Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Catalunya: Dèficit Públic 2016

Catalunya: Dèficit Públic 2016

1459758071_497979_1459877757_noticia_fotograma

El dèficit públic d’Espanya va ser del 5,2% del PIB el 2015. La desviació de 10.000 milions d’euros és, segons Montoro, culpa de Catalunya i València, amb dèficits respectius del 2,7% i 2,5% del PIB, quan el límit autonòmic era el 0,7%. Els objectius de dèficit pel conjunt de les administracions públiques és de només el 2,8% del PIB el 2016. La distribució territorial del dèficit és la següent: -2,2% l’administració central, -0,3% les comunitats autònomes, 0% els ajuntaments i -0,3% la Seguretat Social. L’ajust en la despesa que això significa per a Catalunya és irreal, ineficient, injusta i immoral.

Irreal, perquè el seu compliment comporta una reducció de la despesa pública superior als 4.900 milions d’euros. Aquesta xifra implicaria el total demantellament del Departament d’Ensenyament (4.430 milions), la reducció del 60% del Departament de Salut (8.300 milions) o la supressió total dels departaments de Cultura (228 milions), Agricultura (280 milions), Empresa i Ocupació (650 milions), Justícia (815 milions), Benestar Social i Família (1.800 milions), i Interior (1.160 milions).

Ineficient, perquè allunya el fiscalitzador del fiscalitzat i disminueix els efectes positius de la transparència, el coneixement de necessitats i la pressió ciutadana, capaç de forçar la dimissió del primer ministre islandès Gunnlaugsson. Aquest havia defensat el sistema financer islandès dels “voltors especulatius estrangers”. Poc després, però, va ser descobert com a copropietari de la companyia Wintris, amb 3,5 milions d’euros d’origen dubtós invertits a Panamà evadint el pagament d’impostos. La manifestació espontània de 10.000 ciutadans (en un país de poc més de 300.000 habitants), congregats a les portes del Parlament amb pancartes, va ser suficient per forçar la dimissió del polític.

Injusta, perquè fa recaure el pes principal de l’ajust en les comunitats autònomes, mentre que l’administració central s’autoconcedeix un marge folgat i còmode. L’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, absorbeix el 53% del total de la despesa pública, mentre que les comunitats autònomes representen el 36% i els ajuntaments l’11%. Les autonomies tenen traspassades les competències bàsiques de l’Estat de benestar (sanitat, educació i serveis socials). Semblaria equitatiu que la distribució del dèficit públic (2,8% el 2016) fos proporcional al pes de la despesa de cada administració: 1,5% l’Estat central i Seguretat Social, 1% les autonomies i 0,3% els ajuntaments. Però no és així. El resultat és la recentralització de les funcions bàsiques de l’Estat i l’asfíxia financera premeditada de les autonomies, que tampoc tenen sobirania fiscal (exceptuant el País Basc i Navarra).

I és immoral, perquè l’esforç fiscal de la majoria acaba a les butxaques d’una minoria enriquida i privilegiada que, per a més inri, evadeix el pagament d’impostos mitjançant companyies establertes en paradisos fiscals, com l’últim escàndol dels papers de Panamà ens ha revelat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: