Arxius
Mises vs Keynes
El dijous d’aquesta setmana es va complir el 135è aniversari del naixement de Ludwig von Mises (1881-1973), un dels economistes més destacats i debatuts del segle XX. A la dècada de 1920 va anticipar la caiguda del comunisme, en un debat sostingut amb el marxista Oskar Lange, per la impossibilitat que té aquest sistema d’assignar correctament els recursos en absència dels preus de mercat. També va desenvolupar la teoria austríaca del cicle econòmic, preveient el crac del 1929 i explicant com les polítiques monetàries expansives impulsades pel Banc Central amb tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acaben punxant, i iniciant aleshores la recessió econòmica. El seu principal deixeble, Friedrich Hayek (1899-1992), rebria el Nobel d’Economia el 1974 i sostindria amb John Maynard Keynes, un altre important economista, una lluita ideològica que guanyaria el britànic amb els principis establerts a Bretton Woods i, molt especialment, després de l’agost de 1971 amb el trencament de l’últim vincle del dòlar amb l’or.
No obstant, les respostes keynesianes a la crisi del 2008, consistents sempre en la injecció monetària i els estímuls fiscals, no estan donant els resultats desitjats. Després d’una agressiva política d’expansió monetària, tant el Japó com l’eurozona continuen estancats. I ja no queda més marge d’estímul monetari, com no sigui la pluja de diners des dels helicòpters del BCE. Per això es reclama el retorn de la política fiscal i l’expansió de la despesa pública, per augmentar el consum i la despesa agregada, el dèficit i el deute públics. Però, una altra vegada, els elevats nivells de deute, públics i privats, deixen poc recorregut a una nova tanda d’estímuls fiscals. Al capdavall, tot el conjunt d’intervencions estatals, monetàries i fiscals, han impedit que els preus caiguessin més, suavitzant la caiguda del PIB nominal.
Però també han impedit que una nova generació d’empresaris i empresàries s’arrisqui a tornar a començar. Les empreses existents s’han consolidat en l’espai que ocupaven, sense cap incentiu per a noves inversions. De fet, a Europa i el Japó, un enorme número de bancs i empreses zombis, mantingudes artificialment en vida a base d’estímuls i mesures protectores, continuen bloquejant els potencials competidors que reactivarien el creixement. L’intervencionisme monetari i fiscal impedeix el reajustament de l’estructura productiva i l’especialització de les empreses en les activitats on són més productives. La bombolla immobiliària va distorsionar el model productiu d’Espanya i ara no sortim d’un estancament secular. S’ha sortit en fals de la crisi i aquesta no es pot donar encara per superada, 9 anys després de la caiguda de Lehman Brothers. La lluita entre Mises i Keynes continua.
L’envelliment
Aquesta setmana hem recordat, en cas de disposar encara de la facultat de la memòria, el dia mundial de l’Alzheimer. Una malaltia que pateix el 10% de la població amb més de 65 anys i que ja és la quarta causa de mortalitat a Espanya, amb previsions d’escalar a la segona posició el 2050, per davant del càncer i només darrera de les malalties coronàries i vasculars. Són 46 milions els afectats a tot el món i es preveu que es tripliquin l’any 2050. Els costos econòmics i emocionals de la malaltia són importants, amb una despesa mitjana anual aproximada de 22.000 euros (5.000 a les fases inicials i 41.000 a les més avançades). Aquesta malaltia està associada directament a l’envelliment de la població i ens avisa de la necessitat imperiosa d’introduir canvis estructurals en les institucions de la nostra societat.
El col·lectiu de 65 anys i més suposa ara el 19% de la població a Espanya, però s’elevarà fins el 31% l’any 2040. La ràtio de dependència (individus de 65 anys i més en relació amb els de 15 a 64 anys) passarà del 27% actual al 54% l’any 2040, arribant fins el 62% el 2050. La tendència a l’envelliment de Catalunya és la mateixa, però més accentuada. I Manresa, amb un índex de senectud superior a la mitjana catalana, encara pitjor. L’impacte pressupostari d’aquests canvis demogràfics sobre la despesa en pensions, dependència i sanitat és extraordinari i no sostenible. Actualment, el sistema de pensions ja és deficitari amb dos treballadors ocupats sostenint un pensionista. Quan un sol treballador s’hagi de fer càrrec d’un jubilat, el sistema ja haurà col·lapsat molt abans. I no es tracta de cap missatge apocalíptic. Senzillament, hem de ser conscients dels grans reptes que comporta l’envelliment accelerat de la població unit al dràstic descens de la natalitat. Es tracta d’acceptar que s’haurà de treballar fins edats molt avançades (a Alemanya ja parlen dels 69 anys) i d’introduir reformes urgents que evitin l’haver de malviure el tram final de les nostres vides amb pensions miserables i de pura subsistència.
Espanya combina una de les esperances de vida més longeves del món (81 anys els homes i 86 anys les dones) i una taxa de fecunditat baixíssima (1,3 fills per dona) amb un atur d’escàndol (20%) i un sistema de pensions molt generós (la jubilació equival de mitjana al 80% de l’últim sou). Un còctel explosiu d’alta potència capaç de dinamitar totalment l’edifici, en altres èpoques glamurós, de l’Estat del Benestar. És interessant donar una ullada a l’informe de la Comissió Europea sobre l’envelliment poblacional (The 2015 Ageing Report). La despesa en educació en surt molt mal parada (del 4,6% del PIB actual a només el 3,1% l’any 2040), conseqüència de la caiguda en el nombre d’estudiants (dels 8,1 milions actuals als 6,5 milions l’any 2040). La previsió que fa per Espanya (pàg. 323) no és més catastròfica perquè suposa un atur futur de només el 7%, una xifra que tenen els països avançats, i taxes d’ocupació del 74%, vint punts percentuals superiors a l’actual (!). I quan s’han vist aquestes xifres a Espanya? Doncs mai a la història recent i antiga.
Nepotisme
Tothom recorda que Espanya, amb el sistema financer més sòlid del món (Rodríguez Zapatero dixit), va haver de ser rescatada l’any 2012. Algunes caixes d’estalvi, amb participació destacada de Caja Madrid i Caixa Catalunya, convertides en el pati particular dels partits polítics, PP i PSC respectivament, varen requerir un rescat bancari a la Unió Europea de fins a 100.000 milions d’euros, “un préstec en condicions molt favorables” en paraules del ministre Luis de Guindos. El govern havia assegurat que el rescat bancari no costaria ni un euro als contribuents, però al final la factura s’estima en més de 53.500 milions. Ens van dir que les caixes eren massa grans com per fer fallida. No és cert: hi havia una alternativa. La d’exigir responsabilitat patrimonial a tots els creditors excepte els dipositants amb saldos inferiors a 100.000 euros per entitat, a canvi de la conversió de part dels seus crèdits en capital de les entitats. D’aquesta manera, les caixes s’haurien recapitalitzat igualment, però no a costa del contribuent, sinó a costa dels seus creditors. De fet, aquesta proposta s’ha adoptat pel conjunt de l’eurozona a partir del 2016 en el nou mecanisme de resolució d’entitats financeres fallides. El Govern espanyol, però, va optar el 2012 per la via fàcil de carregar el forat de les caixes sobre el conjunt dels espanyols. I, com era d’esperar, el perjudici derivat és massa evident com per seguir ocultant-ho.
El Banc d’Espanya ha publicat una nota informativa sobre l’estat actual de les ajudes públiques al sistema financer espanyol. La conclusió és que del total transferit a les caixes a costa dels contribuents, només s’han recuperat de moment 2.700 milions d’euros, és a dir, poc més del 5% del total. Les pèrdues superen els 2.000 euros per família espanyola. Aquest espoli polític perverteix les regles de joc del capitalisme, on la lògica subjacent no consisteix en socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, sinó en privatitzar tant les pèrdues com els guanys. Van ser els polítics espanyols qui van destrossar financerament les caixes d’estalvis amb la bombolla immobiliària i financera encoratjada a tot Europa pel BCE. Ells van destrossar el sistema financer i ells ens han carregat la factura. Una barrabassada que de ben segur intentaran amagar sota la propaganda que la seva decidida actuació ha contribuït a salvar el país d’una crisi financera molt més gran. En realitat, però, només ha servit per hipotecar-nos més, carregant les pèrdues a tots els contribuents. Aquest és el modus operandi habitual de la casta extractiva: espoli i engany a la ciutadania.
Només en circumstàncies excepcionals, la pressió pública de la ciutadania pot aturar aquest procés. Un exemple és el frustrat intent del govern de nomenar l’ex-ministre José Manuel Soria, cessat per l’escàndol dels Papers de Panamà, al càrrec de director executiu del Banc Mundial. Algú es pot creure que l’elecció d’un exministre com a candidat al Banc Mundial no respon a un procés descarat d’amiguisme i nepotisme elaborat arbitràriament pel propi govern i el mateix exministre? Evidentment que no. Rajoy i Guindos van assignar a Soria una canongia al capdavant d’una burocràcia internacional totalment prescindible que es paga en part amb els nostres impostos. La ciutadania, però, va posar el crit en el cel, i això va ser efectiu per frenar el seu nomenament. Ara bé, per a què aquest contrapès als abusos del poder siguin efectius, cal una ciutadania informada, crítica i activa. Una ciutadania que no toleri la corrupció ni accepti la manipulació sistemàtica dels mitjans de comunicació del règim. I no estic segur que aquest sigui l’esperit de la ciutadania espanyola; una ciutadania que, en general, tolera bé infinits casos de corrupció, però no que un empresari exitós creï Zara des de zero. Una ciutadania que es deixa conduir mansament en ramats i mostra grans dosis de connivència i seguidisme pels seus líders. I una ciutadania que, en general, en té prou amb dosis regulars i elevades de futbol i teleporqueria, la moderna reedició del panem et circenses. I és que, com deia Aldous Huxley, una democràcia es pot convertir en una perfecta dictadura, sense presó i sense murs, on els presos no voldrien ni escapar. Seria un sistema d’esclavitud, on gràcies a l’entreteniment, els esclaus estimarien la servitud.
Reincidint en l’error
Albert Einstein, el gran físic d’origen alemany, deia que si volem resultats diferents no podem fer sempre el mateix. Si una i altra vegada posem el carro davant dels cavalls i no a l’inrevés, els resultats seran decebedors. Malgrat ser una obvietat, les (males) respostes dels nostres governants als problemes econòmics són sempre les mateixes. I quan els resultats no acompanyen i el carro no es mou, responen amb una dosi encara més elevada de la mateixa política fallida. Explorar noves vies de solució, però, no succeeix mai. Els reptes econòmics tenen una doble dimensió, d’oferta i demanda. Pel cantó de l’oferta hi trobem variables tan fonamentals com l’estalvi i la inversió, la formació del capital humà i les infraestructures, la productivitat i les institucions. Pel cantó de la demanda, en canvi, destaca el consum públic i privat o el dèficit públic i la política monetària.
El bon creixement d’Espanya durant el primer semestre és sorprenent. No es deu ni a la despesa pública ni al dèficit. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic, nivells d’inversió elevats i una contribució positiva del sector exterior, ja que el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan només del 5,4% al 6,6%. És un creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió i l’impuls de les exportacions, gràcies a la moderació dels preus i els salaris. De manera excepcional i transitòria, l’impuls de l’economia espanyola respon a factors d’oferta i no de demanda. ¿Vol dir això que el govern, finalment, ha après dels seus errors? No, bàsicament vol dir que l’absència de govern ha frenat momentàniament el seu intervencionisme ferotge i ha deixat que els agents socials s’ajustessin espontàniament a les circumstàncies, continuant el necessari sanejament financer amb la reducció del deute, la (lenta) reconversió productiva i el procés de devaluació interna amb la contenció de preus i costos. En contra de totes les amenaces infundades, un govern que no governi no va pas malament.
Qui sí intervé activament sobre la demanda, via política monetària, amb efectes potencialment destructius, és el BCE. El programa d’expansió monetària de Mario Draghi, amb la compra de deute públic (80.000 milions al mes) i privat (20.000 milions), continua fent camí. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai reactivar-la sòlidament a llarg termini. Fabricar moneda no té res a veure amb fabricar més i millors productes. El BCE ha flexibilitzat la seva política monetària fins a l’extrem. I continuar amb interessos negatius suposa l’estocada final a l’estalvi i la descapitalització dels bancs, que que han de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions). I malgrat això, els estímuls monetaris continuen. En paraules del banquer italià, «el programa de compra d’actius és efectiu i ens centrem ara a dur-lo a terme». Si és necessari, el programa s’estendrà més enllà del març del 2017. Si és necessari, Draghi pot instar la compra d’immobles i accions a Borsa, o omplir directament de bitllets les butxaques dels seus contactes. Tot, excepte reconèixer que aquestes polítiques d’estímul artificial de la demanda estan condemnades al fracàs.
Les causes de la riquesa
Una de les dificultats de l’economia és la insalvable dificultat per demostrar relacions de tipus causa-efecte. En l’àmbit de les ciències naturals és diferent. Pocs discutiran que prendre una dosi d’un medicament té determinats efectes fisiològics. Prendre una aspirina rebaixa el mal de cap i un analgèsic alleuja el dolor. Els efectes de certs compostos sobre el cos humà s’experimenten empíricament i tothom els accepta sense discussió. L’activitat econòmica té igualment lleis de causalitat, però la impossibilitat de demostrar-ho empíricament en experiments controlats fa que siguin sistemàticament discutits i rebutjats, amb tots els efectes negatius que això comporta. Aquesta setmana en tenim dos exemples.
El primer té a veure amb les causes del creixement econòmic d’Espanya durant el primer semestre del 2016. Molts ho atribueixen a la despesa pública, el dèficit i els programes d’expansió monetària del BCE. És una explicació molt populista i fàcil, però falsa. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic (el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa), nivells d’inversió elevats (4,4% anual) i una contribució positiva del sector exterior (el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan del 5,4% al 6,6%). Aquest tipus de creixement segurament no es podrà sostenir en el temps, però és el més sòlid. És el creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió (sense les interferències del govern provisional en funcions) i l’impuls de les exportacions (gràcies a la moderació dels preus i els salaris).
Pel que fa al BCE, amb el seu programa de compra de deute públic i privat (80.000 milions mensuals), els seus efectes són irrellevants i potencialment destructius. El valor de l’euro s’ha depreciat respecte el dòlar i no s’ha aconseguit rellançar la inflació ni la concessió de nous crèdits. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai pot reactivar-la sòlidament a llarg termini. De fet, últimament no aconsegueix ni provocar les alegries momentànies. Per tant, el BCE tampoc ha fomentat el creixement de l’eurozona, sinó que ha contribuït al seu dopatge i a la descapitalització de la banca, que ha de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions).
El segon fet destacable d’aquesta setmana és que Amancio Ortega Gaona torna a ser l’home més ric del món. El fundador d’Inditex ha arribat als 79.500 milions de dòlars (70.000 milions d’euros), mentre que Bill Gates, el fundador de Microsoft, es queda en 78.500 milions de dòlars, 1.000 milions menys que l’empresari gallec. El cas d’Amancio Ortega és paradigmàtic, aconseguint crear un imperi tèxtil des de zero. Nascut a un poble de León l’any 1936, de pares ferroviaris, va haver d’abandonar els estudis als 12 anys per manca de recursos. Va començar a treballar com a noi dels encàrrecs en una camiseria de La Coruña i l’any 1963 va crear, amb la seva primera dona Rosalía Mera, Confecciones GOA (les seves inicials en sentit invers). Va ser l’embrió de Zara, que obriria les portes el 1975 en un cèntric local de la capital gallega. La carrera fulgurant el porta, 40 anys més tard, a tenir 7.000 botigues pels cinc continents i més de 150.000 treballadors, 17.000 milions d’euros d’actiu i quasi 2.900 milions d’euros de benefici. De zero a Zara. Una empresa tèxtil que és líder mundial i que té la seu a Arteixo. Un empresari que ha revolucionat el sector tèxtil amb períodes de producció i distribució de vertigen, implantant un model de negoci estudiat a les universitats més prestigioses del planeta. Per mi és un motiu d’admiració. I demano per Amancio Ortega un monument a les ciutats i pobles d’Espanya. Una distinció pública personalitzada, però extensible a tots aquells empresaris que generen riquesa i ocupació amb el seu treball productiu. Per molts, però, la fortuna d’Amancio Ortega és un motiu d’escàndol. I demanen per ell l’escarni públic i la redistribució forçosa de la seva riquesa.
Darrere d’aquestes visions tan diferenciades, hi ha concepcions radicalment oposades de quines són les causes de la riquesa d’Amancio Ortega. Per alguns és simplement l’enveja, la més antisocial de les passions humanes, que es dirigeix contra tot aquell que destaca per sobre de la mediocritat. Espanya és el regne de l’enveja. Es permeten tota mena de corrupcions, però no que algú triomfi destacadament. Altres que ataquen i desprestigien l’empresari gallec ho fan amb tres arguments principals: Inditex no paga impostos, Inditex explota la mà d’obra barata del Tercer Món i Amancio Ortega ha de redistribuir la riquesa entre els pobres. Primer, Inditex sí paga impostos i no precisament pocs. L’any 2015 va suportar una càrrega impositiva de 861 milions d’euros (el 23% dels seus beneficis), impostos que serveixen, per exemple, per pagar el sou d’alguns que el critiquen. Segon, Inditex no explota els treballadors del Tercer Món. El que fa Inditex és comprar les peces de roba a fabricants locals d’aquests països, als quals sotmet a auditories socials avalades per un sindicat global (auditories on es supervisa que no es contractin nens, que es respecti la llibertat sindical i que es paguin salaris d’acord amb els de la resta de l’economia local). Tercer, la riquesa d’Amancio Ortega són essencialment les seves accions d’Inditex: defensar que hem de redistribuir la riquesa equival a sostenir que hauríem d’expropiar Inditex i repartir les seves accions entre els espanyols. Això s’aconseguiria nacionalitzant l’empresa i repartint els seus actius segons el criteri discrecional del líder populista del moment. I amb la nacionalització de l’empresa, Inditex deixaria d’existir i de crear valor afegit. Aleshores s’haurien destruït les diferències i tots seríem igualment pobres i miserables. És aquesta la societat que volem?
Sense govern
Recuperant la normalitat, després del descans estiuenc, i en un exercici d’optimisme un xic forçat, podem considerar que no anem tan malament. La temporada turística ha estat excel·lent amb una xifra de turistes, fins el mes de juliol, de 42,4 milions, un 11,1% més que l’any passat. La previsió anual apunta a superar els 70 milions de turistes, molts d’ells visitants de Catalunya, el que suposa un nou rècord. Factors externs com els atacs terroristes a França i la inestabilitat política de destins mediterranis habituals com Egipte, Tunísia o Turquia hi han contribuït. Malgrat tot, la despesa mitjana per turista és baixa, no supera els 1.000 euros, i un turisme massiu genera costos sobre els residents i tensiona els serveis públics. El turisme és acceptable com a motor auxiliar de l’economia, però presenta una productivitat baixa, lluny dels registres de la indústria, que hauria de ser el motor principal. No podem pretendre gaudir dels estàndards de vida suïssos servint cerveses a un xiringuito de la platja.
Durant el mes d’agost, tampoc s’han registrat les habituals tempestes financeres d’altres anys. Però és una falsa calma que amaga un fet històric sense precedents, el d’interessos negatius, que amenaça amb conseqüències imprevisibles funestes. Més enllà del càstig directe als estalviadors i l’erosió dels beneficis bancaris, els interessos negatius expliquen el revifament de la construcció. Quan els actius monetaris i els dipòsits ofereixen rendiments negatius, la vivenda es torna a convertir en un actiu refugi. Les compravendes d’immobles es reactiven, amb increments del 15%, i els preus també pugen el 7,5%. No és que s’hagin digerit del tot els excessos de la passada bombolla, sinó que la inversió patrimonial en vivenda amb l’objectiu de cobrar un lloguer, quan les restants alternatives són pitjors, justifica l’augment de preus. I tot això, amb independència de com es valori, s’ha aconseguit sense la formació del nou govern.
A Espanya, els escassos episodis de progrés econòmic i social que hi trobem, no són habitualment gràcies al govern, sinó malgrat el govern. En el millor dels casos, el (bon) govern interferirà poc en la lliure iniciativa empresarial, els processos d’estalvi i inversió, o l’esforç productiu dels treballadors, veritables artífexs del creixement. En el pitjor dels casos, el (mal) govern i la corrupció provocaran el marasme econòmic i l’esgotament social. En paraules de l’estadista Thomas Jefferson, el millor govern és el que menys governa (i el que menys governa és el que no governa). Però els mitjans de comunicació controlats pels partits polítics ens adverteixen que sense govern no tenim futur. I tornarà el govern, i tornarà a incrementar els impostos i a imposar normatives asfixiants i a coartar la incipient recuperació.
Jordi Franch Parella Weblog 