Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Europa i l’amenaça nord-americana / Europa y la amenaza norteamericana

Europa i l’amenaça nord-americana / Europa y la amenaza norteamericana

Els greus errors de la història es repeteixen. La política monetària de la Reserva Federal dels EUA durant la dècada de 1920, massa expansiva i erràtica, va contribuir al crac del 1929. Immediatament després, la vena proteccionista dels nord-americans i la nefasta política del New Deal de Roosevelt van agreujar la crisi, convertint-la en una gran depressió. Concretament, els aranzels Smoot-Hawley, fixats el 1930, van elevar els impostos als productes estrangers, perjudicant greument el comerç internacional. En contra d’aquesta mesura, de res va servir la recollida de 1.028 signatures en contra, de prominents economistes que ho desaconsellaven.

L’aleshores president, Herbert Hoover, va elevar les taxes a les importacions de productes, tant agrícoles com industrials, generalitzant les polítiques d’empobriment del veí i reduint el comerç internacional un 66% entre 1929 i 1934. Només a curt termini, amb un mercat protegit, hi varen guanyar alguns agricultors i industrials nord-americans. La gran massa de població, però, va endinsar-se en la misèria i, a mitjà termini, la indústria exportadora també es veia perjudicada. I és que les represàlies dels altres països no es varen fer esperar. Canadà, per exemple, imposava un aranzel del 30% als productes agrícoles dels EUA, i Alemanya virava cap a l’autarquia econòmica. La guerra comercial va ser el preludi de la devastadora Segona Guerra Mundial, que acabaria esclatant el 1939.

Pocs anys més tard, de nou la política monetària i creditícia ultraexpansiva liderada pels EUA va conduir el món globalitzat a la gran recessió del 2008. Semblava que els líders polítics havien après els errors comesos en el crac del 29 i que s’intentava no obstaculitzar en excés el lliure intercanvi internacional de mercaderies, serveis, persones i capitals. Falses esperances. L’auge del populisme autoritari s’ha consolidat a diferents països, i Donald Trump ha estat investit 45è president dels EUA. Quan de temps tardarà a complir l’amenaça d’incrementar unilateralment els aranzels un 30%? Imposarà un recàrrec del 35% a tots els cotxes alemanys, amb l’argument de veure’s molts Mercedes i BMWs a la Cinquena Avinguda de New York i molt pocs Chevrolets a la Kurfürstendamm de Berlín? En virtut dels poders investits com a president, a Donald Trump no li cal l’aprovació de la Cambra de Representants per augmentar els aranzels un 15% durant 18 mesos. Un període que és una eternitat per qualsevol indústria estrangera, inclosa la producció espanyola d’automòbils, per exemple, que exporta el 85% de la producció anual.

La resposta de la UE -sense la Gran Bretanya- ha de passar per reforçar el mercat comú i l’espai cívic de lliure intercanvi a tots els nivells, econòmic, social i cultural. Sobre el pòsit de segles d’història, no sempre amb bona entesa, i amb el lideratge d’Angela Merkel, l’amenaça dels EUA passa per reforçar el mercat únic europeu i construir un àrea de lliure comerç amb la Xina. Helmut Schmidt, antic canceller d’Alemanya, va dir que el líder eren els Estats Units d’Amèrica i que França era el soci més proper. Ara, la Xina va camí de ser el país líder i França, i Itàlia, i Espanya… continuen sent els socis més propers. Xi Jinping, a la inauguració del Fòrum de Davos, ha defensat molt correctament el compromís amb el lliure comerç, la liberalització i la inversió, dient no al proteccionisme. Aturar l’intercanvi de productes, serveis, treballadors, capital i tecnologia no només és anar contra l’avenç de la història. Suposa repetir els errors comesos a la dècada de 1930 i que varen desembocar en una conflagració bèl·lica mundial. Depèn de nosaltres aprendre les lliçons de la història i revertir els esdeveniments.

_________________________________________________________________


Los graves errores de la historia se repiten. La política monetaria de la Reserva Federal de EEUU durante la década de 1920, demasiado expansiva y errática, contribuyó al crack de 1929. Inmediatamente después, la vena proteccionista de los estadounidenses y la nefasta política del New Deal de Roosevelt agravaron la crisis, convirtiéndola en una gran depresión. Concretamente, los aranceles Smoot-Hawley, fijados en 1930, elevaron los impuestos a los productos extranjeros, perjudicando gravemente el comercio internacional. En contra de esta medida, de nada sirvió la recogida de 1.028 firmas en contra, por parte de prominentes economistas que lo desaconsejaban.

El entonces presidente, Herbert Hoover, elevó las tasas a las importaciones de productos, tanto agrícolas como industriales, generalizando las políticas de empobrecimiento del vecino y reduciendo el comercio internacional un 66% entre 1929 y 1934. Sólo a corto plazo, con un mercado protegido, ganaron algunos agricultores e industriales norteamericanos. La gran masa de población, sin embargo, se adentró en la miseria y, a medio plazo, la industria exportadora también se veía perjudicada. Y es que las represalias de los otros países no se hicieron esperar. Canadá, por ejemplo, imponía un arancel del 30% a los productos agrícolas de EEUU, y Alemania giraba hacia la autarquía económica. La guerra comercial fue el preludio de la devastadora Segunda Guerra Mundial, que acabaría estallando en 1939.

Pocos años más tarde, de nuevo la política monetaria y crediticia ultraexpansivas liderada por EEUU condujo el mundo globalizado a la gran recesión de 2008. Parecía que los líderes políticos habían aprendido los errores cometidos en el crack del 29 y que se intentaba no obstaculizar en exceso el libre intercambio internacional de mercancías, servicios, personas y capitales. Falsas esperanzas. El auge del populismo autoritario se ha consolidado en diferentes países, y Donald Trump ha sido investido 45º presidente de EEUU. ¿Cuánto tiempo tardará en cumplir la amenaza de incrementar unilateralmente los aranceles un 30%? ¿Impondrá un recargo del 35% a todos los coches alemanes, con el argumento de verse muchos Mercedes y BMWs en la Quinta Avenida de New York y muy pocos Chevrolets en la Kurfürstendamm de Berlín? En virtud de los poderes investidos como presidente, Donald Trump no necesita la aprobación de la Cámara de Representantes para aumentar los aranceles un 15% durante 18 meses. Un período que es una eternidad para cualquier industria extranjera, incluida la producción española de automóviles, por ejemplo, que exporta el 85% de la producción anual.

La respuesta de la UE -sin Gran Bretaña- debe pasar por reforzar el mercado común y el espacio cívico de libre intercambio a todos los niveles, económico, social y cultural. Sobre el sustrato de siglos de historia, no siempre con buen entendimiento, y con el liderazgo de Angela Merkel, la amenaza de EEUU pasa por reforzar el mercado único europeo y construir un área de libre comercio con China. Helmut Schmidt, antiguo canciller de Alemania, dijo que el líder eran los Estados Unidos de América y que Francia era el socio más cercano. Ahora, China va camino de ser el país líder y Francia, Italia, y España … siguen siendo los socios más cercanos. Xi Jinping, en la inauguración del Foro de Davos, defendió muy correctamente el compromiso con el libre comercio, la liberalización y la inversión, diciendo no al proteccionismo. Detener el intercambio de productos, servicios, trabajadores, capital y tecnología no sólo es ir contra el avance de la historia. Supone repetir los errores cometidos en la década de 1930 y que desembocaron en una conflagración bélica mundial. Depende de nosotros aprender las lecciones de la historia y revertir los acontecimientos.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: