Retirant el bazuka

2883504_300x300

El banc central dels EUA ha trencat aquesta setmana la política monetària ultraexpansiva d’una dècada apujant el tipus d’interès el 0,25%. Mai a la història econòmica mundial s’havia comès l’aberració econòmica de mantenir manu militari el preu més important d’una economia en el 0%. Aquesta és una diferència important en la gestió de dues crisis similars, el crac del 1929 i la crisi del 2008, ambdues de caràcter monetari i financer.

La decisió de Janet Yellen, possiblement la dona més poderosa del món, estava descomptada. És un increment molt petit, però rellevant pels efectes reals que pot tenir i pel que pot significar de cara a increments ulteriors. Previsiblement, el dòlar continuarà apreciant-se, els Estats Units podran importar productes més barats i, si el tipus d’interès continua pujant, beneficiarà els que tinguin estalvis en la moneda nord-americana.

Per la seva banda, l’euro continuarà perdent valor. El seu efecte positiu sobre les exportacions europees pot ser mínim, donat que el comerç de la UE és majoritàriament intraeuropeu i no pas transatlàntic. En canvi, la compra de les matèries primeres, denominades en dòlars, i de productes dels EUA s’encariran. Negatiu també serà l’efecte sobre les economies emergents, com Brasil i la Xina. Si durant una dècada han rebut entrades massives de capitals en busca de rendiments positius, l’increment de l’interès a la potència dominant pot suposar la repatriació descontrolada d’enormes sumes de diners. Com un tsunami, l’efecte pot ser devastador. Davant el lideratge dels EUA, i encara que el BCE mantingui momentàniament polítiques monetàries de caire oposat amb un tipus d’interès anclat en el 0,05%, no és descartable que, a curt o mitjà termini, Mario Draghi hagi de claudicar i seguir la tendència de la seva homònima Janet Yellen. En qualsevol dels casos, s’ha de seguir la realitat amb preocupació.

Després que les autoritats monetàries hagin utilitzat el bazuca, esgotant tot l’arsenal monetari més pesant, els signes de reactivació són tebis i contradictoris. Han passat tres anys i mig des que, l’estiu del 2012, Mario Draghi, davant el col·lapse imminent de l’euro, assegurés que faria qualsevol cosa per preservar la integritat de la moneda europea. L’euro, de moment, no s’ha dissolt. Això és bo. Però s’ha alimentat la bombolla terrorífica del deute públic. I això pot ser devastador, especialment per Espanya, que acumula el deute extern més elevat del món (94% del PIB) i un deute públic descontrolat (100% del PIB). Fins ara, amb interessos nuls, el cost d’aquest deute ha estat mínim. Però un lleuger increment del tipus d’interès de només l’1% significa un cost afegit de 10.000 milions. Naturalment, a càrrec del contribuent.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: