Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La Crisi i el costat fosc de l’Economia

La Crisi i el costat fosc de l’Economia

PalpatineTauntingLuke

Vuit anys després de la crisi financera del 2008, l’economia mundial continua sense remuntar i amb senyals d’estancament secular i crònic. Només als països desenvolupats hi ha 44 milions de persones a l’atur, 12 milions més que el 2007. Les polítiques d’estímul monetari i d’injecció massiva de liquiditat als mercats han estat un rotund fracàs. No han servit per estimular ni el consum, ni la inversió, ni el creixement, però sí per mantenir una economia zombi, incapaç de purgar les males inversions passades, i fent-la dependent fins a l’addicció de més endeutament a cost zero. En 17 de les 20 economies més importants del món, el creixement de la inversió va ser més baix durant el període posterior al 2008 que en els anys anteriors a la crisi. El nou diner creat no s’ha filtrat productivament a l’economia real, sinó que ha alimentat l’especulació i augmentat el palanquejament i la rendibilitat del sector financer. Definitivament, ni la política monetària ni el sector financer han enfortit l’economia real, però sí han contribuït a descontrolar el flux de liquiditat, inflant bombolles d’actius i creant (falsa) riquesa financera i (espúria) capitalització borsària. Com es pot apreciar en el gràfic, la capitalització borsària no para de créixer, alhora que la volatilitat dels mercats és enorme (recordem, per exemple, la setmana negra que acabem de passar a les borses mundials i com el divendres 12 de febrer l’Íbex 35 acumulava unes pèrdues anuals superiors al 18%).

1

Els fluxos de capital transfronterers van augmentar, refugiant-se en els BRICS, i amenacen ara en desestabilitzar les economies emergents, des del Brasil fins la Xina, passant per Rússia, l’Índia i Sud-àfrica. Els desequilibris entre la producció real de béns i serveis i el sector monetari i financer són estructurals en aquest sistema de Banca Central amb reserva fraccionària, contribuint a agreujar les desigualtats socials i amplificar els desequilibris existents.

El deute global ha augmentat en 57 bilions de dòlars des del 2007, quantitat que supera el creixement total de la producció. Per tant, cap economia important ha reduït la ràtio deute/PIB. De fet, el percentatge de deute sobre el PIB ha incrementat, de mitjana, un 17%. La part del deute total que s’ha incrementat més ha estat la del deute públic. Mentre que famílies i empreses han procurat sanejar la seva situació financera, l’Estat, mitjançant els rescats bancaris i les anomenades polítiques d’estímul, continua una vertiginosa carrera de creixement il·limitat de despesa i deute públics. Pel cas d’Espanya, recordem que la reducció de deute privada, de famílies i empreses no financeres, ha estat de 450.000 milions d’euros des de l’inici de la crisi. En canvi, el deute públic de l’Estat espanyol ha incrementat en 650.000 milions (del 35% al 100% del PIB entre 2007 i 2015). Que aquesta expansió de la voracitat fiscal de l’Estat se l’anomeni i estigmatitzi amb el sobrenom de polítiques austericides és alhora una grotesca distorsió del llenguatge i una mostra de la infinita capacitat de falsejar la realitat que tenen alguns polítics. El programa econòmic de Podemos, per agafar un exemple, planteja un increment total de la despesa pública de 135.000 milions d’euros entre 2015 i 2019. Els impostos, naturalment, també augmentarien. Es recuperaria l’impost de Patrimoni i pujarien l’IRPF i l’Impost de Societats. Potser el PP és el partit austericida? De cap manera. El PP també defensa una fiscalitat més agressiva amb 39.000 milions més de despesa. Per tant, l’única diferència és de grau.

Aquests processos de creació de moneda i deute públic són interdependents i es retroalimenten. El Banc Central crea diner fiduciari del no-res, emulant la temptació bíblica de pretendre convertir les pedres en pa, i ho destina a finançar les polítiques de l’Estat. Aquest deute públic és adquirit majoritàriament pels bancs comercials, que l’utilitzen com a garantia per demanar finançament al Banc Central. I així tornem a començar de nou, en un cercle viciós que es retroalimenta. Les polítiques monetàries ultraexpansives financen el deute públic i promouen bombolles financeres i pànics borsaris, que s’intentaran evitar augmentant la dosi de la mateixa medecina que l’ha causat. Si el medicament receptat pel metge al pacient no el cura de la malaltia, sinó que li empitjora els símptomes, no és recomenable canviar de medicament? O potser fins i tot canviar de metge? Si un determinat antibiòtic ens provoca vòmits i mareigs, qui defensaria un augment de la dosi prescrita? No és més raonable canviar d’antibiòtic? És veritablement increïble, però les autoritats polítiques i financeres, amb el recolzament dels economistes més prestigiosos del moment i guanyadors de Premis Nobel d’Economia, pretenen curar la crisi mundial aplicant i augmentant la dosi de la mateixa metzina vírica que l’ha originada. Talment com pretendre curar un càncer mitjançant la reproducció descontrolada de tumors malignes per tot l’organisme social. Demencial, però perfectament real.

El professor Robert Higgs comenta amb encert que:

“Higher education” has long since become a misnomer. If this stuff is “higher,” great God almighty, what sort of thing is lower? Seriously, however, some wonderful things go on in today’s U.S. universities. They occur overwhelmingly in the science, medical, and engineering schools. The social sciences and humanities are for the most part an intellectual wasteland or worse. Here and there the economics department may do more educational good than bad, but such a situation is highly unrepresentative.

El coneixement ha avançat molt en els camps de la tecnologia i la medicina. Malauradament, però, ha retrocedit també en altres àmbits, com el de la moral i el de l’economia. Els polítics, gestors dels diners aliens, mostren una irrefrenable tendència a apropiar-se de les rendes dels altres per utilitzar-les en projectes que els permetin capitalitzar vots. Els banquers centrals defensen el seu monopoli de la moneda, origen d’un poder enorme. És llastimós, però (p. ex. Stiglitz aquí o Krugman aquí), veure com els economistes es passen al costat fosc de la força on, sens dubte, les recompenses en termes de poder, prestigi i diners són colossals. Que també ho sigui la vergonya que els acompanyi. I que la força no abandoni a una minoria heroica d’economistes que resisteixen al corrent dominant amb la defensa d’un ordre econòmic i social menys opressor i més lliure, menys pauperitzant i més pròsper.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: