Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Els impostos autonòmics

Els impostos autonòmics

Madrid és la comunitat autònoma més rica d’Espanya: la seva renda per càpita equival al 137% de la del conjunt d’España. Segueixen a la capital del regne el País Basc (131%) i Navarra (123%), dos territoris amb règim foral, i Catalunya (119%). En les darreres posicions, Andalusia és la segona comunitat més pobra amb una renda per càpita equivalent al 74% de la del conjunt i la més pobra és Extremadura (69%). Aquest quadre no ha variat massa des de l’adveniment de la democràcia a España i, si ho ha fet, ha estat a favor de Madrid. Fa 40 anys, Andalusia ja era la segona regió més pobra d’Espanya. La seva renda per càpita equivalia, com ara, al 74% i Madrid era la tercera regió més rica, amb una renda per càpita equivalent al 119% de la nacional.

La distància entre les dues regions resulta força remarcable, sobretot perquè Andalusia (igual que Extremadura) surt netament beneficiada del sistema de finançament autonòmic, mentre que Madrid (igual que Catalunya) en surten més perjudicades. Andalusia rep cada any 6.150 milions d’euros de la resta d’Espanya (una mitjana de 731 euros per ciutadà), mentre que Madrid aporta, sense descomptar l’efecte per capitalitat, 17.600 milions (una mitjana de 2.700 euros per ciutadà) i Catalunya, amb el mètode del flux monetari, 16.600 milions (una mitjana de 2.200 euros per persona). La pluja anual de milers de milions d’euros en forma de transferències interterritorials no ha ajudat en res al desenvolupament andalús o extremeny. Més aviat dóna la sensació que les elits polítiques de la regió -així com les xarxes clientelars que han creat al seu voltant durant més de 4 dècades- s’han acomodat a viure dels ingressos extrets de la resta d’espanyols apel·lant a la seva condició de subdesenvolupament relatiu (i crònic). Només així s’explica que les regions més pobres d’Espanya hagin abandonat qualsevol intent d’implementar polítiques favorables al creixement econòmic, és a dir, polítiques basades en la liberalització i en la moderació dels impostos per tal d’atreure i retenir talent, finançament i generar bons projectes empresarials. En definitiva, per crear teixit productiu.

El Consell General d’Economistes ha publicat fa pocs dies el seu conegut informe Panorama de la fiscalidad autonómica y foral corresponent a l’any 2017, i el contrast entre Madrid i Andalusia no pot resultar més revelador de dos enfocaments contraposats sobre com impulsar el desenvolupament de les seves societats: mentre que Madrid ha apostat per rebaixar impostos, Andalusia ha optat per pujar-los.

1

2.png

3.png

Pel que fa a l‘IRPF, només la meitat d’aquest impost es troba cedit als governs autonòmics, de manera que la seva capacitat per disminuir la càrrega tributària només afecta al 50% del mateix. Així i tot, els tipus impositius són inferiors a Madrid (màxim del 43,5% versus el 48% d’Andalusia) el que constitueix un factor més perquè el capital humà busqui refugi a Madrid i no a Andalusia. Pel que fa a l’Impost de Patrimoni, les diferències són molt àmplies, ja que aquest està totalment bonificat a Madrid, mentre que a Andalusia grava la riquesa personal entre un 0,24% i un 3,03%. Pel que fa a l’Impost sobre Successions i Donacions, les diferències tornen a ser considerables. Mentre que a Madrid es troba bonificat al 99%, a Andalusia el gravamen sobre el cabal relicte se situa entre el 7,65% i el 36,5%. Finalment, pel que fa a la transmissió de la riquesa (Impost sobre Transmissions Patrimonials), també hi ha notables contrastos entre Madrid i Andalusia. El tipus impositiu a Madrid és el 6%, mentre que el d’Andalusia es troba entre el 8 i el 10%. Succeeix el mateix amb l’impost sobre actes jurídics documentats: 0,75% a Madrid i 1,5% a Andalusia.

És un greu error que Andalusia (i Extremadura), a la cua del desenvolupament a Espanya i rebent una enorme transferència anual de la resta del país, apostin per castigar fiscalment els treballadors qualificats i dificultin l’acumulació de capital. Pel que fa a Catalunya, l’asfíxia financera de la Generalitat obliga a establir impostos autonòmics elevats. És important ser conscients de la importància de rebaixar els impostos i obrir comercialment una economia per accelerar el seu desenvolupament i atreure treballadors qualificats, empreses innovadores i capital productiu. L’alternativa és el model d’Andalusia i Extremadura: la perpetuació de la pobresa i la no convergència de renda amb els territoris més avançats, la hipertròfia de les administracions públiques i de les xarxes clientelars que nodreixen de vots els seus governants, la maximització del benestar dels polítics i la minimització del benestar dels ciutadans.

4.png

5

6

7

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: