Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La importància dels incentius / La importancia de los incentivos

La importància dels incentius / La importancia de los incentivos

14725636_1098409376921252_2845157196191647494_n

Com és costum per aquestes dates, s’han anunciat aquesta setmana els guanyadors de l’incorrectament anomenat Premi Nobel d’Economia. En realitat, en el testament d’Alfred Nobel només queden instituïts cinc premis: els de física, química, medicina, literatura i de la pau (aquest darrer concedit pel parlament noruec). El premi de ciències econòmiques, concedit pel Banc Central de Suècia, no és un guardó original i està sotmès a crítiques importants. Quan encara cuegen els devastadors efectes d’una crisi financera, alimentada per les polítiques monetàries expansives dels principals bancs emissors, ¿quin economista que vulgui passar a la posteritat guanyant el Nobel s’atrevirà a criticar-les? ¿No és molt més fàcil i còmode postular-se com assessor del Banc Central i desviar les conseqüències negatives de mantenir llargament els tipus d’interès artificialment baixos a altres agents econòmics? Com encertadament va indicar el vicepresident del govern català, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferència inaugural del curs d’ADE a la FUB, mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos. Directament relacionat amb aquest fenomen, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic.

En qualsevol cas, el Nobel d’Economia l’han guanyat Oliver Hart i Bengt Holmström, dos nord-americans d’origen britànic i finès respectivament, per l’estudi de la teoria dels contractes i els incentius. L’economia de lliure mercat es basa en dues institucions fonamentals: la propietat privada i els contractes. La primera implica el control sobre l’ús donat als recursos escassos i la seva transmissió. La segona fa referència al compliment dels acords pactats voluntàriament i sense mediar engany o violència. Al respecte, és legítim traspassar el nostre deute a les generacions que encara no han nascut? Per què la representació dels polítics s’escapa de la vinculació contractual? Què en queda de l’anomenat contracte social? Els professors premiats han estudiat com millorar l’eficiència dels contractes per tal que les dues parts hi guanyin. Es tracta de generar un procés win-win sense perdedors. No és eficient ni just, per exemple, el mecanisme de portes giratòries en contractes entre l’Estat i empreses parasitàries, o el rescat automàtic de les entitats financeres. Els incentius en aquests casos (moral hazard) són perversos. Si un directiu financer sap que s’apropiarà privadament dels guanys obtinguts, però que pot traspassar a la societat les pèrdues obtingudes, els incentius conviden poc a una gestió prudent. Tampoc és eficient ni just que els directius d’una empresa persegueixin objectius contraris als dels accionistes i propietaris. En canvi, sí ho són alguns copagaments o una assegurança on la companyia no reintegra el 100% del valor del cotxe robat o de l’immoble incendiat. El paper dels incentius torna a ser crucial i, establerts correctament, permeten assegurar que l’usuari dels serveis públics en farà un ús adequat i que el beneficiari d’una pòlissa tindrà cura de la seva propietat. També la privatització (o no) dels serveis públics depèn dels incentius. La privatització dels serveis penitenciaris, per exemple, pot ser adequada per reduir costos, però a canvi d’empitjorar la qualitat del servei. Altres contractes intergeneracionals forçats per l’Estat, com les prestacions de jubilació, entre la població ocupada i els pensionistes actuals, necessiten una urgent reestructuració. Abans que l’envelliment poblacional i la davallada de la natalitat ens condemnin en la vellesa a la marginalitat i a la pura lluita per la subsistència, els governs han de permetre que cadascú gestioni les pròpìes cotitzacions socials de la manera que estimi més oportuna.

També és impossible que un contracte reguli totes les contingències futures que es poden presentar. Cal, per tant, tenir unes regles generals que precisin quins són els drets i els deures de cada part. I aquí, tornant a la conclusió de la conferència d’Oriol Junqueras a la FUB, que va utilitzar una contundent cita bíblica i evangèlica, el paper de la religió (cristiana) no és pas irrellevant, sinó tot el contrari.


Como es costumbre por estas fechas, se han anunciado esta semana los ganadores del incorrectamente llamado Premio Nobel de Economía. En realidad, en el testamento de Alfred Nobel sólo quedan instituidos cinco premios: los de física, química, medicina, literatura y de la paz (este último concedido por el parlamento noruego). El premio de ciencias económicas, concedido por el Banco Central de Suecia, no es un galardón original y está sometido a críticas importantes. Cuando aún colean los devastadores efectos de la última crisis financiera, alimentada por las políticas monetarias expansivas de los principales bancos emisores, ¿qué economista que quiera pasar a la posteridad ganando el Nobel se atreverá a criticarlas? ¿No es mucho más fácil y cómodo postularse como asesor del Banco Central y desviar las consecuencias negativas de mantener los tipos de interés artificialmente bajos a otros agentes económicos? Como acertadamente indicó el vicepresidente del gobierno catalán, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferencia inaugural del curso de ADE en la FUB, nunca habíamos convivido con tanta creación de oferta monetaria. No hay precedentes históricos de una creación de dinero tan acelerada (80.000 millones de euros mensuales en la eurozona) o, lo que es lo mismo, de tipos de interés tan bajos. Directamente relacionado con este fenómeno, la eclosión descontrolada de la deuda pública a nivel mundial tampoco tiene precedentes. El traslado intergeneracional de la carga de la deuda a las generaciones venideras no sólo hipoteca su futuro, sino que plantea un grave problema moral y económico.

En cualquier caso, el Nobel de Economía lo han ganado Oliver Hart y Bengt Holmström, dos estadounidenses de origen británico y finlandés respectivamente, para el estudio de la teoría de los contratos y los incentivos. La economía de libre mercado se basa en dos instituciones fundamentales: la propiedad privada y los contratos. La primera implica el control sobre el uso dado a los recursos escasos y su transmisión. La segunda se refiere al cumplimiento de los acuerdos pactados voluntariamente y sin mediar engaño o violencia. Al respecto, ¿es legítimo traspasar nuestra deuda a las generaciones que aún no han nacido? ¿Por qué la representación de los políticos se escapa de la vinculación contractual? ¿Qué queda del llamado contrato social? Los profesores premiados han estudiado cómo mejorar la eficiencia de los contratos para que las dos partes salgan ganando. Se trata de generar un proceso win-win sin perdedores. No es eficiente ni justo, por ejemplo, el mecanismo de puertas giratorias en contratos entre el Estado y empresas parasitarias, o el rescate automático de las entidades financieras. Los incentivos en estos casos (moral hazard) son perversos. Si un directivo financiero sabe que se apropiará privadamente de las ganancias obtenidas, pero que puede traspasar a la sociedad las pérdidas obtenidas, los incentivos invitan poco a una gestión prudente. Tampoco es eficiente ni justo que los directivos de una empresa persigan objetivos contrarios a los de los accionistas y propietarios. En cambio, sí lo son algunos copagos o un seguro donde la compañía no reintegra el 100% del valor del coche robado o del inmueble incendiado. El papel de los incentivos vuelve a ser crucial y, establecidos correctamente, permiten asegurar que el usuario de los servicios públicos hará un uso adecuado de los mismos y que el beneficiario de una póliza de seguros se mostrará cuidadoso con el bien asegurado. También la privatización (o no) de los servicios públicos depende de los incentivos. La privatización de los servicios penitenciarios, por ejemplo, puede ser adecuada para reducir costes, pero a cambio de empeorar la calidad del servicio. Otros contratos intergeneracionales forzados por el Estado, como las prestaciones de jubilación, entre la población ocupada y los pensionistas actuales, necesitan una urgente reestructuración. Antes de que el envejecimiento poblacional y el descenso de la natalidad nos condenen en la vejez a la marginalidad y la pura lucha por la subsistencia, los gobiernos deben permitir que cada uno gestione las propias cotizaciones sociales de la forma que estime más oportuna.

También es imposible que un contrato regule todas las contingencias futuras que se puedan presentar. Es necesario, por tanto, tener unas reglas generales que precisen cuáles son los derechos y los deberes de cada parte. Y aquí, volviendo a la conclusión de la conferencia de Oriol Junqueras en la FUB, donde utilizó una contundente cita bíblica y evangélica, el papel de la religión (cristiana) no es irrelevante, sino todo lo contrario.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Octubre 17, 2016 a les 9:21 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: