Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Reincidint en l’error / Reincidiendo en el error

Reincidint en l’error / Reincidiendo en el error

bueyes-carreta.jpg

Albert Einstein, el gran físic d’origen alemany, deia que si volem resultats diferents no podem fer sempre el mateix. Si una i altra vegada posem el carro davant dels cavalls i no a l’inrevés, els resultats seran decebedors. Malgrat ser una obvietat, les (males) respostes dels nostres governants als problemes econòmics són sempre les mateixes. I quan els resultats no acompanyen i el carro no es mou, responen amb una dosi encara més elevada de la mateixa política fallida. Explorar noves vies de solució, però, no succeeix mai. Els reptes econòmics tenen una doble dimensió, d’oferta i demanda. Pel cantó de l’oferta hi trobem variables tan fonamentals com l’estalvi i la inversió, la formació del capital humà i les infraestructures, la productivitat i les institucions. Pel cantó de la demanda, en canvi, destaca el consum públic i privat o el dèficit públic i la política monetària.

El bon creixement d’Espanya durant el primer semestre és sorprenent. No es deu ni a la despesa pública ni al dèficit. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic, nivells d’inversió elevats i una contribució positiva del sector exterior, ja que el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan només del 5,4% al 6,6%. És un creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió i l’impuls de les exportacions, gràcies a la moderació dels preus i els salaris. De manera excepcional i transitòria, l’impuls de l’economia espanyola respon a factors d’oferta i no de demanda. ¿Vol dir això que el govern, finalment, ha après dels seus errors? No, bàsicament vol dir que l’absència de govern ha frenat momentàniament el seu intervencionisme ferotge i ha deixat que els agents socials s’ajustessin espontàniament a les circumstàncies, continuant el necessari sanejament financer amb la reducció del deute, la (lenta) reconversió productiva i el procés de devaluació interna amb la contenció de preus i costos. En contra de totes les amenaces infundades, un govern que no governi no va pas malament.

Qui sí intervé activament sobre la demanda, via política monetària, amb efectes potencialment destructius, és el BCE. El programa d’expansió monetària de Mario Draghi, amb la compra de deute públic (80.000 milions al mes) i privat (20.000 milions), continua fent camí. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai reactivar-la sòlidament a llarg termini. Fabricar moneda no té res a veure amb fabricar més i millors productes. El BCE ha flexibilitzat la seva política monetària fins a l’extrem. I continuar amb interessos negatius suposa l’estocada final a l’estalvi i la descapitalització dels bancs, que que han de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions). I malgrat això, els estímuls monetaris continuen. En paraules del banquer italià, «el programa de compra d’actius és efectiu i ens centrem ara a dur-lo a terme». Si és necessari, el programa s’estendrà més enllà del març del 2017. Si és necessari, Draghi pot instar la compra d’immobles i accions a Borsa, o omplir directament de bitllets les butxaques dels seus contactes. Tot, excepte reconèixer que aquestes polítiques d’estímul artificial de la demanda estan condemnades al fracàs.



Albert Einstein, el gran físico de origen alemán, decía que si queremos resultados diferentes no podemos hacer siempre lo mismo. Si una y otra vez ponemos el carro delante de los caballos y no al revés, los resultados serán decepcionantes. A pesar de ser una obviedad, las (malas) respuestas de nuestros gobernantes a los problemas económicos son siempre las mismas. Y cuando los resultados no acompañan y el carro no se mueve, responden con una dosis aún más elevada de la misma política fallida. Explorar nuevas vías de solución, sin embargo, no sucede nunca. Los retos económicos tienen una doble dimensión, de oferta y demanda. Por el lado de la oferta encontramos variables tan fundamentales como el ahorro y la inversión, la formación del capital humano y las infraestructuras, la productividad y las instituciones. Por el lado de la demanda, en cambio, destaca el consumo público y privado o el déficit público y la política monetaria.

El buen crecimiento de España en el primer semestre es sorprendente. Pero no se debe ni al gasto público ni al déficit. No se debe al estímulo de la demanda. El crecimiento interanual del PIB del 3,2% está acompañado de una reducción del consumo público, niveles de inversión elevados y una contribución positiva del sector exterior, ya que el crecimiento anual de las exportaciones aumenta del 3,8% al 6, 8%, mientras que las importaciones lo hacen sólo del 5,4% al 6,6%. Es un crecimiento basado en la moderación del consumo, el incremento del ahorro y la inversión y el impulso de las exportaciones, gracias a la moderación de los precios y los salarios. De manera excepcional y transitoria, el impulso de la economía española responde a factores de oferta y no de demanda. ¿Quiere decir esto que el gobierno, por último, ha aprendido de sus errores? No, básicamente significa que la ausencia de gobierno ha frenado momentáneamente su intervencionismo feroz y ha dejado que los agentes sociales se ajustaran espontáneamente a las circunstancias, continuando el necesario saneamiento financiero con la reducción de la deuda, la (lenta) reconversión productiva y el proceso de devaluación interna con la contención de precios y costes. En contra de todas las amenazas infundadas, un gobierno que no gobierne no va mal del todo. Recordemos al gran Thomas Jefferson: “El mejor gobierno es el que menos gobierna”. Y el que menos gobierna es el que no gobierna.

Quien sí interviene activamente sobre la demanda, vía política monetaria, con efectos potencialmente destructivos, es el BCE. El programa de expansión monetaria de Mario Draghi, con la compra de deuda pública (80.000 millones al mes) y privada (20.000 millones), sigue tirando adelante. La inyección monetaria dopa la economía y puede provocar una falsa euforia pasajera, pero nunca reactivarla sólidamente a largo plazo. Fabricar moneda no tiene nada que ver con fabricar más y mejores productos. El BCE ha flexibilizado su política monetaria hasta el extremo. Y continuar con intereses negativos supone la estocada final al ahorro y la descapitalización de los bancos, que han de pagar intereses al BCE por acumular grandes cantidades de reservas bancarias (de 148.000 millones de euros a finales de 2014 se ha pasado a los actuales 970.000 millones). Y a pesar de ello, los estímulos monetarios continúan. En palabras del banquero italiano, «el programa de compra de activos es efectivo y nos centramos ahora en llevarlo a cabo». Si es necesario, el programa se extenderá más allá de marzo de 2017. Si es necesario, Draghi puede instar la compra de inmuebles y acciones en Bolsa, o llenar directamente de billetes los bolsillos de sus contactos y amigos. Todo, excepto reconocer que estas políticas de estímulo artificial de la demanda están condenadas al fracaso.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Setembre 16, 2016 a les 6:48 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: