Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > L’envelliment de la societat

L’envelliment de la societat

envejecimiento

Manresa és una ciutat envellida. De fet, és la ciutat de més de 50.000 habitants més sobreenvellida de Catalunya (veure el Regió7 del 4 de setembre). Per cada cent persones amb més de 65 anys, prop del 18% superen els 85. Quasi el 20% dels manresans tenen més de 65 anys (14.728 persones). En altres èpoques, quan l’edat era un actiu important i l’experiència una garantia d’expertesa, aquesta situació hauria estat una fortalesa. Però en la societat tecnològica actual, que només valora l’ús de l’últim gadget en el mercat i rendeix culte al cos i la bellesa, l’envelliment és un problema social.

En termes econòmics, l’envelliment de la societat redueix el creixement, la productivitat i erosiona l’esperit emprenedor. També deteriora les finances de l’Estat i incrementa el dèficit públic, contribuint per tant a empitjorar el sobreendeutament i la càrrega financera del deute sobirà. Els impostos recaptats disminueixen, ja que la tercera edat és un segment de població poc productiu, al mateix temps que incrementen les despeses en dependència i sanitat, amb totes les malalties associades a la vellesa. Per suposat, també tensiona el sistema públic de pensions. L’any 1970, la població menor de 16 anys representava el 30% del total i els més grans de 65 només el 9,6%. Actualment, les xifres ja s’han invertit i els menors de 16 anys representen només el 15%, la meitat, mentre que el segment en edat de jubilació s’ha duplicat i supera el 18%. El nombre de cotitzants per cada pensió pagada presenta una caiguda continuada, passant de 2,8 el 2007, a només 1,9 en el moment actual. Algunes xifres oficials presenten una ràtio lleugerament superior a 2, però per això sumen als cotitzants els aturats que cobren la prestació per desocupació. Amb l’envelliment, la caixa pública de les pensions entra en dèficit. En només tres anys, el govern del PP s’ha gastat el 38% del fons de reserva de les pensions. A aquest ritme, en quatre anys es buida l’anomenada guardiola de les pensions. Pensem que l’any 1984 un treballador es jubilava als 65 anys, cobrant de mitjana el sou dels darrers 2 anys treballats i havent-ne cotitzat 10. Actualment, l’edat de jubilació se’n va als 67 anys, cobrant de mitjana el sou dels darrers 25 anys treballats i havent-ne cotitzat 37.

El sistema actual exigeix augmentar els impostos, retallar la despesa pública i reduir les pensions. A més d’impopular, això suposa un veritable col·lapse en una societat envellida, poc productiva i altament dependent. Una correcta gestió de la immigració i l’elevació gradual de l’edat de jubilació, dins de la correcta planificació d’una vellesa activa, són dues maneres d’aliviar aquest problema. Els governs no haurien de defugir els possibles efectes traumàtics d’aquest procés. Potser aquesta bomba demogràfica no explotarà la següent legislatura, però la detonació ja ha iniciat el compte enrere.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: