La renda bàsica

switzerland

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, amb independència de la seva situació personal, econòmica o social. Malgrat que no està implantada a cap país del món, és un tema recurrent, especialment en períodes preelectorals. Els suïssos l’han rebutjat amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, al traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per la creació de riquesa. Malgrat que el salari mitjà de Suïssa és de 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. A França, una renda mensual de 750 euros equivaldria al 26% del PIB, i a Espanya dispararia la despesa pública del 44% al 65% del PIB, previ descompte de la despesa en protecció social que s’estalviaria.

És altament probable que un referèndum d’aquestes característiques a Espanya, un país amb menys qualitat democràtica que el petit territori alpí, acabaria proporcionant un resultat radicalment diferent. I és que la promesa d’una renda bàsica és llaminera i exerceix una forta influència en potencials votants. És una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. ¿Per què arriscar-se amb un negoci si papà Estat m’assegura un mínim de subsistència incondicionalment? ¿Per què haver de patir mals de cap si l’Estat benefactor m’ofereix una altra alternativa millor? La renda bàsica és el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Els partits d’ultraesquerra, com Podemos, són els que més insistentment la prediquen, basant el seu finançament en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Aquest argument és fals per dos motius com a mínim. En primer lloc, l’increment del tipus impositiu no manté la base imposable inalterada, sinó que la redueix. ¿Qui treballaria si el 100% dels ingressos anessin a les arques d’Hisenda? En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaria i no seria suficient. I en segon lloc, l’anunci que l’Estat espanyol paga una renda bàsica a tot ciutadà que acrediti aquesta nacionalitat, tindria un efecte expansiu sobre la despesa pública. La tan famosa picaresca espanyola faria ressuscitar difunts o, senzillament, mantindria administrativament en el regne dels vius sine die a parents i beneficiats. El cens de població augmentaria i la despesa pública també.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats. Pensem amb les empreses de big data, amb una base tecnològica molt important, i amb la demanda de perfils de gestors de dades que sol·liciten. La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat i creació d’ocupació qualificada, i que la renda bàsica no es sosté tampoc per aquest motiu.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Setembre 8, 2016 a les 6:35 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: