Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El trilema de la macroeconomia

El trilema de la macroeconomia

eu-china-trade

La tempesta financera que ha sacsejat el món els últims dies sembla haver amainat, malgrat que les borses mundials continuen en pèrdues importants. És una calma relativa i passatgera que segurament durarà poc, perquè els desequilibris estructurals són importants i continuen sense corregir-se. Hem comentat en articles anteriors els efectes devastadors de les polítiques monetàries ultraexpansives orquestrades pels principals bancs centrals, sota el lideratge destacat dels EUA. La Xina i les economies emergents han xocat amb el que es coneix com el trilema de la macroeconomia. En un entorn d’economies obertes és impossibles aconseguir simultàniament l’estabilitat del tipus de canvi, l’autonomia de la política monetària i la perfecta mobilitat de capitals. Els països han de sacrificar necessàriament un dels tres objectius.

L’estabilitat del tipus de canvi és desitjable per la certesa que introdueix en les transaccions internacionals i per ser un possible mecanisme d’estabilitat dels preus i de lluita contra la inflació. L’autonomia de la política monetària és necessària per donar respostes particulars a problemes específics de cada país. Així, els països amb problemes de recessió demanen tipus d’interès reals baixos per reactivar les seves economies, mentre que els països en expansió demanen interessos reals més elevats per frenar l’activitat econòmica. La perfecta mobilitat de capitals, per altra banda, permet una assignació més eficient de l’estalvi i la inversió internacionals, i també permet als països pobres amb escassetat d’estalvi nacional captar-lo de l’exterior.

Un exemple de país que opta per un tipus de canvi flexible i renuncia a l’estabilitat del tipus de canvi, amb perfecta mobilitat de capitals i autonomia de la política monetària, són els EUA. Els països de l’eurozona, en canvi, renuncien a la sobirania de la política monetària a l’integrar-se en la moneda única europea. I en quina situació està la Xina? La Xina, fins ara, ha sacrificat la perfecta mobilitat de capitals mitjançant controls governamentals, optant per l’autonomia de la política monetària i l’estabilitat de la seva moneda o renminbi. La política monetària ultraexpansiva impulsada per la Reserva Federal dels EUA ha generat una enorme expansió del crèdit a la Xina, tot generant bombolles, massives inversions errònies i excessos de producció en la indústria bàsica més allunyada dels béns de consum. La capacitat productiva d’acer de la Xina, per exemple, supera la producció dels EUA, Rússia, Índia i el Japó junts. Tant la devaluació del renminbi com la pèrdua de reserves de la Xina poden fer retornar els desequilibris globals i reactivar la tempesta financera.

Una solució a aquest important problema mundial seria el retorn al patró or. Per definició, en aquest sistema el tipus de canvi és fix, però ajustable, al quedar definida cada moneda en termes d’unitats físiques d’or. Històricament, per exemple, 20 dòlars equivalien a una unça d’or (aproximadament 30 grams). Assegurar l’estabilitat del tipus de canvi no només reintroduiria ordre i confiança en els mercats internacionals, sinó que solventaria el trilema macroeconòmic, permetent la lliure mobilitat de capitals i assegurant l’automatització i la coordinació internacional en la gestió de la política monetària. El patró or no és cap relíquia del passat, sinó que ha estat la normalitat històrica al llarg dels segles. La decisió de Nixon, el 15 d’agost de 1971, al declarar la inconvertibilitat del dòlar en or, sí que suposa una excepcionalitat històrica que s’hauria de revertir amb caràcter urgent.

El problema és que no podem esperar que els EUA ho facin per voluntat pròpia. Qui renunciaria a l’enorme privilegi de controlar la impremta monetària més important del món? Seria com fer-se el harakiri. És aquí quan l’euro, ben gestionat, tindria la seva oportunitat. Un control ferri i germànic de la moneda europea podria comportar-se, a la pràctica, com un pseudo-patró or i disciplinar les polítiques monetàries de molts països, no només europeus. Si les autoritats xineses fixessin el renminbi a un euro sòlid i estable, Europa i la Xina, tots, hi guanyarien. El marc monetari recuperaria una certa estabilitat, la Xina podria estabilitzar-se i la decadent Europa recuperar un ble d’esperança al reactivar els intercanvis comercials amb el gegant de l’Extrem Orient.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: