Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > L’envelliment / El envejecimiento

L’envelliment / El envejecimiento

envejecimiento

Aquesta setmana hem recordat, en cas de disposar encara de la facultat de la memòria, el dia mundial de l’Alzheimer. Una malaltia que pateix el 10% de la població amb més de 65 anys i que ja és la quarta causa de mortalitat a Espanya, amb previsions d’escalar a la segona posició el 2050, per davant del càncer i només darrera de les malalties coronàries i vasculars. Són 46 milions els afectats a tot el món i es preveu que es tripliquin l’any 2050. Els costos econòmics i emocionals de la malaltia són importants, amb una despesa mitjana anual aproximada de 22.000 euros (5.000 a les fases inicials i 41.000 a les més avançades). Aquesta malaltia està associada directament a l’envelliment de la població i ens avisa de la necessitat imperiosa d’introduir canvis estructurals en les institucions de la nostra societat.

El col·lectiu de 65 anys i més suposa ara el 19% de la població a Espanya, però s’elevarà fins el 31% l’any 2040. La ràtio de dependència (individus de 65 anys i més en relació amb els de 15 a 64 anys) passarà del 27% actual al 54% l’any 2040, arribant fins el 62% el 2050. La tendència a l’envelliment de Catalunya és la mateixa, però més accentuada. I Manresa, amb un índex de senectud superior a la mitjana catalana, encara pitjor. L’impacte pressupostari d’aquests canvis demogràfics sobre la despesa en pensions, dependència i sanitat és extraordinari i no sostenible. Actualment, el sistema de pensions ja és deficitari amb dos treballadors ocupats sostenint un pensionista. Quan un sol treballador s’hagi de fer càrrec d’un jubilat, el sistema ja haurà col·lapsat molt abans. I no es tracta de cap missatge apocalíptic. Senzillament, hem de ser conscients dels grans reptes que comporta l’envelliment accelerat de la població unit al dràstic descens de la natalitat. Es tracta d’acceptar que s’haurà de treballar fins edats molt avançades (a Alemanya ja parlen dels 69 anys) i d’introduir reformes urgents que evitin l’haver de malviure el tram final de les nostres vides amb pensions miserables i de pura subsistència.

Espanya combina una de les esperances de vida més longeves del món (81 anys els homes i 86 anys les dones) i una taxa de fecunditat baixíssima (1,3 fills per dona) amb un atur d’escàndol (20%) i un sistema de pensions molt generós (la jubilació equival de mitjana al 80% de l’últim sou). Un còctel explosiu d’alta potència capaç de dinamitar totalment l’edifici, en altres èpoques glamurós, de l’Estat del Benestar. És interessant donar una ullada a l’informe de la Comissió Europea sobre l’envelliment poblacional (The 2015 Ageing Report). La despesa en educació en surt molt mal parada (del 4,6% del PIB actual a només el 3,1% l’any 2040), conseqüència de la caiguda en el nombre d’estudiants (dels 8,1 milions actuals als 6,5 milions l’any 2040). La previsió que fa per Espanya (pàg. 323) no és més catastròfica perquè suposa un atur futur de només el 7%, una xifra que tenen els països avançats, i taxes d’ocupació del 74%, vint punts percentuals superiors a l’actual (!). I quan s’han vist aquestes xifres a Espanya? Doncs mai a la història recent i antiga.


Esta semana hemos recordado, en caso de disponer aún de la facultad de la memoria, el día mundial del Alzheimer. Una enfermedad que padece el 10% de la población con más de 65 años y que ya es la cuarta causa de mortalidad en España, con previsiones de escalar a la segunda posición en 2050, por encima del cáncer y sólo detrás de las enfermedades coronarias y vasculares. Son 46 millones los afectados en todo el mundo y se prevé que se tripliquen en 2050. Los costes económicos y emocionales de la enfermedad son importantes, con un gasto medio anual aproximado de 22.000 euros (5.000 en las fases iniciales y 41.000 euros en las más avanzadas). Esta enfermedad está asociada directamente al envejecimiento de la población y nos avisa de la necesidad imperiosa de introducir cambios estructurales en las instituciones de nuestra sociedad.

El colectivo de 65 y más años supone ahora el 19% de la población en España, pero se elevará hasta el 31% en el año 2040. El ratio de dependencia (individuos de 65 y más años en relación con los de 15 a 64 años) pasará del 27% actual al 54% en el año 2040, llegando hasta el 62% en 2050. La tendencia al envejecimiento de Cataluña es la misma, pero más acentuada. Y Manresa, con un índice de senectud superior a la media catalana, aún peor. El impacto presupuestario de estos cambios demográficos sobre el gasto en pensiones, dependencia y sanidad es extraordinario y no sostenible. Actualmente, el sistema de pensiones ya es deficitario con dos trabajadores ocupados sosteniendo un pensionista. Cuando un solo trabajador deba hacerse cargo de un jubilado, el sistema ya habrá colapsado mucho antes. Y no se trata de ningún mensaje apocalíptico. Sencillamente, debemos ser conscientes de los grandes retos que conlleva el envejecimiento acelerado de la población unido al drástico descenso de la natalidad. Se trata de aceptar que se tendrá que trabajar hasta edades muy avanzadas (en Alemania ya hablan de los 69 años) y de introducir reformas urgentes que eviten el tener que malvivir el tramo final de nuestras vidas con pensiones miserables y de pura subsistencia.

España combina una de las esperanzas de vida más longevas del mundo (81 años los hombres y 86 años las mujeres) y una tasa de fecundidad bajísima (1,3 hijos por mujer) con un paro de escándalo (20%) y un sistema de pensiones muy generoso (la jubilación equivale en promedio al 80% del último sueldo). Un cóctel explosivo de alta potencia capaz de dinamitar totalmente el edificio, en otras épocas glamoroso, del Estado del Bienestar. Es interesante dar un vistazo al informe de la Comisión Europea sobre el envejecimiento poblacional (The 2015 Ageing Report). El gasto en educación sale muy perjudicado (del 4,6% del PIB actual a sólo el 3,1% en 2040), consecuencia de la caída en el número de estudiantes (de los 8,1 millones actuales a 6,5 millones en 2040). La previsión que hace para España (pág. 323) no es más catastrófica porque supone un paro futuro de sólo el 7%, una cifra que tienen los países avanzados, y tasas de ocupación del 74%, veinte puntos porcentuales superiores al actual (!). ¿Y cuándo se han visto estas cifras en España? Pues nunca en la historia reciente y antigua.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: