Arxius

Archive for Abril de 2016

Alemanya i el BCE

Per tal que una construcció aguanti el pas del temps necessita uns bons fonaments. L’euro com a moneda única ha estat un projecte polític començat per la teulada i mancat d’un suport sòlid des de l’inici. Espanya, gràcies a la privatització d’empreses públiques en temps d’Aznar, en va formar part des del primer moment. El que es va vendre com un gran èxit el 2002, però, va esdevenir l’arrel d’una greu crisi financera. El tipus d’interès fixat pel BCE, artificialment baix, i molt per sota dels estàndards del Banc d’Espanya, va originar una bombolla financera i immobiliària. D’hipoteques restringides i a un tipus d’interès molt alt, amb la pesseta, es va passar a la concessió indiscriminada de préstecs hipotecaris a interés molt baix, amb la nova moneda. Les facilitats creditícies, amb el descontrol de les hipoteques, i els incentius del govern, via desgravació del pagament d’interessos, fomentaren l’endeutament generalitzat i la massiva inversió immobiliària. Quan finalment la bombolla de la vivenda punxà el 2008, una nova i temible bombolla prengué el relleu: la del deute públic.

Passats cinc anys d’endeutament descontrolat, la crisi del deute sobirà l’estiu del 2012 va amenaçar l’euro seriosament. Els països hiperendeutats del sud com Grècia i Espanya amenaçaven en fer fallida i sortir de l’euro. El descontrol de la prima de risc feia prohibitiu el refinançament del deute públic, fins que Mario Draghi aparegué en escena i calmà els mercats. La gestió d’una política monetària ultraexpansiva ha allunyat, fins ara, el trencament de l’euro i els països del sud s’han pogut finançar il·limitadament a cost zero, sense necessitat de reformes estructurals. Però els recents tipus d’interès negatius i els descontrols monetaris del BCE estan encenent totes les alarmes a Alemanya. El país germànic, i de retruc Europa sencera, va patir una hiperinflació de terribles conseqüències a la República de Weimar. Alemanya sempre ha estat partidària de la disciplina monetària i els recels en relació a la política del banc emissor s’estan tornant en crítiques directes. El ministre de Finances Schäuble ha suggerit que les mesures de Mario Draghi expliquen, en part, l’ascens del partit ultradretà Alternativa per Alemanya, obertament xenòfob i euroescèptic.

Interessos zero beneficien els governs malversadors del sud, que s’endeuten sense costos, però perjudiquen els frugals alemanys, que estalvien el 24% de la seva renda i inverteixen a l’exterior una tercera part del total (superàvit per compte corrent del 8% del PIB). És normal que observin amb preocupació com els rendiments dels seus estalvis són nuls, mentre que alguns governs corruptes són incapaços de fer els deures i introduir les necessàries reformes estructurals. Així la situació, el projecte de l’euro està en perill i pot acabar fracassant amb facilitat. Un tipus d’interès normal perjudica els països del sud i és incompatible amb l’endeutament públic descontrolat, però un interès zero perjudica els països del nord, que es queden sense recompensa per l’esforç estalviador. Malgrat que el projecte de l’euro té fallades d’origen, la ruptura de la moneda europea tindria conseqüències molt negatives i la tornada a les antigues divises nacionals no es faria sense costos molt elevats.

En aquesta disjuntiva, i abans que el conflicte entre el govern alemany i el BCE acabi amb la separació d’Alemanya i la ruptura d’Europa en diversos blocs (el nord, el sud i entremig un Front Nacional francès igualment delerós de trencar amb l’euro i aixecar barreres), s’hauria d’intentar donar la presidència del BCE a Alemanya i introduir una mica de rigor en la política monetària. En cap cas aniria pitjor que ara.

Anuncis

Quina Europa volem?

La reconstrucció d’Europa, devastada per dues guerres mundials en el paroxisme estatista del segle XX, ja es preveia difícil. En paraules de Jean Monnet, “Europa es farà a cop de crisis”. I certament que de crisis, gravades en el codi genètic europeu, no en falten. Ara, però, tenim una crisi polièdrica amb múltiples cares (econòmica, social, política, moral…) que es retroalimenten en un entorn de depressió i que pot acabar amb l’esfondrament i el fracàs del projecte europeu: els dubtes sobre l’euro, l’arribada massiva de refugiats, l’estancament econòmic, la no representativitat de les institucions, la desafecció ciutadana, el Grexit, el Brexit, el dèficit democràtic, el creixement dels partits populistes radicals, les amenaces geopolítiques exteriors…

Un abisme separa els ciutadans i el teixit empresarial de les institucions polítiques comunitàries i els acords de les elits governamentals. Pensem, per exemple, en la recent visita de Barack Obama, que s’ha trobat a Hannover amb Angela Merkel, David Cameron, François Hollande i Matteo Renzi. L’objectiu de la seva darrera visita a Europa era impulsar l’acord final del TTIP, un obscur tractat comercial entre els EUA i la UE que, darrera la noble façana del lliure comerç, amaga els interessos sòrdids dels governs i de grans multinacionals. Sota el paraigües protector del comerç, els interessos inconfessables dels lobbies que parasiten l’Estat no dubtaran a rebaixar els estàndards socials i mediambientals. El TTIP, si no s’evita, significarà l’entrada a Europa d’aliments contaminats per transgènics, l’ús de pesticides i additius no autoritzats i considerats il·legals actualment, l’extensió del rentat dels pollastres amb clor o la comercialització de la carn hormonada.

En canvi, un altre exemple completament diferent el tenim a Alimentaria 2016, la fira agroalimentària que s’ha celebrat a Barcelona aquesta setmana i que és un dels certàmens alimentaris més importants d’Europa. Catalunya ha assolit, no sense esforç, un avantatge competitiu en la producció d’aliments a l’incorporar valor afegit en la transformació industrial. En un exemple de superació i èxit, en un territori amb extenses zones àrides, el sector agroalimentari és la primera indústria catalana, constitueix el segon clúster en importància d’aquest sector a Europa, representa el 24% de la indústria espanyola i exporta el 25% de la producció.

A més, és un sector innovador que incorpora les tecnologies més modernes com la biotecnologia o la robòtica. Mentre que la simple variació de productes està condemnada al fracàs (només 2 de cada 10 productes perduren), els nous productes triomfen (ràtio de supervivència del 73%). Al no haver-hi creixement demogràfic i, per tant, de boques per alimentar, les empreses han prosperat en base a les vendes a l’exterior i la innovació. Les innovacions permeten millorar la qualitat i cobrir nous segments de la demanda, en un mercat on l’agricultura és l’origen i la base de tota la creació de valor. El sector agroalimentari produeix de manera més eficient, sostenible i ecològica, satisfent demandes cada vegada més diversificades. Quan els consumidors demanen productes més sans i lliures de tòxics, el lliure mercat respon subministrant productes com vermut ecològic natural, snack verd a base de pèsols al forn, batut de xocolata amb un toc de cafè, frankfurts sense una engruna de carn, brioxeria a base d’algues, galetes orgàniques sense additius artificials, xiclets energètics amb cafeïna, embotits sense carn elaborats amb clara d’ou com a base de proteïna o un tomàquet nascut de l’encreuament de dues varietats ja existents.

Ens toca decidir quina Europa volem, si l’Europa de les imposicions coactives o l’Europa de l’intercanvi lliure i voluntari, si l’Europa dels polítics o l’Europa dels mercaders i la ciutadania, si l’Europa dels privilegis o l’Europa de la lliure competència, si l’Europa del TTIP o l’Europa de la fira Alimentaria, si l’Europa dels transgènics o l’Europa dels aliments ecològics, si l’Europa dels aliments contaminats o l’Europa de la innovació alimentària, si l’Europa envellida i permanentment en crisi o l’Europa pròspera que reneix de les seves cendres i es reinventa a si mateixa.

El govern central gasta un 4% més i les CCAA un 13% menys

Variacio-despesa-publica_1562853876_28566254_987x555

Interessos negatius

L’escriptor francès André Gide es preguntava, en relació a alguns llibres, que qui els llegiria. I també, en relació a algunes persones, que quins llibres podien llegir. Al final, com la Diada de Sant Jordi ens demostra, llibres i persones s’acaben trobant. El mercat és el mecanisme d’intercanvi i el lloc on es troben el comprador i el venedor. Avui, com cada 23 d’abril, dominen a Catalunya els mercats del llibre i la rosa, símbols de la cultura i l’amor, en una diada cívica, patriòtica i cultural. De mercats, però, n’hi ha de molts tipus: de béns i serveis, treball, capital… Alguns són més o menys lliures i permeten l’acord entre l’oferta i la demanda, sempre amb subjecció a les lleis o reglaments vigents i al pagament d’impostos com l’IVA. Altres mercats poden estar directament prohibits per l’Estat (drogues, prostitució…) i, finalment, alguns mercats estan fortament intervinguts pel poder polític.

Un de molt destacable i important, en aquesta tercera categoria, és el mercat financer. De fet, el grau d’intervenció és tan elevat que disposen d’unes institucions de planificació centralitzada, els bancs centrals, que tenen el monopoli de l’emissió de la moneda. La utilització de la política monetària (i fiscal) per estabilitzar l’economia està associada a importants efectes contraproduents i dificultats insalvables. D’entrada, el banc central pot fixar-se un objectiu de creixement de la quantitat de diner. A la pràctica, però, això fracassa quan la demanda de diner és inestable, perquè desestabilitza el comportament de la producció i l’ocupació. Tampoc està clar quin agregat monetari ha de ser monitoritzat i controlat pel banc emissor. Han de ser les monedes i bitllets (M0)? O potser també els comptes corrents (M1)? Per què no incloure els dipòsits amb venciment inferior a 2 anys (M2)? Alemanya, amb el marc, va haver de canviar l’objectiu d’agregat monetari a M3 (que inclou tots els anteriors més els fons del mercat monetari i el deute públic a curt termini), ja que la relació entre l’agregat monetari i l’activitat econòmica s’havia trencat.

Abandonat l’objectiu de creixement de l’oferta monetària, altres països, com Suècia i el Canadà, o àrees monetàries com la de l’euro persegueixen un objectiu d’inflació determinat. Un avantatge és la seva fàcil comprensió per part del gran públic, però un important desavantatge és que la inflació tarda molt de temps a respondre a les polítiques del banc central. Això pot fer que els alts funcionaris del banc emissor no sàpiguen quines mesures adoptar i que el públic sàpiga menys encara si s’estan complint o no les promeses.

El que sí fan els bancs centrals és fixar manu militari el tipus d’interès. I no deixa de ser una profunda hipocresia que es parli de lliure mercat quan el preu més important del mercat, el tipus d’interès, es determina coactivament al marge de la lliure oferta i demanda. També és molt destacable l’abaratiment generalitzat de tots els tipus d’interès fixats pels principals bancs centrals del món. El cas del Japó és paradigmàtic. Després d’entrar en crisi a principis del 1990, el Banc del Japó va rebaixar ràpidament el tipus d’interès des de nivells del 5,25% el 1990 al 0%, on segueix ara. Pel que fa a l’eurozona, l’abaratiment del tipus d’interès ha estat més lent i suau, passant del 4,25% (gener de 2008), al 2% (gener de 2009), continuant el descens a l’1% (desembre de 2011), d’aquí progressivament al 0,15% (juny de 2014), i finalment al 0% (març de 2016). Per suposat, la FED nord-americana s’ha caracteritzat per practicar també una agressiva política monetària expansiva, amb interessos zero i múltiples rondes de quantitative easing, o compra directa de deute públic per part de la Reserva Federal. L’interès dels EUA era del 4,25% a principis del 2008, i el 16 de desembre del mateix any, el governador de la FED, Ben Bernanke, ja l’havia reduït al 0%, on continua ara.

I d’interessos zero hem passat a interessos negatius, mesura que tindrà importants efectes contraproduents. Suposa l’estocada definitiva de l’estalviador, que veu penalitzat l’esforç d’estalviar, i l’indult del deutor, que podrà endeutar-se sense costos financers. El deute públic continuarà creixent ad infinitum (per què reduir-lo si els costos del finançament són nuls?) i els bancs incrementaran les comissions per compensar el deteriorament del seu marge d’intermediació. Concretament, la banca espanyola va guanyar l’any passat 10.400 milions d’euros, però no en té prou. Els bancs espanyols tenen actualment un benefici sobre els actius del 5,5%, però no en tenen suficient. Volen una rendibilitat del 10%, i per això preveuen incrementar les comissions per treure efectiu als caixers, per manteniment dels comptes, per targetes de crèdit o de dèbit, per transferència a altres comptes o per ingrés de xecs i ús de serveis. L’anunci de pujada de comissions bancàries es produeix el mateix dia en què el Suprem ordena el pagament d’1,2 milions a Adolf Tudó i Jaume Masana per la fallida Catalunya Caixa (rescatada amb 12.345 milions d’euros de diner públic). Tipus d’interès negatius tampoc reactivaran el creixement, ni l’ocupació o la inversió empresarial. Segons l’OCDE, el percentatge de PIB invertit en planta i equipament empresarial s’ha reduït els darrers anys, tant a Europa com als EUA. Concretament, del 2000 al 2014, ha passat del 8,4% al 6,8% en els EUA, i del 7,5% al 5,7% a la UE. Finalment, els tipus d’interès negatius contribuiran també a l’empitjorament de les grans diferències socials i econòmiques entre una minoria de la població ultraenriquida i la gran majoria depauperada.

Menys creixement i més impostos

prou

El darrer informe de l’FMI empitjora les previsions de creixement mundial i també les d’Espanya, revifant la possibilitat de recaure en un estancament secular, això és, un període molt llarg de temps amb creixement baix o zero. Els seus economistes, en una nova manifestació del pensament únic dominant des de Keynes, tornen a demanar més polítiques monetàries expansives i més despesa pública. Més diners a uns tipus d’interès més baixos (negatius) i més impostos, més dèficit i més deute públic (!). És veritablement inverossímil la capacitat que té l’home de reincidir en l’error, una i altra vegada, especialment quan les conseqüències negatives de l’elit dominant es fan recaure sobre la majoria d’una població empobrida i alienada.

Un altre senyal econòmic molt preocupant, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del comerç internacional. El 2016 serà el cinquè any consecutiu amb un creixement del comerç inferior al 3%, molt per sota de la mitjana del 5% que va registrar a partir del 1990. No hi ha precedents d’un període tan llarg i ininterromput de baix creixement. En els últims trenta anys els intercanvis comercials acostumaven a créixer a un ritme gairebé el doble de ràpid que el del PIB mundial, gràcies a la globalització i el descens del cost del transport de mercaderies. En termes de valor de les mercaderies, els indicadors són encara més preocupants, perquè l’any passat va caure un 13%, dels 19 bilions de dòlars als 16,5 bilions. El proteccionisme econòmic és una greu amenaça i els obstacles aranzelaris i no aranzelaris que continuen aplicant-se a l’exportació de productes agropecuaris i manufacturats són creixents.

En un entorn recessiu com aquest, i per reactivar l’activitat econòmica, es fa del tot imprescindible la reducció de les càrregues fiscals, especialment aquelles que recauen sobre la creació d’ocupació i els sectors més empobrits. I en què ens trobem? En una situació on els enriquits governants evadeixen impostos a paradisos fiscals amb total impunitat, al mateix temps que la majoria de la població pateix els rigors d’un infern fiscal amb unes rendes minvades i plenament controlades per Hisenda. Segons reflecteix l’última edició del Taxing Wages de l’OCDE, Espanya té una càrrega fiscal directa (IRPF + Seguretat Social) del 39,6% el 2015 i del 40,7% el 2014. Mentre que el descens s’explica per la rebaixa electoralista de l’IRPF, aquesta xifra continua sent un 3,7% superior a la mitjana i ens acosta als països de més voracitat fiscal (Bèlgica amb el 55,3% i Àustria amb el 49,5%), quan el nostre model hauria de ser Irlanda (27,5%), Nova Zelanda (17,6%) o Xile (7%). La cotització social dels empresaris és també de les més elevades del món i, si es vol lluitar contra l’atur, s’haurien de reduir dràsticament.

Ara es parla força d’incrementar els salaris mínims, que a Espanya són baixos, per tal d’incrementar la productivitat del treball. Aquest és un error pueril sostingut per alguns economistes i equival a col·locar el carro davant dels bous. La relació de causalitat és justament la contrària. No és que els salaris alts siguin la causa d’una bona productivitat, sinó que l’elevada productivitat genera salaris també elevats. Si Alemanya té sous mínims de 1.500 euros mensuals amb plena ocupació, es deu a què la productivitat del treballador germànic està per sobre del sou mínim. La imposició d’aquests estàndards a Espanya, sense millorar els registres de productivitat paupèrrims, només serviria per crear encara més atur i expulsar del mercat laboral els treballadors menys qualificats. L’increment dels salaris mínims, però, sí es podria plantejar si es compensa amb menors cotitzacions empresarials a la Seguretat Social.

A Catalunya cal recordar que suportem el tipus marginal màxim de l’IRPF més alt del món, conjuntament amb Suècia. El tipus mínim a pagar també és més alt que la mitjana espanyola. La pressió fiscal és més elevada aquí que a la resta de l’Estat. Malgrat això, Oriol Junqueras, i davant l’asfíxia financera de la Generalitat, ha obert la porta a noves pujades d’impostos. El vicepresident econòmic va declarar que “apujar o abaixar un impost és bo o dolent en funció del context fiscal global i econòmic en què estàs” (els primers colons de Nova Anglaterra ho discutirien enèrgicament), i davant la impossibilitat de retallar despesa, planteja l’increment dels ingressos impositius. La pujada d’impostos no és la via per aconseguir una Catalunya rica i plena. Ja sabem que les úniques certeses d’aquesta vida són el pagament d’impostos i la mort. Imposar impostos tan elevats, però, és la millor manera d’assegurar una ràpida transició del primer cap el segon i perpetuar la pobresa col·lectiva. Plena sobirania, sí, però per reduir impostos i prosperar.

Cataluña: Déficit Público 2016

dimite-el-primer-ministro-islandes-por-el-escandalo-de-los-papeles-de-panama

El déficit público de España fue del 5,2% del PIB en 2015. La desviación de 10.000 millones de euros es, según Montoro, culpa de Cataluña y Valencia, con déficits respectivos del 2,7% y 2,5% del PIB, cuando el límite autonómico era el 0,7%. Los objetivos de déficit para el conjunto de las administraciones públicas es de sólo el 2,8% del PIB en 2016. Un reto ambicioso y difícil de alcanzar. La distribución territorial del déficit es la siguiente: -2,2% la administración central, -0,3% las comunidades autónomas , 0% los ayuntamientos y -0,3% la Seguridad Social. El ajuste en el gasto que esto significa para Cataluña es irreal, ineficiente, injusta e inmoral.

Irreal, porque su cumplimiento conlleva una reducción del gasto público superior a los 4.900 millones de euros. Esta cifra implicaría el total demantelamiento del Departamento de Educación (4.430 millones), la reducción del 60% del Departamento de Salud (8.300 millones) o la supresión total de los departamentos de Cultura (228 millones), Agricultura (280 millones), Empresa y Ocupación (650 millones), Justicia (815 millones), Bienestar Social y Familia (1.800 millones), e Interior (1.160 millones).

Ineficiente, porque aleja el fiscalizador del fiscalizado y disminuye los efectos positivos de la transparencia, el conocimiento de necesidades y la presión ciudadana, capaz de forzar la dimisión del primer ministro islandés Gunnlaugsson. Este había defendido el sistema financiero islandés de los “buitres especulativos extranjeros”. Poco después, sin embargo, fue descubierto como copropietario de la compañía Wintris, con 3,5 millones de euros de origen dudoso invertidos en Panamá y evadiendo el pago de impuestos. La manifestación espontánea de 10.000 ciudadanos (en un país de poco más de 300.000 habitantes), congregados a las puertas del Parlamento con pancartas, fue suficiente para forzar la dimisión del político.

Injusta, porque hace recaer el peso principal del ajuste en las comunidades autónomas, mientras que la administración central se autoconcede un margen holgado y cómodo. La administración central del Estado, incluida la Seguridad Social, absorbe el 53% del total del gasto público, mientras que las comunidades autónomas representan el 36% y los ayuntamientos el 11%. Las autonomías tienen traspasadas las competencias básicas del Estado de bienestar (sanidad, educación y servicios sociales). Parecería equitativo que la distribución del déficit público (2,8% del PIB en 2016) fuera proporcional al peso del gasto de cada administración: 1,5% el Estado central y Seguridad Social, 1% las autonomías y 0,3% los ayuntamientos . Pero no es así. El resultado es la recentralización de las funciones básicas del Estado y la asfixia financiera premeditada de las autonomías, que tampoco tienen soberanía fiscal (exceptuando el País Vasco y Navarra).

Y es inmoral, porque el esfuerzo fiscal de la mayoría termina en los bolsillos de una minoría enriquecida y privilegiada que, para más inri, evade el pago de impuestos mediante compañías establecidas en paraísos fiscales, como el último escándalo de los papeles de Panamá nos ha revelado.

Catalunya: Dèficit Públic 2016

1459758071_497979_1459877757_noticia_fotograma

El dèficit públic d’Espanya va ser del 5,2% del PIB el 2015. La desviació de 10.000 milions d’euros és, segons Montoro, culpa de Catalunya i València, amb dèficits respectius del 2,7% i 2,5% del PIB, quan el límit autonòmic era el 0,7%. Els objectius de dèficit pel conjunt de les administracions públiques és de només el 2,8% del PIB el 2016. La distribució territorial del dèficit és la següent: -2,2% l’administració central, -0,3% les comunitats autònomes, 0% els ajuntaments i -0,3% la Seguretat Social. L’ajust en la despesa que això significa per a Catalunya és irreal, ineficient, injusta i immoral.

Irreal, perquè el seu compliment comporta una reducció de la despesa pública superior als 4.900 milions d’euros. Aquesta xifra implicaria el total demantellament del Departament d’Ensenyament (4.430 milions), la reducció del 60% del Departament de Salut (8.300 milions) o la supressió total dels departaments de Cultura (228 milions), Agricultura (280 milions), Empresa i Ocupació (650 milions), Justícia (815 milions), Benestar Social i Família (1.800 milions), i Interior (1.160 milions).

Ineficient, perquè allunya el fiscalitzador del fiscalitzat i disminueix els efectes positius de la transparència, el coneixement de necessitats i la pressió ciutadana, capaç de forçar la dimissió del primer ministre islandès Gunnlaugsson. Aquest havia defensat el sistema financer islandès dels “voltors especulatius estrangers”. Poc després, però, va ser descobert com a copropietari de la companyia Wintris, amb 3,5 milions d’euros d’origen dubtós invertits a Panamà evadint el pagament d’impostos. La manifestació espontània de 10.000 ciutadans (en un país de poc més de 300.000 habitants), congregats a les portes del Parlament amb pancartes, va ser suficient per forçar la dimissió del polític.

Injusta, perquè fa recaure el pes principal de l’ajust en les comunitats autònomes, mentre que l’administració central s’autoconcedeix un marge folgat i còmode. L’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, absorbeix el 53% del total de la despesa pública, mentre que les comunitats autònomes representen el 36% i els ajuntaments l’11%. Les autonomies tenen traspassades les competències bàsiques de l’Estat de benestar (sanitat, educació i serveis socials). Semblaria equitatiu que la distribució del dèficit públic (2,8% el 2016) fos proporcional al pes de la despesa de cada administració: 1,5% l’Estat central i Seguretat Social, 1% les autonomies i 0,3% els ajuntaments. Però no és així. El resultat és la recentralització de les funcions bàsiques de l’Estat i l’asfíxia financera premeditada de les autonomies, que tampoc tenen sobirania fiscal (exceptuant el País Basc i Navarra).

I és immoral, perquè l’esforç fiscal de la majoria acaba a les butxaques d’una minoria enriquida i privilegiada que, per a més inri, evadeix el pagament d’impostos mitjançant companyies establertes en paradisos fiscals, com l’últim escàndol dels papers de Panamà ens ha revelat.