Arxius

Archive for Mai de 2017

Els taxis i la (no) competència

2640484 (1180×664)

Aquesta setmana, el sector del taxi s’ha tornat a manifestar contra la competència, considerada deslleial, de plataformes com Uber i Cabify, amb vagues a Barcelona de 24 hores i concentracions a Madrid. Els portaveus dels taxistes esgrimeixen dos tipus d’arguments per demanar la prohibició dels serveis d’intermediació d’aquestes plataformes tecnològiques. Consideren, primer, que el sistema de llicències és una alternativa millor que un mercat de taxis liberalitzat i, en segon lloc, que els taxistes han pagat un autèntic dineral per les seves llicències d’activitat i que, per tant, permetre ara que qualsevol exerceixi de taxista seria intolerable. Cal analitzar la validesa (o no) d’aquests arguments.

Sobre el primer, un model de taxis sense llicències administratives podria portar problemes d’asimetria en la informació. És el conductor de fiar? Em portarà per la millor ruta o no? Si els preus del taxi no estan regulats i en necessito un amb urgència, podrà cobrar-me tarifes molt elevades? Si tothom pot ser taxista, l’ofici de taxista deixarà de ser rendible? Hem d’entendre que l’aparició de plataformes tecnològiques com Uber (o qualsevol aplicació que reprodueixi un protocol similar) han permès solucionar totes aquestes dificultats: amb elles el client coneix des del moment zero les dades del conductor que el transportarà i el seu historial de valoracions dels usuaris; també controla en tot moment quina ruta està seguint el taxista, i fins i tot pot pactar un preu tancat; així mateix, la tarifa de cada conductor també es troba regulada per la pròpia plataforma d’intermediació, i la fixació dinàmica dels preus segons les condicions reals d’oferta i demanda també garanteix que mai hi haurà una oferta insuficient de serveis de taxi. Per tant, les llicències administratives són avui dia un mecanisme anacrònic que dificulta l’entrada de nous operadors en el mercat del taxi.

Pel que fa al segon argument, el del pagament de les llicències, justament perquè els propis taxistes són conscients que aquest sistema ja no té cap justificació en l’actualitat, l’argument que molts d’ells defensen és el que tota eliminació del sistema de llicències hauria de condicionar-se a pagaments compensatoris. En definitiva, que s’ha de compensar a tots els taxistes que van comprar una llicència a preus molt elevats. En cas contrari, asseguren, els conductors de Uber o Cabify estarien practicant una “competència deslleial”. És realment així? Entenem que no. Els taxistes no han pagat a l’administració preus molt elevats per les llicències: els han pagat a altres taxistes que se les van revendre en el mercat secundari. L’administració va atorgar originalment les llicències a un cost nul a aquelles persones que ho van sol·licitar i que van superar l’examen d’aptitud; però com el nombre de llicències que van repartir els ajuntaments era enormement restrictiu en relació amb la xifra de persones que volien entrar en aquest sector, el seu preu en el mercat secundari es va disparar. Per tant, de tenir algú la responsabilitat d’indemnitzar als taxistes actuals per la supressió del règim de llicències, seria el col·lectiu d’antics taxistes que van revendre les llicències a aquests preus exorbitants. En cap cas seria del conjunt dels contribuents.

Si l’administració anunciés que “tot aquell ciutadà amb carnet de conduir i que superi un examen d’aptitud, podrà obtenir una llicència de taxi després de pagar les corresponents taxes d’expedició”, el sistema de llicències no seria en absolut problemàtic. Totes aquelles persones que vulguessin exercir de taxistes sota la cobertura de Uber o Cabify (o pel seu compte i risc), demanarien el corresponent permís al seu ajuntament i començarien a circular. Per desgràcia, això no funciona així a dia d’avui: els ajuntaments limiten artificialment el nombre de llicències que concedeixen per, així, limitar artificialment la competència en el sector del taxi. Els taxistes podran argumentar amb més o menys rigor que l’administració no està legitimada per suprimir el sistema de llicències sense compensar-los d’alguna manera. Però el que no poden argumentar de cap manera és que l’administració no tingui ple dret a atorgar tantes llicències de taxi com se li sol·licitin. A ells se’ls va poder prometre regulatòriament que ningú podria exercir com a taxista a Espanya sense la corresponent llicència, però el que mai se’ls va prometre és que el nombre de llicències es limitaria a 70.000 a Espanya (64.447 llicències de taxis i 5.622 llicències VTC).

Per tant, hi ha una forma absolutament legítima de liberalitzar el sector del taxi: la concessió de llicències per a tothom. Per què el govern d’Espanya es nega a fer-ho? No perquè el sistema, en la seva forma actual, sigui necessari per garantir un servei correcte. Al contrari, tot indica -segons reconeix fins i tot la Comissió Nacional de Mercats i Competència- que l’artificial restricció de la competència només està contribuint a incrementar els preus i a empitjorar la qualitat d’aquest servei. ¿Serà que els polítics no volen enfrontar-se al gremi dels taxistes, els quals evidentment mantenen un enorme interès directe en mantenir el disfuncional sistema de llicències actual? ¿Qui defensa a Espanya el dret de lliure elecció dels clients?

¿Cuál es el oficio de los políticos?

susana-dc3adaz-pedro-sc3a1nchez-idilio.jpg (966×540)

España también suspende en conocimientos financieros en el informe PISA. En situación mucho peor que las matemáticas, la lengua o las ciencias quedan las finanzas más elementales. Nuestros jóvenes tienen problemas para comprender conceptos económicos básicos y que influyen en su día a día. Desde el tipo de interés y la bolsa, a comparaciones de precios y salarios, control de sus ahorros o gestión de un presupuesto. Los adolescentes españoles están muy por debajo en todas estas materias que sus colegas en Holanda, Bélgica o Canadá. Más que hablar de conocimientos (muy) insuficientes, se debería hablar de conocimientos inexistentes, ya que no encontramos en la educación secundaria obligatoria ninguna formación específica de este tipo. También llama la atención que los adolescentes españoles son los que menos trabajos informales realizan. No estamos hablando, naturalmente, de una jornada completa en una empresa, sino de trabajos esporádicos como monitor, por ejemplo, a cambio de una pequeña cantidad de dinero. Estos trabajos informales, tan habituales en Holanda o Canadá, permiten la adquisición de habilidades básicas como el cumplimiento de un horario, la asunción de responsabilidades o la satisfacción de ganar un dinerillo con el esfuerzo personal.

Desgraciadamente, este patrón de falta de contacto con el mercado laboral se reproduce en el otro extremo de la escala social. Uno de los referentes mediáticos de nuestra juventud, más allá de los ídolos deportivos o cinematográficos del momento, son los políticos. Y la mayoría de los parlamentarios que nos gobiernan tienen escasa experiencia laboral. Defienden sus intereses corporativos y determinados privilegios funcionales, más que los intereses de los que les han votado. Y cuando el colectivo político de un parlamento es el menos acostumbrado al riesgo, cuando son gente que no han tenido que competir nunca en un entorno global y competitivo, que no viven como la gente que los mantiene, nos encontramos con una sociedad desvalida y sin armas para luchar ante los grandes desafíos a los que debe hacer frente. ¿Qué parlamento de este tipo permitirá dictar leyes capaces de estimular la competitividad, de asegurar una educación libre que fomente el espíritu crítico e innovador, de defender los intereses de las empresas y los trabajadores, así como su internacionalización en un entorno abierto y sin privilegios? Quizás con la excepción del actual parlamento de Cataluña (sólo quizás), escasean los miembros de la sociedad civil entre nuestros representantes y sobreabundan las personas de partido. Del partido político se pasa a los parlamentos, y de los parlamentos a los gobiernos. Hoy en día el poder legislativo no es más que una extensión del poder ejecutivo, el cual llega a influir incluso en el poder judicial. Se trata, por tanto, de una verdadera partitocracia. Los cargos de los gobiernos (ministros, secretarios de Estado, subsecretarios…) están reservados para miembros del partido y convendría que miembros destacados de la sociedad contribuyeran a gestionar la cosa pública. ¿Por qué un miembro de la sociedad civil, mucho más independiente desde el punto de vista económico que un político, no puede ser capaz de administrar un ministerio? ¿Por qué un profesional de reconocido prestigio y solvencia contrastada no puede, durante un corto espacio de tiempo, dedicarse a dirigir la res publica?

Consideremos las recientes primarias a la secretaría general del PSOE. Por un lado, Patxi López ocupa cargos en el partido socialista desde que se afilió a las juventudes del partido, siendo un adolescente de 16 años. 41 de los 57 años de su vida han sido vinculados a la política remunerada. Por otra parte, la derrotada Susana Díaz no ha tenido jamás ningún vínculo con el mundo laboral. Ambos acumulan cero minutos de experiencia en el mundo profesional ajeno a la política. El flamante secretario general del PSOE y ganador de las primarias, Pedro Sánchez, no es muy diferente de Susana Díaz o Francisco Javier (Patxi) López Álvarez. Puede que Pedro Sánchez no sea un hombre de partido tan acérrimo como su adversaria, que respira el aliento de Felipe González o Alfonso Guerra, pero sigue siendo un profesional de la política que transita básicamente por la moqueta de los despachos. Esta partitocracia, aplicable a todo el espectro político, es parcialmente responsable de la corrupción sistémica y de la obtención de beneficios particulares mediante abusos ilegítimos del poder. Una primera actuación para solventar este grave problema consistiría en desprofesionalizar la política, dejando de convertirla en una actividad vitalicia, promoviendo la (re)incorporación de los políticos en el mercado laboral.

Quin és l’ofici dels polítics?

imagen-sin-titulo.jpg (1338×752)

Espanya també suspèn en coneixements financers a l’informe PISA. En situació molt pitjor que les matemàtiques, la llengua o les ciències queden les finances més elementals. Els nostres joves tenen problemes per comprendre conceptes econòmics bàsics i que influeixen en el seu dia a dia. Des del tipus d’interès i la borsa, a comparacions de preus i salaris, control dels seus estalvis o gestió d’un pressupost. Els adolescents espanyols estan molt per sota en totes aquestes matèries que els seus col·legues a Holanda, Bèlgica o el Canadà. Més que parlar de coneixements (molt) insuficients, s’hauria de parlar de coneixements inexistents, ja que no trobem a l’educació secundària obligatòria cap formació específica d’aquest tipus. També crida l’atenció que els adolescents espanyols són els que menys treballs informals realitzen. No estem parlant, naturalment, d’una jornada completa en una empresa, sinó de feines esporàdiques com a monitor, per exemple, a canvi d’una petita quantitat de diners. Aquests treballs informals, tan habituals a Holanda o el Canadà, permeten l’adquisició d’habilitats bàsiques com el compliment d’un horari, l’assumpció de responsabilitats o la satisfacció de guanyar uns primers dinerets amb l’esforç personal.

Malauradament, però, aquest patró de manca de contacte amb el mercat laboral es reprodueix a l’altre extrem de l’escala social. Un dels referents mediàtics de la nostra joventut, més enllà dels ídols esportius o cinematogràfics del moment, són els polítics. I la majoria dels parlamentaris que ens governen tenen escassa experiència laboral. Defensen els seus interessos corporatius i determinats privilegis funcionals, més que no pas els interessos dels que els han votat. I quan el col·lectiu polític d’un parlament és el menys acostumat al risc, quan són gent que no han hagut de competir mai en un entorn global i competitiu, que no viuen com la gent que els manté, ens trobem amb una societat desvalguda i sense armes per lluitar davant els grans desafiaments als quals ha de fer front. ¿Quin parlament d’aquest tipus permetrà dictar lleis capaces d’estimular la competitivitat, d’assegurar una educació lliure que fomenti l’esperit crític i innovador, de defensar els interessos de les empreses i dels treballadors, així com la seva internacionalització en un entorn obert i sense privilegis? Potser amb l’excepció de l’actual parlament de Catalunya, escassegen els membres de la societat civil entre els nostres representants i sobreabunden les persones de partit. Del partit polític es passa als parlaments, i dels parlaments als governs. Avui en dia el poder legislatiu no és res més que una extensió del poder executiu, el qual arriba a influir fins i tot en el poder judicial. Es tracta, per tant, d’una veritable partitocràcia. Els càrrecs dels governs (ministres, secretaris d’Estat, sotssecretaris…) estan reservats per a membres del partit i convindria que membres destacats de la societat contribuïssin a gestionar la cosa pública. ¿Per què un membre de la societat civil, molt més independent des del punt de vista econòmic que un polític, no pot ser capaç d’administrar bé un ministeri? ¿Per què un professional de reconegut prestigi i solvència contrastada no pot, durant un curt espai de temps, dedicar-se a dirigir la res publica?

Considerem les recents primàries a la secretaria general del PSOE. D’una banda, Patxi López ocupa càrrecs al partit socialista des que es va afiliar a les joventuts del partit, sent un adolescent de 16 anys. 41 dels 57 anys de la seva vida han estat vinculats a la política remunerada. Per altra banda, la derrotada Susana Díaz no ha tingut mai cap vincle amb el món laboral. Ambdós acumulen zero minuts d’experiència en el món professional aliè a la política. El flamant secretari general del PSOE i guanyador de les primàries, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, no és gaire diferent de Susana Díaz Pacheco o Francisco Javier (Patxi) López Álvarez. Potser sí que Pedro Sánchez no és un home de partit tan acèrrim com la seva adversària, que respira l’alè de Felipe González o Alfonso Guerra, però continua sent un professional de la política que transita bàsicament per la moqueta dels despatxos. Aquesta partitocràcia, aplicable a tot l’espectre polític, és parcialment responsable de la corrupció sistèmica i de l’obtenció de beneficis particulars mitjançant abusos il·legítims del poder. Una primera actuació per solventar aquest greu problema consistiria en desprofessionalitzar la política, deixant de convertir-la en una activitat vitalícia, tot promovent la (re)incorporació dels polítics en el mercat laboral.

Espanya suspèn en llibertat econòmica

spain.jpg (1200×969)

La prestigiosa Fundació Heritage ha presentat la darrera edició de l’índex de llibertat econòmica corresponent a 2017. La llibertat econòmica és una variable clau i contribueix en gran mesura a la prosperitat de les societats. Com més lliure és una economia, més riquesa és capaç de generar i més elevat és el nivell de vida del que gaudiran els seus ciutadans. Considerem els països que encapçalen el rànquing, tots de dimensions molt reduïdes (small is beautiful) i oberts a l’exterior: en primer lloc Hong Kong (renda mitjana de 56.428 dòlars internacionals), en segon Singapur (renda mitjana de 85.198 dòlars internacionals), en tercer Nova Zelanda (36.152 dòlars internacionals per càpita) i en el quart Suïssa (amb 58.731 dòlars internacionals per persona). Dit en negatiu, com menys lliure és una economia, més fràgils són les bases del seu creixement i més precari el nivell de vida dels seus ciutadans. Els països que ocupen els darrers llocs de la classificació internacional són el Congo, Cuba, Venezuela i Corea del Nord. Qualsevol empitjorament en els indicadors de llibertat econòmica és sempre una pèssima notícia. I, per desgràcia, això és exactament el que ha passat amb l’índex de llibertat econòmica d’Espanya. L’Estat espanyol ha perdut vint-i-sis posicions en el rànquing, passant del número 43 al 69. En millor posició que Espanya hi trobem països tan galdosos com Azerbaijan, Albània, Aràbia Saudí, Rwanda, Kosovo o Bulgària. Amb valoracions immediatament inferiors a Espanya hi ha Mèxic, Guatemala, Costa d’Ivori o Namíbia. La classificació inclou un total de 180 països i, en termes històrics, és el pitjor resultat que ha registrat Espanya des de l’edició de 1998.


El primer àmbit d’estudi de l’informe fa referència a la seguretat jurídica, la corrupció i l’eficiència judicial. Donat que la percepció de la corrupció sistèmica del país traspassa les fronteres nacionals, Espanya no destaca positivament en aquest bloc. El segon bloc de l’informe considera el pes de l’Estat. I, de nou, Espanya surt molt perjudicada pel que fa a la seva pressió fiscal, la despesa pública i el (des)control dels comptes públics. El tercer bloc avalua el marc regulador, laboral i monetari. Malgrat la reforma del mercat laboral, les altes taxes d’atur penalitzen Espanya i la releguen al lloc 114 (d’un total de 180!). Sí que obté una qualificació positiva la moneda, l’euro, que es confirma com un baluard d’estabilitat. El quart bloc està dedicat a l’obertura dels mercats, on Espanya obté una bona puntuació en obertura comercial, gràcies al boom exportador i als acords subscrits amb la Unió Europea. En definitiva, i fent balanç, els passius més flagrants que llasten el desenvolupament econòmic i social d’Espanya són la la corrupció institucional, la lentitud de la justícia, l’elevada despesa pública, la càrrega fiscal confiscatòria, la perillosa acumulació de deute públic, les omnipresents traves contra l’emprenedoria i el mercat laboral no liberalitzat. Els actius més valuosos són exteriors i tenen a veure amb la integració econòmica i monetària europea.

 

Les assignatures pendents que arrossega, per tant, any rere any el regne d’Espanya són: millorar l’Estat de Dret, molt maltractat pels polítics, de manera que les elits extractives no vampiritzin la població; comptar amb uns tribunals independents que resolguin amb rapidesa els diversos conflictes que es plantegin; retallar la despesa pública i els impostos per donar més oxigen i autonomia a la societat civil; posar fi al cicle de sobreendeutament estatal mitjançant la generació de superàvit en els comptes públics; eliminar les infinites regulacions disfuncionals que s’interposen en la vida dels empresaris i de les empreses, tant en la seva creació, com en el seu desenvolupament i dissolució; liberalitzar el mercat laboral per tal de crear ocupació de qualitat per al conjunt de la població en edat de treballar i generar els incentius adequats per reduir la població ni-ni, assegurant una formació i ocupació qualificada que faci innecessària la promesa populista de la renda bàsica per a tothom. Les grans reformes que tenim pendents porten sent-ho des de fa dècades. I amb el dominant consens ultraintervencionista s’obstaculitzen sistemàticament totes i cadascuna d’elles. És una tragèdia que el permanent col·lapse polític i institucional d’Espanya impedeixi les reformes tan urgentment necessàries.

Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones. Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ¿ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ¿ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Empresaris explotadors? El cas de Jordi Cruz

Robo en el chalé de MasterChef

La nostra societat destil·la, en general, incomprensió i odi per la figura de l’empresari. Molt especialment quan el compte de resultats és positiu (l’enveja és el pecat nacional d’Espanya) i, de manera inexplicable, quan ho aconsegueix en condicions de competència en el mercat i de rivalitat amb altres empresaris. Ràpidament són titllats d’explotadors, egoistes i insolidaris. Curiosament, i al mateix temps, escàndols de corrupció política i empresarial que tenen a veure amb els monopolis legals derivats del poder polític i que es tradueixen en activitats extractives de rendes en absència de competència real en el mercat, es succeeixen sense suscitar les mateixes crítiques o reaccions viscerals. Exemples recents d’aquesta furibunda animadversió empresarial, associada automàticament a l’explotació laboral, les hem trobat a la passada festivitat de Sant Jordi, quan en el primer tram del Passeig de Pere III de Manresa van aparèixer penjats dels arbres diferents ninots. Un d’ells representava Amancio Ortega Gaona, fundador d’Inditex. I també, més recentment, en les crítiques dirigides contra Jordi Cruz, un dels xefs de cuina més coneguts del nostre país, per unes declaracions on parlava dels estudiants en pràctiques al seu restaurant.

