Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Nepotisme / Nepotismo

Nepotisme / Nepotismo

15088

Tothom recorda que Espanya, amb el sistema financer més sòlid del món (Rodríguez Zapatero dixit), va haver de ser rescatada l’any 2012. Algunes caixes d’estalvi, amb participació destacada de Caja Madrid i Caixa Catalunya, convertides en el pati particular dels partits polítics, PP i PSC respectivament, varen requerir un rescat bancari a la Unió Europea de fins a 100.000 milions d’euros, “un préstec en condicions molt favorables” en paraules del ministre Luis de Guindos. El govern havia assegurat que el rescat bancari no costaria ni un euro als contribuents, però al final la factura s’estima en més de 53.500 milions. Ens van dir que les caixes eren massa grans com per fer fallida. No és cert: hi havia una alternativa. La d’exigir responsabilitat patrimonial a tots els creditors excepte els dipositants amb saldos inferiors a 100.000 euros per entitat, a canvi de la conversió de part dels seus crèdits en capital de les entitats. D’aquesta manera, les caixes s’haurien recapitalitzat igualment, però no a costa del contribuent, sinó a costa dels seus creditors. De fet, aquesta proposta s’ha adoptat pel conjunt de l’eurozona a partir del 2016 en el nou mecanisme de resolució d’entitats financeres fallides. El Govern espanyol, però, va optar el 2012 per la via fàcil de carregar el forat de les caixes sobre el conjunt dels espanyols. I, com era d’esperar, el perjudici derivat és massa evident com per seguir ocultant-ho.

El Banc d’Espanya ha publicat una nota informativa sobre l’estat actual de les ajudes públiques al sistema financer espanyol. La conclusió és que del total transferit a les caixes a costa dels contribuents, només s’han recuperat de moment 2.700 milions d’euros, és a dir, poc més del 5% del total. Les pèrdues superen els 2.000 euros per família espanyola. Aquest espoli polític perverteix les regles de joc del capitalisme, on la lògica subjacent no consisteix en socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, sinó en privatitzar tant les pèrdues com els guanys. Van ser els polítics espanyols qui van destrossar financerament les caixes d’estalvis amb la bombolla immobiliària i financera encoratjada a tot Europa pel BCE. Ells van destrossar el sistema financer i ells ens han carregat la factura. Una barrabassada que de ben segur intentaran amagar sota la propaganda que la seva decidida actuació ha contribuït a salvar el país d’una crisi financera molt més gran. En realitat, però, només ha servit per hipotecar-nos més, carregant les pèrdues a tots els contribuents. Aquest és el modus operandi habitual de la casta extractiva: espoli i engany a la ciutadania.

Només en circumstàncies excepcionals, la pressió pública de la ciutadania pot aturar aquest procés. Un exemple és el frustrat intent del govern de nomenar l’ex-ministre José Manuel Soria, cessat per l’escàndol dels Papers de Panamà, al càrrec de director executiu del Banc Mundial. Algú es pot creure que l’elecció d’un exministre com a candidat al Banc Mundial no respon a un procés descarat d’amiguisme i nepotisme elaborat arbitràriament pel propi govern i el mateix exministre? Evidentment que no. Rajoy i Guindos van assignar a Soria una canongia al capdavant d’una burocràcia internacional totalment prescindible que es paga en part amb els nostres impostos. La ciutadania, però, va posar el crit en el cel, i això va ser efectiu per frenar el seu nomenament. Ara bé, per a què aquest contrapès als abusos del poder siguin efectius, cal una ciutadania informada, crítica i activa. Una ciutadania que no toleri la corrupció ni accepti la manipulació sistemàtica dels mitjans de comunicació del règim. I no estic segur que aquest sigui l’esperit de la ciutadania espanyola; una ciutadania que, en general, tolera infinits casos de corrupció, però no que un empresari exitós creï Zara des de zero. Una ciutadania que es deixa conduir mansament en ramats i mostra grans dosis de connivència i seguidisme pels seus líders. I una ciutadania que, en general, en té prou amb dosis regulars i elevades de futbol i teleporqueria, la moderna reedició del panem et circenses. I és que, com deia Aldous Huxley, una democràcia es pot convertir en una perfecta dictadura, sense presó i sense murs, on els presos no voldrien ni escapar. Seria un sistema d’esclavitud, on gràcies a l’entreteniment, els esclaus estimarien la servitud.



Todo el mundo recuerda que España, con el sistema financiero más sólido del mundo (Rodríguez Zapatero dixit), tuvo que ser rescatada el año 2012. Algunas cajas de ahorro, con participación destacada de Caja Madrid y Caixa Catalunya, convertidas en el patio particular
de los partidos políticos, PP y PSC respectivamente, requirieron un rescate bancario de la Unión Europea de hasta 100.000 millones de euros, “un préstamo en condiciones muy favorables” en palabras del ministro Luis de Guindos. El gobierno había asegurado que el rescate bancario no costaría ni un euro a los contribuyentes, pero al final la factura se estima en más de 53.500 millones. Nos dijeron que las cajas eran demasiado grandes como para quebrar. No es cierto: había una alternativa. La de exigir responsabilidad patrimonial a todos los acreedores excepto los depositantes con saldos inferiores a 100.000 euros, a cambio de la conversión de parte de sus créditos en capital de las entidades. De este modo, las cajas se habrían recapitalizado igualmente, pero no a costa del contribuyente, sino a costa de sus acreedores. De hecho, esta propuesta se ha adoptado por el conjunto de la eurozona a partir de 2016 en el nuevo mecanismo de resolución de entidades financieras fallidas. El Gobierno, sin embargo, optó en 2012 por la vía fácil de cargar el agujero financiero de las cajas de ahorro sobre el conjunto de los españoles. Y, como era de esperar, el perjuicio derivado es demasiado evidente como para seguir ocultándolo.

El Banco de España ha publicado una nota informativa sobre el estado actual de las ayudas públicas al sistema financiero español. La conclusión es que del total transferido a las cajas a costa de los contribuyentes, sólo se han recuperado de momento 2.700 millones de euros, es decir, poco más del 5% del total. Este expolio político pervierte las reglas de juego del capitalismo, donde la lógica subyacente no consiste en privatizar ganancias y socializar pérdidas, sino en privatizar tanto las pérdidas como las ganancias. Fueron los políticos españoles quienes destrozaron financieramente las cajas de ahorros con la burbuja inmobiliaria y financiera alentada en toda Europa por el BCE. Ellos destrozaron el sistema financiero y ellos nos han cargado la factura. Una gamberrada que intentarán esconder bajo la propaganda de que su decidida actuación ha contribuido a salvar al país de una crisis financiera mucho mayor. En realidad, sin embargo, sólo ha servido para hipotecarnos más, cargando las pérdidas a todos los contribuyentes. Este es el modus operandi habitual de la casta extractiva: expolio y engaño a la ciudadanía.

Sólo en circunstancias excepcionales, la presión pública de la ciudadanía puede detener este proceso. Un ejemplo es el frustrado intento del gobierno de nombrar al ex-ministro José Manuel Soria, cesado por el escándalo de los Papeles de Panamá, en el cargo de director ejecutivo del Banco Mundial. ¿Alguien puede creer que la elección de un ex ministro como candidato al Banco Mundial no responde a un proceso descarado de amiguismo y nepotismo elaborado arbitrariamente por el gobierno y el propio ex ministro? Evidentemente que no. Rajoy y Guindos asignaron a Soria un privilegio al frente de una burocracia internacional totalmente prescindible que se paga en parte con nuestros impuestos. La ciudadanía, sin embargo, puso el grito en el cielo, y eso fue efectivo para frenar su nombramiento. Ahora bien, para que este contrapeso a los abusos del poder sean efectivos, es necesario una ciudadanía informada, crítica y activa. Una ciudadanía que no tolere la corrupción ni acepte la manipulación sistemática de los medios de comunicación afines al régimen. Y no estoy seguro de que este sea el espíritu de la ciudadanía española; una ciudadanía que, en general, tolera bien infinitos casos de corrupción, pero no que un empresario exitoso cree Zara desde cero. Una ciudadanía que se deja conducir mansamente en rebaños adocenados y que muestra grandes dosis de connivencia y seguidismo por sus líderes. Y una ciudadanía que, en general, le basta con dosis regulares y elevadas de fútbol y telebasura, la moderna reedición del panem et circenses.

 

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Octubre 12, 2016 a les 4:07 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: