Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La paràbola de la figuera

La paràbola de la figuera

higuera

En la paràbola de la figuera estèril (Lc 13, 1-9), Jesús ens planteja el propietari d’una vinya que hi tenia una figuera plantada. Va anar a trobar-hi fruit i no n’hi trobà. Donat que feia ja tres anys que la figuera no produïa figues, li va dir al vinyater que la tallés. Per què ha d’ocupar la terra inútilment? En el seu lloc s’hi pot plantar qualsevol arbre que no sigui bord i dongui fruit. Aleshores el vinyater li va dir al propietari que deixés la figuera encara un any més. Que l’adobaria per veure si dóna fruit d’ara endavant. Si no, la tallaria. Com s’ha d’interpretar aquesta paràbola? El propietari de la vinya és Déu, el vinyater és Jesús, l’aigua que vivifica les plantes adobades és l’Esperit, i cada un de nosaltres som la figuera. Aquest simbolisme té un llarg recorregut i molt temps abans, ja el profeta Isaïes havia comparat la vinya de Jahvé amb la casa d’Israel i la població de Judà amb la seva plantació. Com a la paràbola dels talents, se’ns recorda que haurem de donar comptes de les nostres vides. La vida és un do rebut, però tenim l’obligació, cadascú en funció de les seves capacitats i possibilitats, de rendibilitzar-la.

S’ha de donar fruit i mitjançant els nostres actes hem de completar i perfeccionar la creació. Naturalment, també som lliures de no fer-ho. Hem estat creats lliures, tant per fer el bé com el mal, tant per construir com per destruir. Els nostres actes ens identifiquen i, al final, se’ns exigiran resultats. Estèril com la figuera seria la vida cristiana sense el seguiment actiu de Jesús o una Església que no transmeti la senzillesa de les Benaurances. Davant l’enduriment del cor dels homes, Jesús és pacient i espera que, seduïts pel seu amor i l’expiació dels nostres pecats en la Creu, ens obrim a la seva crida i ens convertim. Ens dóna de treva la vida present, però no cal confiar-se. El final arribarà ràpidament, com ho va fer amb els galileus insurrectes que Pilat va fer matar al temple. O la mort ens agafarà per sorpresa, com ho va fer amb els divuit homes que van morir en caure’ls a sobre la torre de Siloè. Déu és pacient, però just. Els jueus contemporanis de Jesús van tenir una segona oportunitat per convertir-se, però al final no pogueren evitar la caiguda i destrucció de Jerusalem i el seu temple a mans de l’emperador Titus, l’any 70 d.C. El mateix Titus es va negar a acceptar la corona de la victòria decretada pel Senat de Roma, declarant que no tenia mèrit derrotar un poble que havia abandonat el seu Déu.

Tot plegat ens interpel·la directament: Quin és el nostre fruit ofert? Quin tipus d’arbre som, fèrtil o estèril? I col·lectivament parlant, quina és la resposta del nostre poble a la crida de Déu? El poble català, com el poble jueu de fa més de 2.000 anys, ha iniciat un procés de secessió contra un Estat molt poderós i que utilitzarà tots els recursos disponibles per anihilar-lo. En aquest procés tan extraordinàriament difícil caldrà Déu i ajuda, mai millor dit, podent-se perdre bous i esquelles. Segurament, pel context històric diferent, l’exèrcit espanyol no destruirà Barcelona com sí ho va fer l’exèrcit romà amb Jerusalem. No oblidem les paraules, no tan llunyanes, del general espanyol Baldomero Espartero, advocant que Barcelona ha de ser bombardejada cada cinquanta anys. El desafiament que planteja al poder establert, però, i la ruptura amb els interessos creats és brutal i mai obviable.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. febrer 9, 2016 a les 6:51 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: