Desigualtats

Com cada any per aquestes dates, alguns estudis com el d’Oxfam o l’enquesta financera de les famílies publicada pel Banc d’Espanya, plantegen el tema de les desigualtats. És un tema important, especialment quan encara no ens hem recuperat de l’última crisi. Malauradament, però, quan l’informe d’Oxfam busca titulars mediàtics i fàcils, es corre el risc de fer la diagnosi equivocada i proposar solucions errònies. Afirmar que les 3 persones més riques d’Espanya -Amancio Ortega, la seva filla Sandra i Juan Roig- tenen tanta riquesa com el 30% de la població més pobre, o que els vuit més adinerats del planeta en tenen tanta com el 50% de la població mundial, són afirmacions de molt ressò mediàtic, però no necessàriament vertaderes. Per quatre motius com a mínim.

El primer és la definició emprada de riquesa. Si definim la riquesa com la suma dels actius immobiliaris i financers menys els deutes, ens trobarem amb resultats sorprenents. I és que qualsevol nen de jardí d’infància amb 1 euro a les seves butxaques serà més ric que un estudiant universitari de Harvard que financi els seus estudis amb crèdits o préstecs bancaris. El primer té un actiu financer d’1 euro i cap deute, mentre que el segon té uns deutes superiors als actius. No obstant, les probabilitats de l’estudiant de Harvard per rendibilitzar els seus estudis són molt superiors als de l’infant.

En segon lloc, els actius que inclou l’estudi d’Oxfam són els immobiliaris i els financers, però exclou, entre altres, el capital humà i béns de consum duradors com l’ordinador o el mòbil. Això sobrevalora la riquesa dels empresaris, que detenten la propietat de la seva empresa, però infravalora la riquesa de la població africana, per exemple, que concentra la seva riquesa en béns duradors.

En tercer lloc, els càlculs es realitzen considerant el tipus de canvi nominal. Un greu error que passa per alt el desigual poder adquisitiu de les diferents divises. Si un dòlar es canvia per 20 pesos mexicans i un obrer d’Ohio cobra 3.000 dòlars mensuals, mentre que un operari de Monterrey percep 6.000 pesos, Oxfam afirmaria que el primer és 10 vegades més ric que el segon (3.000×20/6.000). Aquesta, però, és una conclusió molt precipitada i falsa. I és que cal considerar el preu dels béns i serveis bàsics a les dues ciutats. Si un mateix pernil costa 100 dòlars als EUA, però 1.000 pesos a Mèxic, resulta que el d’Ohio pot comprar 30 pernils, 5 vegades més que el de Monterrey, que en pot comprar 6. Per tant, les diferències de riquesa s’haurien reduït a la meitat.

Finalment, no és la redistribució, sinó la generació d’ingressos, la solució a la pobresa. No es tracta d’expropiar l’euro de l’infant per distribuir-lo entre els pobres, això no soluciona res. Es tracta de capacitar la població per poder-se guanyar la vida el dia de demà. La solució a la pobresa, per tant, la trobarem en els processos d’estalvi i inversió, la competència dels mercats i la funció empresarial, la formació i qualificació del factor treball i, per suposat, la millora de les institucions. Això darrer inclou la transparència i honestedat política, el bon funcionament de les estructures d’Estat i un llarg etcètera que té enorme recorregut de millora, especialment a les nostres latituds.

Europa i l’amenaça nord-americana

Els greus errors de la història es repeteixen. La política monetària de la Reserva Federal dels EUA durant la dècada de 1920, massa expansiva i erràtica, va contribuir al crac del 1929. Immediatament després, la vena proteccionista dels nord-americans i la nefasta política del New Deal de Roosevelt van agreujar la crisi, convertint-la en una gran depressió. Concretament, els aranzels Smoot-Hawley, fixats el 1930, van elevar els impostos als productes estrangers, perjudicant greument el comerç internacional. En contra d’aquesta mesura, de res va servir la recollida de 1.028 signatures en contra, de prominents economistes que ho desaconsellaven.

L’aleshores president, Herbert Hoover, va elevar les taxes a les importacions de productes, tant agrícoles com industrials, generalitzant les polítiques d’empobriment del veí i reduint el comerç internacional un 66% entre 1929 i 1934. Només a curt termini, amb un mercat protegit, hi varen guanyar alguns agricultors i industrials nord-americans. La gran massa de població, però, va endinsar-se en la misèria i, a mitjà termini, la indústria exportadora també es veia perjudicada. I és que les represàlies dels altres països no es varen fer esperar. Canadà, per exemple, imposava un aranzel del 30% als productes agrícoles dels EUA, i Alemanya virava cap a l’autarquia econòmica. La guerra comercial va ser el preludi de la devastadora Segona Guerra Mundial, que acabaria esclatant el 1939.

Pocs anys més tard, de nou la política monetària i creditícia ultraexpansiva liderada pels EUA va conduir el món globalitzat a la gran recessió del 2008. Semblava que els líders polítics havien après els errors comesos en el crac del 29 i que s’intentava no obstaculitzar en excés el lliure intercanvi internacional de mercaderies, serveis, persones i capitals. Falses esperances. L’auge del populisme autoritari s’ha consolidat a diferents països, i Donald Trump ha estat investit 45è president dels EUA. Quan de temps tardarà a complir l’amenaça d’incrementar unilateralment els aranzels un 30%? Imposarà un recàrrec del 35% a tots els cotxes alemanys, amb l’argument de veure’s molts Mercedes i BMWs a la Cinquena Avinguda de New York i molt pocs Chevrolets a la Kurfürstendamm de Berlín? En virtut dels poders investits com a president, a Donald Trump no li cal l’aprovació de la Cambra de Representants per augmentar els aranzels un 15% durant 18 mesos. Un període que és una eternitat per qualsevol indústria estrangera, inclosa la producció espanyola d’automòbils, per exemple, que exporta el 85% de la producció anual.

La resposta de la UE -sense la Gran Bretanya- ha de passar per reforçar el mercat comú i l’espai cívic de lliure intercanvi a tots els nivells, econòmic, social i cultural. Sobre el pòsit de segles d’història, no sempre amb bona entesa, i amb el lideratge d’Angela Merkel, l’amenaça dels EUA passa per reforçar el mercat únic europeu i construir un àrea de lliure comerç amb la Xina. Helmut Schmidt, antic canceller d’Alemanya, va dir que el líder eren els Estats Units d’Amèrica i que França era el soci més proper. Ara, la Xina va camí de ser el país líder i França, i Itàlia, i Espanya… continuen sent els socis més propers. Xi Jinping, a la inauguració del Fòrum de Davos, ha defensat molt correctament el compromís amb el lliure comerç, la liberalització i la inversió, dient no al proteccionisme. Aturar l’intercanvi de productes, serveis, treballadors, capital i tecnologia no només és anar contra l’avenç de la història. Suposa repetir els errors comesos a la dècada de 1930 i que varen desembocar en una conflagració bèl·lica mundial. Depèn de nosaltres aprendre les lliçons de la història i revertir els esdeveniments.

_________________________________________________________________

Llums i ombres del mercat de treball

Amb les últimes dades disponibles de l’any 2016, Espanya mostra una certa recuperació de l’ocupació. El nombre d’ocupats es situa en 18.527.000 i creix en 478.800 persones en els darrers 12 mesos. Els aturats superen els 4.320.000 i la taxa d’atur es situa lleugerament per sota del 19%. En l’últim any l’ocupació ha pujat en tots els sectors: als serveis 407.600 ocupats més, en l’Agricultura 34.300, en la Construcció 24.500 i en la Indústria 12.400. Per comunitats, les majors baixades trimestrals de l’atur es donen a Catalunya (51.100 aturats menys), Comunitat de Madrid (41.800) i Comunitat Valenciana (29.200). El nombre d’assalariats s’incrementa el darrer trimestre en 216.800. Els que tenen contracte indefinit disminueixen en 29.100, mentre que els de contracte temporal augmenten en 245.900. La taxa de temporalitat puja fins al 26,96%, la xifra més alta des de finals de 2008. Per edat, tots els grups d’edat presenten descensos de l’atur el darrer trimestre. Els majors descensos es concentren en els trams de 25-54 anys (199.700 aturats menys) i de 20-24 anys (43.900 menys).

Pel que fa al nombre de llars a Espanya, el nombre s’incrementa en 29.600 i se situa en 18.455.800. Les llars que tenen a tots els seus membres actius en atur disminueixen aquest trimestre en 55.500, fins a un total de 1.438.300. Per la seva banda, el nombre de llars en què tots els seus membres actius estan ocupats augmenta en 160.800, fins a 9.823.000. D’ells, 1.854.300 són unipersonals.

El nombre d’aturats registrats a les oficines d’ocupació es va reduir durant 2016 en la suma rècord de 420.487 persones. Altrament, la Seguretat Social va guanyar 540.655 afiliats, el major increment de l’última dècada. Els números avalen parcialment els avenços que va introduir la reforma laboral del 2012. Fins aquí l’evolució positiva de l’ocupació.

Com a febleses i aspectes negatius en calen destacar 3.

En primer lloc, la precarietat continua sent massa elevada. La reactivació de l’ocupació es basa en contractes temporals i no pas indefinits. Només el 7% dels 1,7 milions de contractes signats el desembre varen tenir caràcter indefinit. La temporalitat és un greu problema que cal reduir. Ara mateix hi ha més afiliats a la Seguretat Social que el 2011, 2010 o part de 2009 però, en canvi, la recaptació per cotitzacions socials és més baixa que en qualsevol d’aquests exercicis. Així no podem mantenir el sistema de pensions.

En segon lloc, la taxa d’atur (19%) continua sent massa elevada. Si quan el PIB creix vigorosament per sobre del 3% no som capaços de reduir més l’atur és que tenim un problema greu d’estructura productiva. Ens fa falta molta més indústria i tecnologia. Els nous llocs de treball temporal són de baix valor afegit i es situen majoritàriament en el sector serveis. En fase de desacceleració, es destruiran amb la mateixa facilitat que s’han creat. I com tenim un problema de model productiu, tenim també un problema de distribució territorial de l’atur. L’atur de Catalunya és del 14,63%, el de Madrid el 15,19% i el de les comunitats amb règim foral, Euskadi i Navarra, el 12,8% i 12,41% respectivament. Aquestes xifres d’atur moderades contrasten amb les d’Andalusia i Extremadura, del 28,52% i 25,61% respectivament. La mesura social més efectiva i justa per sortir de la trampa de la pobresa és el treball. Si resulta que el règim polític destrueix els correctes incentius a l’ocupació i perpetua un modus vivendi consistent en l’accés permanent a subsidis públics, tenim mala peça al teler. Així no es corregirà mai l’atur, sinó que es convertirà en un problema crònic i dual, convivint territoris amb xifres d’ocupació molt dispars. 

I, per últim, cal reincorporar al mercat de treball un col·lectiu creixent de persones que l’han abandonat per desànim i frustració. D’una població en edat de treballar superior a 31.030.000 persones, només 22.848.000 són actives, ja sigui perquè treballen (18,5 milions) o perquè busquen feina (4,3 milions). Els restants 8,2 milions estan fora del mercat laboral. Alguns estan estudiant, però molts formen part del col·lectiu ni-ni, que ni treballen ni estudien. És imprescindible recuperar aquest col·lectiu, que no consta ni a les xifres de treball ni a les d’atur.

Renda Bàsica

Finlàndia començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. D’entrada, presenta dos seriosos inconvenients. És cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. En segon lloc, els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i avantatges competitives democràtiques, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.