El trilema de la macroeconomia

La tempesta financera que ha sacsejat el món els últims dies sembla haver amainat, malgrat que les borses mundials continuen en pèrdues importants. És una calma relativa i passatgera que segurament durarà poc, perquè els desequilibris estructurals són importants i continuen sense corregir-se. Hem comentat en articles anteriors els efectes devastadors de les polítiques monetàries ultraexpansives orquestrades pels principals bancs centrals, sota el lideratge destacat dels EUA. La Xina i les economies emergents han xocat amb el que es coneix com el trilema de la macroeconomia. En un entorn d’economies obertes és impossibles aconseguir simultàniament l’estabilitat del tipus de canvi, l’autonomia de la política monetària i la perfecta mobilitat de capitals. Els països han de sacrificar necessàriament un dels tres objectius.

L’estabilitat del tipus de canvi és desitjable per la certesa que introdueix en les transaccions internacionals i per ser un possible mecanisme d’estabilitat dels preus i de lluita contra la inflació. L’autonomia de la política monetària és necessària per donar respostes particulars a problemes específics de cada país. Així, els països amb problemes de recessió demanen tipus d’interès reals baixos per reactivar les seves economies, mentre que els països en expansió demanen interessos reals més elevats per frenar l’activitat econòmica. La perfecta mobilitat de capitals, per altra banda, permet una assignació més eficient de l’estalvi i la inversió internacionals, i també permet als països pobres amb escassetat d’estalvi nacional captar-lo de l’exterior.

Un exemple de país que opta per un tipus de canvi flexible i renuncia a l’estabilitat del tipus de canvi, amb perfecta mobilitat de capitals i autonomia de la política monetària, són els EUA. Els països de l’eurozona, en canvi, renuncien a la sobirania de la política monetària a l’integrar-se en la moneda única europea. I en quina situació està la Xina? La Xina, fins ara, ha sacrificat la perfecta mobilitat de capitals mitjançant controls governamentals, optant per l’autonomia de la política monetària i l’estabilitat de la seva moneda o renminbi. La política monetària ultraexpansiva impulsada per la Reserva Federal dels EUA ha generat una enorme expansió del crèdit a la Xina, tot generant bombolles, massives inversions errònies i excessos de producció en la indústria bàsica més allunyada dels béns de consum. La capacitat productiva d’acer de la Xina, per exemple, supera la producció dels EUA, Rússia, Índia i el Japó junts. Tant la devaluació del renminbi com la pèrdua de reserves de la Xina poden fer retornar els desequilibris globals i reactivar la tempesta financera.

Una solució a aquest important problema mundial seria el retorn al patró or. Per definició, en aquest sistema el tipus de canvi és fix, però ajustable, al quedar definida cada moneda en termes d’unitats físiques d’or. Històricament, per exemple, 20 dòlars equivalien a una unça d’or (aproximadament 30 grams). Assegurar l’estabilitat del tipus de canvi no només reintroduiria ordre i confiança en els mercats internacionals, sinó que solventaria el trilema macroeconòmic, permetent la lliure mobilitat de capitals i assegurant l’automatització i la coordinació internacional en la gestió de la política monetària. El patró or no és cap relíquia del passat, sinó que ha estat la normalitat històrica al llarg dels segles. La decisió de Nixon, el 15 d’agost de 1971, al declarar la inconvertibilitat del dòlar en or, sí que suposa una excepcionalitat històrica que s’hauria de revertir amb caràcter urgent.

El problema és que no podem esperar que els EUA ho facin per voluntat pròpia. Qui renunciaria a l’enorme privilegi de controlar la impremta monetària més important del món? Seria com fer-se el harakiri. És aquí quan l’euro, ben gestionat, tindria la seva oportunitat. Un control ferri i germànic de la moneda europea podria comportar-se, a la pràctica, com un pseudo-patró or i disciplinar les polítiques monetàries de molts països, no només europeus. Si les autoritats xineses fixessin el renminbi a un euro sòlid i estable, Europa i la Xina, tots, hi guanyarien. El marc monetari recuperaria una certa estabilitat, la Xina podria estabilitzar-se i la decadent Europa recuperar un ble d’esperança al reactivar els intercanvis comercials amb el gegant de l’Extrem Orient.

Medicació en temps de crisi

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i addicta a l’endeutament. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. En canvi, el deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Famílies i empreses s’han ajustat als menors ingressos, però l’Estat no.

Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, caient de ple en la temptació bíblica de pretendre convertir pedres en pans, i ho destina a finançar la maquinària de l’Estat, el que inclou sous i inversió pública, rescats bancaris i polítiques d’estímul. Això desequilibra els pressupostos i genera un deute públic que és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta. Les polítiques monetàries ultraexpansives financen el deute públic i promouen bombolles financeres i pànics borsaris, intoxiquen els balanços bancaris i erosionen els marges de rendibilitat amb tipus d’interès artificialment baixos, perjudiquen l’estalvi i incentiven l’endeutament, i quan arribi l’inevitable crash s’intentarà evitar augmentant la dosi de la mateixa medecina que l’ha causat.

Si el medicament receptat pel metge al pacient no el cura de la malaltia, sinó que li empitjora els símptomes, ¿no és recomenable canviar de medicament (o potser de metge)? Si un determinat antibiòtic ens provoca vòmits i mareigs, ¿qui defensaria un augment de la dosi prescrita? És veritablement increïble, però les autoritats polítiques i financeres, amb el recolzament dels economistes més prestigiosos del status quo, pretenen curar la crisi mundial aplicant i augmentant la dosi de la mateixa metzina vírica que l’ha originada. Talment com pretendre curar un càncer mitjançant la reproducció descontrolada de tumors malignes per tot l’organisme. Les receptes econòmiques prescrites per les autoritats són contraproduents i ens debiliten encara més. Cal, doncs, canviar de receptes (o potser d’autoritats).

Considerem el pacient que tenim a l’altre extrem de la nostra planta de l’hospital. No és un pacient qualsevol. Es tracta del Japó, que no fa pas tant competia amb els EUA pel lideratge de l’economia mundial. L’antic Imperi del Sol Naixent va caure en recessió l’any 1990. Des d’aleshores, el creixement s’ha estancat, l’endeutament públic és el més alt del món (250% del PIB), la inflació és nul·la, la població ha envellit i l’estalvi disminueix, el progrés tècnic s’ha alentit i la productivitat també, en cinc anys el ien s’ha devaluat el 45,5% i, malgrat això, el superàvit de la balança per compte corrent s’ha reduït al passar de l’1,1% del PIB el 2012 al 0,5% el 2014, el poder adquisitiu dels ciutadans disminueix i el dèficit públic és del 7,7% del PIB. Un quadre clínic força complicat i crític. I la medicació administrada al Japó, prescrita pel govern de Shinzo Abe des del 2012 és una combinació tremendament agressiva d’estímul de la demanda agregada mitjançant grans increments de despesa pública i expansions monetàries per part del Banc del Japó. Una vegada i una altra, les polítiques monetàries i fiscals ultraexpansives acaben amb la salut de qualsevol pacient. I, malgrat això, l’única resposta de les autoritats per sortir de la crisi és l’increment en les dosis de la mateixa medicació que l’ha causada.

La Crisi i el costat fosc de l’Economia

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i fent-la dependent fins a l’addicció de més endeutament a cost zero. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. El nou diner creat no s’ha filtrat productivament a l’economia real, sinó que ha alimentat l’especulació i augmentat el palanquejament i la rendibilitat del sector financer. Definitivament, ni la política monetària ni el sector financer han enfortit l’economia real, però sí han contribuït a descontrolar el flux de liquiditat, inflant bombolles d’actius i creant (falsa) riquesa financera i (espúria) capitalització borsària. Com es pot apreciar en el gràfic, la capitalització borsària no para de créixer, alhora que la volatilitat dels mercats és enorme (recordem, per exemple, la setmana negra que acabem de passar a les borses mundials i com el divendres 12 de febrer l’Íbex 35 acumulava unes pèrdues anuals superiors al 18%).

Els fluxos de capital transfronterers van augmentar, refugiant-se en els BRICS, i amenacen ara en desestabilitzar les economies emergents, des del Brasil fins la Xina, passant per Rússia, l’Índia i Sud-àfrica. Els desequilibris entre la producció real de béns i serveis i el sector monetari i financer són estructurals en aquest sistema de Banca Central amb reserva fraccionària, contribuint a agreujar les desigualtats socials i amplificar els desequilibris existents.

El deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre el PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Mentre que famílies i empreses han procurat sanejar la seva situació financera, l’Estat, mitjançant els rescats bancaris i les anomenades polítiques d’estímul, continua una vertiginosa carrera de creixement il·limitat de despesa i deute públics. Pel cas d’Espanya, recordem que la reducció de deute privada, de famílies i empreses no financeres, ha estat de 450.000 milions d’euros des de l’inici de la crisi. En canvi, el deute públic de l’Estat espanyol ha incrementat en 650.000 milions (del 35% al 100% del PIB entre 2007 i 2015). Que aquesta expansió de la voracitat fiscal de l’Estat se l’anomeni i estigmatitzi amb el sobrenom de polítiques austericides és alhora una grotesca distorsió del llenguatge i una mostra de la infinita capacitat de falsejar la realitat que tenen alguns polítics. El programa econòmic de Podemos, per agafar un exemple, planteja un increment total de la despesa pública de 135.000 milions d’euros entre 2015 i 2019. Els impostos, naturalment, també augmentarien. Es recuperaria l’impost de Patrimoni i pujarien l’IRPF i l’Impost de Societats. Potser el PP és el partit austericida? De cap manera. El PP també defensa una fiscalitat més agressiva amb 39.000 milions més de despesa. Per tant, l’única diferència és de grau.

Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents i es retroalimenten. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, emulant la temptació bíblica de pretendre convertir les pedres en pa, i ho destina a finançar les polítiques de l’Estat. Aquest deute públic és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta. Les polítiques monetàries ultraexpansives financen el deute públic i promouen bombolles financeres i pànics borsaris, que s’intentaran evitar augmentant la dosi de la mateixa medecina que l’ha causat. Si el medicament receptat pel metge al pacient no el cura de la malaltia, sinó que li empitjora els símptomes, no és recomenable canviar de medicament? O potser fins i tot canviar de metge? Si un determinat antibiòtic ens provoca vòmits i mareigs, qui defensaria un augment de la dosi prescrita? No és més raonable canviar d’antibiòtic? És veritablement increïble, però les autoritats polítiques i financeres, amb el recolzament dels economistes més prestigiosos del moment i guanyadors de Premis Nobel d’Economia, pretenen curar la crisi mundial aplicant i augmentant la dosi de la mateixa metzina vírica que l’ha originada. Talment com pretendre curar un càncer mitjançant la reproducció descontrolada de tumors malignes per tot l’organisme social. Demencial, però perfectament real.

El professor Robert Higgs comenta amb encert que:

“Higher education” has long since become a misnomer. If this stuff is “higher,” great God almighty, what sort of thing is lower? Seriously, however, some wonderful things go on in today’s U.S. universities. They occur overwhelmingly in the science, medical, and engineering schools. The social sciences and humanities are for the most part an intellectual wasteland or worse. Here and there the economics department may do more educational good than bad, but such a situation is highly unrepresentative.

El coneixement ha avançat molt en els camps de la tecnologia i la medicina. Malauradament, però, ha retrocedit també en altres àmbits, com el de la moral i el de l’economia. Els polítics, gestors dels diners aliens, mostren una irrefrenable tendència a apropiar-se de les rendes dels altres per utilitzar-les en projectes que els permetin capitalitzar vots. Els banquers centrals defensen el seu monopoli de la moneda, origen d’un poder enorme. És llastimós, però (p. ex. Stiglitz aquí o Krugman aquí), veure com els economistes es passen al costat fosc de la força on, sens dubte, les recompenses en termes de poder, prestigi i diners són colossals. Que també ho sigui la vergonya que els acompanyi. I que la força no abandoni a una minoria heroica d’economistes que resisteixen al corrent dominant amb la defensa d’un ordre econòmic i social menys opressor i més lliure, menys pauperitzant i més pròsper.

Continua el pànic

La borsa ens depara noves jornades negres. Els panels s’han tenyit de vermell a tots els parquets i el mercat de renda variable espanyol acumula un retrocés anual superior al 15%. Les empreses continuen produint i tenint beneficis, no hi ha cap element concret que provoqui aquests descensos en els mercats borsaris, repeteixen com un mantra els operadors de borsa, però l’economia mundial atia els temors d’un alentiment econòmic global i d’una sortida en fals de la crisi del 2008. El Crac del 1929, amb la política intervencionista del New Deal de Roosevelt va patir una recaiguda en la recessió el 1937, incrementant de nou l’atur i disminuint la producció i renda disponible. De manera semblant, vuit anys després de la crisi del 2008, creixen els temors d’una nova recessió global.

En les crisis financeres anteriors, els bancs centrals tardaven de mitjana menys de 4 mesos, des del final de la recessió, a pujar els tipus d’interès. En la crisi del 2008, en canvi, el corrent macroeconòmic dominant, en flagrant connivència amb el poder polític i financer, ha tardat 78 mesos a fer-ho. S’han impulsat polítiques monetàries ultraexpansives que s’han traduït en la fabricació massiva de diner o, el que és el mateix, en la fixació manu militari del tipus d’interès bàsic en el 0% durant aquest llarguíssim període. La brutal manipulació de les condicions naturals dels mercats monetaris i financers ha repetit i amplificat els errors que van generar la crisi. L’abaratiment artificial del tipus d’interès orquestrat pel Banc Central, com han explicat economistes tan marginats i menystinguts actualment com Mises i Hayek, és la causa d’un procés insostenible de massives inversions errònies que distorsionen l’estructura productiva i acaben generant una crisi financera i posterior recessió econòmica. Pretendre solventar la crisi repetint els mateixos errors que l’han creat és més que un acte de prevaricació irresponsable. És un monument a l’estupidesa i arrogància humanes. Impedeix purgar els errors comesos en el passat i impulsa la bombolla més temible, la del deute públic.

A Espanya, des del 2007, les famílies i empreses no financeres han reduït el deute privat en 450.000 milions d’euros. Malauradament, però, el deute públic ha incrementat en 650.000 milions (del 35% al 100% del PIB) i el deute total, per tant, continua augmentant. Com el mite de Sísif a l’infern, de res serveix l’esforç dels uns per sanejar-se financerament, talment com empènyer una enorme pedra pendent amunt per un vessant costerut, si els altres s’endeuten il·limitadament, fent rodar de nou la pedra cap avall. El deute públic és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que deterioren el seu actiu i tenen, amb un interès nul, menys marge per fer el seu negoci i rendibilitzar els dipòsits. Les sospites d’insolvència bancària s’estenen de país en país i colpegen la capitalització borsària de les entitats financeres. Bankia ha perdut l’11 de febrer, festivitat de la Mare de Déu de Lourdes, el 7,64% del seu valor. No hi ha lloc pels miracles. També el BBVA ha perdut el 7,14%, el Santander el 6,86% i Caixabank el 6,74%.

L’FMI, per acabar-ho d’adobar, recomana més regulació, més supervisió, més control de les insolvències bancàries i el desenvolupament de mercats de deute tòxic. Tot en va. Concedir més poders al regulador en un mercat planificat centralment com és el monetari, contribueix a corrompre el regulador encara més, i a la captura del regulador per part del regulat mitjançant el mecanismes de les portes giratòries. Recordem el cas recent de Fernando Restoy, actual subgovernador del Banc d’Espanya, a qui se li demana el cessament per les responsabilitats en el maquillatge dels comptes de Bankia en la seva sortida a borsa el 2011, quan Restoy era vicepresident de la CNMV. La resolució del Tribunal Suprem obre la porta a acceptar a tràmit milers de demandes de particulars per suposades irregularitats de Bankia i perjudicis patrimonials multimilionaris.

La fabricació de moneda a interés zero crea noves bombolles, amb potenciat poder destructor, que tenen una base social cada vegada més àmplia i afecten, per tant, a més població. La bombolla de les empreses tecnològiques de l’any 2000 (recordeu el cas de Terra i l’esfondrament del Nasdaq) va afectar a relativament pocs inversors. La sortida en fals de la crisi, mitjançant polítiques monetàries expansives, va alimentar la bombolla immobiliària que acaba esclatant el 2008. Aquesta ja és molt més important, a l’afectar a moltes famílies hipotecades, bancs, constructores, promotores i immobiliàries. La repetició dels mateixos errors, una vegada més, serveix per inflar la monstruosa bombolla del deute públic que tenim a sobre de nosaltres com una sinistra espasa de Damocles. El pagament etern del deute, més interessos, obliga a tota la societat sense excepció. A tots els nascuts i també als no nascuts. La gran creació de liquiditat va trobar refugi en els països emergents, liderats per la Xina, tot alimentant la formació de noves bombolles. Al mateix temps, tanta laxitud monetària impedia la liquidació de les males inversions que s’havien realitzat anteriorment, dificultava el sanejament financer i la necessària reducció del deute, provocava l’eutanàsia de l’estalvi i alimentava la bombolla més temible. Quan la Reserva Federal dels EUA dóna a entendre, en la reunió del passat desembre del 2015, que pujarà gradualment el tipus d’interès, provoca un fluxe de tornada dels capitals invertits en els països emergents. Com si fos un immens tsunami financer, la repatriació de grans quantitats de moneda fiduciària creada del no-res pot deixar darrera seu un estol de destrucció inimaginable.

Pànic Borsari

La borsa ens depara noves jornades negres. Els panels s’han tenyit de vermell a tots els parquets, incloent-hi els dels EUA o les places més importants d’Europa, i el mercat de renda variable espanyol acumula un retrocés anual superior al 15%. Les empreses continuen produint i tenint beneficis, això és cert, no hi ha cap element concret que provoqui aquests descensos en els mercats borsaris, repeteixen com un mantra els operadors de borsa, però l’economia mundial atia els temors d’un alentiment econòmic global i d’una sortida en fals de la Gran Recessió del 2008.

En les crisis financeres precedents, els bancs centrals tardaven de mitjana menys de quatre mesos, des del final de la recessió, a pujar els tipus d’interès fins a nivells més normals. En la Gran Recessió del 2008, en canvi, el corrent macroeconòmic dominant, en flagrant connivència amb el poder polític i financer, ha impulsat polítiques monetàries ultraexpansives que s’han traduït en la fabricació massiva de diner mitjançant operacions de compra d’actius financers per part dels bancs centrals o, el que és el mateix, en la fixació manu militari del tipus d’interès bàsic en el 0% durant llarguíssims períodes temporals. Aquesta manipulació tan brutal de les condicions naturals dels mercats monetaris i financers ha repetit i amplificat els errors que van generar la crisi.

L’abaratiment artificial del tipus d’interès orquestrat pel Banc Central, com han explicat economistes tan marginats i menystinguts actualment com Mises i Hayek, és la causa d’un procés insostenible de massives inversions errònies que distorsionaran l’estructura productiva i acabaran generant una crisi financera i posterior recessió econòmica. Pretendre solventar la crisi repetint els mateixos errors que l’han creat és més que un acte de prevaricació irresponsable. És un monument a l’estupidesa i arrogància humanes. Impedeix purgar els errors comesos en el passat, dificulta que els mercats equilibrin l’oferta amb la demanda i impulsen noves bombolles que tenen una base social cada vegada més àmplia i afecten, per tant, a més població.

La bombolla de les empreses tecnològiques de l’any 2000 (recordeu el cas de Terra i l’esfondrament del Nasdaq) va afectar a relativament pocs inversors. La sortida en fals de la crisi, mitjançant polítiques monetàries expansives, va alimentar la bombolla immobiliària que acaba esclatant el 2008. Aquesta ja és molt més important, a l’afectar a moltes famílies hipotecades, bancs, constructores, promotores i immobiliàries. La repetició dels mateixos errors, una vegada més, serveix per inflar la monstruosa bombolla del deute públic que tenim a sobre de nosaltres com una sinistra espasa de Damocles. El pagament etern del deute, més interessos, obliga a tota la societat sense excepció. A tots els nascuts i també als no nascuts.

La gran creació de liquiditat va trobar refugi en els països emergents, liderats per la Xina, tot alimentant la formació de noves bombolles. Al mateix temps, tanta laxitud monetària impedia la liquidació de les males inversions que s’havien realitzat anteriorment, dificultava el sanejament financer i la necessària reducció del deute, provocava l’eutanàsia de l’estalvi i alimentava la bombolla més temible que és la del deute públic. Quan la Reserva Federal dels EUA dóna a entendre, en la reunió del passat desembre del 2015, que pujarà gradualment el tipus d’interès, provoca un fluxe de tornada dels capitals invertits en els països emergents. Com si fos un immens tsunami financer, la repatriació de grans quantitats de moneda fiduciària creada del no-res pot deixar darrera seu un estol de destrucció inimaginable.

La paràbola de la figuera

En la paràbola de la figuera estèril (Lc 13, 1-9), Jesús ens planteja el propietari d’una vinya que hi tenia una figuera plantada. Va anar a trobar-hi fruit i no n’hi trobà. Donat que feia ja tres anys que la figuera no produïa figues, li va dir al vinyater que la tallés. Per què ha d’ocupar la terra inútilment? En el seu lloc s’hi pot plantar qualsevol arbre que no sigui bord i dongui fruit. Aleshores el vinyater li va dir al propietari que deixés la figuera encara un any més. Que l’adobaria per veure si dóna fruit d’ara endavant. Si no, la tallaria. Com s’ha d’interpretar aquesta paràbola? El propietari de la vinya és Déu, el vinyater és Jesús, l’aigua que vivifica les plantes adobades és l’Esperit, i cada un de nosaltres som la figuera. Aquest simbolisme té un llarg recorregut i molt temps abans, ja el profeta Isaïes havia comparat la vinya de Jahvé amb la casa d’Israel i la població de Judà amb la seva plantació. Com a la paràbola dels talents, se’ns recorda que haurem de donar comptes de les nostres vides. La vida és un do rebut, però tenim l’obligació, cadascú en funció de les seves capacitats i possibilitats, de rendibilitzar-la.

S’ha de donar fruit i mitjançant els nostres actes hem de completar i perfeccionar la creació. Naturalment, també som lliures de no fer-ho. Hem estat creats lliures, tant per fer el bé com el mal, tant per construir com per destruir. Els nostres actes ens identifiquen i, al final, se’ns exigiran resultats. Estèril com la figuera seria la vida cristiana sense el seguiment actiu de Jesús o una Església que no transmeti la senzillesa de les Benaurances. Davant l’enduriment del cor dels homes, Jesús és pacient i espera que, seduïts pel seu amor i l’expiació dels nostres pecats en la Creu, ens obrim a la seva crida i ens convertim. Ens dóna de treva la vida present, però no cal confiar-se. El final arribarà ràpidament, com ho va fer amb els galileus insurrectes que Pilat va fer matar al temple. O la mort ens agafarà per sorpresa, com ho va fer amb els divuit homes que van morir en caure’ls a sobre la torre de Siloè. Déu és pacient, però just. Els jueus contemporanis de Jesús van tenir una segona oportunitat per convertir-se, però al final no pogueren evitar la caiguda i destrucció de Jerusalem i el seu temple a mans de l’emperador Titus, l’any 70 d.C. El mateix Titus es va negar a acceptar la corona de la victòria decretada pel Senat de Roma, declarant que no tenia mèrit derrotar un poble que havia abandonat el seu Déu.

Tot plegat ens interpel·la directament: Quin és el nostre fruit ofert? Quin tipus d’arbre som, fèrtil o estèril? I col·lectivament parlant, quina és la resposta del nostre poble a la crida de Déu? El poble català, com el poble jueu de fa més de 2.000 anys, ha iniciat un procés de secessió contra un Estat molt poderós i que utilitzarà tots els recursos disponibles per anihilar-lo. En aquest procés tan extraordinàriament difícil caldrà Déu i ajuda, mai millor dit, podent-se perdre bous i esquelles. Segurament, pel context històric diferent, l’exèrcit espanyol no destruirà Barcelona com sí ho va fer l’exèrcit romà amb Jerusalem. No oblidem les paraules, no tan llunyanes, del general espanyol Baldomero Espartero, advocant que Barcelona ha de ser bombardejada cada cinquanta anys. El desafiament que planteja al poder establert, però, i la ruptura amb els interessos creats és brutal i mai obviable.

La Empresa Familiar

La empresa familiar, según un informe presentado esta semana en Madrid y dirigido por el catedrático Juan Francisco Corona Ramón, genera el 67% del empleo y el 57% del valor añadido bruto total en España. Suponen el 89% del total y, a diferencia de las grandes empresas, que incrementan la productividad durante la crisis a base de reducir los puestos de trabajo, la pequeña empresa familiar destaca por su compromiso con los trabajadores, aunque esto signifique incrementar los costes laborales unitarios y perder competitividad en el mercado globalizado. Concretamente, el número de trabajadores ha pasado de 4,7 por millón de euros facturados en 2007 a 5,1 en 2013. En cambio, las empresas no familiares han ajustado las plantillas pasando de 3,1 a 3 trabajadores por millón ingresado.

Un segundo aspecto positivo destacable es que su endeudamiento es inferior a la media, ya que la empresa familiar opta mayoritariamente por la autofinanciación y la reinversión de los beneficios obtenidos en el propio negocio, renunciando a la distribución de dividendos entre los propietarios. Concretamente, el endeudamiento de las empresas familiares ha pasado del 67,2% en 2007 al 73% en 2013, mientras que el endeudamiento de las empresas no familiares lo ha hecho del 68,7% en 2007 al 92,9% el 2013.

En tercer lugar, el compromiso familiar con el día a día de la empresa permite alcanzar una esperanza media de vida de 33 años, notablemente superior a los 12 años de las restantes empresas. Desgraciadamente, el 70% de ellas no llega a la segunda generación, mientras que la mortalidad en tercera generación escala hasta el 85%. Dos de cada diez empresas familiares han muerto desde el inicio de la crisis. Resulta difícil, por tanto, superar el dicho de que la primera generación crea la empresa, la segunda la expande y la tercera la cierra.

Un cuarto aspecto remarcable, en relación a la presencia de la mujer en la dirección, es que el 73% de los equipos directivos de la empresa familiar tiene presencia femenina, por sólo el 32% en el conjunto de las empresas españolas.

Como aspectos negativos, la pequeña dimensión de la empresa familiar impide alcanzar economías de escala y dificulta la especialización. Las dificultades para acceder a la internacionalización y las exportaciones, así como la gestión poco profesionalizada les resta productividad y competitividad. La natural endogamia y la tendencia a sobreproteger el trabajador familiar frente al externo también les resta eficacia.

La riqueza se crea con actividad empresarial, lo que significa producir, innovar, exportar y mejorar la tecnología. Por el contrario, la actividad política excesivamente reguladora y confiscatoria de las ganancias ajenas, bloquea el progreso y asegura el empobrecimiento colectivo. El llamado proceso catalán está tramitando actualmente, en sede parlamentaria, las futuras leyes de la seguridad social y de la hacienda propias. Debería servir para evitar los graves errores del actual entorno normativo. Según datos comparativos del FMI, España es el primer país de la OCDE en cuanto a las barreras y trabas al emprendimiento y el crecimiento empresarial. Las elevadas cotizaciones sociales y cargas tributarias crean paro y debilitan el tejido social. El excesivo ánimo confiscatorio y el intento de sobreasegurar todas las contingencias posibles, acaba ahogando los esfuerzos productivos. ¿Se aprovechará esta iniciativa para mejorar el entorno normativo y facilitar la creación de riqueza o se volverá a caer en los mismos errores seculares?

L’Empresa Familiar

L’empresa familiar, segons un informe presentat aquesta setmana a Madrid i dirigit pel catedràtic Joan Francesc Corona i Ramon, genera el 67% de l’ocupació i el 57% del valor afegit brut total a Espanya. Suposen el 89% del total i, a diferència de les grans empreses, que incrementen la productivitat durant la crisi a base de reduir els llocs de treball, la petita empresa familiar destaca pel seu compromís amb els treballadors, encara que això signifiqui incrementar els costos laborals unitaris i perdre competitivitat en el mercat globalitzat. Concretament, el nombre de treballadors ha passat de 4,7 per milió d’euros facturats el 2007 a 5,1 el 2013. En canvi, les empreses no familiars han ajustat les plantilles passant de 3,1 a 3 treballadors per milió ingressat.

Un segon aspecte positiu destacable és que el seu endeutament és inferior a la mitjana, ja que l’empresa familiar opta majoritàriament per l’autofinançament i la reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci, renunciant a la distribució de dividends entre els propietaris. Concretament, l’endeutament de les empreses familiars ha passat del 67,2% el 2007 al 73% el 2013, mentre que l’endeutament de les empreses no familiars ho ha fet del 68,7% el 2007 al 92,9% el 2013.

En tercer lloc, el compromís familiar amb el dia a dia de l’empresa permet assolir una mitjana en l’esperança de vida de 33 anys, notablement superior als 12 anys de les restants empreses. Malauradament, el 70% d’elles no arriba a la segona generació, mentre que la mortalitat en tercera generació s’enfila al 85%. Dues de cada deu empreses familiars han mort des de l’inici de la crisi. Resulta difícil, per tant, superar la dita que la primera generació crea l’empresa, la segona l’aixeca i la tercera la tanca.

Un quart aspecte remarcable, pel que fa a la presència de la dona a la direcció, és que el 73% dels equips directius de l’empresa familiar té presència femenina, per només el 32% en el conjunt de les empreses espanyoles.

Com aspectes negatius, la petita dimensió de l’empresa familiar impedeix assolir economies d’escala i dificulta l’especialització. Les dificultats per accedir a la internacionalització i les exportacions, així com la gestió poc professional els resta productivitat i competitivitat. La natural endogàmia i la tendència a sobreprotegir el treballador familiar davant de l’extern també els resta eficàcia.

La riquesa es crea amb activitat empresarial, i això significa produir, innovar, exportar i millorar la tecnologia. Pel contrari, l’activitat política excessivament reguladora i confiscatòria dels guanys aliens, bloqueja el progrés i assegura l’empobriment col·lectiu. L’anomenat procés català està tramitant actualment, en seu parlamentària, les futures lleis de la seguretat social i de la hisenda pròpies. Hauria de servir per evitar els greus errors de l’actual entorn normatiu. Segons dades comparatives de l’FMI, Espanya és el primer país de l’OCDE pel que fa a les barreres i traves a l’emprenedoria i el creixement empresarial. Les elevades cotitzacions socials i càrregues tributàries creen atur i debiliten el teixit social. L’excessiu ànim confiscatori i l’intent de sobreassegurar totes les contingències possibles, acaba ofegant els esforços productius. S’aprofitarà aquesta iniciativa per millorar l’entorn normatiu i facilitar la creació de riquesa o es tornarà a caure en els mateixos errors seculars?