Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > “Si no tens pensió pública, paga’t una pensió privada”

“Si no tens pensió pública, paga’t una pensió privada”

Marie Antoinette

El president del govern Mariano Rajoy i el governador del Banc d’Espanya recomanen als treballadors tenir “instruments de protecció social complementaris”. Això vol dir que, per cobrar la pensió de jubilació, no n’hi haurà prou amb els altíssims costos que es paguen a la Seguretat Social, 34% de mitjana a càrrec de l’empresari i 6,35% a càrrec del treballador. No. En un futur no massa llunyà, serà necessari haver subscrit un pla de jubilació privat amb alguna entitat financera. Com si fos tan fàcil i senzill, especialment quan ja costa arribar a finals de mes o no es pot treballar. El president del govern es vanta del recent increment d’afiliats a la Seguretat Social, senyal indefectible que certifica la fi de la crisi. Bona part dels darrers ocupats, però, són emprenedors per necessitat que es donen d’alta en el règim d’autònoms. Al no trobar feina en cap empresa, decideixen, com a últim recurs, provar sort amb l’autoocupació. Malgrat que obrir el propi negoci redueix nominalment les xifres d’atur, aquesta opció hauria de ser voluntària i no pas l’única disponible. El percentatge de persones que treballa per compte pròpia a Espanya és del 16,7%, quan la mitjana europea es situa en el 14,3%. Grècia destaca amb el 30,8% i Noruega només té el 6,3%. Significa això que l’esperit emprenedor està molt més desenvolupat al sud d’Europa i que s’aprecia com una veritable opció laboral? Òbviament no. Més aviat, significa que les oportunitats laborals brillen per la seva absència a l’Europa meridional i que els ciutadans es fan autònoms com a última opció, en un intent desesperat per tenir feina i aconseguir ingressos. La bonificació temporal de la quota a un nivell de 50 euros mensuals, en cas d’inici d’activitat econòmica, també hi pot ajudar.

La diferència entre un treballador assalariat, que treballa per compte d’altri, i un autònom és que el primer no elegeix la base de cotització, sinó que aquesta està determinada per la remuneració salarial, inclosa la part proporcional de les pagues extres. En canvi, l’autònom tria la base de cotització, amb determinades limitacions legals. Dins dels autònoms, els dependents són aquells que, malgrat treballar per un únic client, no ho fan en règim assalariat i suporten els costos socials íntegrament. També són autònoms els professionals liberals i els directius empresarials. En total, el col·lectiu d’autònoms supera els tres milions de persones i el 86,3% cotitza a la Seguretat Social per la base mínima. Pel contrari, només el 5% cotitzen amb bases que estan entre el doble i el triple de la mínima. Relacionat amb l’anterior, no és estrany que l’import mitjà de la pensió de jubilació d’un autònom sigui actualment de només 678 euros mensuals. A més, la majoria treballa en el sector serveis (73%) en activitats de baix valor afegit i en feines poc qualificades i temporals. Aquesta ocupació tan precària i poc productiva ni reduirà l’atur estructural ni, menys encara, salvarà un sistema de pensions en fallida. El govern, en lloc de recomenar sistemes complementaris privats a l’abast d’una exígua minoria, hauria d’assegurar la viabilitat i sostenibilitat del sistema. Com? En primer lloc, creant un entorn institucional o unes regles de joc estables i raonables, unes normes que es coneguessin i s’apliquessin. Després, reduint els costos socials associats a la contractació, especialment els que estan a càrrec de l’empresa, un dels més elevats del món. Si els costos de contractació són prohibitius, s’acaba no contractant a ningú i l’atur es dispara. I amb els nivells d’atur d’Espanya, ni el sistema de pensions ni l’Estat del Benestar són viables.

Que el govern, en aquestes circumstàncies, ens recomani subscriure un pla de jubilació privat amb una entitat financera, és equivalent a les paraules de la reina Maria Antonieta quan, davant el clam del poble que passava fam, els va etzibar que “si no tenen pa, que mengin brioxos”. En temps de la Revolució Francesa, l’autisme dels monarques i de la classe aristocràtica, enrocats en la defensa a ultrança dels seus privilegis de l’Antic Règim, els va acabar passant factura. En ple segle XXI, i enmig també d’una greu crisi econòmica i social, la classe política i financera no mostren cap tipus d’empatia amb els més desfavorits ni reconeixen els greus errors propis en l’adveniment i gestió de la crisi. Algú els presentarà la factura?

Anuncis
  1. Juny 24, 2015 a les 11:08 pm

    Reblogged this on Des del Meu Racó de Món.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: