Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La importància estratègica de l’or

La importància estratègica de l’or

Gold-MB70T2fm

Les dades d’inflació són sorprenentment baixes a bona part del món. EUA ha tingut una lleugera deflació els cinc primers mesos del 2015. Pel que fa a l’eurozona, els preus han caigut un 0,1% el passat mes de setembre. La deflació, malgrat la propaganda tan negativa que té, no és perjudicial per al conjunt de la societat. L’accés a aliments i aparells tecnològics més barats és una benedicció pel consumidor. I per les empreses, el decrement del preu de venda no és necessàriament dolent. El que necessita una empresa són beneficis, definits com la diferència entre els ingressos i les despeses. Preus decreixents són perfectament compatibles amb els beneficis si van acompanyats de menors costos o d’una expansió de la producció. Per tant, i en general, la deflació és beneficiosa pel sector privat i encara més quan els agents econòmics s’han desendeutat des de l’inici de la crisi.

A qui perjudica seriosament la deflació és al sector públic. L’Estat té pànic a una reducció en la recaptació impositiva i, especialment, a l’increment del valor real del deute públic. En un entorn de preus a la baixa, l’esforç necessari per pagar el deute s’incrementa. En canvi, la inflació redueix el pes del deute real i beneficia les debilitades finances de governs hiperendeutats. És per això que les dades d’inflació negativa poden ser sorprenents. Els Bancs Centrals, començant pel dels EUA, han estat molt agressius al liderar polítiques monetàries ultraexpansives. Els tipus d’interès, en un acte d’aberració econòmica, fa més de 7 anys que estan en el 0%. Els reiterats programes de compra de deute públic mitjançant l’emissió de moneda han multiplicat per 5 el balanç total de la Reserva Federal, passant de 800.000 milions de dòlars el 2008 a més de 4 bilions en l’actualitat. Aquesta brutal expansió està defensada pels economistes monetaristes de l’Escola de Chicago, comandats pel difunt Milton Friedman, que va advertir de la necessitat d’augmentar l’oferta monetària en temps de crisi. També el BCE està comprant deute públic i privat, preveient superar la quantitat d’1,2 bilions d’euros el setembre de 2016.

Que tanta creació de moneda no s’hagi convertit en una inflació galopant i descontrolada es deu només a l’increment de la demanda de diner. La velocitat a la que circula el diner de mà en mà s’ha reduït. I, és clar, si el nou diner creat del no-res no es gasta, els preus no pugen. Un dels últims recursos del Banc Central per crear inflació és la compra d’or. Roosevelt ho va fer el 1933, quan el preu de l’or va incrementar un 75%, passant de 20 a 35 dòlars per unça. I Nixon ho va repetir el 1971, quan l’or es va encarir el 2.200%, passant de 35 dòlars l’unça a 800 dòlars en menys de nou anys. Avui com ahir, l’or continua sent un actiu estratègic.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: