Arxius

Archive for Setembre de 2016

Mises vs Keynes

miseskeynes

El dijous d’aquesta setmana es va complir el 135è aniversari del naixement de Ludwig von Mises (1881-1973), un dels economistes més destacats i debatuts del segle XX. A la dècada de 1920 va anticipar la caiguda del comunisme, en un debat sostingut amb el marxista Oskar Lange, per la impossibilitat que té aquest sistema d’assignar correctament els recursos en absència dels preus de mercat. També va desenvolupar la teoria austríaca del cicle econòmic, preveient el crac del 1929 i explicant com les polítiques monetàries expansives impulsades pel Banc Central amb tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acaben punxant, i iniciant aleshores la recessió econòmica. El seu principal deixeble, Friedrich Hayek (1899-1992), rebria el Nobel d’Economia el 1974 i sostindria amb John Maynard Keynes, un altre important economista, una lluita ideològica que guanyaria el britànic amb els principis establerts a Bretton Woods i, molt especialment, després de l’agost de 1971 amb el trencament de l’últim vincle del dòlar amb l’or.

No obstant, les respostes keynesianes a la crisi del 2008, consistents sempre en la injecció monetària i els estímuls fiscals, no estan donant els resultats desitjats. Després d’una agressiva política d’expansió monetària, tant el Japó com l’eurozona continuen estancats. I ja no queda més marge d’estímul monetari, com no sigui la pluja de diners des dels helicòpters del BCE. Per això es reclama el retorn de la política fiscal i l’expansió de la despesa pública, per augmentar el consum i la despesa agregada, el dèficit i el deute públics. Però, una altra vegada, els elevats nivells de deute, públics i privats, deixen poc recorregut a una nova tanda d’estímuls fiscals. Al capdavall, tot el conjunt d’intervencions estatals, monetàries i fiscals, han impedit que els preus caiguessin més, suavitzant la caiguda del PIB nominal.

Però també han impedit que una nova generació d’empresaris i empresàries s’arrisqui a tornar a començar. Les empreses existents s’han consolidat en l’espai que ocupaven, sense cap incentiu per a noves inversions. De fet, a Europa i el Japó, un enorme número de bancs i empreses zombis, mantingudes artificialment en vida a base d’estímuls i mesures protectores, continuen bloquejant els potencials competidors que reactivarien el creixement. L’intervencionisme monetari i fiscal impedeix el reajustament de l’estructura productiva i l’especialització de les empreses en les activitats on són més productives. La bombolla immobiliària va distorsionar el model productiu d’Espanya i ara no sortim d’un estancament secular. S’ha sortit en fals de la crisi i aquesta no es pot donar encara per superada, 9 anys després de la caiguda de Lehman Brothers. La lluita entre Mises i Keynes continua.


El jueves de esta semana se cumplió el 135 aniversario del nacimiento de Ludwig von Mises (1881-1973), uno de los economistas más destacados y debatidos del siglo XX. En la década de 1920 anticipó la caída del comunismo, en un debate sostenido con el marxista Oskar Lange, por la imposibilidad que tiene este sistema de asignar correctamente los recursos en ausencia de los precios de mercado. También desarrolló la teoría austriaca del ciclo económico, previendo el crack de 1929 y explicando cómo las políticas monetarias expansivas impulsadas por el Banco Central con tipos de interés artificialmente bajos distorsionan las decisiones de consumo e inversión de familias y empresas, formando burbujas insostenibles que acaban pinchando, e iniciando la recesión económica. Su principal discípulo, Friedrich Hayek (1899-1992), recibiría el Nobel de Economía en 1974 y sostendría con John Maynard Keynes (1883-1946), otro importante economista, una lucha ideológica que ganaría el británico por puntos con los principios establecidos en Bretton Woods y, muy especialmente, después de agosto de 1971 con la ruptura del último vínculo del dólar con el oro.

No obstante, las respuestas keynesianas a la crisis de 2008, consistentes siempre en la inyección monetaria y los estímulos fiscales, no están dando los resultados deseados. Después de una agresiva política de expansión monetaria, tanto Japón como la eurozona siguen estancados. Y ya no queda margen de estímulo monetario, como no sea la lluvia de dinero desde los helicópteros del BCE. Por eso se reclama el retorno de la política fiscal y la expansión del gasto público, para aumentar el consumo y el gasto agregado, el déficit y la deuda pública. Pero, otra vez, los elevados niveles de deuda, públicos y privados, dejan poco recorrido a una nueva tanda de estímulos fiscales. Después de todo, todo el conjunto de intervenciones estatales, monetarias y fiscales, han impedido que los precios cayeran más, suavizando la caída del PIB nominal.

Pero también han impedido que una nueva generación de empresarios y empresarias se arriesguen para volver a empezar. Las empresas existentes se han consolidado en el espacio que ocupaban, sin ningún incentivo para nuevas inversiones. De hecho, en Europa y Japón, un enorme número de bancos y empresas zombis, mantenidas artificialmente en vida a base de estímulos y medidas protectoras, continúan bloqueando los potenciales competidores que reactivarían el crecimiento. El intervencionismo monetario y fiscal impide el reajuste de la estructura productiva y la especialización de las empresas en las actividades donde son más productivas. La burbuja inmobiliaria distorsionó el modelo productivo de España y ahora no salimos de un estancamiento secular. Se ha salido en falso de la crisis y ésta no se puede dar todavía por superada, 9 años después de la caída de Lehman Brothers. La lucha entre Mises y Keynes continúa.

L’envelliment / El envejecimiento

envejecimiento

Aquesta setmana hem recordat, en cas de disposar encara de la facultat de la memòria, el dia mundial de l’Alzheimer. Una malaltia que pateix el 10% de la població amb més de 65 anys i que ja és la quarta causa de mortalitat a Espanya, amb previsions d’escalar a la segona posició el 2050, per davant del càncer i només darrera de les malalties coronàries i vasculars. Són 46 milions els afectats a tot el món i es preveu que es tripliquin l’any 2050. Els costos econòmics i emocionals de la malaltia són importants, amb una despesa mitjana anual aproximada de 22.000 euros (5.000 a les fases inicials i 41.000 a les més avançades). Aquesta malaltia està associada directament a l’envelliment de la població i ens avisa de la necessitat imperiosa d’introduir canvis estructurals en les institucions de la nostra societat.

El col·lectiu de 65 anys i més suposa ara el 19% de la població a Espanya, però s’elevarà fins el 31% l’any 2040. La ràtio de dependència (individus de 65 anys i més en relació amb els de 15 a 64 anys) passarà del 27% actual al 54% l’any 2040, arribant fins el 62% el 2050. La tendència a l’envelliment de Catalunya és la mateixa, però més accentuada. I Manresa, amb un índex de senectud superior a la mitjana catalana, encara pitjor. L’impacte pressupostari d’aquests canvis demogràfics sobre la despesa en pensions, dependència i sanitat és extraordinari i no sostenible. Actualment, el sistema de pensions ja és deficitari amb dos treballadors ocupats sostenint un pensionista. Quan un sol treballador s’hagi de fer càrrec d’un jubilat, el sistema ja haurà col·lapsat molt abans. I no es tracta de cap missatge apocalíptic. Senzillament, hem de ser conscients dels grans reptes que comporta l’envelliment accelerat de la població unit al dràstic descens de la natalitat. Es tracta d’acceptar que s’haurà de treballar fins edats molt avançades (a Alemanya ja parlen dels 69 anys) i d’introduir reformes urgents que evitin l’haver de malviure el tram final de les nostres vides amb pensions miserables i de pura subsistència.

Espanya combina una de les esperances de vida més longeves del món (81 anys els homes i 86 anys les dones) i una taxa de fecunditat baixíssima (1,3 fills per dona) amb un atur d’escàndol (20%) i un sistema de pensions molt generós (la jubilació equival de mitjana al 80% de l’últim sou). Un còctel explosiu d’alta potència capaç de dinamitar totalment l’edifici, en altres èpoques glamurós, de l’Estat del Benestar. És interessant donar una ullada a l’informe de la Comissió Europea sobre l’envelliment poblacional (The 2015 Ageing Report). La despesa en educació en surt molt mal parada (del 4,6% del PIB actual a només el 3,1% l’any 2040), conseqüència de la caiguda en el nombre d’estudiants (dels 8,1 milions actuals als 6,5 milions l’any 2040). La previsió que fa per Espanya (pàg. 323) no és més catastròfica perquè suposa un atur futur de només el 7%, una xifra que tenen els països avançats, i taxes d’ocupació del 74%, vint punts percentuals superiors a l’actual (!). I quan s’han vist aquestes xifres a Espanya? Doncs mai a la història recent i antiga.


Esta semana hemos recordado, en caso de disponer aún de la facultad de la memoria, el día mundial del Alzheimer. Una enfermedad que padece el 10% de la población con más de 65 años y que ya es la cuarta causa de mortalidad en España, con previsiones de escalar a la segunda posición en 2050, por encima del cáncer y sólo detrás de las enfermedades coronarias y vasculares. Son 46 millones los afectados en todo el mundo y se prevé que se tripliquen en 2050. Los costes económicos y emocionales de la enfermedad son importantes, con un gasto medio anual aproximado de 22.000 euros (5.000 en las fases iniciales y 41.000 euros en las más avanzadas). Esta enfermedad está asociada directamente al envejecimiento de la población y nos avisa de la necesidad imperiosa de introducir cambios estructurales en las instituciones de nuestra sociedad.

El colectivo de 65 y más años supone ahora el 19% de la población en España, pero se elevará hasta el 31% en el año 2040. El ratio de dependencia (individuos de 65 y más años en relación con los de 15 a 64 años) pasará del 27% actual al 54% en el año 2040, llegando hasta el 62% en 2050. La tendencia al envejecimiento de Cataluña es la misma, pero más acentuada. Y Manresa, con un índice de senectud superior a la media catalana, aún peor. El impacto presupuestario de estos cambios demográficos sobre el gasto en pensiones, dependencia y sanidad es extraordinario y no sostenible. Actualmente, el sistema de pensiones ya es deficitario con dos trabajadores ocupados sosteniendo un pensionista. Cuando un solo trabajador deba hacerse cargo de un jubilado, el sistema ya habrá colapsado mucho antes. Y no se trata de ningún mensaje apocalíptico. Sencillamente, debemos ser conscientes de los grandes retos que conlleva el envejecimiento acelerado de la población unido al drástico descenso de la natalidad. Se trata de aceptar que se tendrá que trabajar hasta edades muy avanzadas (en Alemania ya hablan de los 69 años) y de introducir reformas urgentes que eviten el tener que malvivir el tramo final de nuestras vidas con pensiones miserables y de pura subsistencia.

España combina una de las esperanzas de vida más longevas del mundo (81 años los hombres y 86 años las mujeres) y una tasa de fecundidad bajísima (1,3 hijos por mujer) con un paro de escándalo (20%) y un sistema de pensiones muy generoso (la jubilación equivale en promedio al 80% del último sueldo). Un cóctel explosivo de alta potencia capaz de dinamitar totalmente el edificio, en otras épocas glamoroso, del Estado del Bienestar. Es interesante dar un vistazo al informe de la Comisión Europea sobre el envejecimiento poblacional (The 2015 Ageing Report). El gasto en educación sale muy perjudicado (del 4,6% del PIB actual a sólo el 3,1% en 2040), consecuencia de la caída en el número de estudiantes (de los 8,1 millones actuales a 6,5 millones en 2040). La previsión que hace para España (pág. 323) no es más catastrófica porque supone un paro futuro de sólo el 7%, una cifra que tienen los países avanzados, y tasas de ocupación del 74%, veinte puntos porcentuales superiores al actual (!). ¿Y cuándo se han visto estas cifras en España? Pues nunca en la historia reciente y antigua.

Nepotisme / Nepotismo

Setembre 16, 2016 1 comentari

15088

Tothom recorda que Espanya, amb el sistema financer més sòlid del món (Rodríguez Zapatero dixit), va haver de ser rescatada l’any 2012. Algunes caixes d’estalvi, amb participació destacada de Caja Madrid i Caixa Catalunya, convertides en el pati particular dels partits polítics, PP i PSC respectivament, varen requerir un rescat bancari a la Unió Europea de fins a 100.000 milions d’euros, “un préstec en condicions molt favorables” en paraules del ministre Luis de Guindos. El govern havia assegurat que el rescat bancari no costaria ni un euro als contribuents, però al final la factura s’estima en més de 53.500 milions. Ens van dir que les caixes eren massa grans com per fer fallida. No és cert: hi havia una alternativa. La d’exigir responsabilitat patrimonial a tots els creditors excepte els dipositants amb saldos inferiors a 100.000 euros per entitat, a canvi de la conversió de part dels seus crèdits en capital de les entitats. D’aquesta manera, les caixes s’haurien recapitalitzat igualment, però no a costa del contribuent, sinó a costa dels seus creditors. De fet, aquesta proposta s’ha adoptat pel conjunt de l’eurozona a partir del 2016 en el nou mecanisme de resolució d’entitats financeres fallides. El Govern espanyol, però, va optar el 2012 per la via fàcil de carregar el forat de les caixes sobre el conjunt dels espanyols. I, com era d’esperar, el perjudici derivat és massa evident com per seguir ocultant-ho.

El Banc d’Espanya ha publicat una nota informativa sobre l’estat actual de les ajudes públiques al sistema financer espanyol. La conclusió és que del total transferit a les caixes a costa dels contribuents, només s’han recuperat de moment 2.700 milions d’euros, és a dir, poc més del 5% del total. Les pèrdues superen els 2.000 euros per família espanyola. Aquest espoli polític perverteix les regles de joc del capitalisme, on la lògica subjacent no consisteix en socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, sinó en privatitzar tant les pèrdues com els guanys. Van ser els polítics espanyols qui van destrossar financerament les caixes d’estalvis amb la bombolla immobiliària i financera encoratjada a tot Europa pel BCE. Ells van destrossar el sistema financer i ells ens han carregat la factura. Una barrabassada que de ben segur intentaran amagar sota la propaganda que la seva decidida actuació ha contribuït a salvar el país d’una crisi financera molt més gran. En realitat, però, només ha servit per hipotecar-nos més, carregant les pèrdues a tots els contribuents. Aquest és el modus operandi habitual de la casta extractiva: espoli i engany a la ciutadania.

Només en circumstàncies excepcionals, la pressió pública de la ciutadania pot aturar aquest procés. Un exemple és el frustrat intent del govern de nomenar l’ex-ministre José Manuel Soria, cessat per l’escàndol dels Papers de Panamà, al càrrec de director executiu del Banc Mundial. Algú es pot creure que l’elecció d’un exministre com a candidat al Banc Mundial no respon a un procés descarat d’amiguisme i nepotisme elaborat arbitràriament pel propi govern i el mateix exministre? Evidentment que no. Rajoy i Guindos van assignar a Soria una canongia al capdavant d’una burocràcia internacional totalment prescindible que es paga en part amb els nostres impostos. La ciutadania, però, va posar el crit en el cel, i això va ser efectiu per frenar el seu nomenament. Ara bé, per a què aquest contrapès als abusos del poder siguin efectius, cal una ciutadania informada, crítica i activa. Una ciutadania que no toleri la corrupció ni accepti la manipulació sistemàtica dels mitjans de comunicació del règim. I no estic segur que aquest sigui l’esperit de la ciutadania espanyola; una ciutadania que, en general, tolera infinits casos de corrupció, però no que un empresari exitós creï Zara des de zero. Una ciutadania que es deixa conduir mansament en ramats i mostra grans dosis de connivència i seguidisme pels seus líders. I una ciutadania que, en general, en té prou amb dosis regulars i elevades de futbol i teleporqueria, la moderna reedició del panem et circenses. I és que, com deia Aldous Huxley, una democràcia es pot convertir en una perfecta dictadura, sense presó i sense murs, on els presos no voldrien ni escapar. Seria un sistema d’esclavitud, on gràcies a l’entreteniment, els esclaus estimarien la servitud.



Todo el mundo recuerda que España, con el sistema financiero más sólido del mundo (Rodríguez Zapatero dixit), tuvo que ser rescatada el año 2012. Algunas cajas de ahorro, con participación destacada de Caja Madrid y Caixa Catalunya, convertidas en el patio particular
de los partidos políticos, PP y PSC respectivamente, requirieron un rescate bancario de la Unión Europea de hasta 100.000 millones de euros, “un préstamo en condiciones muy favorables” en palabras del ministro Luis de Guindos. El gobierno había asegurado que el rescate bancario no costaría ni un euro a los contribuyentes, pero al final la factura se estima en más de 53.500 millones. Nos dijeron que las cajas eran demasiado grandes como para quebrar. No es cierto: había una alternativa. La de exigir responsabilidad patrimonial a todos los acreedores excepto los depositantes con saldos inferiores a 100.000 euros, a cambio de la conversión de parte de sus créditos en capital de las entidades. De este modo, las cajas se habrían recapitalizado igualmente, pero no a costa del contribuyente, sino a costa de sus acreedores. De hecho, esta propuesta se ha adoptado por el conjunto de la eurozona a partir de 2016 en el nuevo mecanismo de resolución de entidades financieras fallidas. El Gobierno, sin embargo, optó en 2012 por la vía fácil de cargar el agujero financiero de las cajas de ahorro sobre el conjunto de los españoles. Y, como era de esperar, el perjuicio derivado es demasiado evidente como para seguir ocultándolo.

El Banco de España ha publicado una nota informativa sobre el estado actual de las ayudas públicas al sistema financiero español. La conclusión es que del total transferido a las cajas a costa de los contribuyentes, sólo se han recuperado de momento 2.700 millones de euros, es decir, poco más del 5% del total. Este expolio político pervierte las reglas de juego del capitalismo, donde la lógica subyacente no consiste en privatizar ganancias y socializar pérdidas, sino en privatizar tanto las pérdidas como las ganancias. Fueron los políticos españoles quienes destrozaron financieramente las cajas de ahorros con la burbuja inmobiliaria y financiera alentada en toda Europa por el BCE. Ellos destrozaron el sistema financiero y ellos nos han cargado la factura. Una gamberrada que intentarán esconder bajo la propaganda de que su decidida actuación ha contribuido a salvar al país de una crisis financiera mucho mayor. En realidad, sin embargo, sólo ha servido para hipotecarnos más, cargando las pérdidas a todos los contribuyentes. Este es el modus operandi habitual de la casta extractiva: expolio y engaño a la ciudadanía.

Sólo en circunstancias excepcionales, la presión pública de la ciudadanía puede detener este proceso. Un ejemplo es el frustrado intento del gobierno de nombrar al ex-ministro José Manuel Soria, cesado por el escándalo de los Papeles de Panamá, en el cargo de director ejecutivo del Banco Mundial. ¿Alguien puede creer que la elección de un ex ministro como candidato al Banco Mundial no responde a un proceso descarado de amiguismo y nepotismo elaborado arbitrariamente por el gobierno y el propio ex ministro? Evidentemente que no. Rajoy y Guindos asignaron a Soria un privilegio al frente de una burocracia internacional totalmente prescindible que se paga en parte con nuestros impuestos. La ciudadanía, sin embargo, puso el grito en el cielo, y eso fue efectivo para frenar su nombramiento. Ahora bien, para que este contrapeso a los abusos del poder sean efectivos, es necesario una ciudadanía informada, crítica y activa. Una ciudadanía que no tolere la corrupción ni acepte la manipulación sistemática de los medios de comunicación afines al régimen. Y no estoy seguro de que este sea el espíritu de la ciudadanía española; una ciudadanía que, en general, tolera bien infinitos casos de corrupción, pero no que un empresario exitoso cree Zara desde cero. Una ciudadanía que se deja conducir mansamente en rebaños adocenados y que muestra grandes dosis de connivencia y seguidismo por sus líderes. Y una ciudadanía que, en general, le basta con dosis regulares y elevadas de fútbol y telebasura, la moderna reedición del panem et circenses.

 

Reincidint en l’error / Reincidiendo en el error

bueyes-carreta.jpg

Albert Einstein, el gran físic d’origen alemany, deia que si volem resultats diferents no podem fer sempre el mateix. Si una i altra vegada posem el carro davant dels cavalls i no a l’inrevés, els resultats seran decebedors. Malgrat ser una obvietat, les (males) respostes dels nostres governants als problemes econòmics són sempre les mateixes. I quan els resultats no acompanyen i el carro no es mou, responen amb una dosi encara més elevada de la mateixa política fallida. Explorar noves vies de solució, però, no succeeix mai. Els reptes econòmics tenen una doble dimensió, d’oferta i demanda. Pel cantó de l’oferta hi trobem variables tan fonamentals com l’estalvi i la inversió, la formació del capital humà i les infraestructures, la productivitat i les institucions. Pel cantó de la demanda, en canvi, destaca el consum públic i privat o el dèficit públic i la política monetària.

El bon creixement d’Espanya durant el primer semestre és sorprenent. No es deu ni a la despesa pública ni al dèficit. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic, nivells d’inversió elevats i una contribució positiva del sector exterior, ja que el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan només del 5,4% al 6,6%. És un creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió i l’impuls de les exportacions, gràcies a la moderació dels preus i els salaris. De manera excepcional i transitòria, l’impuls de l’economia espanyola respon a factors d’oferta i no de demanda. ¿Vol dir això que el govern, finalment, ha après dels seus errors? No, bàsicament vol dir que l’absència de govern ha frenat momentàniament el seu intervencionisme ferotge i ha deixat que els agents socials s’ajustessin espontàniament a les circumstàncies, continuant el necessari sanejament financer amb la reducció del deute, la (lenta) reconversió productiva i el procés de devaluació interna amb la contenció de preus i costos. En contra de totes les amenaces infundades, un govern que no governi no va pas malament.

Qui sí intervé activament sobre la demanda, via política monetària, amb efectes potencialment destructius, és el BCE. El programa d’expansió monetària de Mario Draghi, amb la compra de deute públic (80.000 milions al mes) i privat (20.000 milions), continua fent camí. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai reactivar-la sòlidament a llarg termini. Fabricar moneda no té res a veure amb fabricar més i millors productes. El BCE ha flexibilitzat la seva política monetària fins a l’extrem. I continuar amb interessos negatius suposa l’estocada final a l’estalvi i la descapitalització dels bancs, que que han de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions). I malgrat això, els estímuls monetaris continuen. En paraules del banquer italià, «el programa de compra d’actius és efectiu i ens centrem ara a dur-lo a terme». Si és necessari, el programa s’estendrà més enllà del març del 2017. Si és necessari, Draghi pot instar la compra d’immobles i accions a Borsa, o omplir directament de bitllets les butxaques dels seus contactes. Tot, excepte reconèixer que aquestes polítiques d’estímul artificial de la demanda estan condemnades al fracàs.



Albert Einstein, el gran físico de origen alemán, decía que si queremos resultados diferentes no podemos hacer siempre lo mismo. Si una y otra vez ponemos el carro delante de los caballos y no al revés, los resultados serán decepcionantes. A pesar de ser una obviedad, las (malas) respuestas de nuestros gobernantes a los problemas económicos son siempre las mismas. Y cuando los resultados no acompañan y el carro no se mueve, responden con una dosis aún más elevada de la misma política fallida. Explorar nuevas vías de solución, sin embargo, no sucede nunca. Los retos económicos tienen una doble dimensión, de oferta y demanda. Por el lado de la oferta encontramos variables tan fundamentales como el ahorro y la inversión, la formación del capital humano y las infraestructuras, la productividad y las instituciones. Por el lado de la demanda, en cambio, destaca el consumo público y privado o el déficit público y la política monetaria.

El buen crecimiento de España en el primer semestre es sorprendente. Pero no se debe ni al gasto público ni al déficit. No se debe al estímulo de la demanda. El crecimiento interanual del PIB del 3,2% está acompañado de una reducción del consumo público, niveles de inversión elevados y una contribución positiva del sector exterior, ya que el crecimiento anual de las exportaciones aumenta del 3,8% al 6, 8%, mientras que las importaciones lo hacen sólo del 5,4% al 6,6%. Es un crecimiento basado en la moderación del consumo, el incremento del ahorro y la inversión y el impulso de las exportaciones, gracias a la moderación de los precios y los salarios. De manera excepcional y transitoria, el impulso de la economía española responde a factores de oferta y no de demanda. ¿Quiere decir esto que el gobierno, por último, ha aprendido de sus errores? No, básicamente significa que la ausencia de gobierno ha frenado momentáneamente su intervencionismo feroz y ha dejado que los agentes sociales se ajustaran espontáneamente a las circunstancias, continuando el necesario saneamiento financiero con la reducción de la deuda, la (lenta) reconversión productiva y el proceso de devaluación interna con la contención de precios y costes. En contra de todas las amenazas infundadas, un gobierno que no gobierne no va mal del todo. Recordemos al gran Thomas Jefferson: “El mejor gobierno es el que menos gobierna”. Y el que menos gobierna es el que no gobierna.

Quien sí interviene activamente sobre la demanda, vía política monetaria, con efectos potencialmente destructivos, es el BCE. El programa de expansión monetaria de Mario Draghi, con la compra de deuda pública (80.000 millones al mes) y privada (20.000 millones), sigue tirando adelante. La inyección monetaria dopa la economía y puede provocar una falsa euforia pasajera, pero nunca reactivarla sólidamente a largo plazo. Fabricar moneda no tiene nada que ver con fabricar más y mejores productos. El BCE ha flexibilizado su política monetaria hasta el extremo. Y continuar con intereses negativos supone la estocada final al ahorro y la descapitalización de los bancos, que han de pagar intereses al BCE por acumular grandes cantidades de reservas bancarias (de 148.000 millones de euros a finales de 2014 se ha pasado a los actuales 970.000 millones). Y a pesar de ello, los estímulos monetarios continúan. En palabras del banquero italiano, «el programa de compra de activos es efectivo y nos centramos ahora en llevarlo a cabo». Si es necesario, el programa se extenderá más allá de marzo de 2017. Si es necesario, Draghi puede instar la compra de inmuebles y acciones en Bolsa, o llenar directamente de billetes los bolsillos de sus contactos y amigos. Todo, excepto reconocer que estas políticas de estímulo artificial de la demanda están condenadas al fracaso.

Les causes de la riquesa / Las causas de la riqueza

amancio-ortega-el-tercer-hombre-mas-rico-del-mundo

Una de les dificultats de l’economia és la insalvable dificultat per demostrar relacions de tipus causa-efecte. En l’àmbit de les ciències naturals és diferent. Pocs discutiran que prendre una dosi d’un medicament té determinats efectes fisiològics. Prendre una aspirina rebaixa el mal de cap i un analgèsic alleuja el dolor. Els efectes de certs compostos sobre el cos humà s’experimenten empíricament i tothom els accepta sense discussió. L’activitat econòmica té igualment lleis de causalitat, però la impossibilitat de demostrar-ho empíricament en experiments controlats fa que siguin sistemàticament discutits i rebutjats, amb tots els efectes negatius que això comporta. Aquesta setmana en tenim dos exemples.

El primer té a veure amb les causes del creixement econòmic d’Espanya durant el primer semestre del 2016. Molts ho atribueixen a la despesa pública, el dèficit i els programes d’expansió monetària del BCE. És una explicació molt populista i fàcil, però falsa. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic (el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa), nivells d’inversió elevats (4,4% anual) i una contribució positiva del sector exterior (el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan del 5,4% al 6,6%). Aquest tipus de creixement segurament no es podrà sostenir en el temps, però és el més sòlid. És el creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió (sense les interferències del govern provisional en funcions) i l’impuls de les exportacions (gràcies a la moderació dels preus i els salaris).

Pel que fa al BCE, amb el seu programa de compra de deute públic i privat (80.000 milions mensuals), els seus efectes són irrellevants i potencialment destructius. El valor de l’euro s’ha depreciat respecte el dòlar i no s’ha aconseguit rellançar la inflació ni la concessió de nous crèdits. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai pot reactivar-la sòlidament a llarg termini. De fet, últimament no aconsegueix ni provocar les alegries momentànies. Per tant, el BCE tampoc ha fomentat el creixement de l’eurozona, sinó que ha contribuït al seu dopatge i a la descapitalització de la banca, que ha de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions).

El segon fet destacable d’aquesta setmana és que Amancio Ortega Gaona torna a ser l’home més ric del món. El fundador d’Inditex ha arribat als 79.500 milions de dòlars (70.000 milions d’euros), mentre que Bill Gates, el fundador de Microsoft, es queda en 78.500 milions de dòlars, 1.000 milions menys que l’empresari gallec. El cas d’Amancio Ortega és paradigmàtic, aconseguint crear un imperi tèxtil des de zero. Nascut a un poble de León l’any 1936, de pares ferroviaris, va haver d’abandonar els estudis als 12 anys per manca de recursos. Va començar a treballar com a noi dels encàrrecs en una camiseria de La Coruña i l’any 1963 va crear, amb la seva primera dona Rosalía Mera, Confecciones GOA (les seves inicials en sentit invers). Va ser l’embrió de Zara, que obriria les portes el 1975 en un cèntric local de la capital gallega. La carrera fulgurant el porta, 40 anys més tard, a tenir 7.000 botigues pels cinc continents i més de 150.000 treballadors, 17.000 milions d’euros d’actiu i quasi 2.900 milions d’euros de benefici. De zero a Zara. Una empresa tèxtil que és líder mundial i que té la seu a Arteixo. Un empresari que ha revolucionat el sector tèxtil amb períodes de producció i distribució de vertigen, implantant un model de negoci estudiat a les universitats més prestigioses del planeta. Per mi és un motiu d’admiració. I demano per Amancio Ortega un monument a les ciutats i pobles d’Espanya. Una distinció pública personalitzada, però extensible a tots aquells empresaris que generen riquesa i ocupació amb el seu treball productiu. Per molts, però, la fortuna d’Amancio Ortega és un motiu d’escàndol. I demanen per ell l’escarni públic i la redistribució forçosa de la seva riquesa.

Darrere d’aquestes visions tan diferenciades, hi ha concepcions radicalment oposades de quines són les causes de la riquesa d’Amancio Ortega. Per alguns és simplement l’enveja, la més antisocial de les passions humanes, que es dirigeix contra tot aquell que destaca per sobre de la mediocritat. Espanya és el regne de l’enveja. Es permeten tota mena de corrupcions, però no que algú triomfi destacadament. Altres que ataquen i desprestigien l’empresari gallec ho fan amb tres arguments principals: Inditex no paga impostos, Inditex explota la mà d’obra barata del Tercer Món i Amancio Ortega ha de redistribuir la riquesa entre els pobres. Primer, Inditex sí paga impostos i no precisament pocs. L’any 2015 va suportar una càrrega impositiva de 861 milions d’euros (el 23% dels seus beneficis), impostos que serveixen, per exemple, per pagar el sou d’alguns que el critiquen. Segon, Inditex no explota els treballadors del Tercer Món. El que fa Inditex és comprar les peces de roba a fabricants locals d’aquests països, als quals sotmet a auditories socials avalades per un sindicat global (auditories on es supervisa que no es contractin nens, que es respecti la llibertat sindical i que es paguin salaris d’acord amb els de la resta de l’economia local). Tercer, la riquesa d’Amancio Ortega són essencialment les seves accions d’Inditex: defensar que hem de redistribuir la riquesa equival a sostenir que hauríem d’expropiar Inditex i repartir les seves accions entre els espanyols. Això s’aconseguiria nacionalitzant l’empresa i repartint els seus actius segons el criteri discrecional del líder populista del moment. I amb la nacionalització de l’empresa, Inditex deixaria d’existir i de crear valor afegit. Aleshores s’haurien destruït les diferències i tots seríem igualment pobres i miserables. És aquesta la societat que volem?

 


 

Una de las dificultades de la economía es la insalvable dificultad para demostrar relaciones de tipo causa-efecto. En el ámbito de las ciencias naturales es diferente. Pocos discutirán que tomar una dosis de un medicamento tiene determinados efectos fisiológicos. Tomar una aspirina rebaja el dolor de cabeza y un analgésico alivia el dolor. Los efectos de ciertos compuestos sobre el cuerpo humano se experimentan empíricamente y todo el mundo los acepta sin discusión. La actividad económica tiene igualmente leyes de causalidad, pero la imposibilidad de demostrarlo empíricamente en experimentos controlados hace que sean sistemáticamente discutidos y rechazados, con todos los efectos negativos que ello conlleva. Esta semana tenemos dos ejemplos.

El primero tiene que ver con las causas del crecimiento económico de España durante el primer semestre de 2016. Muchos lo atribuyen al gasto público, el déficit y los programas de expansión monetaria del BCE. Es una explicación muy populista y fácil, pero falsa. El crecimiento interanual del PIB del 3,2% está acompañado de una reducción del consumo público (el mejor gobierno es el que menos gobierna y el que menos gobierna es el que no gobierna), niveles de inversión elevados (4,4% anual) y una contribución positiva del sector exterior (el crecimiento anual de las exportaciones aumenta del 3,8% al 6,8%, mientras que las importaciones lo hacen del 5,4% al 6,6%). Este tipo de crecimiento seguramente no se podrá sostener en el tiempo, pero es el más sólido. Es el crecimiento basado en la moderación del consumo, el incremento del ahorro y la inversión (sin interferencias del gobierno provisional en funciones) y el impulso de las exportaciones (gracias a la moderación de los precios y los salarios).

En cuanto al BCE, con su programa de compra de deuda pública y privada (80.000 millones mensuales), sus efectos son irrelevantes y potencialmente destructivos. El valor del euro se ha depreciado frente al dólar y no se ha conseguido relanzar la inflación ni la concesión de nuevos créditos. La inyección monetaria dopa la economía y puede provocar una falsa euforia pasajera, pero nunca puede reactivarla sólidamente a largo plazo. De hecho, últimamente no consigue ni provocar las alegrías momentáneas. Por lo tanto, el BCE tampoco ha fomentado el crecimiento de la eurozona, sino que ha contribuido a su dopaje y a la descapitalización de la banca, que debe pagar intereses al BCE por acumular grandes cantidades de reservas bancarias (de 148.000 millones de euros a finales de 2014 se ha pasado a los actuales 970.000 millones).

El segundo hecho destacable de esta semana es que Amancio Ortega Gaona vuelve a ser el hombre más rico del mundo. El fundador de Inditex ha alcanzado los 79.500 millones de dólares (70.000 millones de euros), mientras que Bill Gates, el fundador de Microsoft, se queda en 78.500 millones de dólares, 1.000 millones de dólares menos que el empresario gallego. El caso de Amancio Ortega es paradigmático, consiguiendo crear un imperio textil desde cero. Nacido en un pueblo de León en 1936, de padres ferroviarios, tuvo que abandonar los estudios a los 12 años por falta de recursos. Comenzó a trabajar como chico de los recados en una camisería de La Coruña y en 1963 creó, con su primera mujer Rosalía Mera, Confecciones GOA (sus iniciales en sentido inverso). Fue el embrión de Zara, que abriría las puertas en 1975 en un céntrico local de la capital gallega. La carrera fulgurante lo lleva, 40 años más tarde, a tener 7.000 tiendas por los cinco continentes y más de 150.000 trabajadores, 17.000 millones de euros de activo y casi 2.900 millones de euros de beneficio. De cero a Zara. Una empresa textil que es líder mundial y que tiene su sede en Arteixo. Un empresario que ha revolucionado el sector textil con períodos de producción y distribución de vértigo, implantando un modelo de negocio estudiado en las universidades más prestigiosas del planeta. Para mí es un motivo de admiración. Y pido por Amancio Ortega un monumento en las ciudades y pueblos de España. Una distinción pública personalizada, pero extensible a todos aquellos empresarios anónimos que generan riqueza y empleo con su trabajo productivo. Para muchos, sin embargo, la fortuna de Amancio Ortega es un motivo de escándalo. Y piden para él el escarnio público y la redistribución forzosa de su riqueza.

Detrás de estas visiones tan diferenciadas, hay concepciones radicalmente opuestas de cuáles son las causas de la riqueza de Amancio Ortega. Para algunos es simplemente la envidia, la más antisocial de las pasiones humanas, que se dirige contra todo aquel que destaca por encima de la mediocridad. España es el reino de la envidia. Se permiten todo tipo de corrupciones, pero de ninguna manera que alguien triunfe destacadamente. Otros que atacan y desprestigian el empresario gallego lo hacen con tres argumentos principales: Inditex no paga impuestos, Inditex explota la mano de obra barata del Tercer Mundo y Amancio Ortega debe redistribuir la riqueza entre los pobres. Primero, Inditex sí paga impuestos y no precisamente pocos. En 2015 soportó una carga impositiva de 861 millones de euros (el 23% de sus beneficios), impuestos que sirven, por ejemplo, para pagar el sueldo de algunos que lo critican. Segundo, Inditex no explota los trabajadores del Tercer Mundo. Lo que hace Inditex es comprar las prendas a fabricantes locales de estos países, a los que somete a auditorías sociales avaladas por un sindicato global (auditorías donde se supervisa que no se contraten a niños, que se respete la libertad sindical y que se paguen salarios de acuerdo con los del resto de la economía local). Tercero, la riqueza de Amancio Ortega son esencialmente sus acciones de Inditex: defender que debemos redistribuir la riqueza equivale a sostener que deberíamos expropiar Inditex y repartir sus acciones entre los españoles. Esto se conseguiría nacionalizando la empresa y repartiendo sus activos según el criterio discrecional del líder populista del momento. Y con la nacionalización de la empresa, Inditex dejaría de existir y de crear valor añadido. Las diferencias se habrían eliminado y todos seríamos igualmente pobres y miserables. ¿Es ésta la sociedad que deseamos?  

Sense govern / Sin gobierno

Sin título-2.jpg

Recuperant la normalitat, després del descans estiuenc, i en un exercici d’optimisme un xic forçat, podem considerar que no anem tan malament. La temporada turística ha estat excel·lent amb una xifra de turistes, fins el mes de juliol, de 42,4 milions, un 11,1% més que l’any passat. La previsió anual apunta a superar els 70 milions de turistes, molts d’ells visitants de Catalunya, el que suposa un nou rècord. Factors externs com els atacs terroristes a França i la inestabilitat política de destins mediterranis habituals com Egipte, Tunísia o Turquia hi han contribuït. Malgrat tot, la despesa mitjana per turista és baixa, no supera els 1.000 euros, i un turisme massiu genera costos sobre els residents i tensiona els serveis públics. El turisme és acceptable com a motor auxiliar de l’economia, però presenta una productivitat baixa, lluny dels registres de la indústria, que hauria de ser el motor principal. No podem pretendre gaudir dels estàndards de vida suïssos servint cerveses a un xiringuito de la platja.

Durant el mes d’agost, tampoc s’han registrat les habituals tempestes financeres d’altres anys. Però és una falsa calma que amaga un fet històric sense precedents, el d’interessos negatius, que amenaça amb conseqüències imprevisibles funestes. Més enllà del càstig directe als estalviadors i l’erosió dels beneficis bancaris, els interessos negatius expliquen el revifament de la construcció. Quan els actius monetaris i els dipòsits ofereixen rendiments negatius, la vivenda es torna a convertir en un actiu refugi. Les compravendes d’immobles es reactiven, amb increments del 15%, i els preus també pugen el 7,5%. No és que s’hagin digerit del tot els excessos de la passada bombolla, sinó que la inversió patrimonial en vivenda amb l’objectiu de cobrar un lloguer, quan les restants alternatives són pitjors, justifica l’augment de preus. I tot això, amb independència de com es valori, s’ha aconseguit sense la formació del nou govern.

A Espanya, els escassos episodis de progrés econòmic i social que hi trobem, no són habitualment gràcies al govern, sinó malgrat el govern. En el millor dels casos, el (bon) govern interferirà poc en la lliure iniciativa empresarial, els processos d’estalvi i inversió, o l’esforç productiu dels treballadors, veritables artífexs del creixement. En el pitjor dels casos, el (mal) govern i la corrupció provocaran el marasme econòmic i l’esgotament social. En paraules de l’estadista Thomas Jefferson, el millor govern és el que menys governa (i el que menys governa és el que no governa). Però els mitjans de comunicació controlats pels partits polítics ens adverteixen que sense govern no tenim futur. I tornarà el govern, i tornarà a incrementar els impostos i a imposar normatives asfixiants i a coartar la incipient recuperació.


Recuperando la normalidad, después del descanso veraniego, y en un ejercicio de optimismo un tanto forzado, podemos considerar que no vamos tan mal. La temporada turística ha sido excelente con una cifra de turistas, hasta el mes de julio, de 42,4 millones, un 11,1% más que el año pasado. La previsión anual apunta a superar los 70 millones de turistas, muchos de ellos visitantes de Cataluña, lo que supone un nuevo récord. Factores externos como los ataques terroristas en Francia y la inestabilidad política de destinos mediterráneos habituales como Egipto, Túnez o Turquía han contribuido a ello. A pesar de todo, el gasto medio por turista es bajo, no supera los 1.000 euros, y un turismo masivo genera costes sobre los residentes y tensiona los servicios públicos. El turismo es aceptable como motor auxiliar de la economía, pero presenta una productividad baja, lejos de los registros de la industria, que debería ser el motor principal. No podemos pretender disfrutar de los estándares de vida suizos sirviendo cervezas en un chiringuito de la playa.

Durante el mes de agosto, tampoco se han registrado las habituales tormentas financieras de otros años. Pero es una falsa calma que esconde un hecho histórico sin precedentes, el de intereses negativos, que amenaza con consecuencias imprevisibles funestas. Más allá del castigo directo a los ahorradores y la erosión de los beneficios bancarios, los intereses negativos explican el resurgimiento de la construcción. Cuando los activos monetarios y los depósitos ofrecen rendimientos negativos, la vivienda se vuelve a convertir en un activo refugio. Las compraventas de inmuebles se reactivan, con incrementos del 15%, y los precios también suben el 7,5%. No es que se hayan digerido del todo los excesos de la pasada burbuja, sino que la inversión patrimonial en vivienda con el objetivo de cobrar un alquiler, cuando las restantes alternativas son peores, justifica el aumento de precios. Y todo ello, con independencia de cómo se valore, se ha conseguido sin la formación del nuevo gobierno.

En España, los escasos episodios de progreso económico y social que encontramos, no son habitualmente gracias al gobierno, sino a pesar del gobierno. En el mejor de los casos, el (buen) gobierno interferirá poco en la libre iniciativa empresarial, los procesos de ahorro e inversión, o el esfuerzo productivo de los trabajadores, verdaderos artífices del crecimiento. En el peor de los casos, el (mal) gobierno y la corrupción provocarán el marasmo económico y el agotamiento social. En palabras del estadista Thomas Jefferson, el mejor gobierno es el que menos gobierna (y el que menos gobierna es el que no gobierna). Pero los medios de comunicación controlados por los partidos políticos nos advierten sin cesar que sin gobierno no tenemos futuro. Y volverá el gobierno, y volverá a incrementar los impuestos y a imponer normativas asfixiantes y a coartar la incipiente recuperación.