Banca Europea

banco-central-suiza-compressor

Suïssa, el pròsper país centreeuropeu que gaudeix del sistema financer més estable del món i d’una de les divises més sòlides, decidirà amb referèndum si vol continuar tenint una banca amb sistema de reserva fraccionària. 99 de cada 100 espanyols desconeix què significa això (em refereixo a la reserva fraccionària). Actualment, els bancs de l’eurozona estan obligats a mantenir en caixa només l’1% dels diners dipositats pels seus clients. Quan un treballador ingressa la nòmina de 1.000 euros en el seu compte corrent, el banc té la possibilitat legal de custodiar a caixa només 10 euros, mentre que els restants 990 els pot invertir a llarg termini, per exemple, concedint una hipoteca. Aquests 990 euros s’ingressaran en un altre banc que farà el mateix. En deixarà 10 a caixa i 980 els tornarà a prestar per finançar, posem per cas, la compra d’un cotxe. Aquest procés significa que els bancs comercials, a la pràctica, tenen poders per multiplicar el crèdit i l’oferta monetària. Concretament, cada euro que entra en el sistema bancari es pot arribar a multiplicar per cent. Aquest privilegi bancari té importants conseqüències pràctiques.

En primer lloc, només una petita fracció dels nostres dipòsits bancaris són reintegrables a la vista. Si volem retirar tots els nostres diners, hem d’avisar amb suficient antelació per tal que el banc ho pugui preveure. Pensem en el personatge entranyable de George Bailey, el protagonista de la pel·lícula It’s a wonderful life (1946), quan ha de superar el pànic financer dels seus clients, que volen retirar uns diners que han estat invertits a llarg termini en la construcció d’habitatges socials.

En segon lloc, es permet expandir el crèdit bancari desvinculant-lo totalment de l’estalvi. Els bancs tenen una gran capacitat per finançar inversions errònies, iniciar bombolles financeres i generar un deute que no es podrà tornar amb l’escàs estalvi existent.

En tercer lloc, aquest privilegi genera especulació i molta inestabilitat en el sistema financer. El que votaran els suïssos en els propers 18 mesos, conegut com la iniciativa Vollgeld, és acabar amb aquest privilegi i obligar els bancs a mantenir un coeficient de reserva del 100%. Això acabaria amb els pànics bancaris i els “corralitos”, ja que els bancs custodiarien el 100% dels nostres saldos en comptes corrents, oferint els habituals serveis de gestió de caixa a canvi del pagament de comissions. La concessió de crèdit no s’anul·laria, sinó que només es reduiria, ja que el banc podria continuar prestant els seus fons propis i el deute adquirit a llarg termini. Esperem a veure quin serà el resultat del referèndum a Suïssa.

Pel que fa a l’eurozona, i des de l’1 de gener, ja està en marxa el Mecanisme Únic de Resolució Bancària, això és, el mecanisme per recapitalitzar o liquidar una entitat financera. A partir d’ara, els costos del rescat bancari no recauran sobre els contribuents, sinó, com hauria d’haver estat des del primer dia, sobre els accionistes, els tenidors de bons (júnior i sènior), les imposicions superiors a 100.000 euros, els fons de rescat nacional i, finalment, els recursos d’àmbit supranacional. S’exclouen, per tant, els dipòsits inferiors a 100.000 euros. També es constitueix un fons mancomunat de recursos europeus, provinents del sector bancari en proporció a la seva dimensió i risc, que respondria dels rescats. Aquesta regulació, impulsada per Angela Merkel, és la correcta (bail-in i no pas bail-out) i ens fa avançar en la bona direcció. S’hauria d’haver implantat abans, és cert, però millor tard que mai. I mai seria la realitat si hagués depès de la voluntat de les autoritats polítiques espanyoles.

El possible establiment del coeficient de reserva bancària del 100% (a Suïssa) i la posada en marxa del Mecanisme Únic de Resolució Bancària (a l’eurozona) són dos senyals positius que conviuen, a l’inici del nou any, enmig d’un oceà de turbulències financeres. No podem fer res contra la bombolla que sembla haver esclatat a la Xina. No podem fer res si la Reserva Federal dels EUA decideix apujar o disminuir els tipus d’interès. No podem fer res amb els conflictes polítics i militars que esclaten en altres continents. Podem contribuir a construir, això sí, amb gravoses restriccions i múltiples amenaces de tot tipus, una UE menys decadent (ja no dic més pròspera), més eficient econòmicament i cohesionada socialment.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: