Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Contractes descentralitzats

Contractes descentralitzats

Resultado de imagen de darse la mano

Les dues institucions bàsiques de tota societat pròspera i desenvolupada són la propietat privada, que concedeix el control sobre els recursos escassos, i els contractes voluntaris, que permeten establir relacions cooperatives entre dues parts. Per tal que el resultat sigui mútuament beneficiós, establint una dinàmica win-win on tothom hi guanya, les decisions han de ser lliures i descentralitzades. En un contracte matrimonial, per exemple, un home i una dona decideixen lliurement formar una família. Si la decisió de matrimoni estés centralitzada en el patriarca de la família o el batlle de la ciutat, per exemple, i anés en contra de la voluntat dels nuvis, el resultat previsible seria un desastre. Això no és incompatible amb el fet que, malauradament, la institució familiar, per altres motius, pateix actualment una profunda crisi.

En general, sempre molt millor com menor sigui la intromissió en l’acord de voluntats contractual. Per això, la recent decisió del Tribunal de Justícia Europeu que iguala la indemnització dels treballadors indefinits amb la dels temporals pot tenir efectes negatius. No estic defensant que el desigual tractament normatiu entre un contracte indefinit i un de temporal sigui correcte. Ni molt menys. El que vull dir és que la indemnització laboral és un cost afegit a la contractació i el seu increment no contribuirà a solventar l’excessiva temporalitat del mercat laboral espanyol. Encarir la contractació temporal sense abaratir la indefinida no reduirà l’excessiu treball temporal i precari. Servirà només per reduir el salari temporal mantenint l’ocupació, o per mantenir el salari temporal reduint l’ocupació. Defensar que l’increment dels costos laborals incentivarà l’augment de les contractacions o de les remuneracions és pura ficció. Oblida la primera llei de l’economia. L’alternativa és molt més simple i senzilla: no fixar indemnitzacions legals, sinó permetre el lliure acord entre empresari i treballador. Naturalment, la llibertat ha de ser transversal i s’ha d’extendre a tots els contractes, indefinits i temporals, i, també, a la possibilitat de les empreses per competir en tots els mercats en absència de privilegis.

Un altre contracte centralitzat i altament ineficient que s’hauria de revisar és l’anomenat contracte social mitjançant el qual un govern central recapta impostos i distribueix la despesa. El govern espanyol ha incomplert tots els compromisos de dèficit públic des del 2008 i els continuarà previsiblement incomplint. Recordem algunes xifres: el dèficit públic va ser del 4,4% del PIB l’any 2008 (el Pacte d’Estabilitat i Creixement preveu un màxim del 3%); 11% del PIB l’any 2009 (Pla EEE de Rodríguez Zapatero, renovació de voreres i altres obres públiques…); 9,5% del PIB el 2010; 9,6% el 2011 (any electoral); 10,4% el 2012 (!); 6,9% el 2013 (l’objectiu era el 6,3%); 5,9% el 2014 (objectiu del 5,1%) i 5,1% el 2015 (objectiu del 4,1%). Els objectius futurs de dèficit públic, acordats amb la Comissió Europea per no haver de pagar la multa, són del 4,6% el 2016, 3,1% el 2017 i 2,2% el 2018. Quina credibilitat hi ha d’aconseguir aquests objectius? Cap ni una. Els poderosos incentius a afavorir la casta extractiva i la seva clientela política a costa de la classe mitjana i treballadora són perversos. Només cal recordar com el partit socialista canviarà la seva posició sobre els acords per investir a Rajoy president, després que l’andalusa Susana Díaz hagi reclamat l’aprovació dels pressupostos per mantenir engrassada la poderosa maquinària electoral del sud d’Espanya (cas dels ERE, peonades rurals…). Naturalment, també el PP -i tots els partits en general- està afectat de ple per la corrupció. Uns pocs hi guanyen, però molts hi perden.

El resultat final és el descontrol de les despeses, la incapacitat de compliment de l’acord de dèficit i també la impossibilitat de reducció de la despesa pública total. El sanejament dels comptes públics, permanentment en vermell, s’ha de fer amb més impostos i més deute públic (per la impossibilitat de reducció de la despesa). I donat que el deute s’ha de pagar amb impostos futurs, això significa més impostos presents i més impostos futurs. Més impostos per nosaltres i més impostos pels nostres fills, néts i rebesnéts. Per acabar amb aquestes disfuncions, cal reduir i descentralitzar el poder fiscal de l’Estat, atansant la capacitat i presa última de decisió al ciutadà. L’àmbit de decisió ha de ser proper a l’administrat: europeu millor que mundial, central millor que europeu, autonòmic millor que central, local millor que autonòmic, veïnal millor que local, i familiar millor que veïnal.


Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: