Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Desigualtat i creixement

Desigualtat i creixement

Israel-pobreza-820x500-620x400.jpg (620×400)

Hi ha qui defensa que una elevada desigualtat perjudica el potencial expansiu d’una economia. Si fos així, els arguments econòmics a favor d’una major redistribució de la renda tindrien més força: la igualtat de rendes no només acabaria amb el que molts consideren un mal intrínsec -la desigualtat- sinó que a més impulsaria l’eficiència econòmica. Però, realment la desigualtat perjudica el creixement? De la mateixa manera que hi ha un colesterol bo i un colesterol dolent, en termes de desigualtat també cal fer distincions. La desigualtat de rendes pot influir per diferents vies sobre el creixement econòmic i no totes elles són necessàriament perjudicials. D’una banda, i començant per les negatives, la desigualtat pot privar d’accés a l’educació i a la sanitat a una part de la població, de manera que reduirà les capacitats productives d’aquest segment de la població. Clarament, una persona poc formada i poc sana és una persona poc productiva. Un altre tipus de desigualtat negativa és la que trenca la cohesió social, especialment quan aquesta desigualtat es consolida en forma d’una societat estamental on els rics esdevenen privilegiades elits extractives de la resta de la població, el que contribueix a enterbolir la convivència social i fins i tot a elevar al poder a governs populistes.

Però per altra banda hi ha una desigualtat positiva, que prové de la justa apropiació de l’esforç productiu de cadascun. Si un alumne estudia molt i s’aplica en l’estudi, segurament obtindrà resultats més positius que els d’un bandarra que s’abandoni a l’oci improductiu i el vici. Si un treballador és diligent a la seva feina, és just que cobri més que un altre que no ho és tant. La dispersió salarial també incentiva la formació i, en la mesura que la propensió a consumir de les rendes altes sigui menor que la de les rendes baixes, fomenta l’estalvi i la capitalització productiva de l’economia. Per tant, el saldo net d’una major desigualtat sobre el creixement econòmic es troba, en principi, indeterminat. Els seus efectes negatius podrien superar els positius i viceversa. Cal tenir, per tant, més proves. Què ens diu l’evidència disponible al respecte? Doncs, pel cas d’Espanya, que els efectes negatius dominen clarament sobre els positius. Un 17% de la població entre 16 i 25 anys són ni-nis (ni treballen ni estudien). Si no s’actua ràpidament i amb encert sobre aquest col·lectiu, perillem de perdre irremisiblement el seu potencial productiu. Una valuosa part de la nostra població pot quedar despenjada del cos social, afectant negativament el creixement econòmic. També la desigualtat causada per l’enriquiment il·lícit dels nostres governants i de les elits extractives, malauradament tan freqüent a les nostres latituds, és una font de desigualtat molt negativa.

En definitiva, el que llasta realment el creixement econòmic no és la desigualtat per se, sinó aquella desigualtat que exterioritza situacions de pobresa que impedeixen a una part de la població accedir a una bona formació i a un bon tractament sanitari i que, per tant, minven la seva capacitat de desenvolupament personal i professional. També és molt negativa la desigualtat institucional que consagra el lladrocini de la plutocràcia dominant. Però la desigualtat derivada del fet que un conjunt de persones s’enriqueixin molt significativament gràcies al seu treball dur, a l’assumpció de riscos, a la innovació tecnològica, a la inversió en models de negoci generadors de valor -i no als privilegis polítics- no fa mal en absolut al creixement econòmic. Tot al contrari, impulsa el creixement. Per tant, l’autèntic problema socioeconòmic no és la desigualtat sinó la pobresa: no hauríem d’obsessionar-nos amb quins són els diferencials de renda o de riquesa dins d’una societat, sinó amb quin és i amb com evolucionen la renda i el patrimoni dels menys afavorits de la nostra societat. No hem de perseguir fiscalment els rics pel simple fet de ser-ho. Ens hem d’assegurar que els rics no siguin rics gràcies a l’obtenció de prebendes polítiques i de privilegis exclusius. Els pobres no poden veure obstaculitzat el seu desenvolupament personal i professional a causa d’injustificades traves regulatòries i fiscals. El perill de confondre la lluita amb la pobresa amb la lluita contra la desigualtat és que es pot acabar apostant per polítiques dirigides a destruir la riquesa dels més productius, en lloc d’incentivar la supressió de la pobresa dels més depauperats. El primer no contribueix en res a millorar el benestar de ningú excepte el dels envejosos (i ja sabem que España és el paradís de l’enveja), mentre que el segon sí contribueix a que tots, i especialment els més desfavorits, prosperin. El problema, per tant, no és la desigualtat, sinó la pobresa.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Abril 29, 2017 a les 6:41 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: