Pàgina d'inici > Economia > Europa: Quo Vadis?

Europa: Quo Vadis?

europe-map-night
Les eleccions regionals franceses han elevat el Front Nacional a la condició de primer partit del país gal. De ser un partit marginal, amb només el 5% dels vots el 2007, ha passat a ser el partit dominant en 6 de les 13 regions amb el 30% dels vots. El vertiginós ascens del partit neofeixista, per tant, no és flor d’un dia, ve de lluny i té futur. És tot atribuïble als recents atemptats terroristes i al clima de por i inseguretat? No. Marine Le Pen ha captat el vot transversal d’unes classes treballadores òrfenes dels referents identitaris que els donava l’obrerisme clàssic. El descontentament popular castiga el bipartidisme tradicional socialista/conservador i, en el cas francès, es refugia a l’extrema dreta. En el cas espanyol el descontentament popular es refugia a l’extrema esquerra de Podemos, que possiblement veurà el proper 20-D la consolidació com a força política emergent.


El treballador (aturat) del segle XXI no es sent representat pel PPSOE, assimilats a unes elits que generen rebuig. A França, com a Espanya, l’atur i la manca de perspectives econòmiques, la marginació social i la decadència persistent empenyen la població, especialment la més jove, cap a la radicalització política. A França és la ultradreta de Marine Le Pen, filla de l’incòmode fundador Jean-Marie Le Pen, i a Espanya pot ser la ultraesquerra de Pablo Iglesias, l’estrella emergent de dialèctica neomarxista i verborrea populista que, remuntant a les enquestes, pot acabar obtenint un resultat extraordinari. El comú denominador dels dos, però, és un règim fortament autoritari i estatòlatra, proteccionista i contrari al lliure mercat. De fet, en el debat a quatre dels principals candidats a la Moncloa, tots coincideixen en la defensa de l’intervencionisme estatal. Amb lleugers matisos, advoquen la preeminència de l’Estat per conduir les nostres vides des del bressol fins a la tomba (from the cradle to the grave). Tots defensen l’expansió del control públic i la regulació de l’activitat humana. Punt percentual amunt o avall, tots defensen uns ingressos impositius no inferiors al 40% del PIB.


Per tota Europa, des de Finlàndia fins a Grècia, s’estén la xenofòbia. El govern de Viktor Orbán a Hongria i l’ultraconservador de Llei i Justícia a Polònia equiparen la immigració amb la delinqüència. A diferents països europeus, amb l’excepció d’Alemanya, els partits reaccionaris dinamiten la centralitat política dels últims 70 anys. Els partits xenòfobs i antieuropeus estan a l’alça a Finlàndia, Holanda, Eslovàquia, Àustria, Noruega, Dinamarca, la Gran Bretanya i França. Europa, agonitzant en un estancament crònic, necessita recuperar les idees de Konrad Adenauer i d’Alcide de Gasperis, de Jean Monnet i Robert Schuman. La lliure circulació de persones consagrada al tractat de Schengen perilla amb l’aixecament de murs i tanques amb filferros de pues. Josep Maria de Sagarra ens recorda que, a la gran Europa anterior al 1914, en tenia prou amb unes unces d’or per arribar a Berlín o a Estocolm. Amb la Gran Guerra (1914-1918), producte de l’estatolatria i paroxisme de la violència i la destrucció, Europa inicia un clar descens i s’imposaran passaports per anar des de Barcelona a París o des de Roma a Viena. L’hostilitat creixent entre governs i l’expansió de l’acció estatal contribuirà a la victòria del proteccionisme econòmic i la derrota del lliure comerç, la victòria dels partits feixistes i la derrota dels partits liberals clàssics, la victòria de la col·lectivitat i la derrota de la individualitat, la victòria de l’Estat i la derrota del mercat, la victòria de l’interès general i la derrota de la protecció de la propietat privada.


Europa, en regressió demogràfica, necessita estimular la natalitat i la integració d’immigració necessària i qualificada. Alemanya és l’únic país que s’ha compromès a rebre 964.000 refugiats. Els prop de 50 milions de musulmans són aquí per quedar-se. La solució no és la xenofòbia, però tampoc ho és la política de subsidis públics i protecció estatal indiscriminada. Res és gratuït en aquest món i tot té un cost. No existeix el menjar gratuït ni la diversió amb càrrec al pressupost públic. El Panem et Circenses va ser la ruïna de l’antiga Roma. L’espai de lliure mercat europeu és incompatible amb la coacció sistemàtica i la substitució del lliure acord entre les parts per la imposició centralitzada. Europa, instal·lada en un declivi secular, necessita recuperar urgentment les idees de propietat privada, llibertat d’empresa i societat oberta que la van fer gran i pròspera ja fa més d’un segle. L’alternativa és l’agonia econòmica i la marginalitat internacional.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: