Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La llei de J.B. Say (1767-1832)

La llei de J.B. Say (1767-1832)

Des del crac del 1929, el discurs de la política econòmica, reflex del dogmatisme imperant en l’oligarquia i l’acadèmia dominants, es centra majoritàriament en la demanda. Variables com la despesa, el consum i el deute prenen un relleu extraordinari. Se’ns diu que la crisi és un problema de manca de demanda. Aleshores, la solució passa per incrementar la demanda. I si la demanda privada, consum i inversió, no pren la iniciativa, ho farà el sector públic amb la despesa pública (i el corolari del dèficit i deute públics). L’intervencionisme estatista d’esquerres (escola keynesiana) argumenta que les polítiques neoliberals de Thatcher i Reagan varen fer augmentar les rendes propietat del capital a costa de perjudicar les provinents del treball, i que aquesta desigualtat social va conduir a una disminució de la demanda i del creixement econòmic, tot contribuint a l’increment de l’atur. Per altra banda, l’intervencionisme estatista de dretes (escola de Chicago) critica l’excessiva voracitat fiscal dels governs, el seu afany recaptador i regulador, alhora que defensa l’expansió monetària i el monopoli del diner per part dels bancs centrals. Consideren que, ben assessorats pels seus fallits models matemàtics, poden abaratir convenientment els tipus d’interès i reactivar així la inversió empresarial i el consum. Els keynesians defensen l’impuls de la demanda amb mesures fiscals, mentre que els monetaristes prefereixen l’impuls de la despesa per mecanismes monetaris. Els dos, però, són partidaris d’estimular la demanda agregada. I al final, tots els governs, amb independència del seu color polític i esclaus d’algun difunt economista, com bé deia Keynes, acaben augmentant els impostos i la despesa, desequilibrant les finances públiques i traslladant a les següents generacions la factura d’un deute públic descontrolat. I el poble, llastimosament, ho acaba refrendant a les urnes. Les masses es deixen enganyar per polítics demagogs que prometen diners públics a canvi del vot. Racionalment, és impossible donar crèdit al missatge populista de més i millor protecció pública per a tothom. Però la veritat és impopular i els ajustos necessaris ningú els vol entomar. Per tant, l’estatisme, de dretes i esquerres, s’acaba imposant. Com deia el gran liberal francès Frédéric Bastiat, l’Estat és la gran ficció a través del qual tot el món aspira viure a costa dels altres.

I així, el govern socialista de Zapatero va acabar gastant 448.000 milions d’euros més del que ingressava el 2007, però també el govern popular de Rajoy, oblidant les seves promeses electorals, va incrementar el deute públic en 550.000 milions, incomplint el dèficit públic any rere any de manera sistemàtica. Per suposat, si llegim el programa de la coalició d’ultraesquerra Podemos-IU, defensa també incrementar la despesa pública (i els impostos) en 96.000 milions d’euros durant la propera legislatura. El partit homònim grec, liderat per Tsipras, ha incrementat l’impost de renda i els impostos especials sobre el gas, cafè, tabac i Internet. L’IVA hel·lè és del 24% i, en contra del seu ideari, han congelat l’oferta pública d’ocupació i retallat un 6% les pensions mitjanes dels ciutadans grecs. Qui hauria de dir que el govern filomarxista que va amenaçar amb trencar la unitat monetària europea acabaria cedint a les pulsions austericides! Aquest dogmatisme, d’esquerres i de dretes, que defensa l’estímul permanent de la demanda s’ha de revisar. I és que el llarg període expansiu que comença el 1993 i acaba amb la crisi del 2008 està impulsat per la demanda i l’accés il·limitat a préstecs barats amb tipus d’interès artificialment baixos. I, vuit anys després de l’inici de la crisi, intentem sortir-ne amb més demanda i despesa artificial. Mala peça al teler. Tenim una crisi causada per un excés de demanda, per un excés de despesa i per manca d’estalvi. La societat i els intercanvis no són unidimensionals. Per accedir al consum, algú ha d’haver produït alguna cosa abans. O és que pretenem viure indefinidament a costa dels altres sense produir res a canvi? Tothom desitja consumir més i millores béns i serveis, però aquests s’han de pagar mitjançant la producció de béns i serveis socialment útils. I això, ai las, ho han oblidat fatalment els uns i els altres, els de dretes i els d’esquerres, els monetaristes i els keynesians.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: