Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La classe magistral d’Oriol Junqueras / La clase magistral de Oriol Junqueras

La classe magistral d’Oriol Junqueras / La clase magistral de Oriol Junqueras

Oriol Junqueras i Vies, enmig d’una gran expectació, va pronunciar recentment la lliçó inaugural dels estudis d’ADE a la FUB. Una conferència interessant, plantejada en termes totalment acadèmics i no pas polítics. En poc més de noranta minuts, l’exprofessor d’història econòmica de la UAB va plantejar els reptes econòmics més apressants que tenim, responent també algunes preguntes del nombrós públic que omplia de gom a gom la sala d’actes. El vicepresident del govern català va destacar encertadament que mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos (zero o negatius). Aquestes mesures destrueixen la cultura de l’estalvi, base essencial per fomentar el creixement sostenible a llarg termini. L’inversor tradicional, amb un perfil de risc conservador, té grans dificultats per rendibilitzar l’estalvi acumulat, i es pot deixar seduir per propostes especulatives molt arriscades. La història també ens mostra que un tipus d’interès zero durant períodes perllongats crea bombolles financeres en certs actius com els bons, les accions o el mercat immobiliari. Aquesta política monetària ultraexpansiva tampoc serveix per a què el govern central sanegi els comptes públics i emprengui reformes estructurals, perquè l’accés privilegiat al diner a cost zero ajorna tota reforma sine die.

Amb tipus artificialment baixos també es genera la il·lusió de rendibilitat en projectes ruïnosos o de solvència d’empreses inviables. L’efecte narcotitzant dels tipus d’interès reduïts desactiva el necessari ajust empresarial a través del procés de fallida, impedint o retardant l’expulsió del mercat d’aquelles empreses que fan un ús ineficient dels recursos productius i impedint que aquests siguin alliberats i es destinin a projectes amb més expectatives de rendibilitat. La política monetària contribueix així a afavorir la proliferació d’empreses zombis, impactant negativament sobre l’eficiència del sistema econòmic, fenomen ja observat al Japó en la dècada de 1990. Semblant laxitud monetària introdueix una pressió addicional sobre el negoci bancari, disminuint els marges d’intermediació i deteriorant les expectatives de rendibilitat. La recuperació de tipus positius, quan els EUA així ho decideixin, farà augmentar el pes dels interessos del deute i accentuarà el dilema entre incrementar la pressió fiscal o reduir la despesa pública i la qualitat en la prestació dels serveis bàsics als ciutadans.

Per altra banda, la crisi del sistema financer espanyol s’ha saldat amb el debilitament del funcionament de la banca de proximitat i la desaparició de les caixes d’estalvi, més vinculades al territori, i on la xarxa d’oficines i els empleats jugaven un paper fonamental a l’hora d’estrènyer els llaços de confiança entre les entitats i les empreses. Aquest nou marc perjudica les pimes, el teixit empresarial bàsic de la Catalunya Central, on la mitjana de la dimensió empresarial és una microempresa amb 4 treballadors, i ens resta competitivitat. Com encertadament va remarcar el vicepresident català, les entitats financeres disposen d’un excés de reserves bancàries, causat per la política monetària ultraexpansiva del BCE, però el finançament no acaba arribant a les pimes o ho fa amb costos massa elevats.

Directament relacionat amb aquest fenomen de creació monetària hi ha l’endeutament rècord de les administracions públiques, beneficiàries (aquí sí) de finançament bancari privilegiat. Amb una qualificació normativa d’actiu sense risc, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic. S’hauria de recordar que el deute públic de l’Estat espanyol és superior al 100% del PIB i que si el govern central es nega a parlar de les aspiracions sobiranistes de Catalunya no es repartirà el deute, perquè si no volen repartir els actius estatals tampoc repartiran els passius. Per Catalunya, en canvi, el deute no és cap problema afegit perquè l’ha d’assumir tant si es queda a Espanya com si marxa de forma pactada.

Un altre aspecte especialment rellevant és l’envelliment de la població i les seves conseqüències. Oriol Junqueras ens va recordar que la nostra baixíssima taxa de fecunditat (1,3 fills per dona), combinada amb l’elevada esperança de vida planteja un repte importantíssim i un canvi estructural en les pensions, el mercat de treball, sanitat i dependència. El Banc d’Espanya, en l’informe anual del 2015, adverteix que la demografia reduirà el creixement potencial de l’economia espanyola del 3% a l’1,2% a partir de l’any 2020. Aquest problema és compartit per bona part de la Unió Europea, que segueix el camí cap a la irrellevància mundial. Altres països, però, com Frància o Polònia, disposen d’ajuts efectius a favor de la natalitat. Queda per concretar com encararia una Catalunya sobirana aquests problemes globals. Assetjats per múltiples amenaces i malgrat tots els malgrats, la contundent cita evangèlica que va cloure la conferència d’Oriol Junqueras és un motiu per l’esperança.


Oriol Junqueras i Vies, en medio de una gran expectación, pronunció recientemente la lección inaugural de los estudios de ADE en la FUB. Una conferencia interesante, planteada en términos totalmente académicos y no políticos. En poco más de noventa minutos, el ex profesor de historia económica de la UAB planteó los retos económicos más acuciantes que tenemos, respondiendo también algunas preguntas del numeroso público que llenaba a rebosar la sala de actos. El vicepresidente del gobierno catalán destacó acertadamente que nunca habíamos convivido con tanta creación de oferta monetaria. No hay precedentes históricos de una creación de dinero tan acelerada (80.000 millones de euros mensuales en la eurozona) o, lo que es lo mismo, de tipos de interés tan bajos (cero o negativos). Estas medidas destruyen la cultura del ahorro, base esencial para fomentar el crecimiento sostenible a largo plazo. El inversor tradicional, con un perfil de riesgo conservador, tiene grandes dificultades para rentabilizar el ahorro acumulado, y se puede dejar seducir por propuestas especulativas muy arriesgadas. La historia también nos muestra que un tipo de interés cero durante períodos prolongados crea burbujas financieras en ciertos activos como bonos, acciones o el mercado inmobiliario. Esta política monetaria ultraexpansivas tampoco sirve para que el gobierno central sanee las cuentas públicas y emprenda reformas estructurales, ya que el acceso privilegiado al dinero a coste cero aplaza toda reforma sine die.

Con tipos artificialmente bajos también se genera la ilusión de rentabilidad en proyectos ruinosos o de solvencia de empresas inviables. El efecto narcotizante de los tipos de interés reducidos desactiva el necesario ajuste empresarial a través del proceso de quiebra, impidiendo o retrasando la expulsión del mercado de aquellas empresas que hacen un uso ineficiente de los recursos productivos e impidiendo que estos sean liberados y se destinen a proyectos con más expectativas de rentabilidad. La política monetaria contribuye así a favorecer la proliferación de empresas zombies, impactando negativamente sobre la eficiencia del sistema económico, fenómeno ya observado en Japón en la década de 1990. Semejante laxitud monetaria introduce una presión adicional sobre el negocio bancario, disminuyendo los márgenes de intermediación y deteriorando las expectativas de rentabilidad. La recuperación de tipo positivos, cuando los EEUU así lo decidan, hará aumentar el peso de los intereses de la deuda y acentuará el dilema entre incrementar la presión fiscal o reducir el gasto público y la calidad en la prestación de los servicios básicos a los ciudadanos.

Por otra parte, la crisis del sistema financiero español se ha saldado con el debilitamiento del funcionamiento de la banca de proximidad y la desaparición de las cajas de ahorro, más vinculadas al territorio, y donde la red de oficinas y los empleados jugaban un papel fundamental a la hora de estrechar los lazos de confianza entre las entidades y las empresas. Este nuevo marco perjudica las pymes, el tejido empresarial básico de la Cataluña Central, donde la media de la dimensión empresarial es una microempresa con 4 trabajadores, y nos resta competitividad. Como acertadamente remarcó el vicepresidente catalán, las entidades financieras disponen de un exceso de reservas bancarias, causado por la política monetaria ultraexpansivas del BCE, pero la financiación no acaba llegando a las pymes o lo hace con costes demasiado elevados.

Directamente relacionado con este fenómeno de creación monetaria está el endeudamiento récord de las administraciones públicas, beneficiarias (aquí sí) de financiación bancaria privilegiada. Con una calificación normativa de activo sin riesgo, la eclosión descontrolada de la deuda pública a nivel mundial tampoco tiene precedentes. El traslado intergeneracional de la carga de la deuda a las generaciones venideras no sólo hipoteca su futuro, sino que plantea un grave problema moral y económico. Se debería recordar que la deuda pública del Estado español es superior al 100% del PIB y que si el gobierno central se niega a hablar de las aspiraciones soberanistas de Cataluña no se repartirá la deuda, porque si no quieren repartir los activos estatales tampoco repartirán los pasivos. Para Cataluña, en cambio, la deuda no es ningún problema añadido ya que lo debe asumir tanto si se queda en España como si se marcha de forma pactada.

Otro aspecto especialmente relevante es el envejecimiento de la población y sus consecuencias. Oriol Junqueras nos recordó que nuestra bajísima tasa de fecundidad (1,3 hijos por mujer), combinada con la elevada esperanza de vida plantea un reto importantísimo y un cambio estructural en las pensiones, el mercado de trabajo, sanidad y dependencia. El Banco de España, en el informe anual de 2015, advierte que la demografía reducirá el crecimiento potencial de la economía española del 3% al 1,2% a partir del año 2020. Este problema es compartido por buena parte de la Unión Europea, que sigue el camino hacia la irrelevancia mundial. Otros países, sin embargo, como Francia o Polonia, disponen de ayudas efectivas a favor de la natalidad. Queda por concretar cómo afrontaría una Cataluña soberana estos problemas globales. Acosados por múltiples amenazas y a pesar de todos los pesares, la contundente cita evangélica que cerró la conferencia de Oriol Junqueras es un motivo para la esperanza.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: