Arxius

Archive for Desembre de 2016

2017: algunes previsions de tendència

rtss

El temps avança impertorbable i acabem un any més, amb un creixement acceptable del PIB del 3,3%, superior a la mitjana de la UE. En positiu destaca que Espanya, gràcies als condicionants i la disciplina imposada pel mercat únic europeu, aconsegueix superàvits exteriors per compte corrent. Això significa que, excepcionalment, el saldo entre residents i estrangers a conseqüència de l’intercanvi de béns i serveis, rendes i transferències, és positiu. Espanya té capacitat de finançar l’exterior, fet absolutament necessari per reduir l’elevat endeutament exterior de l’economia (166% del PIB). La integració monetària impedeix al polític de torn devaluar la moneda com a solució, falsa i contraproduent a mitjà termini, als problemes de dèficit exterior.

Recorden les devaluacions salvatges de la pesseta (22% en només vuit mesos) decretades pel ministre Carlos Solchaga Catalán l’any 1993? El fàcil recurs a la devaluació no és possible amb l’euro. Això significa que les empreses han de competir via devaluacions internes, això és, amb increments de productivitat o decrements del cost laboral per unitat produïda. Per aquesta via, els productes nacionals esdevenen competitius i les exportacions espanyoles augmenten la seva quota en el mercat exterior. I, el que compta al capdevall, que les exportacions superen les importacions. També que el terrorisme i la inestabilitat política d’altres destins alternatius continuaran fent d’Espanya una potència turística mundial. Al final, el que era un brutal dèficit exterior del 10% del PIB (any 2008) s’ha convertit en un superàvit del +0,4% (any 2016) i un previsible +0,1% (any 2017). La disminució en l’aportació del sector exterior al creixement es traduirà en un increment del PIB estimat del 2,4% (any 2017).

L’entorn exterior internacional, amb Donald Trump als EUA, és més incert i imprevisible. També el petroli, com a conseqüència del recent acord adoptat pels països de l’OPEP, s’encarirà. Si el preu mitjà del barril Brent ha estat de només 43 dòlars l’any 2016, es preveu que es situï en els 58 dòlars el 2017. Això erosiona el saldo exterior -Espanya ha de comprar el cru a l’exterior-, eleva la inflació i disminueix el poder adquisitiu dels consumidors.

El sector privat continua amb el necessari desendeutament, cosa que no es pot dir del sector públic. Les previsions de dèficit públic tornaran a incomplir-se, donant al govern central nous arguments per centrifugar les retallades i incrementar l’asfíxia financera sobre les comunitats autònomes. El punt més negatiu, però, continuarà sent l’atur, amb taxes superiors al 18%. I, el que és pitjor, el mercat de treball continuarà expulsant persones que deixen de buscar feina i que, per tant, no consten com aturades. Un exèrcit de ni-nis que s’ha de recuperar sigui com sigui.

 

Anuncis

Star Wars: economia galàctica

Resultado de imagen de Star Wars

A Carrie Fisher, la princesa Leia (1956 – 27/12/2016)

L’estrena de Rogue One (episodi 3.5), de la saga galàctica Star Wars, el primer dels spin-offs planificats per Walt Disney, convida, més enllà dels efectes especials i les trepidants aventures siderals, a una reflexió econòmica. No es tracta només de passar dues hores entretingudes (que també) amb les aventures i desventures prèvies al robatori dels plànols de l’Estrella de la Mort, prolegòmens de l’episodi IV, el primer en sortir al mercat (1977) amb l’aparició dels germans Skywalker. I és que la trama de la sèrie fa extrapolació a escala galàctica de constants de la història econòmica i política de la humanitat. Als habitants de la Via Làctea ens ofereix quatre importants ensenyaments.

En primer lloc, un advertiment a tots els profetes de la fi del treball humà per causa de l’automatització i robotització extremes. En escenaris plagats d’androides, el paper del treball humà és encara molt rellevant. Els simpàtics R2-D2 i C-3PO assisteixen els humans i ajuden a la princesa Leia i Luke Skywalker, però no els substitueixen. Com la història econòmica demostra, la maquinització permet alliberar a l’home de les tasques més feixugues i mecàniques, possibilitant l’especialització en camps més intel·lectuals i de superior valor afegit. Naturalment que relega alguns sectors d’activitat a l’àmbit dels androides, però alhora la robotització fa aparèixer nous sectors impensats i abans inexistents, que seran exclusius del treball humà. L’automatització no acaba amb l’activitat humana. Simplement la trasllada a altres feines més productives i estimulants.

El segon ensenyament és la importància del lliure comerç. El lliure intercanvi de béns i serveis és fonamental per a la prosperitat del planeta i de la galàxia. Al mateix temps, quan les distàncies són enormes, es fa imprescindible disminuir els costos de transport. El que en la filmologia de George Lucas és l’hiperespai i les velocitats de transport superiors als de la llum, a la vida real són infraestructures clau com el Corredor Mediterrani o la connexió intercontinental de l’aeroport del Prat. Sense comerç, l’autarquia ens condemna a una vida miserable i pobre, alhora que remou hostilitats creixents que desemboquen fàcilment en conflictes bèlics. El comerç facilita la divisió del treball i engreixa la maquinària del creixement, possibilitant l’accés a nivells de benestar impensables anteriorment. La vida sense comerç seria de pura subsistència en els països sense recursos, exactament igual com a Tatooine, el planeta desèrtic, o Hoth, el planeta gelat. Els guanys del lliure comerç, però, són reduïts per l’existència dels monopolis. Els privilegis concedits per l’autoritat política a certs grups afins, que es reserven en exclusiva la provisió de béns i serveis bàsics, trenca la dinàmica de la lliure competència i introdueix ineficiències en el sistema. Els preus abusius del monopoli beneficiaran els lobbies que els detenten, però empobriran la gran massa de població que els pateix. A l’episodi I de Star Wars, l’embrió del que serà més tard l’autoritat imperial, invadeix el planeta Naboo i bloqueja el comerç. Això provoca automàticament un empobriment, desvia activitat abans productiva a la búsqueda de privilegis concedits pel poder polític i aflora activitats de contraban, on futurs herois com Han Solo intentaran burlar el bloqueig comercial i suplir la manca de mercats lliures.

En tercer lloc, el film planteja els conflictes entre la integració econòmica i la centralització política. El poder és ocupat pels cavallers Sith, comandats pel sinistre canceller Palpatine, que venç la resistència dels cavallers Jedi i converteix la República descentralitzada en un Imperi opressor i terrorífic. Hi ha un conflicte entre l’ampliació del tamany del mercat i el lliure comerç, per una banda, amb les ambicions de poder -personificades en el malvat Palpatine- i la centralització política de l’imperi, que busca substituir la pau pel terror i l’intercanvi voluntari mútuament beneficiós per la imposició unilateral. El poder polític no accepta veure’s superat per la globalització econòmica, i d’alguna manera replica les resistències a l’ampliació dels mercats, ja observades històricament en el pas de les tribus a ciutats, de ciutats a territoris comercialment integrats, d’aquests a mercats globals i, futurísticament, a una economia interplanetària. A l’episodi I, l’estructura confederal va sent substituïda pel lideratge de l’ominós canceller Palpatine que es convertirà en emperador d’un imperi que pretén unificar políticament el que l’economia ha integrat pacíficament. Problemes d’economia-ficció? Ni molt menys.

Només cal recordar el procés de construcció del mercat únic europeu. De com la llibertat econòmica i la lliure circulació de mercaderies, treball, capital, idees i tecnologia, van ser el fonament del progrés experimentat després de la Segona Guerra Mundial, i com la centralització política de Brussel·les i l’auge dels populismes autoritaris extremistes amenacen amb fer fracassar el projecte europeu. Per això la Gran Bretanya, país amb llarga tradició històrica d’institucions democràtiques sotmeses a control, ha votat a favor del Brexit i de la sortida de la Unió Europea. I també Alemanya i França afrontaran el 2017 unes eleccions decisives que poden capgirar, per bé o per mal, la construcció d’Europa. A la pel·lícula, la falta de respecte a l’heterogeneïtat i multiculturalitat origina resistències, de manera que davant la visió unilateralista imperial emergeix un nou federalisme global més sensibilitzat culturalment i sociopolíticament. En un món globalitzat, on les relacions econòmiques i financeres desborden les fronteres estatals, es planteja un problema de governança. Els partits populistes i autoritaris, ja siguin d’ultradreta (Marine Le Pen a França) o ultraesquerra (Podem a Espanya), reclamen que la dimensió política de la globalització es faci de manera unilateral (o imperial). L’alternativa existent (Fillon a França o Merkel a Alemanya) és un multilateralisme respectuós amb les diferents identitats i amb estructures més confederals i plurals, que garanteixi el potencial creatiu i generador de riquesa dels mercats.

Un darrer aspecte molt destacable de la saga galàctica és la lluita entre el costat fosc de la força, representada pels cavallers Sith, i el costat lluminós, amb els cavallers Jedi. L’economia també té un costat fosc que amenaça en cronificar la crisi, perpetuar l’estancament secular i dinamitar la cohesió social. La lluita entre els uns i els altres mereix una reflexió apart. Serà a la propera. Fins aleshores, que la força us acompanyi.

El regal de Nadal

gerrit_van_honthorst_-_adoration_of_the_shepherds

Narra el cronista que per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi a efectes d’establir l’impost. Tothom anava a inscriure’s a la seva població d’origen. Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, qui esperava un fill, al poble de Betlem de Judea. Així que es desplaçaren de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè Josep era de la família i descendència de David. Mentre eren allà va néixer el seu fill. Ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se. Molta era la gent que s’havia hagut de traslladar per complir l’ordre d’empadronament i no hi havia lloc a l’hostal. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria.

A les portes d’un nou Nadal, qui més qui menys, tothom es troba en aquests moments atrafegat per la dinàmica d’aquestes festes. El negoci dels regals nadalencs representa aproximadament el 27% de les vendes anuals. En un estudi realitzat per Deloitte, s’estima que la despesa mitjana per família espanyola superarà els 700 euros. El problema rau en el fet que molts dels regals no s’ajustaran a les preferències del receptor. La valoració subjectiva d’un bé és el preu màxim que estaríem disposats a pagar per ell. Quan el cost del regal supera aquest preu psicològic es produeix una ineficiència econòmica i, per tant, una pèrdua de benestar social. Estaríem millor si ens regalessin directament diners.

Quan nosaltres comprem un CD de la nostra música preferida, posem per cas la de J.S. Bach, per un preu de 10 euros, hi sortim guanyant. La raó és que valorem subjectivament més el CD que el preu que paguem. També el venedor hi surt guanyant, perquè s’embutxaca el marge de benefici. Un intercanvi de mercat és un procés win-win. Tothom guanya, ningú perd. Ara bé, si el nostre parent llunyà, amb tota la bona intenció, ens regala un CD de Manolo Escobar que costa 20 euros, però que nosaltres només valorem en 5, es perden 15 euros. El parent llunyà ens hauria pogut donar 5 euros, estalviant-ne 15, i nosaltres estaríem igual de contents.

Segons l’estudi abans esmentat, els diners en efectiu és l’opció preferida pels consumidors a l’hora de rebre regals. En canvi, els regals més comprats continuen sent roba i calçat, llibres, perfums i videojocs. La diferència entre el seu cost i la valoració subjectiva per part de l’obsequiat equival a la pèrdua social. Un estudi realitzat als EUA ha quantificat la ineficiència dels regals en el 10% de la despesa total. Si apliquem aquest percentatge a Catalunya, en resulta una ineficiència equivalent a 195 milions d’euros (2,5 vegades el pressupost municipal de Manresa!). Com es podria reduir aquesta xifra? Fent el regal en diners, ajustant l’obsequi als gustos de l’obsequiat i reduint els preus de compra. Malauradament, avui com fa 2016 anys, els impostos ho impedeixen a l’encarir el producte.

Per Nadal celebrem el naixement de Jesús al portal de Betlem, un regal per a la humanitat que no s’hauria de menysvalorar. Especialment, en una Europa en crisi que ha perdut la seva identitat i oblidat els seus orígens, arrelats en la racionalitat grecorromana i la fe judeocristiana. Una Europa que torna a ser colpejada pels atemptats terroristes de signe gihadista i que necessita rearmar-se moralment davant la barbàrie per evitar la seva irrellevància i eventual desaparició.     

Els avisos de l’FMI a Espanya

Desembre 14, 2016 1 comentari

5188_peligro-inminente

Aquesta setmana s’ha publicat l’informe del Fons Monetari Internacional, que fa un seguit de recomenacions al govern espanyol. Li demana que augmenti els impostos indirectes (IVA), via increment del tipus súper reduït (4%) i reduït (10%), la tributació mediambiental i l’impost sobre els carburants. També insta a revisar la despesa en educació i sanitat. En definitiva, l’organisme internacional, somni del funcionariat financer amb més pedigrí, recomana continuar amb la llarga trajectòria d’increments impositius i desballestament de l’Estat de benestar. L’FMI aconsella ajustaments fiscals selectius per reduir el dèficit públic i l’endeutament. Cal destacar la selectivitat de les retallades, perquè els acòlits de Christine Lagarde mai s’han oposat als rescats bancaris, però sí s’han posicionat en contra de la despesa social i de programes de reinserció massa generosos.

També aconsella permetre dèficits autonòmics no uniformes. No té sentit imposar a totes les autonomies un límit del 0,7% el 2015, quan el País Basc no arriba al 0,2% i Múrcia supera el 2%. Avala la reforma laboral del PP, un dels artífexs de la precarització del treball i la reducció dels sous de la majoria de la població de renda mitjana i baixa. Malgrat això, l’atur, molt especialment el juvenil i de llarga durada, continua sent inacceptablement elevat. Un 60% dels desocupats, molts sense qualificació i procedents de la construcció, porten més d’un any inactius. Factors externs favorables, com el baix preu del petroli -que no es trasllada a la gasolina per manca de competència real i elevats impostos-, la debilitat de l’euro i els estímuls monetaris del BCE han contribuït a un creixement notable del 3,2% el 2015 i propers al 3% el 2016. El futur, però, no augura massa alegries (reducció del creixement de l’1%).

El taló d’Aquiles de l’economia espanyola continua sent l’elevat atur estructural, l’endeutament i la baixa productivitat. Com tots els fenòmens socials i econòmics, presenten un grau d’interrelació. Els aturats de llarga durada es poden considerar exclosos del mercat laboral (producció = 0), mentre que els treballs precaris i temporals solen estar associats a feines de baix valor afegit i poca productivitat. També les empreses molt endeutades -un 25% de les societats mercantils presenten endeutaments superiors al 75%- són extremadament fràgils. Com zombis que no resisteixen la llum del dia, un increment del tipus d’interès -i de les despeses financeres- pot finiquitar empreses excessivament endeutades i no viables. Pel que fa a l’atur, l’increment del SMI i de les bases de cotització a la Seguretat Social (les bases mínimes incrementen un 8% i les màximes un 3%) afectaran negativament la creació d’ocupació. Amb menys treball, l’endeutament es fa difícil de reduir. I pel que fa a la productivitat, és necessari liberalitzar el mercat -que no vol dir privatitzar sinó reduir els privilegis concedits a empreses amigues i lobbies atansats- i invertir en educació.

Cal incrementar la competència entre iguals del mercat i millorar la qualificació dels nostres joves. Un país amb una població juvenil nombrosa i ben preparada és un país amb un futur brillant. Pel contrari, un país en regressió demogràfica i que expulsa els més preparats a l’estranger és un país condemnat a la irrellevància i, en últim terme, a l’extinció. Malauradament, la liberalització, a Espanya, ni hi és ni se l’espera. La normalització de la rivalitat econòmica és un dels seus grans dèficits històrics. I pel que fa a l’increment de la població, les dinàmiques d’envelliment bufen en direcció totalment contrària. I revertir-les no és ni fàcil ni cosa de pocs dies. 

Salari Mínim 2017

smi-salario-minimo-interprofesional-salari-minim-dmconsultants-1

Per al 2017, PP i PSOE han pactat un salari mínim de 707 euros, un increment del 8% respecte l’actual. Considerant 14 pagues anuals, correspon a un sou mensual mínim de 825 euros. A aquest cost salarial se li ha d’afegir el de la Seguretat Social, un dels més elevats del món. L’empresari suporta més del 30% de la base de cotització, mentre que el treballador paga el 6,4%. A Espanya, per tant, els costos mínims de contractació es situaran a l’entorn de 1.100 euros mensuals. Una xifra massa baixa? Depèn. El salari mínim de Luxemburg és de 1.923 euros i el de França quasi 1.500, però el de Bulgària és de només 215 i Portugal no arriba a 620 euros. Argumentar, de manera simplista i ingènua, que aquesta mesura augmentarà la capacitat adquisitiva i potenciarà el consum, incrementant la demanda i la producció, és un greu error que confon les conseqüències amb les causes i que suposa col·locar el carro davant dels bous. Si incrementar artificialment els sous fos la solució màgica a tots els problemes, per què no situar-nos al mateix nivell que Luxemburg? Per què no imprimir diner i fer-lo arribar a tota la població (no només governs i entitats financeres)? Per què no fixar, ja posats, salaris mínims de 3.000 euros mensuals per assegurar la reactivació? Doncs perquè el 99% de la població ocupada perdria la feina. Tots els treballadors amb un rendiment productiu inferior als 3.000 euros mensuals quedarien en atur, ja que no seria rendible la seva contractació. Ara, amb el mateix valor de la producció, els empresaris suportaran costos més elevats. Els beneficis disminuiran i alguns hauran de tancar l’empresa. Per tant, l’atur incrementarà i la creació d’ocupació serà més difícil.

Els salaris elevats i els alts nivells de consum són una conseqüència, que no una causa, de la productivitat del treball. Països avançats, dotats de maquinària i formació del treball, són molt productius i remuneren els obrers amb salaris elevats. A l’inrevés, els països endarrerits, parasitats per institucions corruptes i governs vampírics, amb escassa dotació de capital i amb treball no qualificat, remuneren els treballadors amb sous baixos. El sou no és la causa de la productivitat del treball, sinó l’efecte i la conseqüència. Si realment el camí de la prosperitat fos tan fàcil com crear diners del no-res i consumir la riquesa no produïda, països com Zimbabwe serien els més rics del món. I no és pas així. Abans de consumir s’ha de produir i no es pot gastar el que no tens, a no ser que estiris més el braç que la màniga i t’endeutis. Deute que, naturalment, s’ha de retornar amb interessos.

Qui seran els més perjudicats per aquesta mesura? El salari mínim expulsa del mercat laboral les persones menys formades i exclou els més joves. Les dades de l’Eurostat demostren que el sector més afectat pels sous minsos és el dels menors de 30 anys, on un 30% cobren una renda baixa. Per sexes, les treballadores acusen aquesta situació més que els homes. Un 21% de les dones tenen una renda baixa, per només un 13% d’homes. Per tipus de contracte, els temporals. Només el 15% dels contractes indefinits tenen una renda baixa, però per als temporals és el 32%. Per tipus d’empreses, les pimes. El 70% de la plantilla de les grans empreses cobra més de 1.800 euros. A elles no els afecta aquest canvi normatiu. Només el 2% de la força laboral de les empreses grans (més de 250 treballadors) cobra menys de 980 euros mensuals. En canvi, el 15% de les microempreses (menys de 10 treballadors) ofereixen sous inferiors a 980 euros. Malgrat que el salari mínim sembla protegir el més feble, la realitat és just la contrària. Beneficia a grans empreses i als polítics, que es presenten com la garantia del progrés social dels treballadors menys afavorits. Però perjudica especialment als joves poc qualificats, a dones amb contractes temporals i a les Pimes que, no ho oblidem, són la columna vertebral de la nostra economia. El que es presenta com una mesura social i de progrés, té efectes antisocials i regressius. Les grans empreses tindran menys competència de les petites, i els polítics es penjaran la medalla de la consciència social, malgrat que la societat es tornarà una mica més monopolística i més desigual.

El salari mínim no millora la posició de tots els treballadors ni augmenta l’ocupació. Manté l’estatus dels treballadors més productius a costa de perjudicar els menys productius, que quedaran expulsats del mercat laboral. El salari mínim no és una llei progressista ni va a favor dels treballadors, sinó que és regressiva i perjudica tant els treballadors menys qualificats com els que s’haurien d’incorporar al mercat laboral en un futur. El salari mínim no augmenta la productivitat del treball, sinó que la redueix. Pretendre defensar que el que hi guanyen els treballadors més productius, amb el salari mínim, supera les pèrdues dels treballadors expulsats és completament arbitrari i depèn de judicis de valor purament personals. A mitjà i llarg termini, el salari depèn directament de la productivitat del treball. Com més productiu sigui un treballador més alt serà el salari, i viceversa.