Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Les causes de la riquesa / Las causas de la riqueza

Les causes de la riquesa / Las causas de la riqueza

amancio-ortega-el-tercer-hombre-mas-rico-del-mundo

Una de les dificultats de l’economia és la insalvable dificultat per demostrar relacions de tipus causa-efecte. En l’àmbit de les ciències naturals és diferent. Pocs discutiran que prendre una dosi d’un medicament té determinats efectes fisiològics. Prendre una aspirina rebaixa el mal de cap i un analgèsic alleuja el dolor. Els efectes de certs compostos sobre el cos humà s’experimenten empíricament i tothom els accepta sense discussió. L’activitat econòmica té igualment lleis de causalitat, però la impossibilitat de demostrar-ho empíricament en experiments controlats fa que siguin sistemàticament discutits i rebutjats, amb tots els efectes negatius que això comporta. Aquesta setmana en tenim dos exemples.

El primer té a veure amb les causes del creixement econòmic d’Espanya durant el primer semestre del 2016. Molts ho atribueixen a la despesa pública, el dèficit i els programes d’expansió monetària del BCE. És una explicació molt populista i fàcil, però falsa. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic (el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa), nivells d’inversió elevats (4,4% anual) i una contribució positiva del sector exterior (el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan del 5,4% al 6,6%). Aquest tipus de creixement segurament no es podrà sostenir en el temps, però és el més sòlid. És el creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió (sense les interferències del govern provisional en funcions) i l’impuls de les exportacions (gràcies a la moderació dels preus i els salaris).

Pel que fa al BCE, amb el seu programa de compra de deute públic i privat (80.000 milions mensuals), els seus efectes són irrellevants i potencialment destructius. El valor de l’euro s’ha depreciat respecte el dòlar i no s’ha aconseguit rellançar la inflació ni la concessió de nous crèdits. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai pot reactivar-la sòlidament a llarg termini. De fet, últimament no aconsegueix ni provocar les alegries momentànies. Per tant, el BCE tampoc ha fomentat el creixement de l’eurozona, sinó que ha contribuït al seu dopatge i a la descapitalització de la banca, que ha de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions).

El segon fet destacable d’aquesta setmana és que Amancio Ortega Gaona torna a ser l’home més ric del món. El fundador d’Inditex ha arribat als 79.500 milions de dòlars (70.000 milions d’euros), mentre que Bill Gates, el fundador de Microsoft, es queda en 78.500 milions de dòlars, 1.000 milions menys que l’empresari gallec. El cas d’Amancio Ortega és paradigmàtic, aconseguint crear un imperi tèxtil des de zero. Nascut a un poble de León l’any 1936, de pares ferroviaris, va haver d’abandonar els estudis als 12 anys per manca de recursos. Va començar a treballar com a noi dels encàrrecs en una camiseria de La Coruña i l’any 1963 va crear, amb la seva primera dona Rosalía Mera, Confecciones GOA (les seves inicials en sentit invers). Va ser l’embrió de Zara, que obriria les portes el 1975 en un cèntric local de la capital gallega. La carrera fulgurant el porta, 40 anys més tard, a tenir 7.000 botigues pels cinc continents i més de 150.000 treballadors, 17.000 milions d’euros d’actiu i quasi 2.900 milions d’euros de benefici. De zero a Zara. Una empresa tèxtil que és líder mundial i que té la seu a Arteixo. Un empresari que ha revolucionat el sector tèxtil amb períodes de producció i distribució de vertigen, implantant un model de negoci estudiat a les universitats més prestigioses del planeta. Per mi és un motiu d’admiració. I demano per Amancio Ortega un monument a les ciutats i pobles d’Espanya. Una distinció pública personalitzada, però extensible a tots aquells empresaris que generen riquesa i ocupació amb el seu treball productiu. Per molts, però, la fortuna d’Amancio Ortega és un motiu d’escàndol. I demanen per ell l’escarni públic i la redistribució forçosa de la seva riquesa.

Darrere d’aquestes visions tan diferenciades, hi ha concepcions radicalment oposades de quines són les causes de la riquesa d’Amancio Ortega. Per alguns és simplement l’enveja, la més antisocial de les passions humanes, que es dirigeix contra tot aquell que destaca per sobre de la mediocritat. Espanya és el regne de l’enveja. Es permeten tota mena de corrupcions, però no que algú triomfi destacadament. Altres que ataquen i desprestigien l’empresari gallec ho fan amb tres arguments principals: Inditex no paga impostos, Inditex explota la mà d’obra barata del Tercer Món i Amancio Ortega ha de redistribuir la riquesa entre els pobres. Primer, Inditex sí paga impostos i no precisament pocs. L’any 2015 va suportar una càrrega impositiva de 861 milions d’euros (el 23% dels seus beneficis), impostos que serveixen, per exemple, per pagar el sou d’alguns que el critiquen. Segon, Inditex no explota els treballadors del Tercer Món. El que fa Inditex és comprar les peces de roba a fabricants locals d’aquests països, als quals sotmet a auditories socials avalades per un sindicat global (auditories on es supervisa que no es contractin nens, que es respecti la llibertat sindical i que es paguin salaris d’acord amb els de la resta de l’economia local). Tercer, la riquesa d’Amancio Ortega són essencialment les seves accions d’Inditex: defensar que hem de redistribuir la riquesa equival a sostenir que hauríem d’expropiar Inditex i repartir les seves accions entre els espanyols. Això s’aconseguiria nacionalitzant l’empresa i repartint els seus actius segons el criteri discrecional del líder populista del moment. I amb la nacionalització de l’empresa, Inditex deixaria d’existir i de crear valor afegit. Aleshores s’haurien destruït les diferències i tots seríem igualment pobres i miserables. És aquesta la societat que volem?

 


 

Una de las dificultades de la economía es la insalvable dificultad para demostrar relaciones de tipo causa-efecto. En el ámbito de las ciencias naturales es diferente. Pocos discutirán que tomar una dosis de un medicamento tiene determinados efectos fisiológicos. Tomar una aspirina rebaja el dolor de cabeza y un analgésico alivia el dolor. Los efectos de ciertos compuestos sobre el cuerpo humano se experimentan empíricamente y todo el mundo los acepta sin discusión. La actividad económica tiene igualmente leyes de causalidad, pero la imposibilidad de demostrarlo empíricamente en experimentos controlados hace que sean sistemáticamente discutidos y rechazados, con todos los efectos negativos que ello conlleva. Esta semana tenemos dos ejemplos.

El primero tiene que ver con las causas del crecimiento económico de España durante el primer semestre de 2016. Muchos lo atribuyen al gasto público, el déficit y los programas de expansión monetaria del BCE. Es una explicación muy populista y fácil, pero falsa. El crecimiento interanual del PIB del 3,2% está acompañado de una reducción del consumo público (el mejor gobierno es el que menos gobierna y el que menos gobierna es el que no gobierna), niveles de inversión elevados (4,4% anual) y una contribución positiva del sector exterior (el crecimiento anual de las exportaciones aumenta del 3,8% al 6,8%, mientras que las importaciones lo hacen del 5,4% al 6,6%). Este tipo de crecimiento seguramente no se podrá sostener en el tiempo, pero es el más sólido. Es el crecimiento basado en la moderación del consumo, el incremento del ahorro y la inversión (sin interferencias del gobierno provisional en funciones) y el impulso de las exportaciones (gracias a la moderación de los precios y los salarios).

En cuanto al BCE, con su programa de compra de deuda pública y privada (80.000 millones mensuales), sus efectos son irrelevantes y potencialmente destructivos. El valor del euro se ha depreciado frente al dólar y no se ha conseguido relanzar la inflación ni la concesión de nuevos créditos. La inyección monetaria dopa la economía y puede provocar una falsa euforia pasajera, pero nunca puede reactivarla sólidamente a largo plazo. De hecho, últimamente no consigue ni provocar las alegrías momentáneas. Por lo tanto, el BCE tampoco ha fomentado el crecimiento de la eurozona, sino que ha contribuido a su dopaje y a la descapitalización de la banca, que debe pagar intereses al BCE por acumular grandes cantidades de reservas bancarias (de 148.000 millones de euros a finales de 2014 se ha pasado a los actuales 970.000 millones).

El segundo hecho destacable de esta semana es que Amancio Ortega Gaona vuelve a ser el hombre más rico del mundo. El fundador de Inditex ha alcanzado los 79.500 millones de dólares (70.000 millones de euros), mientras que Bill Gates, el fundador de Microsoft, se queda en 78.500 millones de dólares, 1.000 millones de dólares menos que el empresario gallego. El caso de Amancio Ortega es paradigmático, consiguiendo crear un imperio textil desde cero. Nacido en un pueblo de León en 1936, de padres ferroviarios, tuvo que abandonar los estudios a los 12 años por falta de recursos. Comenzó a trabajar como chico de los recados en una camisería de La Coruña y en 1963 creó, con su primera mujer Rosalía Mera, Confecciones GOA (sus iniciales en sentido inverso). Fue el embrión de Zara, que abriría las puertas en 1975 en un céntrico local de la capital gallega. La carrera fulgurante lo lleva, 40 años más tarde, a tener 7.000 tiendas por los cinco continentes y más de 150.000 trabajadores, 17.000 millones de euros de activo y casi 2.900 millones de euros de beneficio. De cero a Zara. Una empresa textil que es líder mundial y que tiene su sede en Arteixo. Un empresario que ha revolucionado el sector textil con períodos de producción y distribución de vértigo, implantando un modelo de negocio estudiado en las universidades más prestigiosas del planeta. Para mí es un motivo de admiración. Y pido por Amancio Ortega un monumento en las ciudades y pueblos de España. Una distinción pública personalizada, pero extensible a todos aquellos empresarios anónimos que generan riqueza y empleo con su trabajo productivo. Para muchos, sin embargo, la fortuna de Amancio Ortega es un motivo de escándalo. Y piden para él el escarnio público y la redistribución forzosa de su riqueza.

Detrás de estas visiones tan diferenciadas, hay concepciones radicalmente opuestas de cuáles son las causas de la riqueza de Amancio Ortega. Para algunos es simplemente la envidia, la más antisocial de las pasiones humanas, que se dirige contra todo aquel que destaca por encima de la mediocridad. España es el reino de la envidia. Se permiten todo tipo de corrupciones, pero de ninguna manera que alguien triunfe destacadamente. Otros que atacan y desprestigian el empresario gallego lo hacen con tres argumentos principales: Inditex no paga impuestos, Inditex explota la mano de obra barata del Tercer Mundo y Amancio Ortega debe redistribuir la riqueza entre los pobres. Primero, Inditex sí paga impuestos y no precisamente pocos. En 2015 soportó una carga impositiva de 861 millones de euros (el 23% de sus beneficios), impuestos que sirven, por ejemplo, para pagar el sueldo de algunos que lo critican. Segundo, Inditex no explota los trabajadores del Tercer Mundo. Lo que hace Inditex es comprar las prendas a fabricantes locales de estos países, a los que somete a auditorías sociales avaladas por un sindicato global (auditorías donde se supervisa que no se contraten a niños, que se respete la libertad sindical y que se paguen salarios de acuerdo con los del resto de la economía local). Tercero, la riqueza de Amancio Ortega son esencialmente sus acciones de Inditex: defender que debemos redistribuir la riqueza equivale a sostener que deberíamos expropiar Inditex y repartir sus acciones entre los españoles. Esto se conseguiría nacionalizando la empresa y repartiendo sus activos según el criterio discrecional del líder populista del momento. Y con la nacionalización de la empresa, Inditex dejaría de existir y de crear valor añadido. Las diferencias se habrían eliminado y todos seríamos igualmente pobres y miserables. ¿Es ésta la sociedad que deseamos?  

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: