, han de ser tractats igual. El brutal desplegament legislatiu de l’Estat redueix la capacitat de decisió de la Generalitat en aquelles competències que estan traspassades. Es nega, en definitiva, el dret a decidir del ciutadà, però se li pot obligar a pagar per partida doble. En primer lloc via impostos i, després, via copagament al trepitjar un centre sanitari o educatiu. I el malestar social causat pel subproveïment dels serveis públics de sanitat i educació pot justificar-ne la seva recentralització.

Grècia i els twin dèficits (fiscal i exterior)

greece_2017013c

Els inacabables estira-i-arronsa entre els dirigents polítics grecs de la ultraesquerrana Syriza i els representants de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) recorden el joc del gallina. A la pel·lícula Rebel sense causa, protagonitzada per James Dean i Natalie Wood, dos adolescents díscols dirigeixen els seus cotxes cap un penya-segat. Perd el qui frena i guanya el qui s’estavella. En el film, James Dean evita la mort en l’últim instant, mentre que el seu rival cau per l’espadat. A Europa, Grècia ha de pagar 1.500 milions als seus creditors aquest mes de juny (300 milions vencien ahir però, en un precedent que es remunta a la Zàmbia de 1970, els grecs han optat per aplaçar-lo i fer un pagament únic a finals de mes), 3.950 milions més el juliol i 3.200 l’agost. Els creditors de Grècia demanen cobrar els deutes. No comparteixen l’opinió del jesuïta González Faus, qui fa pocs dies canviava el significat de la paraula “culpa” per la de “deute monetari” a l’oració del Pare Nostre i defensava una interpretació literal en línia amb la condonació del deute contret (“perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors econòmics”). Els prestamistes de Grècia, però, no perdonen el deute i exigeixen cobrar. Per aconseguir-ho defensen que cal disminuir el privilegi de les jubilacions anticipades i retallar despesa pública, lluitar contra el frau fiscal i augmentar la recaptació d’impostos (IVA amb tipus impositius de l’11% i el 23%), tot aprofundint en la desregulació del mercat laboral. Sense aquestes reformes, es qüestiona el pagament al país hel·lè de 7.200 milions dins del programa de rescat.

Per altra banda, el polític grec Tsipras eleva la tensió i allarga sistemàticament les pesades reunions sense arribar a un acord final. Ha de donar la impressió a les bases del seu partit que no accepta les retallades proposades. Malgrat que el pes de l’economia grega dins d’Europa sigui insignificant (inferior al 2% del PIB total), els grecs juguen la carta que la seva hipotètica sortida de l’euro podria fer perillar el futur de la moneda europea a l’intensificar els atacs especulatius contra els països més endeutats, com Portugal o Espanya. Com en el joc del gallina, perd qui cedeix primer. Els alemanys estan cansats de perdre el temps i les inacabables dilacions gregues tampoc serveixen per guanyar complicitats. François Hollande s’ha alineat amb Angela Merkel i l’italià Renzi es va indignar quan el ministre de Finances grec Varoufakis va considerar el deute italià d’insostenible. Si Grècia no és capaç de consolidar superàvits fiscals primaris abans del pagament d’interessos, com es pot pretendre tornar el deute? Sembla impossible.

És de pura lògica que cal disminuir despesa pública i augmentar recaptació impositiva. I és responsabilitat directa de l’Estat lluitar contra la generalitzada evasió fiscal i promoure un mínim d’equitat tributària. Tampoc és acceptable la imatge de patiment i crueltat social que transmet el govern grec a conseqüència de la disminució de la despesa pública. Hi ha nombrosos exemples de despesa pública improductiva que clamen el cel. Per exemple, només cal recordar que l’economia grega, amb una productivitat ínfima, oferia salaris mínims un 50% superiors als d’Espanya i generoses prejubilacions als 60 anys; que l’Hospital Evagelismos tenia en nòmina a 45 jardiners per cuidar un petit jardí o que organismes públics contractaven 50 xofers per cotxe oficial; que la despesa social en sanitat, educació i serveis socials supera el 30% del PIB i que una legió de funcionaris cobren sous de 70.000 euros anuals; o que els proveïments dels centres sanitaris es descontrola per la pràctica habitual de metges i infermeres d’emportar-se el material sanitari a casa seva… És obvi que s’ha de posar fi a aquest malbaratament de recursos.

I, ens hem de preguntar, si els programes d’austeritat redueixen la despesa pública i deprimeixen la demanda interna, quin sector pot impulsar l’economia? Només el sector exportador. I aquí Grècia torna a ser incapaç de presentar superàvits exteriors sostinguts. Les importacions gregues superen les exportacions. L’únic sector capaç de generar una entrada de divises és el turisme. Però aquest sector no és suficient per compensar les nombroses importacions necessàries (petroli, gas, aliments, maquinària i béns d’equip…). Els programes d’austeritat i reducció de la despesa pública s’han aplicat a altres països amb resultats notables. Irlanda és un cas exitós; Espanya sorprèn pel seu recent creixement, ni que sigui estadístic; fins i tot els programes d’austeritat a Portugal han aconseguit un èxit relatiu a l’estar acompanyats de superàvits exteriors considerables. En canvi, Grècia es mostra incapaç de sortir de la zona vermella, instal·lada com està en dèficits permanents, tant fiscals com exteriors. Els polítics populistes grecs haurien de fer un exercici d’autocrítica. Apart de ser incapaços d’eradicar la corrupció institucional, el veritable problema grec no és l’austeritat, sinó la incapacitat d’impulsar les exportacions, malgrat que els costos laborals hagin disminuït.

Grècia no té cap empresa competitiva a nivell internacional. Quan aquesta setmana el doctor Jaime Alonso, expert en internacionalització d’empreses, preguntava a la FUB el nom d’alguna empresa espanyola creadora de tendència a nivell mundial, la nostra resposta era unànime: Inditex. La companyia creada per Amancio Ortega, ara la segona fortuna mundial després de Bill Gates, és una història d’èxit que s’estudia a les millors escoles de negoci. En canvi, si es tracta de mencionar alguna empresa grega d’abast internacional, la resposta es fa esperar. Jumbo, Hellenic Telecomunications, Alpha Bank o Folli Follie surten només després de cercar a Google el nom de les empreses gregues més importants… Des de l’inici de la Gran Recessió del 2008, la diferència acumulada entre el comportament de les exportacions de Portugal i de Grècia equival al 13,2% del PIB grec. Mentre les exportacions de béns i serveis del país lusità presenten un creixement vigorós, les de Grècia estan estancades. El país que es pot comparar amb Grècia és Argentina. Els dos tenen un sector exportador reduït i poc competitiu. I els dos tenen una estructura exportadora basada en commodities, poc sensibles a canvis en els costos laborals o a reformes estructurals. Argentina va fer fallida el 2002, suspenent els seus pagaments. Grècia pot fer el mateix en qualsevol moment. I és que Grècia, ara per ara, és incapaç de superar els seus dèficits fiscal i exterior. Grècia, ara per ara, és un problema sense solució. El problema dels dèficits bessons (fiscal i exterior) en un entorn de profunda corrupció institucional no té sortida. Grècia no té cap opció fàcil: default, corralito o sortida de l’euro. Sin título-1

En un esquema gràfic, aquest podria ser el resum que seguiria Grècia si impaga el seu deute el 30 de juny o, senzillament, si el BCE deixa de subministrar-li finançament d’emergència. Es limitaria la retirada de dipòsits i s’allargaria el seu venciment, s’impedirien les transferències a l’exterior i els reintegraments amb targeta de crèdit. Si no s’arriba a un acord, l’Estat grec entraria en fallida i no podria pagar ni salaris ni pensions, ni proveïdors ni creditors. Les autoritats gregues es veurien obligades a emetre una nova moneda (el retorn a la dracma), certificant la sortida de l’euro. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
salida-del-euro-compressor