L’actualitat de Friedrich Hayek

Es compleixen 25 anys de la mort d’un dels científics socials més importants del segle XX: Friedrich Hayek (Viena, 1899-Freiburg, 1992), Premi Nobel d’Economia el 1974 per l’estudi de les fluctuacions cícliques de l’activitat econòmica. El llegat més important que ens ha deixat l’economista austríac i nacionalitzat britànic, seguint els ensenyaments del seu mestre Ludwig von Mises, és la correcta comprensió de com l’expansió monetària i creditícia, dirigida pel Banc Central amb els processos de quantitative easing i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, i orquestrada per la banca comercial amb el privilegi institucional de la reserva fraccionària (obligatorietat a l’eurozona de mantenir només 1 euro de cada 100 en dipòsits a la vista), generen bombolles i expansions no sostenibles que revertiran inevitablement en una crisi generalitzada.

Hayek també destaca per la defensa de la llibertat individual i empresarial, criticant els processos d’enginyeria social dissenyats per una autoritat central i imposats de manera coactiva. Hayek posa de manifest la insuperable dificultat del govern de torn per dirigir la societat, pretenent acumular tot l’immens coneixement dispers entre milions de persones. Precisament perquè ningú pot saber-ho tot de tot, i més en entorns cada vegada més complexos, especialitzats i dinàmics, ningú hauria de planificar coercitivament tota una societat. La construcció d’una societat no es fa de dalt a baix, amb ordres i decrets, sinó de baix a dalt mitjançant la llibertat de cada individu per coordinar-se i cooperar voluntàriament amb la resta de ciutadans. Les institucions socials més importants, com el llenguatge i el diner, el dret i el mercat, han sorgit espontàniament a través de la interacció social de milers de persones, sense la planificació de cap geni pensant.

Per Hayek, l’ordre no és un estat que s’aconsegueixi mitjançant el control dels individus per part dels dirigents polítics, sinó un fenomen emergent que s’assoleix de manera espontània quan cada ciutadà persegueix el seu propi i legítim interès personal respectant la llibertat dels altres i fent ús d’aquestes institucions socials coordinadores. L’estatisme, al limitar la iniciativa empresarial i distorsionar les institucions tradicionals a través de les quals es coordinaven centenars de milions d’individus, només pot degenerar en un complet fracàs econòmic. La dificultat dels planificadors per adquirir i processar tota la informació necessària per coordinar la societat és insuperable, i la coacció institucional sobre la societat acaba estructurant-se en un règim polític totalitari que suprimeix les llibertats fonamentals que habiliten cada persona a perseguir els seus propis objectius vitals. En definitiva, Hayek és un dels grans defensors de la llibertat, en la tradició liberal europea més genuïna, i del potencial creatiu dels mercats. Quan Europa atravessa moments especialment crítics i delicats, els seus principals ensenyaments esdevenen més necessaris que mai.

60 anys del Tractat de Roma

El dissabte 25 de març hem recordat dues efemèrides: el 125è aniversari de les Bases de Manresa i els 60 anys del Tractat de Roma. Aquest darrer va ser el tret de sortida de la Comunitat Econòmica Europea, que esdevindrà el Mercat Comú i, més tard, l’actual Unió Europea. 27 països, amb la notable absència de la Gran Bretanya, que pretenen superar l’antagonisme destructiu i caïnita de França i Alemanya mitjançant la promoció del lliure comerç. La construcció d’un espai europeu de lliure intercanvi, a nivell econòmic, humà i financer, concretant-se en la lliure circulació de béns i serveis, treballadors i capital, empreses i tecnologia, és la millor manera d’impedir els funestos errors de les passades guerres mundials i de reconstruir la pròspera civilització occidental. Com deia Montesquieu, on impera el comerç hi regna la prosperitat i els costums són dolços.

El balanç global d’aquests 60 anys de vida comunitària és positiu, però el projecte europeu atravessa ara un moment delicat. A nivell institucional, els obsolets i disfuncionals Estats-nació (tal com entenem el regne d’Espanya, la República de França…) agonitzen sense que acabi de sorgir el nou ordre polític comunitari. L’Estat-nació, que prové de la Pau de Westfàlia (1648) i de la finalització dels conflictes religiosos a Europa, ha deixat de ser el referent polític, incapaç de solventar els nous problemes de caire global (el terrorisme gihadista, la crisi financera mundial…) i alhora insensible a les demandes socials i culturals de les nacionalitats que engloba. L’alternativa al centralisme polític uniforme és un multilateralisme respectuós amb les diferents identitats i amb estructures més confederals i plurals, que garanteixi el potencial creatiu i generador de riquesa dels mercats. Una de les amenaces europees són els partits populistes, ja siguin d’ultradreta (Marine Le Pen a França) o ultraesquerra (Podem a Espanya), que trencarien la unió monetària europea per retornar a polítiques proteccionistes i autoritàries. Exactament el mateix que està passant als EUA amb Donald Trump.

Per desgràcia, i després de salvar un match ball a Holanda amb la victòria del liberal Mark Rutte davant del populista Geert Wilders, l’amenaça està ara a França. Un 30% dels joves francesos dóna suport al Front Nacional de Le Pen, per sobre del 28% al socialista Emmanuel Macron o de l’11% a François Fillon. No podem deixar perdre la realitat del demà. Hem de retornar urgentment l’esperança als joves, creant llocs de treball qualificats i estables pel demà més immediat, reintegrant socialment els creixents col·lectius de ni-nis i reconvertint-los al treball productiu. S’ha de garantir la igualtat d’oportunitats i impedir l’exclusió dels col·lectius desafavorits o procedents de famílies amb escàs capital cultural, assegurant la seva inserció en un mercat laboral canviant i exigent.

Els resultats d’Inditex

Inditex, l’empresa fundada per Amancio Ortega Gaona el 1975, ha tornat a presentar resultats. El gegant tèxtil va guanyar en el seu últim exercici (el que va de l’1 de febrer de 2016 al 31 de gener del 2017), 3.157 milions d’euros, un 10% més que el 2016. L’augment de les seves vendes ha suposat un altre rècord. I és que l’any passat Inditex va obtenir una facturació de 23.311 milions d’euros, un 12% més que el mateix període de l’any anterior, quan trencava la barrera dels 20.000 milions i es convertia en l’empresa espanyola que més ven, per davant de Repsol i Mercadona. L’expansió internacional és una de les raons que expliquen els bons resultats globals de la companyia. Inditex va tancar l’any amb 279 botigues noves en 56 mercats diferents. En total, l’empresa té 7.292 botigues repartides per 93 mercats dels cinc continents. Comptant el negoci de les botigues físiques i l’online, Espanya va suposar el 16,9% del total de les vendes d’Inditex, per sota del 17,7% d’un any abans. I per a l’exercici 2017 Inditex preveu obrir entre 450 i 500 noves botigues. Pel que fa al nombre de llocs de treball generats, Inditex va crear 9.596 nous llocs de treball a tot el món, passant la seva plantilla de les 152.854 persones a les 162.450. D’aquesta xifra de llocs de treball, 2.480 s’han generat a Espanya, arribant a les 48.589 persones. Per segon any consecutiu, el gegant tèxtil repartirà a l’abril una part dels seus beneficis amb els seus treballadors. Concretament, el 10% dels seus guanys als treballadors amb més de dos anys d’antiguitat. Li correspondria repartir 28 milions d’euros, però la tèxtil gallega ha decidit augmentar la xifra fins als 42 milions. Unes 84.000 persones en resultaran beneficiades. Els accionistes també seran recompensats amb un dividend de 0,68 euros per acció, fet que suposa un increment del 13%.

El cas d’Amancio Ortega és paradigmàtic a l’aconseguir crear un imperi tèxtil des de zero. Nascut a un poble de León l’any 1936, de pares ferroviaris, va haver d’abandonar els estudis als 12 anys per manca de recursos. Va començar a treballar com a noi dels encàrrecs a Gala i La Maja, camiseries de La Coruña i l’any 1963 va crear, amb la seva primera dona Rosalía Mera, Confecciones GOA (les seves inicials en sentit invers). Va ser l’embrió de Zara, que obriria les portes el 1975. La carrera fulgurant el porta, 40 anys més tard, a tenir 7.292 botigues pels cinc continents i més de 160.000 treballadors, i beneficis superiors als 3.100 milions d’euros. De zero a Zara. Una empresa tèxtil que és líder mundial i que té la seu a Arteixo. Un empresari que ha revolucionat el sector tèxtil amb períodes de producció i distribució de vertigen, implantant un model de negoci estudiat a les universitats més prestigioses del planeta. Un negoci on tot passa a temps real i on una peça empaquetada a Arteixo dimarts pot estar en una botiga de Tòquio divendres, rebent mercaderies com totes les botigues del món dues vegades per setmana. La interacció entre el que demana el client i la resposta de disseny i fabricació és intensa i contínua. Inditex viu així rabiosament enganxada a la realitat i l’excel·lència operativa, i és recompensada pel client amb vendes i beneficis.

L’empresari gallec, però, no se salva de crítiques dures. Algunes són inversemblants i no tenen cap tipus de fonament. Per algun motiu estem a Espanya, el regne de l’enveja, on es permeten tota mena de corrupcions polítiques, però no que algú triomfi. Altres que ataquen l’empresari gallec ho fan amb tres arguments principals: Inditex no paga impostos, Inditex explota la mà d’obra barata del Tercer Món i Amancio Ortega ha de redistribuir la riquesa entre els pobres. Primer, Inditex sí paga impostos. Concretament, 940 milions d’euros o el 23% dels seus beneficis. Impostos que serveixen, per exemple, per pagar el sou d’alguns que el critiquen. Segon, el que fa Inditex és comprar les peces de roba a fabricants locals d’Espanya i altres països, als quals sotmet a auditories socials avalades per un sindicat global, auditories on es supervisa que no es contractin nens, que es respecti la llibertat sindical i que es paguin salaris d’acord amb els de la resta de l’economia local. Tercer, la riquesa d’Amancio Ortega són essencialment les seves accions d’Inditex: defensar que hem de redistribuir la riquesa equival a sostenir que hauríem d’expropiar Inditex i repartir les seves accions entre els espanyols. Això s’aconseguiria nacionalitzant l’empresa i repartint els seus actius segons el criteri discrecional del líder populista del moment. I amb la nacionalització de l’empresa, Inditex deixaria d’existir i de crear valor afegit. Aleshores s’haurien destruït les diferències i tots seríem igualment pobres i miserables. És aquesta la societat que volem? Espero que no. Jo més m’inclino a demanar per Amancio Ortega un monument a les ciutats i pobles d’Espanya. Una distinció pública personalitzada, però extensible a tots aquells empresaris que, de manera abnegada i anònima, generen riquesa i ocupació amb el seu treball productiu. Si existeixen monuments a destacats militars i soldats, cèlebres per les seves carnisseries en el camp de batalla, ¿no n’hi ha d’haver cap per l’empresari i el treballador, artífexs del progrés silenciós de la humanitat?

L’Estat del benestar espanyol davant el proper canvi de cicle

L’Institut d’Estudis Econòmics (IEE) acaba de presentar un informe, elaborat per Carlos Losada i Francisco Longo (ESADE), on mostra l’increment de la desconfiança dels ciutadans en les institucions públiques i en sectors claus com Educació, Sanitat i Justícia. La valoració de les institucions públiques no és favorable i Espanya rep una mitjana que la situa a la part baixa del rànquing:

Espanya puntua per sota de la mitjana de l’OCDE en els tres índexs, indicant així que hi ha un ampli marge de millora en la percepció de la provisió de serveis públics bàsics: sanitaris, educatius i judicials. Per sota d’Espanya, que no arriba a l’aprovat (3,5), entre els 26 països analitzats només hi trobem Grècia, Romania, Croàcia, Hongria, Itàlia i Bulgària. En el top 3 del ranking hi trobem Finlàndia, Luxemburg i Holanda. On Espanya obté la valoració més baixa dels sectors analitzats és en el sistema judicial, passant d’un ja insuficient 43% que tenia en 2007 a l’actual percentatge, que ronda el 35%. D’aquesta manera, es constata la gran desconfiança que els ciutadans tenen en l’actual sistema judicial espanyol.

Pel que fa al sistema sanitari espanyol, ben considerat en l’escenari internacional, també ha experimentat una caiguda en el nivell de satisfacció dels ciutadans, fins al punt d’estar per sota de la mitjana dels països de l’OCDE. Si el 2007 la satisfacció dels espanyols amb la Sanitat rondava el 72%, el 2014 tot just superava el 65%. El rànquing l’encapçalen Àustria, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos, Dinamarca i Alemanya, tots ells per sobre del 80%.

Amb el sistema educatiu, el nivell de satisfacció dels espanyols és “especialment preocupant”. Si el 2007 comptava amb un nivell de satisfacció proper al 65%, set anys més tard aquest percentatge es situa per sota del 55%. De fet, entre 2007 i 2014 Espanya és el país que més ha vist reduït el nivell de satisfacció dels seus ciutadans amb el sistema educatiu d’entre els 21 països que apareixen en el gràfic. Només Estònia i Grècia estan en pitjor situació.

La fragilitat institucional d’Espanya, afectada per una corrupció sempiterna, es dóna en un moment especialment delicat a escala internacional. I és que, després d’un període de relativa calma, la presidenta de la Reserva Federal dels EUA, Janet Yellen, ha incrementat el tipus d’interès fins el 0,75%-1% (el desembre del 2015 la Fed va apujar el preu del diner des del nivell del 0% fins a la franja del 0,25%-0,5% i el desembre del 2016 el va col·locar en el 0,5%-0,75%). Continua sent un nivell artificialment baix, però marca una inflexió a la política de tipus zero mantinguda durant gairebé una dècada. De moment, Mario Draghi continuarà mantenint a Europa tipus nuls i monetitzant deute públic per valor de 60.000 milions d’euros mensuals. Aviat, però, haurà de secundar la política del banc emissor nord-americà. Això pot tenir conseqüències molt negatives pel deute públic. D’entrada, que el Tresor passi a finançar-se de tipus d’interès zero (o negatius) a un tipus de l’1% suposa un canvi molt significatiu. Pel cas d’España, amb un deute públic superior a 1,1 bilions d’euros, pagar un interès de l’1% comporta un cost de 11.000 milions d’euros anuals (més de quatre vegades el pressupost de l’Estat per Educació que és de 2.484 milions).

S’acaba, per tant, la relaxació complaent de l’Estat, que gastava i s’endeutava a cost zero, i comencen les tensions financeres i els mals de panxa. La salut dels pilars de l’Estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials), que ja no és bona, empitjorarà. Des que Zapatero i Aznar es posessin d’acord a modificar l’article 135 de la Sacra Constitució l’estiu del 2011, el pagament dels interessos del deute és prioritari a qualsevol altra partida, incloses naturalment les de caire social o assistencial. A nivell mundial, la normalització dels tipus d’interès pot tenir conseqüències catastròfiques. No només per als països emergents, que veuran com els capitals fugen espaordits cap els països desenvolupats en búsqueda de rendibilitats superiors, estroncant l’incipient creixement, sinó també per la bombolla del deute públic. Perquè és així, no ho oblidem. Tants anys d’endeutament públic a cost nul han format una horrorosa bombolla que amenaça el futur immediat de la humanitat. Quan pugin suficientment els tipus d’interès, la bombolla del deute públic pot punxar. Seria l’inici d’una nova crisi financera mundial de dimensions inimaginables. La pujada dels tipus d’interès ja ha començat als EUA. Ara falta veure quants increments més portarà a terme Janet Yellen aquest 2017, i a quin ritme la seguiran els seus homòlegs dels restants bancs centrals. Aleshores hi haurà el plor i el retrunyir de dents. 

Desigualtat i creixement

Hi ha qui defensa que una elevada desigualtat perjudica el potencial expansiu d’una economia. Si fos així, els arguments econòmics a favor d’una major redistribució de la renda tindrien més força: la igualtat de rendes no només acabaria amb el que molts consideren un mal intrínsec -la desigualtat- sinó que a més impulsaria l’eficiència econòmica. Però, realment la desigualtat perjudica el creixement? De la mateixa manera que hi ha un colesterol bo i un colesterol dolent, en termes de desigualtat també cal fer distincions. La desigualtat de rendes pot influir per diferents vies sobre el creixement econòmic i no totes elles són necessàriament perjudicials. D’una banda, i començant per les negatives, la desigualtat pot privar d’accés a l’educació i a la sanitat a una part de la població, de manera que reduirà les capacitats productives d’aquest segment de la població. Clarament, una persona poc formada i poc sana és una persona poc productiva. Un altre tipus de desigualtat negativa és la que trenca la cohesió social, especialment quan aquesta desigualtat es consolida en forma d’una societat estamental on els rics esdevenen privilegiades elits extractives de la resta de la població, el que contribueix a enterbolir la convivència social i fins i tot a elevar al poder a governs populistes.

Però per altra banda hi ha una desigualtat positiva, que prové de la justa apropiació de l’esforç productiu de cadascun. Si un alumne estudia molt i s’aplica en l’estudi, segurament obtindrà resultats més positius que els d’un bandarra que s’abandoni a l’oci improductiu i el vici. Si un treballador és diligent a la seva feina, és just que cobri més que un altre que no ho és tant. La dispersió salarial també incentiva la formació i, en la mesura que la propensió a consumir de les rendes altes sigui menor que la de les rendes baixes, fomenta l’estalvi i la capitalització productiva de l’economia. Per tant, el saldo net d’una major desigualtat sobre el creixement econòmic es troba, en principi, indeterminat. Els seus efectes negatius podrien superar els positius i viceversa. Cal tenir, per tant, més proves. Què ens diu l’evidència disponible al respecte? Doncs, pel cas d’Espanya, que els efectes negatius dominen clarament sobre els positius. Un 17% de la població entre 16 i 25 anys són ni-nis (ni treballen ni estudien). Si no s’actua ràpidament i amb encert sobre aquest col·lectiu, perillem de perdre irremisiblement el seu potencial productiu. Una valuosa part de la nostra població pot quedar despenjada del cos social, afectant negativament el creixement econòmic. També la desigualtat causada per l’enriquiment il·lícit dels nostres governants i de les elits extractives, malauradament tan freqüent a les nostres latituds, és una font de desigualtat molt negativa.

En definitiva, el que llasta realment el creixement econòmic no és la desigualtat per se, sinó aquella desigualtat que exterioritza situacions de pobresa que impedeixen a una part de la població accedir a una bona formació i a un bon tractament sanitari i que, per tant, minven la seva capacitat de desenvolupament personal i professional. També és molt negativa la desigualtat institucional que consagra el lladrocini de la plutocràcia dominant. Però la desigualtat derivada del fet que un conjunt de persones s’enriqueixin molt significativament gràcies al seu treball dur, a l’assumpció de riscos, a la innovació tecnològica, a la inversió en models de negoci generadors de valor -i no als privilegis polítics- no fa mal en absolut al creixement econòmic. Tot al contrari, impulsa el creixement. Per tant, l’autèntic problema socioeconòmic no és la desigualtat sinó la pobresa: no hauríem d’obsessionar-nos amb quins són els diferencials de renda o de riquesa dins d’una societat, sinó amb quin és i amb com evolucionen la renda i el patrimoni dels menys afavorits de la nostra societat. No hem de perseguir fiscalment els rics pel simple fet de ser-ho. Ens hem d’assegurar que els rics no siguin rics gràcies a l’obtenció de prebendes polítiques i de privilegis exclusius. Els pobres no poden veure obstaculitzat el seu desenvolupament personal i professional a causa d’injustificades traves regulatòries i fiscals. El perill de confondre la lluita amb la pobresa amb la lluita contra la desigualtat és que es pot acabar apostant per polítiques dirigides a destruir la riquesa dels més productius, en lloc d’incentivar la supressió de la pobresa dels més depauperats. El primer no contribueix en res a millorar el benestar de ningú excepte el dels envejosos (i ja sabem que España és el paradís de l’enveja), mentre que el segon sí contribueix a que tots, i especialment els més desfavorits, prosperin. El problema, per tant, no és la desigualtat, sinó la pobresa.

Els impostos autonòmics

Madrid és la comunitat autònoma més rica d’Espanya: la seva renda per càpita equival al 137% de la del conjunt d’España. Segueixen a la capital del regne el País Basc (131%) i Navarra (123%), dos territoris amb règim foral, i Catalunya (119%). En les darreres posicions, Andalusia és la segona comunitat més pobra amb una renda per càpita equivalent al 74% de la del conjunt i la més pobra és Extremadura (69%). Aquest quadre no ha variat massa des de l’adveniment de la democràcia a España i, si ho ha fet, ha estat a favor de Madrid. Fa 40 anys, Andalusia ja era la segona regió més pobra d’Espanya. La seva renda per càpita equivalia, com ara, al 74% i Madrid era la tercera regió més rica, amb una renda per càpita equivalent al 119% de la nacional.

La distància entre les dues regions resulta força remarcable, sobretot perquè Andalusia (igual que Extremadura) surt netament beneficiada del sistema de finançament autonòmic, mentre que Madrid (igual que Catalunya) en surten més perjudicades. Andalusia rep cada any 6.150 milions d’euros de la resta d’Espanya (una mitjana de 731 euros per ciutadà), mentre que Madrid aporta, sense descomptar l’efecte per capitalitat, 17.600 milions (una mitjana de 2.700 euros per ciutadà) i Catalunya, amb el mètode del flux monetari, 16.600 milions (una mitjana de 2.200 euros per persona). La pluja anual de milers de milions d’euros en forma de transferències interterritorials no ha ajudat en res al desenvolupament andalús o extremeny. Més aviat dóna la sensació que les elits polítiques de la regió -així com les xarxes clientelars que han creat al seu voltant durant més de 4 dècades- s’han acomodat a viure dels ingressos extrets de la resta d’espanyols apel·lant a la seva condició de subdesenvolupament relatiu (i crònic). Només així s’explica que les regions més pobres d’Espanya hagin abandonat qualsevol intent d’implementar polítiques favorables al creixement econòmic, és a dir, polítiques basades en la liberalització i en la moderació dels impostos per tal d’atreure i retenir talent, finançament i generar bons projectes empresarials. En definitiva, per crear teixit productiu.

El Consell General d’Economistes ha publicat fa pocs dies el seu conegut informe Panorama de la fiscalidad autonómica y foral corresponent a l’any 2017, i el contrast entre Madrid i Andalusia no pot resultar més revelador de dos enfocaments contraposats sobre com impulsar el desenvolupament de les seves societats: mentre que Madrid ha apostat per rebaixar impostos, Andalusia ha optat per pujar-los.

Pel que fa a l‘IRPF, només la meitat d’aquest impost es troba cedit als governs autonòmics, de manera que la seva capacitat per disminuir la càrrega tributària només afecta al 50% del mateix. Així i tot, els tipus impositius són inferiors a Madrid (màxim del 43,5% versus el 48% d’Andalusia) el que constitueix un factor més perquè el capital humà busqui refugi a Madrid i no a Andalusia. Pel que fa a l’Impost de Patrimoni, les diferències són molt àmplies, ja que aquest està totalment bonificat a Madrid, mentre que a Andalusia grava la riquesa personal entre un 0,24% i un 3,03%. Pel que fa a l’Impost sobre Successions i Donacions, les diferències tornen a ser considerables. Mentre que a Madrid es troba bonificat al 99%, a Andalusia el gravamen sobre el cabal relicte se situa entre el 7,65% i el 36,5%. Finalment, pel que fa a la transmissió de la riquesa (Impost sobre Transmissions Patrimonials), també hi ha notables contrastos entre Madrid i Andalusia. El tipus impositiu a Madrid és el 6%, mentre que el d’Andalusia es troba entre el 8 i el 10%. Succeeix el mateix amb l’impost sobre actes jurídics documentats: 0,75% a Madrid i 1,5% a Andalusia.

És un greu error que Andalusia (i Extremadura), a la cua del desenvolupament a Espanya i rebent una enorme transferència anual de la resta del país, apostin per castigar fiscalment els treballadors qualificats i dificultin l’acumulació de capital. Pel que fa a Catalunya, l’asfíxia financera de la Generalitat obliga a establir impostos autonòmics elevats. És important ser conscients de la importància de rebaixar els impostos i obrir comercialment una economia per accelerar el seu desenvolupament i atreure treballadors qualificats, empreses innovadores i capital productiu. L’alternativa és el model d’Andalusia i Extremadura: la perpetuació de la pobresa i la no convergència de renda amb els territoris més avançats, la hipertròfia de les administracions públiques i de les xarxes clientelars que nodreixen de vots els seus governants, la maximització del benestar dels polítics i la minimització del benestar dels ciutadans.

Envellint

Espanya (i Catalunya) envelleixen. Cada vegada som més grans. La molt noble, molt lleial i benèfica ciutat de Manresa no escapa a aquesta tendència general. Ben al contrari, els nostres índexs de sobreenvelliment superen la mitjana catalana. L’esperança de vida se situa al voltant dels 82 anys de mitjana (80,1 per als homes i 85,6 per a les dones) i es preveu que continuï augmentant. El percentatge de població de més de 65 anys és ara del 18,4%, però augmentarà fins al 38,7% l’any 2060. Segons les dades projectades per l’INE, els ciutadans a la franja d’edat de 70 a 74 anys passaran dels 1,8 milions actuals als 2,3 milions el 2060; de 75 a 79 anys l’augment és de 747.000 habitants més; els de 90 a 94 anys passen de 333.000 a 1,93 milions; les persones de 95 a 99 de 75.000 a 1,13 milions; i, finalment, els espanyols amb més de 100 anys passaran dels 13.000 actuals als 372.800 (!).

Amb la tendència demogràfica actual, España perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. A la franja de 0 a 4 anys la caiguda és d’1.136.502 habitants i en la de 5 a 9, d’1.209.173, dues dades que mostren com pot canviar la piràmide demogràfica en mig segle. D’altra banda, cal destacar que en el tram d’edat que va dels 25 als 49 anys el descens també és molt important. Es tracta de gent que neix a España però que de sobte s’esfuma, la qual cosa indica que són persones que fan les maletes i se’n van del país a buscar feina a l’estranger, una tendència que ja s’albira en l’actualitat. Resumint, i per franges d’edat, la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, encara edat de treballar, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Si ara el nombre de defuncions ja supera el de naixements, el 2060, i per primera vegada a la història, els més grans triplicaran el nombre de nens de 0 a 15 anys.

Font: Institut Nacional d’Estadística (INE)

Avui a Espanya hi ha prop de 9,3 milions de pensions (mitjana de 900 euros mensuals) i les de jubilació, amb 5,6 milions, són les més nombroses (mitjana de 1.040 euros). Només l’impacte directe de l’envelliment sobre la sanitat i les pensions força a transformar l’Estat del benestar. Si, a més, hi afegim la reducció de l’ocupació i els efectes de la revolució tecnològica digital i cibernètica, obtenim una situació de fallida que ens obliga a repensar la cobertura bàsica de les necessitats humanes. Els senyals actuals d’esgotament del fons de reserva de la Seguretat Social i, per tant, d’insuficiència de cotitzacions socials dels que treballen per pagar les pensions dels jubilats, són només una admonició del que ens espera a partir del 2025. A partir d’aquesta data, les generacions més nombroses del baby-boom (nascudes entre el Pla d’Estabilització del 1959 i la crisi del petroli de 1973) començaran a jubilar-se. I no tenim un reemplaç poblacional. L’estructura demogràfica perd el perfil tradicional de piràmide egípcia, d’àmplia base que es va estrenyint amb el pas dels anys, i es converteix en una mena de xampinyó, de barret més ample que el peu.

A partir del 2025, quan els primers baby boomers es vagin jubilant, es dinamitarà l’actual sistema públic i de repartiment, que patirà retallades en les pensions d’un 50% fins a deixar-les a un nivell de subsistència, i s’haurà de disposar d’un nou sistema de protecció social. L’escassa inventiva de l’Estat i la nul·la capacitat d’anticipació als problemes ens indiquen que les “solucions” del govern a aquest problema serà una combinació d’aquestres tres: pujar les cotitzacions, retardar l’edat de jubilació i baixar les pensions. En definitiva, pagar més durant una vida laboral més llarga i cobrar menys en una jubilació més curta. En les properes dècades, ens esperen canvis profunds i estructurals que modificaran l’organització de les nostres societats tal com les coneixem avui. Ens espera una revolució que canviarà les etapes clàssiques de la vida. Aquest tsunami demogràfic s’endurà per davant no només les pensions públiques, sinó que també forçarà a un canvi radical en la sanitat, l’educació i l’Estat del benestar. La tradicional configuració dels infants que es formen, els adults que treballen i els ancians que gaudeixen d’un (merescut) oci ja no serà vàlida. La formació i el treball, potser amanits amb una mica d’oci, conformaran un binomi indestriable que ens acompanyarà tota la nostra vida, des del bressol fins a la sepultura.

La necessària transformació del sistema sociosanitari

La nostra societat viu amb una espasa de Dàmocles penjada a sobre que és l’envelliment de la població. Amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística, España perdrà 5,6 milions d’habitants fins el 2064. El desglòs per edats és el següent: de 0 a 25 anys es perden 4,4 milions de ciutadans; de 25 a 50 anys se’n perden 7,7 milions; de 50 a 70 anys, 1 milió menys; i els majors de 70 anys augmenten en 7,5 milions. Aquest veritable tsunami demogràfic afecta radicalment les actuals condicions de vida i les estructures de l’Estat del benestar: pensions, per suposat, però també la sanitat, l’educació… Parlem de la sanitat. El nostre sistema, que ha aconseguit cotes d’excel·lència, s’està tornant obsolet i disfuncional. La situació econòmica recessiva i la manca de finançament autonòmic, sumat a l’envelliment poblacional, el converteixen en no sostenible. El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) arriba al 80% del total.

No ens trobem davant una situació conjuntural i passatgera, sinó estructural i irreversible, que demanda la readaptació del sistema sanitari a les noves exigències econòmiques i poblacionals. La crisi continuarà, especialment si no es reforma l’àmbit monetari internacional, l’envelliment també, i el sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties. Més del 91% de la mortalitat a España està vinculada a malalties cròniques i es preveuen més d’un milió de demències senils el 2025. En un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. Amb això no volem dir que no sigui important controlar l’augment de la despesa sanitària. La despesa pública dedicada a sanitat és actualment del 6,3% del PIB i es preveu que superi el 9% l’any 2020, amb un increment de 30.000 milions d’euros. En el sistema sociosanitari, tant els factors de demanda (demogràfics i epidemiològics) com els d’oferta (fragmentació assistencial i els costos de les tecnologies sanitàries) pressionen la despesa a l’alça. La prioritat ha de ser aconseguir la millor salut per a la població. Si la població està més sana, ja no es posa malalta, hi ha menys despesa sanitària i la persona treballa i cotitza. El segon objectiu és aconseguir sempre la millor atenció sanitària. I només quan assolim les dues primeres fites podem reduir els costos sanitaris (no a l’inrevés) i podem disposar de més recursos que podem reinvertir en el sistema de salut. És necessari transformar la sanitat en un sector generador de riquesa i convertir la despesa sanitària en inversió estratègica. Com que en el futur estarem obligats a treballar fins passats els 70 anys, fem-ho amb salut si no pot ser amb il·lusió. Aconseguir una població activa més sana incrementa la producció i millora la productivitat del reste de la societat. Hem de parlar més de salut i menys de metges per pacient o de llits per habitant.

Per tenir millor salut, en un entorn d’envelliment exponencial, és important la prevenció. I per a les malalties cròniques, que suposen fins el 80% de la despesa, l’OMS ha identificat quatre factors de risc: la mala dieta, la manca d’exercici, el tabac i l’estrès. En segon lloc, i relacionat amb la prevenció, s’ha d’apoderar el pacient, perquè aquest participi en la presa de decisions del procés de salut. El pacient ha de tenir un paper actiu en la gestió de la seva malaltia, implicant-se en les pròpies cures. Per això és necessari millorar la formació i, també, implantar eines i noves tecnologies que facilitin la proactivitat del malalt. Les evidències clíniques demostren que quan el pacient s’involucra en la gestió de la pròpia malaltia s’augmenta l’adherència al tractament i es redueixen les hospitalitzacions, amb la consegüent reducció de costos (entre un 8% i un 21%). En tercer lloc, s’ha de transformar el model de salut fragmentat actual per un de més integrat i coordinat, que doni una resposta contínua a les necessitats sanitàries i assistencials del malalt crònic. A diferència de les patologies agudes, que han de ser curades, les patologies cròniques han de ser cuidades i, sovintment, amb requeriments multidisciplinars allunyats de la hiperespecialització mèdica de l’hospital d’aguts. També els incentius dels professionals mèdics i sociosanitaris s’han d’alinear en la creació de valor (millora en la salut del pacient), abans que en la creació d’activitat (multiplicació de proves diagnòstiques), calent introduir els indicadors adequats que reflecteixin les millores qualitatives.

El sistema sanitari realitza milions d’actes clínics a l’any i gestiona una quantitat d’informació brutal. Sabem que el nostre cos pot fallar de 14.000 formes diferents, cada una associada a un diagnòstic, per cada un dels quals existeixen tractaments diferents: milers d’intervencions preventives, 4.000 procediments quirúrgics i clínics, així com 6.000 medicaments. Pensem en una indústria que tingui 14.000 línies de producte oferint respostes 24 hores al dia, 7 dies a la setmana i totes les setmanes de l’any. Cal gestionar aquest volum ingent d’informació per prendre les decisions amb coneixement de causa. L’equació de funcionament del sistema de salut, fins ara, passava per incrementar els professionals, les tecnologies i els medicaments. La població envellida i nafrada amb malalties cròniques requereix d’uns serveis i demanda uns recursos que no disposem. Hem, per tant, d’utilitzar els recursos existents de la manera més eficient possible i dins un sistema adaptat a les necessitats epidemiològiques d’una població cada vegada més envellida.