Cruz afirma que els treballadors estan aprenent dels millors en un ambient real. Que no els costa ni un duro i obtenen menjar i allotjament, a canvi de treballar sense cobrar jornades que poden ser llarges i esgotadores. Pel prestigiós cuiner català, això és un privilegi i considera que si un restaurant Michelin hagués de tenir tot el personal de cuina en plantilla no seria viable, pels alts costos salarials i de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Defensa que, al final, les dues parts hi guanyen: el cuiner els ensenya i els aprenents fan pràctiques no remunerades. Les crítiques que ha rebut Cruz no s’han fet esperar, i convé demostrar que tenen molt de viscerals i poc de racionals. Abans que res, cal recordar que els treballadors més qualificats són més productius i cobren salaris més elevats. Amb dades de l’INE a la mà (any 2015), el salari mitjà amb jornada completa és de 1.594 euros mensuals quan s’ha completat l’educació secundària obligatòria (ESO); 1.679 euros mensuals amb estudis de formació professional; 2.007 euros mensuals amb educació secundària superior (batxillerat); i 2.655 euros mensuals amb educació universitària. Per tant, la prima salarial mitjana per disposar d’uns estudis superiors és de 1.061 euros mensuals respecte els estudis d’ESO. Donada la relació positiva existent entre formació i salaris, és lògic que els estudiants paguin per rebre una bona educació i els professors cobrin per ella.

Proporcionen les pràctiques laborals en els millors restaurants una bona formació en cuina? Crec que ningú ho posarà en dubte. S’aprèn a anar amb bicicleta pedalant, a tocar el piano practicant amb l’instrument, a jugar a tennis entrenant a la pista, i a cuinar fent pràctiques a la cuina. Per tant, treballar en un dels millors restaurants suposa rebre una formació molt especialitzada en el sector de la restauració i equival, amb caràcter general, a fer un grau a l’escola superior de cuina. Cal remarcar que les sol·licituds per fer pràctiques de cuina es dirigeixen als millors restaurants i no al bar de la cantonada. Si la normativa estatal ho permetés, els millors centres de restauració podrien oferir un màster de cuina, i els futurs cuiners pagar la matrícula. Però aquests restaurants estrella no exigeixen cap matrícula als seus aprenents: monitoritzen la seva instrucció sense cobrar diners. La docència, de fet, la cobren en espècie, això és, beneficiant-se del treball tutoritzat dels estudiants en les seves cuines. És un bescanvi mútuament beneficiós.

Algú pot dir que no és un tracte mútuament avantatjós, i que el cuiner estrella explota laboralment els aprenents. Per demostrar que no és així, considerem el valor monetari de l’hora de treball no cobrada. Les classes reglades de cuina es cobren, depenent del centre que les imparteix i sense la presència dels xefs estrella, entre 15 i 25 euros per hora. Pel que fa als aprenents de cuina, i considerant que accedissin a un contracte de treball a jornada completa, cobrarien de mitjana un sou de 18.000 euros anuals. Treballant un total de 2.000 hores anuals, surt a 9 euros per hora. Per tant, sense “explotació laboral” els aprenents de cuina haurien de pagar un mínim de 15 euros per hora, a canvi de cobrar 9 euros. En definitiva, que encara sortiria a pagar un mínim de 6 euros per hora. Concloent, la crítica visceral i abrasiva que acusa els egoistes i despòtics empresaris d’esclavitzar i maltractar els aprenents de cuina és senzillament falsa.

La importància del 7 de maig, i no només a França

462004-903-637.jpg (903×637)

Amb la victòria d’Emmanuel Macron a la segona volta de les eleccions presidencials de França, el país veí i Europa sencera respiraran aliviades. Es concedeix una pròrroga a la modernització i reactivació econòmica de França i, també, al projecte europeu. La feina a fer és molta i no serà fàcil. Macron no té un partit organitzat a darrera i, mancat de majories legislatives a l’Assemblea, se’l podrà bloquejar amb facilitat. Si no es fan les reformes correctament, l’amenaça conjunta del neofeixisme de Marine Le Pen i el neocomunisme de Jean Luc Melenchon tornaran amb més força que mai per fer fracassar la Cinquena República de França i el projecte de la Unió Europea. Cal remarcar que, malgrat sembli una paradoxa, els punts d’unió entre l’extrema dreta de Le Pen i l’extrema esquerra de Melenchon són més que remarcables. El candidat d’extrema esquerra, Jean-Luc Mélenchon, ja no es va decantar obertament per Macron per frenar Le Pen a la segona volta. Al contrari, el líder de “França insubmisa” va mostrar una calculada equidistància entre els dos candidats a la presidència de la República, tractant de senyalitzar que, al seu entendre, tan dolent és el feixisme com el neoliberalisme. Aquesta calculada equidistància va tenir també les seves rèpliques en la política espanyola: en un primer moment, els líders de Podem es van negar a posicionar-se entre Macron i Le Pen. Primer va venir Alberto Garzón, marcant una absurda línia de continuïtat ideològica entre feixisme i liberalisme. Més tard va arribar Pablo Echenique, que va defensar l’abstenció a França. I finalment, Jorge Verstrynge, l’antic peó de Manuel Fraga Iribarne a Alianza Popular, va arribar a suggerir que preferia a Le Pen.

¿Com poden ser aquestes coincidències entre dos partits ultres, a priori incompatibles i irreconciliables? ¿No ens havien dit que Le Pen defensa restaurar la grandesa imperial de la gran França passant per sobre dels drets humans, mentre que el candidat comunista sí defensa els drets de l’individu? ¿No ens havien dit que Le Pen és obertament xenòfoba i anti immigració, mentre que el candidat comunista sí reconeix els drets dels immigrants? ¿No s’havia quedat que Le Pen aspira a unir-se amb el poder econòmic francès per aconseguir els seus objectius d’enginyeria social, mentre que el candidat comunista defensa increments impositius confiscatoris per eradicar toda acumulació de riquesa al marge de l’Estat? Al final, les coincidències entre els partits ultres són més importants que les diferències. Ambdós són coherents en la seva ruptura amb un ordre social moderadament individualista i cosmopolita: tant uns com els altres pretenen sotmetre la llibertat individual a la voluntat col·lectiva del “poble”, delegar a l’Estat l’administració dels designis agregats dels ciutadans i protegir al seu país de les amenaces exteriors.

L’extrema dreta i l’extrema esquerra franceses coincideixen en un munt de preceptes fonamentals. Sense ànim de ser exhaustius podem enumerar els següents: Trencar amb la Unió Europea llevat que aquesta es plegui a les exigències franceses, la reforma constitucional, reforçar els mitjans policials, la iniciativa legislativa popular, l’abandonament de l’OTAN, la reintroducció del servei militar obligatori, la independència militar de França, el control polític dels mitjans de comunicació i de la llibertat d’expressió, la nacionalització i direcció estatal de la indústria del país, la planificació estatal dels sectors considerats estratègics, refundar la política agrària comuna de la UE per defensar l’agricultura francesa, la promoció estatal de les energies renovables, la prohibició del fracking, el rebuig dels tractats de lliure comerç, el proteccionisme comercial i l’establiment de barreres no aranzelàries, la sortida de l’euro i el retorn al franc, la devaluació del franc com a eina per guanyar temporalment competitivitat, la monetització del deute públic per part del Banc Central de França, la concessió de crèdit abundant a un tipus d’interès artificialment baix i la promoció de bombolles econòmiques insostenibles, un pla estatal de construcció de vivendes, la desprivatització de les autopistes, la derogació de la reforma laboral d’Hollande i la defensa de la jornada laboral de 35 hores setmanals, l’increment del sous dels funcionaris i la rebaixa de l’edat de jubilació als 60 anys, el pla estatal per aconseguir la igualtat salarial entre homes i dones, potenciar el consum de proximitat i la prohibició dels transgènics.

D’aquest conjunt de propostes defensades conjuntament, algunes són raonables i positives, però moltes són suïcides i contraproduents. Els dos extremismes són enemics de les societats obertes i de la propietat privada, de la igualtat universal i de l’autoregulació social, de la globalització i de la responsabilitat individual. Cap d’ells defensa una concepció àmplia de la llibertat individual que faci de frontera i dic de contenció davant l’Estat Leviatà, tant en l’àmbit civil com en l’econòmic. Just al contrari, els dos promouen la primacia de la violència del col·lectiu sobre l’autonomia de la persona. Si ara Macron no aconsegueix tirar endavant el paquet de reformes necessàries, l’ascensió al poder dels extremismes i la temptació francesa de trencar amb Europa serà irresistible.