Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Funestes prediccions econòmiques

Funestes prediccions econòmiques

Comparativa-tasa-paro-Fuente-Eurostat_TINIMA20120307_1411_18

Un mal economista és aquell que es passa mitja vida fent previsions del futur i l’altra mitja justificant-se per no haver-se complert les seves prediccions. Un cas històric sonat és el d’Irving Fisher, l’economista nord-americà que va posar les bases del monetarisme, quan pocs dies abans del Crac del 1929 va tenir la mala sort d’assegurar que els preus de les accions havien assolit uns nivells estables i permanents. Pocs dies després arribaria el pànic borsari i la Gran Depressió. Quelcom semblant passa amb les prediccions anuals del Fons Monetari Internacional (FMI), amb l’agravant que aquestes s’han de desmentir cada any. A títol anecdòtic, l’FMI pronostica, per Espanya, un creixement del 2,7% el 2016 i del 2,3% el 2017. És un creixement superior al de la zona euro i Alemanya (1,7%), similar al dels EUA (2,6%) i inferior al mundial (3,5%). La credibilitat que té, insistim, és nul·la. L’abril del 2008 l’FMI preveia que el PIB espanyol creixeria el 2009 un 1,66% i, en realitat, va caure un 3,7%. I el 2012 preveia que el 2013 creixeria un 0,125%, però va caure un 1,2%.

El que sí és una realitat quantificable, en aquests inicis d’any, és la forta caiguda de la borsa, afectada per la incertesa internacional i la desacceleració de la Xina, que ja nota els efectes de la creació de diners i crèdit. La ressaca pot ser colossal, abortant qualsevol indici de recuperació global. També es constata el creixement de la desigualtat. La renda mitjana dels catalans continua sent inferior als nivells d’abans de la crisi del 2008 i en el cas de Barcelona, amb resultats fàcilment extrapolables, l’increment de la desigualtat es tradueix en què una família de Pedralbes tingui un nivell de renda 7,2 vegades superior al d’una família de Trinitat Nova. En definitiva, que la gran majoria de la població veu com disminueix la seva renda, podent arribar a episodis greus de pobresa aguda, mentre que una minoria elitista millora substancialment. I el més escandalós és que no ho fan per mèrits propis, sinó per connexions privilegiades amb l’oligarquia política i financera.

Alguns representants d’aquests darrers es troben a Davos on, amb luxe i marcada ostentació, tornen a parlar amb pedanteria del futur i del que anomenen quarta revolució industrial. Després de la primera mecanització i de la màquina de vapor, després de la producció en cadena de Henry Ford i de l’electricitat, després de la informàtica i Internet, ara seria el torn de la robotització dels llocs de treball, amb el desplaçament de la mà d’obra menys qualificada que això significa. Parlar en aquests termes és un exercici d’economia-ficció. Primer, perquè no està clar que la informàtica i Internet s’hagin traduït en augments de productivitat sostinguts i significatius. Robert Gordon, professor de la Northwestern University, sosté que Internet pot haver canviat el model de consum, però que no s’ha traduït en increments del valor de la producció ni ha augmentat el nivell de vida de la societat. De fet, el considera molt menys important que els avenços tècnics que Thomas Alba Edison, entre altres, van fer durant els primers anys del segle XX. En segon lloc, perquè extenses zones d’Espanya no han tingut, en ple segle XXI, ni la més incipient industrialització. L’única revolució que han conegut és la del Neolític, del 9.000 a.C., amb l’aparició de l’agricultura i la primera divisió del treball. No saben el que és un teler mecànic i, encara menys, l’ús productiu de l’ordinador, que es limita a ser el suport dels jocs virtuals i les xafarderies de Facebook.

On totes les prediccions sí coincideixen és en destacar que l’atur continuarà sent el principal càncer d’Espanya, amb xifres superiors al 20%, elevada precarietat laboral i baixa productivitat del treball. L’OIT, en el seu informe sobre les perspectives socials i de l’ocupació en el 2016, situa l’atur d’Espanya en el 21,5% el 2016 i el 21,3% el 2017. Les projeccions de creixement de l’ocupació són encara més pessimistes: baix increment del 0,9% el 2016 i 0% el 2017. En paraules del cap del departament d’investigació, Raymond Torres, Espanya necessitarà més de 10 anys per tornar als nivells d’atur pre-crisi, que ja eren excepcionalment elevats. Per altra banda, la tercera part dels contractes laborals continuaran sent precaris, temporals o a temps parcial. Qualsevol acció de govern hauria de considerar la lluita contra l’atur com la primera prioritat política. Un país on els joves, dipositaris d’elevats nivells d’inversió pública, hagin d’emigrar forçosament no té futur. Aconseguir només un atur friccional del 4 o 5 % no és cap xiripa. És el resultat de les polítiques de països com Dinamarca o Suïssa, Alemanya o Holanda. Rebaixar el cost de la contractació, especialment de les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa, i permetre la llibertat de contractació entre l’empresari i el treballador no hauria de ser cap utopia ni heroïcitat, sinó la normalitat d’un país que es proposa avançar i sortir de la crisi treballant. 

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: