Mises vs Keynes

miseskeynes

El dijous d’aquesta setmana es va complir el 135è aniversari del naixement de Ludwig von Mises (1881-1973), un dels economistes més destacats i debatuts del segle XX. A la dècada de 1920 va anticipar la caiguda del comunisme, en un debat sostingut amb el marxista Oskar Lange, per la impossibilitat que té aquest sistema d’assignar correctament els recursos en absència dels preus de mercat. També va desenvolupar la teoria austríaca del cicle econòmic, preveient el crac del 1929 i explicant com les polítiques monetàries expansives impulsades pel Banc Central amb tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acaben punxant, i iniciant aleshores la recessió econòmica. El seu principal deixeble, Friedrich Hayek (1899-1992), rebria el Nobel d’Economia el 1974 i sostindria amb John Maynard Keynes, un altre important economista, una lluita ideològica que guanyaria el britànic amb els principis establerts a Bretton Woods i, molt especialment, després de l’agost de 1971 amb el trencament de l’últim vincle del dòlar amb l’or.

No obstant, les respostes keynesianes a la crisi del 2008, consistents sempre en la injecció monetària i els estímuls fiscals, no estan donant els resultats desitjats. Després d’una agressiva política d’expansió monetària, tant el Japó com l’eurozona continuen estancats. I ja no queda més marge d’estímul monetari, com no sigui la pluja de diners des dels helicòpters del BCE. Per això es reclama el retorn de la política fiscal i l’expansió de la despesa pública, per augmentar el consum i la despesa agregada, el dèficit i el deute públics. Però, una altra vegada, els elevats nivells de deute, públics i privats, deixen poc recorregut a una nova tanda d’estímuls fiscals. Al capdavall, tot el conjunt d’intervencions estatals, monetàries i fiscals, han impedit que els preus caiguessin més, suavitzant la caiguda del PIB nominal.

Però també han impedit que una nova generació d’empresaris i empresàries s’arrisqui a tornar a començar. Les empreses existents s’han consolidat en l’espai que ocupaven, sense cap incentiu per a noves inversions. De fet, a Europa i el Japó, un enorme número de bancs i empreses zombis, mantingudes artificialment en vida a base d’estímuls i mesures protectores, continuen bloquejant els potencials competidors que reactivarien el creixement. L’intervencionisme monetari i fiscal impedeix el reajustament de l’estructura productiva i l’especialització de les empreses en les activitats on són més productives. La bombolla immobiliària va distorsionar el model productiu d’Espanya i ara no sortim d’un estancament secular. S’ha sortit en fals de la crisi i aquesta no es pot donar encara per superada, 9 anys després de la caiguda de Lehman Brothers. La lluita entre Mises i Keynes continua.


Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: