Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Menys creixement i més impostos

Menys creixement i més impostos

prou

El darrer informe de l’FMI empitjora les previsions de creixement mundial i també les d’Espanya, revifant la possibilitat de recaure en un estancament secular, això és, un període molt llarg de temps amb creixement baix o zero. Els seus economistes, en una nova manifestació del pensament únic dominant des de Keynes, tornen a demanar més polítiques monetàries expansives i més despesa pública. Més diners a uns tipus d’interès més baixos (negatius) i més impostos, més dèficit i més deute públic (!). És veritablement inverossímil la capacitat que té l’home de reincidir en l’error, una i altra vegada, especialment quan les conseqüències negatives de l’elit dominant es fan recaure sobre la majoria d’una població empobrida i alienada.

Un altre senyal econòmic molt preocupant, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del comerç internacional. El 2016 serà el cinquè any consecutiu amb un creixement del comerç inferior al 3%, molt per sota de la mitjana del 5% que va registrar a partir del 1990. No hi ha precedents d’un període tan llarg i ininterromput de baix creixement. En els últims trenta anys els intercanvis comercials acostumaven a créixer a un ritme gairebé el doble de ràpid que el del PIB mundial, gràcies a la globalització i el descens del cost del transport de mercaderies. En termes de valor de les mercaderies, els indicadors són encara més preocupants, perquè l’any passat va caure un 13%, dels 19 bilions de dòlars als 16,5 bilions. El proteccionisme econòmic és una greu amenaça i els obstacles aranzelaris i no aranzelaris que continuen aplicant-se a l’exportació de productes agropecuaris i manufacturats són creixents.

En un entorn recessiu com aquest, i per reactivar l’activitat econòmica, es fa del tot imprescindible la reducció de les càrregues fiscals, especialment aquelles que recauen sobre la creació d’ocupació i els sectors més empobrits. I en què ens trobem? En una situació on els enriquits governants evadeixen impostos a paradisos fiscals amb total impunitat, al mateix temps que la majoria de la població pateix els rigors d’un infern fiscal amb unes rendes minvades i plenament controlades per Hisenda. Segons reflecteix l’última edició del Taxing Wages de l’OCDE, Espanya té una càrrega fiscal directa (IRPF + Seguretat Social) del 39,6% el 2015 i del 40,7% el 2014. Mentre que el descens s’explica per la rebaixa electoralista de l’IRPF, aquesta xifra continua sent un 3,7% superior a la mitjana i ens acosta als països de més voracitat fiscal (Bèlgica amb el 55,3% i Àustria amb el 49,5%), quan el nostre model hauria de ser Irlanda (27,5%), Nova Zelanda (17,6%) o Xile (7%). La cotització social dels empresaris és també de les més elevades del món i, si es vol lluitar contra l’atur, s’haurien de reduir dràsticament.

Ara es parla força d’incrementar els salaris mínims, que a Espanya són baixos, per tal d’incrementar la productivitat del treball. Aquest és un error pueril sostingut per alguns economistes i equival a col·locar el carro davant dels bous. La relació de causalitat és justament la contrària. No és que els salaris alts siguin la causa d’una bona productivitat, sinó que l’elevada productivitat genera salaris també elevats. Si Alemanya té sous mínims de 1.500 euros mensuals amb plena ocupació, es deu a què la productivitat del treballador germànic està per sobre del sou mínim. La imposició d’aquests estàndards a Espanya, sense millorar els registres de productivitat paupèrrims, només serviria per crear encara més atur i expulsar del mercat laboral els treballadors menys qualificats. L’increment dels salaris mínims, però, sí es podria plantejar si es compensa amb menors cotitzacions empresarials a la Seguretat Social.

A Catalunya cal recordar que suportem el tipus marginal màxim de l’IRPF més alt del món, conjuntament amb Suècia. El tipus mínim a pagar també és més alt que la mitjana espanyola. La pressió fiscal és més elevada aquí que a la resta de l’Estat. Malgrat això, Oriol Junqueras, i davant l’asfíxia financera de la Generalitat, ha obert la porta a noves pujades d’impostos. El vicepresident econòmic va declarar que “apujar o abaixar un impost és bo o dolent en funció del context fiscal global i econòmic en què estàs” (els primers colons de Nova Anglaterra ho discutirien enèrgicament), i davant la impossibilitat de retallar despesa, planteja l’increment dels ingressos impositius. La pujada d’impostos no és la via per aconseguir una Catalunya rica i plena. Ja sabem que les úniques certeses d’aquesta vida són el pagament d’impostos i la mort. Imposar impostos tan elevats, però, és la millor manera d’assegurar una ràpida transició del primer cap el segon i perpetuar la pobresa col·lectiva. Plena sobirania, sí, però per reduir impostos i prosperar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: