L’envelliment

envejecimiento

Aquesta setmana hem recordat, en cas de disposar encara de la facultat de la memòria, el dia mundial de l’Alzheimer. Una malaltia que pateix el 10% de la població amb més de 65 anys i que ja és la quarta causa de mortalitat a Espanya, amb previsions d’escalar a la segona posició el 2050, per davant del càncer i només darrera de les malalties coronàries i vasculars. Són 46 milions els afectats a tot el món i es preveu que es tripliquin l’any 2050. Els costos econòmics i emocionals de la malaltia són importants, amb una despesa mitjana anual aproximada de 22.000 euros (5.000 a les fases inicials i 41.000 a les més avançades). Aquesta malaltia està associada directament a l’envelliment de la població i ens avisa de la necessitat imperiosa d’introduir canvis estructurals en les institucions de la nostra societat.

El col·lectiu de 65 anys i més suposa ara el 19% de la població a Espanya, però s’elevarà fins el 31% l’any 2040. La ràtio de dependència (individus de 65 anys i més en relació amb els de 15 a 64 anys) passarà del 27% actual al 54% l’any 2040, arribant fins el 62% el 2050. La tendència a l’envelliment de Catalunya és la mateixa, però més accentuada. I Manresa, amb un índex de senectud superior a la mitjana catalana, encara pitjor. L’impacte pressupostari d’aquests canvis demogràfics sobre la despesa en pensions, dependència i sanitat és extraordinari i no sostenible. Actualment, el sistema de pensions ja és deficitari amb dos treballadors ocupats sostenint un pensionista. Quan un sol treballador s’hagi de fer càrrec d’un jubilat, el sistema ja haurà col·lapsat molt abans. I no es tracta de cap missatge apocalíptic. Senzillament, hem de ser conscients dels grans reptes que comporta l’envelliment accelerat de la població unit al dràstic descens de la natalitat. Es tracta d’acceptar que s’haurà de treballar fins edats molt avançades (a Alemanya ja parlen dels 69 anys) i d’introduir reformes urgents que evitin l’haver de malviure el tram final de les nostres vides amb pensions miserables i de pura subsistència.

Espanya combina una de les esperances de vida més longeves del món (81 anys els homes i 86 anys les dones) i una taxa de fecunditat baixíssima (1,3 fills per dona) amb un atur d’escàndol (20%) i un sistema de pensions molt generós (la jubilació equival de mitjana al 80% de l’últim sou). Un còctel explosiu d’alta potència capaç de dinamitar totalment l’edifici, en altres èpoques glamurós, de l’Estat del Benestar. És interessant donar una ullada a l’informe de la Comissió Europea sobre l’envelliment poblacional (The 2015 Ageing Report). La despesa en educació en surt molt mal parada (del 4,6% del PIB actual a només el 3,1% l’any 2040), conseqüència de la caiguda en el nombre d’estudiants (dels 8,1 milions actuals als 6,5 milions l’any 2040). La previsió que fa per Espanya (pàg. 323) no és més catastròfica perquè suposa un atur futur de només el 7%, una xifra que tenen els països avançats, i taxes d’ocupació del 74%, vint punts percentuals superiors a l’actual (!). I quan s’han vist aquestes xifres a Espanya? Doncs mai a la història recent i antiga.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: