Rànquing de Competitivitat Internacional

Aquesta setmana s’ha fet públic el rànquing de competitivitat internacional que elabora la prestigiosa escola de negocis IMD amb seu a Lausana. La competitivitat és un procés de creació de valor a llarg termini, relacionat positivament amb una participació social inclusiva i no excloent, que permet a les empreses garantir la inversió i el creixement de les vendes. I la inversió realitzada amb criteris empresarials, finançada amb estalvi voluntari, és la base de l’ocupació, la productivitat i el creixement. I aquest creixement sa i sostenible genera nova inversió, en un cercle virtuós que hauria de permetre un futur més pròsper i més benestant. Aquest rànquing de competitivitat s’elabora en base a 340 criteris englobats en 4 grans àrees: el creixement econòmic, l’eficiència governamental, la qualitat empresarial i el capital físic i humà (educació i sanitat). Els resultats són que els EUA perden la condició de país més competitiu del món, que ocupa ara Hong Kong seguit de Suïssa. Els EUA cauen a la tercera posició mundial i acusen una pèrdua de qualitat de les institucions governamentals i de la cohesió social. Els altres països del top 10 mundial, per aquest ordre, són Singapur, Suècia, Dinamarca, Irlanda, Holanda, Noruega i Canadà.

Malgrat els greus problemes del vell continent europeu, cal destacar, en primer lloc, que 6 dels 10 països més competitius del món pertanyen al nord d’Europa. I en el top 20 hi trobem també Luxemburg (11è), Alemanya (12è), Gran Bretanya (18è) i Finlàndia (20è). Per tant, 10 països europeus entre els 20 primers. Excel·lent comportament de la latitud nòrdica d’Europa, però també dels països de l’est, on destaquen els petits països bàltics, Txèquia (27è) i Polònia (33è). Molt destacat és el comportament d’Irlanda, el tigre celta que torna a rugir després del rescat bancari, creixent un impressionant 13% en només dos anys (5,2% el 2014 i 7,8% el 2015), gràcies a la llibertat econòmica, els impostos reduïts i la contenció de la despesa pública. Pobres resultats a les latituds meridionals, amb Espanya (34è), Itàlia (35è), Portugal (39è) i Grècia (56è).

Un segon aspecte a destacar és el reduït tamany dels Estats més competitius. 12 països dels 20 primers del rànquing tenen poblacions inferiors als 10 milions d’habitants. I dels 10 països europeus que integren el top 20, un total de 8 són petits. Només Alemanya i Gran Bretanya escapen a la condició de països liliputencs. Definitivament, en un món globalitzat i econòmicament integrat, small is beautiful. Hong Kong, el líder mundial en competitivitat, destaca per ser un empori del lliure mercat, amb impostos baixos i senzills, govern limitat i lliure circulació de capitals, sent la porta d’entrada de les inversions internacionals a la Xina continental.

En negatiu, la posició d’Espanya (37è) és miserable, impròpia d’uns governants que s’autoposicionen com la vuitena o novena economia mundial. La producció total, des de l’inici de la crisi el 2008, no ha remuntat, sinó que ha disminuït el 3,13%. La cohesió social ha empitjorat notablement. Mentre que l’accés privilegiat al poder de la minoria dominant els permet acumular més i més riquesa, el conjunt de la població empitjora el nivell de vida i s’hipoteca el futur dels més joves. La taxa de risc de pobresa i exclusió social amenaça el 29% de la població. El 22,1% dels espanyols percep rendes per sota de l’umbral de pobresa (8.000 euros anuals a les llars unipersonals i 16.800 euros a les llars amb dos adults i dos nens); el 12,8% experimenta situacions severes de desocupació (treballa menys del 20% de les hores que voldria treballar) i el 6,7% pateix de privacions materials greus (manca de béns essencials per mantenir una vida digne). Aquesta situació de caos transcendeix a l’exterior i contribueix a la mala imatge de la marca España. Només un dels indicadors analitzats, el referent als serveis de salut, millora lleugerament des del 2008.

Manresa 2022 i el turisme espiritual

El turisme aporta riquesa a la nostra economia. Sí. Però quanta? Depèn del tipus de turisme. No és el mateix un turisme massificat i de baix poder adquisitiu, que deteriora la convivència social i malmet l’entorn, que un turisme qualificat i d’alt valor afegit. Catalunya ha passat de rebre 7 milions de visitants estrangers a principis dels noranta a superar els 17 milions actuals. Malgrat aquest creixement exponencial, la despesa mitjana per turista ha caigut per sota dels 1.000 euros. Bona part dels visitants cerquen a casa nostra només diversió descontrolada i low cost. L’aportació del sector turístic al PIB català és de 15.000 milions d’euros, una xifra respectable, però molt inferior als 60.000 milions que generen les exportacions del sector industrial. Si agafem les Balears, una comunitat especialitzada en el turisme, constatem que ha perdut riquesa en termes comparatius. El seu PIB per càpita era el 118% del d’Aragó el 1992 i ara només n’és el 95%. Al final, la riquesa la creen els sectors productius que generen valor afegit i paguen bé la seva mà d’obra, i el nostre turisme no és productiu i acostuma a pagar poc.

Cal, per tant, una reconversió d’aquest motor auxiliar (que no pas principal) de l’economia. Pot servir-nos l’exemple de països que han potenciat un turisme de molta qualitat, com Àustria i Suïssa, i que paguen molt bé als seus treballadors. El nombre de visitants que acullen no és massa elevat, però la despesa diària del turista cultural que visita els palaus i museus austríacs i escolta les obres de Mozart i Haydn sí que ho és. Pel que fa a casa nostra, el Bages aporta el 2% del PIB de Catalunya. Dins de l’activitat productiva, el sector industrial bagenc té un pes relatiu superior i equival al 3% del total català, mentre que el turisme només representa el 1,3%. Hi ha marge, per tant, de creixement.

La fita del 2022, on els manresans rememorem el cinquè centenari de l’estada de sant Ignasi de Loiola a la nostra ciutat, ha de servir per potenciar un turisme de qualitat. Un turisme cultural i religiós, de matriu jesuítica, que esperonat per monuments tan emblemàtics com la Cova i la Seu, trobi a Manresa l’acolliment que va permetre al sant penitent una transformació tan transcendental. La història d’Ignasi a Manresa és una història d’acollida, d’hospitalitat i confraternitat. El bol de l’escudella conservat al museu de la Cova és el símbol d’aquesta acollida. Aquest turisme espiritual s’hauria de basar més en la qualitat que en la quantitat, més en el marge de beneficis que en la rotació dels actius i l’expansió de les vendes a preus reduïts, més en la diferenciació del producte i l’enfocament en un segment de mercat que en el lideratge en costos baixos. Naturalment, s’haurien també de crear vincles sinèrgics amb Montserrat o Sant Benet. Manresa, que en el marc de crisi actual acusa un llarg declivi, ha d’aprofitar la fita del 2022 per reactivar la seva posició econòmica, social i cultural. I recuperar aquella llum que va tenir en un llunyà i esplendorós segle XIV, que és en si mateixa un símbol d’identitat de la ciutat. La llum que ens remet a l’espiritualitat i que va il·lustrar a Ignasi vora del Cardener. La llum de la sèquia i de la marededéu de l’Alba.

La ciutat s’ha de preparar per rebre visitants, oferint-los la visita i descoberta de Manresa. Començant per la Cova, implicaria almenys tres punts més: la Basílica de la Seu i el carrer del Balç, el Museu Comarcal (antic Col·legi de Sant Ignasi) i Sant Domènec (antic convent dels Predicadors). Naturalment, el turisme espiritual s’hauria de complementar amb una oferta cultural (promoció de concerts, millora de l’orgue de la Seu i construcció d’un orgue amb tubs per la Cova), oferta enogastronòmica variada i allotjament. Ignasi de Loiola és el principal referent de projecció internacional de la ciutat, i ha de formar part de la identitat manresana, com a mite que és de la seva història. La commemoració del 500 aniversari de la seva estada a Manresa és una oportunitat que no es pot desaprofitar per al desenvolupament integral de la ciutat i el seu posicionament estratègic en un món globalitzat.

El fariseu, la pecadora (i la importància de l’estalvi)

Acabades les grans solemnitats pasquals, i en una escena de gran poder pictòric, Jesús és invitat a menjar a casa d’un fariseu anomenat Simó. Allà hi arriba una prostituta que, compungida pel seu pecat, plora als peus de Jesús, els hi eixuga amb els cabells i els hi besa i ungeix amb perfum. Cal tenir present que els comensals no s’assentaven a taula en cadires com ho fem nosaltres, sinó que estaven estirats sobre una petita estora, recolzats en la seva espatlla esquerra per prendre el menjar de la taula amb la mà dreta, de manera que els peus quedaven dirigits a l’exterior. Jesús se’n compadeix, li perdona els seus pecats i l’acomiada en pau. La dona, que reconeix els seus errors morals, al sentir-se perdonada per Jesús, respon estimant.

Els restants comensals, però, reaccionen de manera molt diferent. D’entrada, no aproven la presència de la dona pecadora. Coneixen la seva condició i anteposen la pròpia reputació social a qualsevol mostra de compassió i conversió. Pitjor que això, l’elevat autoconcepte d’ells mateixos i l’envaniment personal, contraris a la senzillesa i humilitat beatífiques, els separen de Jesús. No comprenen que Jesús pugui perdonar els pecats. És més, els mou a un profund escàndol, perquè només Déu pot perdonar els pecats, i la supèrbia els impedeix reconèixer la veritable naturalesa de Jesús.

És possible que Simó, l’amfitrió, tingués alguns principis morals bàsics i pensés que el món es divideix entre els bons i els dolents. Els bons són els que compleixen la Llei i els pecadors són els que no la compleixen. Naturalment, ell es considera un fidel observador de la llei mosaica i mereixedor, per tant, del favor de Déu. La dona, en canvi, no. El fariseu no comprèn com Jesús no castiga la pecadora i s’aparta d’ella. Simó està obert al càstig, però tancat a l’esmena i el perdó. Obert a l’observança formal de la llei, però tancat a l’esperit de la mateixa. De fet, quan apareix el conflicte amb la dona, Jesús li retreu al fariseu que no ha complert amb el contingut de les normes: no li ha proporcionat aigua per rentar-se els peus, ni un bes de benvinguda, ni oli perfumat per posar al cap del convidat. En canvi, la dona pecadora sí que ho ha fet. Ha cregut en Jesús, ha mostrat dolor pels pecats comesos, ha rebut el seu perdó i ha marxat en pau manifestant el seu amor.

Quants, com el fariseu Simó, no creuen en Jesús, són insensibles als propis pecats i, en conseqüència, s’autoexclouen de la Bona Nova? Quants, com el fariseu Simó, utilitzen el pretext de la llei per autoafirmar el propi ego i condemnar els altres? Quants, com el fariseu Simó, insensibles a la misericòrdia del perdó, no accepten l’existència dels altres ni s’alegren de la seva presència?

Per finalitzar, Jesús i els dotze anaven predicant per les viles la bona nova de l’evangeli, acompanyats per algunes dones notables, com Maria Magdalena, Joana o Susanna, que els proveïen amb els seus béns. La importància de la funció capitalista com a subministradora dels béns necessaris pel dia a dia no pot ser menystinguda. La seva funció és molt rellevant. Sense un estalvi previ, Jesús i els dotze no haurien pogut culminar la seva missió. Haurien d’haver interromput la predicació per procurar-se l’assortiment material d’aliments, roba i manutenció. És gràcies a aquestes dones i al seu patrimoni, que el missatge de salvació universal pot escampar-se i donar-se a conèixer per tota la geografia mundial.

El futbol, opi del poble

Aquesta setmana s’ha conegut que el deute públic d’Espanya ha superat el 100% del PIB (1,1 bilions d’euros), el nivell més elevat des de 1909. Assolir aquesta xifra era qüestió de temps, ja que, des de l’inici de la crisi el 2008, l’increment de l’endeutament públic ha estat de 700.000 milions o, el que és el mateix, 250 milions diaris. Si cada ciutadà espanyol (inclosa la població no activa) carregava, el 2007, amb 8.890 euros, la factura per càpita del deute és ara de 24.000 euros. I tot fa pensar que continuarà augmentant.

Al mateix temps, la formació d’aquesta bombolla tan letal en una conjuntura de crisi multifactorial coincideix amb una brutal demostració de força del futbol hispà, que continua sumant triomfs continentals. Així, el Sevilla va conquerir per tercera vegada consecutiva l’Europa League superant el Liverpool, i un dels dos equips de Madrid guanyarà la Champions d’enguany, en la repetició de la final de fa dos anys. De les últimes 19 finals de la màxima competició continental, 9 han tingut com a guanyador un equip espanyol (4 o 5 el Real Madrid, 3 el FC Barcelona i 0 o 1 l’Atlètic de Madrid). Que dos equips de la mateixa ciutat disputin la final de la Champions tampoc té precedents.

La simultaneïtat de la profunda crisi social i econòmica amb l’eclosió triomfal de l’esport rei no és pura coincidència. El futbol, com el circ de l’antiga Roma, actua com a narcòtic social. Va molt més enllà de ser un joc (força brut) o l’entreteniment popular per excel·lència. S’ha convertit en el nou opi del poble. Els escàndols de corrupció política es fan invisibles quan milions de teleespectadors embogeixen davant les pantalles, abduïts per les habilitats dels seus ídols amb la pilota. Sembla mentida, però dues dotzenes de jugadors perseguint l’esfèric aconsegueixen hipnotitzar la població en un exercici d’alienació col·lectiva.

I això serveix a l’Estat, que no reclama el pagament del deute milionari dels clubs de futbol a la Hisenda Pública i la Seguretat Social. També ajuntaments i comunitats autònomes subvencionen directament els seus clubs, contribuint una mica més al desajust fiscal. Per no entrar en els suports als clubs per part de les televisions sufragades amb fons públics o en les requalificacions dels terrenys esportius que reporten plusvàlues milionàries. El futbol no és únicament el reflex del baix nivell intel·lectual d’un poble. El futbol desvia l’atenció de les preocupacions col·lectives i els seus jugadors, sovint analfabets funcionals, acumulen fortunes i esdevenen els ídols del jovent. Espanya, una potència del deute, la crisi i el futbol.  

La ley de J.B. Say (1767-1832)

Desde el crac de 1929, el discurso de la política económica, reflejo del dogmatismo imperante en la oligarquía y la academia dominantes, se centra mayoritariamente en la demanda. Variables como el gasto, el consumo y la deuda toman un relieve extraordinario. Se nos dice que la crisis es un problema de falta de demanda. Ergo, la solución pasa por incrementar la demanda. Y si la demanda privada, consumo e inversión, no toma la iniciativa, lo hará el sector público con el gasto público (y el corolario del déficit y deuda públicos). El intervencionismo estatista de izquierdas (escuela keynesiana) argumenta que las políticas neoliberales de Thatcher y Reagan hicieron aumentar las rentas propiedad del capital a costa de perjudicar las provenientes del trabajo, y que esta desigualdad social condujo a una disminución de la demanda y del crecimiento económico, contribuyendo al incremento del paro. Por otra parte, el intervencionismo estatista de derechas (escuela de Chicago) critica la excesiva voracidad fiscal de los gobiernos, su afán recaudador y regulador, a la vez que defiende la expansión monetaria y el monopolio del dinero por parte de los bancos centrales. Consideran que, bien asesorados por sus fallidos modelos matemáticos, pueden abaratar convenientemente los tipos de interés y reactivar así la inversión empresarial y el consumo. Los keynesianos defienden el impulso de la demanda con medidas fiscales, mientras que los monetaristas prefieren el impulso del gasto por mecanismos monetarios. Ambos, sin embargo, son partidarios de estimular la demanda agregada. Y al final, todos los gobiernos, con independencia de su color político y esclavos de algún difunto economista, como bien dijo Keynes, terminan aumentando los impuestos y el gasto, desequilibrando las finanzas públicas y trasladando a las siguientes generaciones la factura de una deuda pública descontrolada. Y el pueblo, lastimosamente, lo acaba refrendando en las urnas. Las masas se dejan engañar por políticos demagogos que prometen dinero público a cambio del voto. Racionalmente, es imposible dar crédito al mensaje populista de más y mejor protección pública para todos. Pero la verdad es impopular y los ajustes necesarios nadie los quiere asumir. Por tanto, el estatismo, de derechas e izquierdas, se acaba imponiendo. Como decía el gran liberal francés Frédéric Bastiat, el Estado es la gran ficción a través del cual todo el mundo aspira vivir a costa de los demás.

Y así, el gobierno socialista de Zapatero terminó gastando 448.000 millones de euros más de lo que ingresaba en 2007, pero también el gobierno popular de Rajoy, olvidando sus promesas electorales, incrementó la deuda pública en 550.000 millones, incumpliendo el déficit público año tras año de manera sistemática. Por supuesto, si leemos el programa de la coalición de ultraizquierda Podemos-IU, defiende también incrementar el gasto público (y los impuestos) en 96.000 millones de euros durante la próxima legislatura. El partido homónimo griego, liderado por Tsipras, ha incrementado el impuesto de la renta y los impuestos especiales sobre el gas, café, tabaco e Internet. El IVA heleno es del 24% y, en contra de su ideario, han congelado la oferta pública de empleo y recortado un 6% las pensiones medias de los ciudadanos griegos. ¡Quién iba a decir que el gobierno filomarxista que amenazó con romper la unidad monetaria europea acabaría cediendo a las pulsiones austericidas! Este dogmatismo, de izquierdas y de derechas, que defiende el estímulo permanente de la demanda se debe revisar. Y es que el largo período expansivo que comienza en 1993 y termina con la crisis del 2008 está impulsado por un exceso de demanda y el acceso ilimitado a préstamos baratos con tipos de interés artificialmente bajos. Y, ocho años después del inicio de la crisis, intentamos salir con más demanda y gasto artificial. Tenemos una crisis causada por un exceso de demanda, por un exceso de gasto y por falta de ahorro. La sociedad y los intercambios no son unidimensionales. Para acceder al consumo, alguien debe haber producido algo antes. ¿O es que pretendemos vivir indefinidamente a costa de los demás sin producir nada a cambio? Todo el mundo desea consumir más y mejoras bienes y servicios, pero éstos deben pagarse mediante la producción de bienes y servicios socialmente útiles. Y eso lo han olvidado fatalmente unos y otros, los de derechas y los de izquierdas, los monetaristas y los keynesianos.

La llei de J.B. Say (1767-1832)

Des del crac del 1929, el discurs de la política econòmica, reflex del dogmatisme imperant en l’oligarquia i l’acadèmia dominants, es centra majoritàriament en la demanda. Variables com la despesa, el consum i el deute prenen un relleu extraordinari. Se’ns diu que la crisi és un problema de manca de demanda. Aleshores, la solució passa per incrementar la demanda. I si la demanda privada, consum i inversió, no pren la iniciativa, ho farà el sector públic amb la despesa pública (i el corolari del dèficit i deute públics). L’intervencionisme estatista d’esquerres (escola keynesiana) argumenta que les polítiques neoliberals de Thatcher i Reagan varen fer augmentar les rendes propietat del capital a costa de perjudicar les provinents del treball, i que aquesta desigualtat social va conduir a una disminució de la demanda i del creixement econòmic, tot contribuint a l’increment de l’atur. Per altra banda, l’intervencionisme estatista de dretes (escola de Chicago) critica l’excessiva voracitat fiscal dels governs, el seu afany recaptador i regulador, alhora que defensa l’expansió monetària i el monopoli del diner per part dels bancs centrals. Consideren que, ben assessorats pels seus fallits models matemàtics, poden abaratir convenientment els tipus d’interès i reactivar així la inversió empresarial i el consum. Els keynesians defensen l’impuls de la demanda amb mesures fiscals, mentre que els monetaristes prefereixen l’impuls de la despesa per mecanismes monetaris. Els dos, però, són partidaris d’estimular la demanda agregada. I al final, tots els governs, amb independència del seu color polític i esclaus d’algun difunt economista, com bé deia Keynes, acaben augmentant els impostos i la despesa, desequilibrant les finances públiques i traslladant a les següents generacions la factura d’un deute públic descontrolat. I el poble, llastimosament, ho acaba refrendant a les urnes. Les masses es deixen enganyar per polítics demagogs que prometen diners públics a canvi del vot. Racionalment, és impossible donar crèdit al missatge populista de més i millor protecció pública per a tothom. Però la veritat és impopular i els ajustos necessaris ningú els vol entomar. Per tant, l’estatisme, de dretes i esquerres, s’acaba imposant. Com deia el gran liberal francès Frédéric Bastiat, l’Estat és la gran ficció a través del qual tot el món aspira viure a costa dels altres.

I així, el govern socialista de Zapatero va acabar gastant 448.000 milions d’euros més del que ingressava el 2007, però també el govern popular de Rajoy, oblidant les seves promeses electorals, va incrementar el deute públic en 550.000 milions, incomplint el dèficit públic any rere any de manera sistemàtica. Per suposat, si llegim el programa de la coalició d’ultraesquerra Podemos-IU, defensa també incrementar la despesa pública (i els impostos) en 96.000 milions d’euros durant la propera legislatura. El partit homònim grec, liderat per Tsipras, ha incrementat l’impost de renda i els impostos especials sobre el gas, cafè, tabac i Internet. L’IVA hel·lè és del 24% i, en contra del seu ideari, han congelat l’oferta pública d’ocupació i retallat un 6% les pensions mitjanes dels ciutadans grecs. Qui hauria de dir que el govern filomarxista que va amenaçar amb trencar la unitat monetària europea acabaria cedint a les pulsions austericides! Aquest dogmatisme, d’esquerres i de dretes, que defensa l’estímul permanent de la demanda s’ha de revisar. I és que el llarg període expansiu que comença el 1993 i acaba amb la crisi del 2008 està impulsat per la demanda i l’accés il·limitat a préstecs barats amb tipus d’interès artificialment baixos. I, vuit anys després de l’inici de la crisi, intentem sortir-ne amb més demanda i despesa artificial. Mala peça al teler. Tenim una crisi causada per un excés de demanda, per un excés de despesa i per manca d’estalvi. La societat i els intercanvis no són unidimensionals. Per accedir al consum, algú ha d’haver produït alguna cosa abans. O és que pretenem viure indefinidament a costa dels altres sense produir res a canvi? Tothom desitja consumir més i millores béns i serveis, però aquests s’han de pagar mitjançant la producció de béns i serveis socialment útils. I això, ai las, ho han oblidat fatalment els uns i els altres, els de dretes i els d’esquerres, els monetaristes i els keynesians.

Nuevas elecciones 26J

Esta semana se ha cerrado la legislatura más corta de la democracia española y se anuncian nuevas elecciones el 26 de junio. A pesar de los graves casos de corrupción del PP, todas las encuestas vuelven a dar Rajoy como ganador. El PSOE, como lo anuncia la retirada de Carme Chacón, prevé una campaña muy complicada. Sánchez selló un acuerdo con el partido de Rivera, bautizado por ellos mismos como la marca blanca del PP, y no ha prosperado. Si Pedro Sánchez cae, el PSOE, dirigido por Susana Díaz, se puede convertir en un partido regional del sur de España, con el único objetivo de defender el sistema de transferencias interterritoriales que tanto los beneficia, pero que tanto perjudica a los contribuyentes el arco mediterráneo. Ciudadanos podría ocupar el terreno de la socialdemocracia, sin posibilidades, pero, de romper con la cultura del sur peninsular y acabar con el estatismo congénito de la política hispana. Por otra parte, el margen de Podemos, a la izquierda más radical y con promesas poco creíbles de referendos de autodeterminación, parece muy reducido después de la experiencia del partido homónimo griego de Syriza. De ahí el pacto entre Podemos e Izquierda Unida.

En cuanto a los partidos catalanes, vuelve a aparecer el espíritu cainita y de división que tanto caracteriza nuestra historia. Las discrepancias internas de CDC y ERC se han manifestado en seis votaciones divididas. Las desavenencias con la CUP, su socio preferente, son aún más importantes. La coalición Junts pel Sí ha perdido 55 votaciones en el Parlamento, 30 en el pleno y 25 en comisión. Todo hace prever que la presentación por separado de las fuerzas soberanistas en los próximos comicios debilitará el proceso catalán. El gran beneficiado de todo ello será el PP. Rajoy ve reforzado su liderazgo, con Aznar haciendo complementarias por orden de Hacienda y Aguirre dimitida por culpa de los casos de corrupción en Madrid. Con Artur Mas fuera de las listas y la debilidad de sus adversarios, la política de recentralización continuará con mayor intensidad.

Fijémonos en que los buenos datos oficiales de crecimiento del PIB en 2015 (+ 3,2%) no han permitido reducir el déficit público (-5,1%). La desviación presupuestaria de 10.000 millones de euros en un año teóricamente bueno es muy preocupante. Las previsiones de crecimiento para el 2016 empeoran y, por tanto, también lo hacen los ingresos impositivos recaudados por el Estado. Cada vez es más claro que el teórico objetivo de déficit para el 2016 es inalcanzable. El descontrol fiscal de España, que puede ser castigado con una sanción económica por la Comisión Europea, hace prever más recortes de gasto y un superior esfuerzo fiscal. Sea cual sea el resultado electoral del próximo 26J, nos esperan más ajustes, menos gasto público y el incremento de impuestos. En un escenario político de recentralización, esto significa la caída del gasto social administrada por las autonomías (sanidad, educación y servicios sociales) y el fin del Estado del bienestar.

Noves eleccions 26J

Aquesta setmana s’ha tancat la legislatura més curta de la democràcia espanyola i s’anuncien noves eleccions el 26 de juny. Malgrat els greus casos de corrupció del PP, totes les enquestes tornen a donar Rajoy com a guanyador. El PSOE, com ho anuncia la retirada de Carme Chacón, preveu una campanya molt complicada. Sánchez va segellar un acord amb el partit de Rivera, batejat per ells mateixos com la marca blanca del PP, i no ha prosperat. Si Pedro Sánchez cau, el PSOE, dirigit per Susana Díaz, es pot convertir en un partit regional del sud d’Espanya, amb l’únic objectiu de defensar el sistema de transferències interterritorials que tant els beneficia, però que tant perjudica els contribuents de l’arc mediterrani. Ciutadans podria ocupar el terreny de la socialdemocràcia, sense possibilitats, però, de trencar amb la cultura del sud peninsular i acabar amb l’estatisme congènit de la política hispana. Per altra banda, el marge de Podem, a l’esquerra més radical i amb promeses poc creïbles de referèndums d’autodeterminació, sembla molt reduït després de l’experiència del partit homònim grec de Syriza. D’aquí el pacte entre Podem i Esquerra Unida.

Pel que fa als partits catalans, torna a aparèixer l’esperit caïnita i de divisió que tant caracteritza la nostra història. Les discrepàncies internes de CDC i ERC s’han manifestat en sis votacions dividides. Les desavinences amb la CUP, el seu soci preferent, són encara més importants. La coalició Junts pel Sí ha perdut 55 votacions al Parlament, 30 al ple i 25 en comissió. Tot fa preveure que la presentació per separat de les forces sobiranistes als propers comicis afeblirà el procés català. El gran beneficiat de tot plegat serà el PP. Rajoy veu reforçat el seu lideratge, amb Aznar fent complementàries per ordre d’Hisenda i Aguirre dimitida per culpa dels casos de corrupció a Madrid. Amb Artur Mas fora de les llistes i la debilitat dels seus adversaris, la política de recentralització continuarà amb major intensitat.

Fixem-nos que les bones dades oficials de creixement del PIB l’any 2015 (+3,2%) no han permès reduir el dèficit públic (-5,2%). La desviació pressupostària de 10.000 milions d’euros en un any teòricament bo és molt preocupant. Les previsions de creixement pel 2016 empitjoren i, per tant, també ho fan els ingressos impositius recaptats per l’Estat. Cada vegada és més clar que el teòric objectiu de dèficit pel 2016 és inassolible. El descontrol fiscal d’Espanya, que pot ser castigat amb una sanció econòmica per la Comissió Europea, fa preveure més retallades de despesa i un superior esforç fiscal. Sigui quin sigui el resultat electoral del proper 26J, ens esperen més ajustos, menys despesa pública i l’increment d’impostos. En un escenari polític de recentralització, això significa la caiguda de la despesa social administrada per les autonomies (sanitat, educació i serveis socials) i la fi de l’Estat del benestar.