Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Alquimistes financers

Alquimistes financers

financial-alchemy-vector-3321596

En la primera setmana post-Brexit, i enmig d’intensos terratrèmols financers, restem expectants de com es gestionarà el divorci entre la Gran Bretanya i la UE. El millor per totes les parts seria un divorci amistós, que mantingués l’accés de Gran Bretanya a les llibertats bàsiques del mercat comú europeu (mercaderies, serveis, persones i capitals). El mercat únic no significa més centralització política comunitària. La integració econòmica i la integració política caminen per camins independents i, sovint, força diferents. La idea que l’Estat crea la societat i estructura el mercat és falsa. En un món globalitzat i hiperconnectat, la dimensió mundial de la societat i l’economia desborden els estrictes límits geogràfics de l’Estat. L’individu es pot autoorganitzar al marge dels polítics sense necessitat de sotmetre la seva vida a les decisions arbitràries dels dipositaris d’una manllevada sobirania individual. En altres paraules, la relació entre l’Estat, la societat i el mercat no respon a cap mística trinitària ni, molt menys encara, està dotada de cap aura de santedat transcendent. Tenim contactes amb persones de tot el món amb les que no compartim cap tipus de sobirania nacional, i consumim cada dia productes i serveis bàsics que han estat elaborats per empreses estrangeres.

La construcció política d’uns Estats Units d’Europa no té res a veure amb la dinàmica del mercat únic europeu. Són construccions diferenciades que poden resultar incompatibles. Els perills del Brexit són el reforçament dels nacionalismes antieuropeus i antiglobalitzadors, l’avenç dels populismes demagogs i l’aïllacionisme. Així va començar la decadència del gran esplendor europeu a inicis del segle XX, i així es va forjar l’estatisme que va conduir a la barbàrie militarista i a la destrucció desbocada de dues guerres mundials. En paraules del prestigiós economista francès Frédéric Bastiat, «quan els béns no creuen les fronteres, ho fan els soldats».

Una altra centralització de poder altament perillosa és la financera. Al respecte, el Banc de Pagaments Internacionals, organisme que agrupa els principals bancs centrals del món, ha publicat aquesta setmana el seu informe anual. Alerta que el volum mundial de deute, encoratjat pels baixos tipus d’interès, ha passat de 100 bilions de dòlars a l’inici de la crisi, a gairebé 150 bilions el 2015 (més del 200% del PIB mundial), afeblint la productivitat mundial i reduint el marge de maniobra de la política monetària. Res diu, però, que és el propi càrtel monetari que representa el causant de la creació descontrolada de deute mitjançant la fabricació de moneda del no-res a tipus d’interès zero. En el sistema financer actual, un veritable reducte de planificació centralitzada en ple segle XXI, els bancs centrals controlen l’oferta monetària i fabriquen diners en sentit físic. Agafen paper i tinta, dos béns d’escàs valor, connecten la impremta del Banc Central i… voilà! Es fa el miracle de la multiplicació, no pas de riquesa real, no pas de pans i peixos, sinó de paper moneda. Comptablement, el paper moneda s’anomena efectiu i es comptabilitza en el passiu del banc emissor. Els destinataris del diner creat, l’Estat o el sistema financer, el reben en préstec a un tipus d’interès zero. El crèdit del banc emissor a l’Estat i als bancs comercials és el seu actiu. Per tant, en sentit estricte, el diner que utilitzem és el deute (passiu) del Banc Central.

Les operacions de quantitative easing (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) suposen monetitzacions directes del deute públic, i les transferències monetàries als bancs comercials s’utilitzen també per comprar més deute públic en els mercats secundaris. Alertar de la gran expansió del deute és reconèixer que els bancs centrals estan fabricant diners massivament. Algun indici de mea culpa? Cap. Lluny de qualsevol autocrítica, el banc central dels bancs centrals, dirigit per l’espanyol Jaime Caruana, exgovernador del Banc d’Espanya, defensa el seu paper regulador i reclama més i renovats poders. Des del 1971 (quan es trenca l’últim vincle entre l’or i el dòlar) hem crescut i crescut en muntanyes de deute, però ho hem fet en una gran farsa. Perquè es van fabricant diners, diners de paper, diner deute, diner fiduciari, diners ficticis, inflats, duplicats, fabricats del no-res, creats a voluntat de cada banc central. I aquí estem, als peus d’una bombolla gegantesca. Cal reconstruir l’arquitectura del sistema monetari mundial i dotar l’edifici de fonaments estables, d’una moneda sòlida i no manipulable a voluntat per milers d’alquimistes financers.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: