Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Nou govern, més impostos / Nuevo gobierno, más impuestos

Nou govern, més impostos / Nuevo gobierno, más impuestos

Espanya torna a tenir un president investit i un govern en funcionament. La veritat és que en els 314 dies previs sense executiu constituït, el país ha funcionat millor que en els anys anteriors. L’economia ha crescut quatre trimestres per sobre del 3%, el saldo exterior de la balança per compte corrent és positiu i s’han creat 500.000 llocs de treball. Malgrat que el creixement està basat en la construcció i el turisme, més que no pas en el sector industrial, i que l’ocupació creada és temporal i precària, retrocedint en els llocs de treball tecnològics i continuant l’èxode a l’estranger dels joves més qualificats, es verifica una vegada més que el millor govern és el que menys governa.

A finals de la dècada dels noranta, la nostra indústria donava ocupació a vora el 30% de la mà d’obra del país. I aquest volum se situava entre els més elevats d’Europa. Setze anys després, hem retrocedit fins a valors propers al 18% i ja no formem part d’aquell conjunt de regions i països més industrials d’Europa, sinó d’un altre grup molt menys rellevant. Està en qüestió el futur d’una Catalunya fortament industrialitzada, dins d’una Espanya marcadament desindustrialitzada i, per tant, està en qüestió el futur d’una Catalunya capaç de generar la renda que el benestar precisa. La pèrdua d’ocupació industrial a Catalunya entre 2007 i 2012 ha estat d’un escandalós -7% anual (-30,5% acumulat), una contracció que supera les davallades, molt menors, d’altres àmbits europeus. La pèrdua mitjana de les 30 regions europees més industrials ha estat del -2,0% anual (-9,5% acumulat). L’ocupació industrial catalana ha retrocedit des del 2,0% fins a l’1,4% entre 2001 i 2012 en el conjunt europeu, una reducció sensiblement més intensa que la del conjunt de la força de treball del país (de l’1,4% a l’1,3%). Els anys de creixement fictici (1997-2008) basats en la bombolla financera i immobiliària, l’expansió insostenible del sector públic i el xoc demogràfic, no es tornaran a repetir. La pèrdua de pes dels mercats catalans i espanyols (32% de quota cada un), en favor dels internacionals (quota del 37% del total de les vendes), és quelcom que ultrapassa els efectes de la crisi financera. És un canvi estructural que ha vingut per quedar-se. El gran perdedor de la recessió ha estat no només la inversió en capital fix sinó, especialment, la productivitat total dels factors, afectada per l’ensorrament de la inversió en R+D+i. Amb aquestes consideracions, recuperar l’ocupació perduda, aquells vora 250.000 llocs de treball destruïts durant la crisi, és simplement impensable.

Que el millor govern és el que menys governa és especialment visible en la disminució de l’hemorràgia normativa i legislativa. Algú ha qualificat Espanya de dictadura legislativa, només atemperada per l’incompliment de la llei. En només un any de govern popular, el BOE i els diaris oficials de les comunitats autònomes imprimeixen més d’1,2 milions de pàgines. El conjunt de normes equival a 600 vegades la versió completa de Guerra i Pau, el famós llibre de Tolstoi. Semblant voràgine legislativa genera una greu situació d’incertesa institucional. Les empreses no inverteixen per les constants interferències del govern i els continus canvis -a mitja partida- de les normes de funcionament. Entre 1996 i 2015, el promig de normes emeses pel govern central en els 10 primers mesos de l’any va ser de 691. En canvi, amb el govern en funcions durant el 2016 s’han reduït a 326. No s’ha aprovat cap llei orgànica, ni cap llei ordinària o Real Decret Legislatiu. Malauradament, la formació del nou govern servirà per retornar-nos a la hiperinflació normativa i a la inseguretat jurídica. I no podem oblidar, com ja deia Caius Corneli Tàcit, que com més corrupte és un Estat, més lleis té. I que quan un govern emet moltes lleis i regulacions es converteix en el més temut opressor de l’individu.

És probable que una de les primeres mesures del nou govern popular sigui decretar un nou increment dels impostos a pagar (possible increment de l’IVA). Algú pot pensar que el nou govern és necessari per afrontar la fallida del sistema de pensions. Actualment, només hi ha 1,85 afiliats a la Seguretat Social per cada pensió abonada i, en tres dècades, hi haurà menys d’un afiliat per pensió. Dissortadament, les úniques reformes previstes pel nou govern són unidireccionals: finançar algunes pensions com viduïtat i orfandat via pressupostos generals, suprimir els topalls màxims de cotització, elevar la base de cotització dels autònoms o eliminar totes les bonificacions i exempcions socials. Per tant, tot apunta a impostos i més impostos. Per tot plegat ens calia un nou govern?


España vuelve a tener un presidente investido y un gobierno en funcionamiento. La verdad es que en los 314 días previos sin ejecutivo constituido, el país ha funcionado mejor que en los años anteriores. La economía ha crecido cuatro trimestres por encima del 3%, el saldo exterior de la balanza por cuenta corriente es positivo y se han creado 500.000 puestos de trabajo. A pesar de que el crecimiento está basado en la construcción y el turismo, más que en el sector industrial, y que el empleo creado es temporal y precario, retrocediendo en los lugares de trabajo tecnológicos y continuando el éxodo al extranjero de los jóvenes más cualificados, se verifica una vez más que el mejor gobierno es el que menos gobierna.

A finales de la década de los noventa, nuestra industria daba empleo a cerca del 30% de la mano de obra del país. Y este volumen se situaba entre los más elevados de Europa. Quince años después, hemos retrocedido hasta valores próximos al 18% y ya no formamos parte de ese conjunto de regiones y países más industriales de Europa, sino de otro grupo mucho menos relevante. Está en cuestión el futuro de una Cataluña fuertemente industrializada, dentro de una España marcadamente desindustrialitzada y, por tanto, está en cuestión el futuro de una Cataluña capaz de generar la renta que el bienestar precisa. La pérdida de empleo industrial en Cataluña entre 2007 y 2012 ha sido de un escandaloso -7% anual (-30,5% acumulado), una contracción que supera las bajadas, mucho menores, de otros ámbitos europeos. La pérdida media de las 30 regiones europeas más industriales ha sido del -2,0% anual (-9,5% acumulado). El empleo industrial catalán ha retrocedido desde el 2,0% hasta el 1,4% entre 2001 y 2012 en el conjunto europeo, una reducción sensiblemente más intensa que la del conjunto de la fuerza de trabajo del país (del 1,4% al 1,3%). Los años de crecimiento ficticio (1997-2008) basados en la burbuja financiera e inmobiliaria, la expansión insostenible del sector público y el choque demográfico, no se volverán a repetir. La pérdida de peso de los mercados catalanes y españoles (32% de cuota cada uno), en favor de los internacionales (cuota del 37% del total de las ventas), es algo que sobrepasa los efectos de la crisis financiera. Es un cambio estructural que ha venido para quedarse. El gran perdedor de la recesión ha sido no sólo la inversión en capital fijo sino, especialmente, la productividad total de los factores, afectada por el derrumbe de la inversión en I+D+i. Con estas consideraciones, recuperar el empleo perdido, aquellos 250.000 empleos destruidos durante la crisis, es simplemente impensable.

Que el mejor gobierno es el que menos gobierna es especialmente visible en la disminución de la hemorragia normativa y legislativa. Alguien ha calificado España de dictadura legislativa, sólo atemperada por el incumplimiento de la ley. En sólo un año de gobierno popular, el BOE y los diarios oficiales de las comunidades autónomas imprimen más de 1,2 millones de páginas. El conjunto de normas equivale a 600 veces la versión completa de Guerra y Paz, el famoso libro de Tolstoi. Semejante vorágine legislativa genera una grave situación de incertidumbre institucional. Las empresas no invierten por las constantes interferencias del gobierno y los continuos cambios -a media partida- de las normas de funcionamiento. Entre 1996 y 2015, el promedio de normas emitidas por el gobierno central en los 10 primeros meses del año fue de 691. En cambio, con el gobierno en funciones durante el 2016 se han reducido a 326. No se ha aprobado ninguna ley orgánica, ni ninguna ley ordinaria o Real Decreto Legislativo. Desgraciadamente, la formación del nuevo gobierno servirá para devolvernos a la hiperinflación normativa y la inseguridad jurídica. Y no podemos olvidar, como ya decía Caius Cornelio Tácito, que cuanto más corrupto es un Estado, más leyes tiene. Y que cuando un gobierno emite muchas leyes y regulaciones se convierte en el más temido opresor del individuo.

Es probable que una de las primeras medidas del nuevo gobierno popular sea decretar un nuevo incremento de los impuestos a pagar (posible incremento del IVA). Alguien puede pensar que el nuevo gobierno es necesario para afrontar la quiebra del sistema de pensiones. Actualmente, sólo hay 1,85 afiliados a la Seguridad Social por cada pensión abonada y, en tres décadas, habrá menos de un afiliado por pensión. Desgraciadamente, las únicas reformas previstas por el nuevo gobierno son unidireccionales: financiar algunas pensiones como viudedad y orfandad vía presupuestos generales, suprimir los topes máximos de cotización, elevar la base de cotización de los autónomos o eliminar todas las bonificaciones y exenciones sociales. Por tanto, todo apunta a impuestos y más impuestos. ¿Para esto es necesario tener un nuevo gobierno?

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: