Salari Mínim 2016

salarios-ok

Per al 2016, el govern espanyol ha augmentat el salari mínim a 655 euros mensuals. Suposa un increment dels salaris més baixos del 1%, que passen de 648 a 655 euros al mes. Són sous baixos? Sí, especialment si ho comparem amb altres països europeus més avançats que Espanya. Alemanya i França tenen salaris mínims de 1.500 euros mensuals i el de Luxemburg s’acosta als 2.000 euros. Un argument fals, però, sostingut no només per polítics i sindicats, sinó també per economistes que ocupen importants càrrecs governamentals, és la necessitat d’incrementar els salaris a cop de decret llei. Això, diuen, augmentarà la capacitat adquisitiva i potenciarà el consum. I amb més consum i més demanda, la producció es reactivarà i la crisi finalment s’esvairà. És un greu error que confon les conseqüències amb les causes i que suposa col·locar el carro davant dels bous.

Els salaris elevats i els alts nivells de consum són una conseqüència, que no una causa, de la productivitat del treball. Països avançats, dotats de maquinària i formació del treball, són molt productius i remuneren els obrers amb salaris elevats. A l’inrevés, els països endarrerits, parasitats per institucions corruptes i governs vampírics, amb escassa dotació de capital i amb treball no qualificat, remuneren els treballadors amb sous baixos. El sou no és la causa de la productivitat del treball, sinó l’efecte i la conseqüència. Si realment el camí de la prosperitat fos tan fàcil com crear diners del no-res i consumir la riquesa no produïda, països com Zimbabwe serien els més rics del món. I no és pas així. Abans de consumir s’ha de produir i no es pot gastar el que no tens, a no ser que estiris més el braç que la màniga i t’endeutis. Deute que, naturalment, s’ha de retornar amb interessos.

Si a Espanya s’imposessin salaris mínims de 3.000 euros mensuals amb la intenció de reactivar el consum i la demanda, què passaria? Doncs que automàticament el 99,9% de la població ocupada perdria el treball. Tots els treballadors que tinguessin un rendiment productiu inferior als 3.000 euros mensuals quedarien en atur, ja que no seria rendible la seva contractació. Per tant, el salari mínim, per baix que sigui, perjudica especialment els sectors més desfavorits de la societat.

El salari mínim exclou del mercat de treball les persones més joves i menys formades, colpejant la seva autoestima i fent-les dependents de subsidis misèrrims. El salari mínim perjudica els més febles i debilita les opcions de promoció social, dificultant l’emancipació dels joves. Aquesta voluntat tan regressiva, a favor de perpetuar els privilegis del establishment i impedir la progressió socials dels més desfavorits, està present en la instauració de les lleis de salaris mínims a inicis del segle XX. Així, per exemple, el socialista fabià Sidney Webb, escrivia el 1912 a “The economic theory of the minimum wage”:

Legal Minimum Wage positively increases the productivity of the nation’s industry, by ensuring that the surplus of unemployed workmen shall be exclusively the least efficient workmen; or, to put it in another way, by ensuring that all the situations shall be filled by the most efficient operatives who are available.

El britànic no amaga els seus desitjos d’eugenèsia, això és, de millorar la constitució de la societat mitjançant el perjudici conscient i intencionat de les classes més baixes, que quedaven excloses del mercat laboral amb aquest tipus de legislació. La història demostra que el seu propòsit era crear atur entre la gent que les elits consideraven no ser dignes de tenir llocs de treball. Webb continua dient:

What would be the result of a Legal Minimum Wage on the employer’s persistent desire to use boy labor, girl labor, married women’s labor, the labor of old men, of the feeble-minded, of the decrepit and broken-down invalids and all the other alternatives to the engagement of competent male adult workers at a full Standard Rate? … To put it shortly, all such labor is parasitic on other classes of the community, and is at present employed in this way only because it is parasitic. The unemployable, to put it bluntly, do not and cannot under any circumstances earn their keep. What we have to do with them is to see that as few as possible of them are produced.

Webb, sense escrúpols morals, qualifica de parasitaris els discapacitats mentals i els invàlids, entre altres, i advoca obertament per reduir el seu número. Impedir l’accés a una feina a través de salaris mínims, per tant, és el que defensa el britànic. Pel cas dels Estats Units, la motivació de la llei de salaris mínims és la mateixa que a la Gran Bretanya, substituint les discriminacions classistes per les racials. Com assenyala Thomas C. Leonard en un article del 2005 al Journal of Economic Perspectives:

Progressive economists, like their neoclassical critics, believed that binding minimum wages would cause job losses. However, the progressive economists also believed that the job loss induced by minimum wages was a social benefit, as it performed the eugenic service ridding the labor force of the ‘unemployable’ .

També Frank Taussig es pregunta, a la seva obra Principles of Economics (1911), què s’hauria de fer amb les persones que, per algun motiu, no poden desenvolupar amb normalitat un treball. I respon que, senzillament, s’han d’eradicar:

They should simply be stamped out

Per tant, el salari mínim no millora la posició de tots els treballadors ni augmenta l’ocupació. Manté l’estatus dels treballadors més productius a costa de perjudicar els menys productius, que quedaran expulsats del mercat laboral. El salari mínim no és una llei progressista ni va a favor dels treballadors, sinó que és regressiva i perjudica tant els treballadors menys qualificats com els que s’haurien d’incorporar al mercat laboral en un futur. El salari mínim no augmenta la productivitat del treball, sinó que la redueix. Pretendre defensar que el que hi guanyen els treballadors més productius, amb el salari mínim, supera les pèrdues dels treballadors expulsats és completament arbitrari i depèn de judicis de valor purament personals. A mitjà i llarg termini, el salari depèn directament de la productivitat del treball. Com més productiu sigui un treballador més alt serà el salari, i viceversa. Per altra banda, cal no oblidar les elevades cotitzacions socials a càrrec de l’empresa i que són a compte del sou. Contractar un treballador comporta a l’empresari el pagament d’un salari al treballador i també el de la corresponent assegurança a la Seguretat Social.

A Espanya, una de les més altes del món, aquesta supera el 30% de la base de cotització. La reducció d’aquest percentatge a un nivell més normal, diguem del 10%, permetria simultàniament l’increment de l’ocupació i dels salaris percebuts pels treballadors. En lloc de pagar a la Seguretat Social, l’empresari podria abonar al treballador un salari més elevat. Amb aquesta remuneració incrementada, el treballador hauria de procurar-se, sota la seva responsabilitat, una assegurança privada per les diferents eventualitats que deixarien d’anar a càrrec de l’Estat. La disminució del cost de contractació augmentaria l’ocupació i dinamitzaria l’activitat productiva. Per tant, més que incrementar el salari mínim, el que cal urgentment és reduir les cotitzacions socials de l’empresari i, també, garantir el dret a la lliure negociació entre l’empresari i el treballador.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: