Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La importància del 7 de maig, i no només a França

La importància del 7 de maig, i no només a França

462004-903-637.jpg (903×637)

Amb la victòria d’Emmanuel Macron a la segona volta de les eleccions presidencials de França, el país veí i Europa sencera respiraran aliviades. Es concedeix una pròrroga a la modernització i reactivació econòmica de França i, també, al projecte europeu. La feina a fer és molta i no serà fàcil. Macron no té un partit organitzat a darrera i, mancat de majories legislatives a l’Assemblea, se’l podrà bloquejar amb facilitat. Si no es fan les reformes correctament, l’amenaça conjunta del neofeixisme de Marine Le Pen i el neocomunisme de Jean Luc Melenchon tornaran amb més força que mai per fer fracassar la Cinquena República de França i el projecte de la Unió Europea. Cal remarcar que, malgrat sembli una paradoxa, els punts d’unió entre l’extrema dreta de Le Pen i l’extrema esquerra de Melenchon són més que remarcables. El candidat d’extrema esquerra, Jean-Luc Mélenchon, ja no es va decantar obertament per Macron per frenar Le Pen a la segona volta. Al contrari, el líder de “França insubmisa” va mostrar una calculada equidistància entre els dos candidats a la presidència de la República, tractant de senyalitzar que, al seu entendre, tan dolent és el feixisme com el neoliberalisme. Aquesta calculada equidistància va tenir també les seves rèpliques en la política espanyola: en un primer moment, els líders de Podem es van negar a posicionar-se entre Macron i Le Pen. Primer va venir Alberto Garzón, marcant una absurda línia de continuïtat ideològica entre feixisme i liberalisme. Més tard va arribar Pablo Echenique, que va defensar l’abstenció a França. I finalment, Jorge Verstrynge, l’antic peó de Manuel Fraga Iribarne a Alianza Popular, va arribar a suggerir que preferia a Le Pen.

¿Com poden ser aquestes coincidències entre dos partits ultres, a priori incompatibles i irreconciliables? ¿No ens havien dit que Le Pen defensa restaurar la grandesa imperial de la gran França passant per sobre dels drets humans, mentre que el candidat comunista sí defensa els drets de l’individu? ¿No ens havien dit que Le Pen és obertament xenòfoba i anti immigració, mentre que el candidat comunista sí reconeix els drets dels immigrants? ¿No s’havia quedat que Le Pen aspira a unir-se amb el poder econòmic francès per aconseguir els seus objectius d’enginyeria social, mentre que el candidat comunista defensa increments impositius confiscatoris per eradicar toda acumulació de riquesa al marge de l’Estat? Al final, les coincidències entre els partits ultres són més importants que les diferències. Ambdós són coherents en la seva ruptura amb un ordre social moderadament individualista i cosmopolita: tant uns com els altres pretenen sotmetre la llibertat individual a la voluntat col·lectiva del “poble”, delegar a l’Estat l’administració dels designis agregats dels ciutadans i protegir al seu país de les amenaces exteriors.

L’extrema dreta i l’extrema esquerra franceses coincideixen en un munt de preceptes fonamentals. Sense ànim de ser exhaustius podem enumerar els següents: Trencar amb la Unió Europea llevat que aquesta es plegui a les exigències franceses, la reforma constitucional, reforçar els mitjans policials, la iniciativa legislativa popular, l’abandonament de l’OTAN, la reintroducció del servei militar obligatori, la independència militar de França, el control polític dels mitjans de comunicació i de la llibertat d’expressió, la nacionalització i direcció estatal de la indústria del país, la planificació estatal dels sectors considerats estratègics, refundar la política agrària comuna de la UE per defensar l’agricultura francesa, la promoció estatal de les energies renovables, la prohibició del fracking, el rebuig dels tractats de lliure comerç, el proteccionisme comercial i l’establiment de barreres no aranzelàries, la sortida de l’euro i el retorn al franc, la devaluació del franc com a eina per guanyar temporalment competitivitat, la monetització del deute públic per part del Banc Central de França, la concessió de crèdit abundant a un tipus d’interès artificialment baix i la promoció de bombolles econòmiques insostenibles, un pla estatal de construcció de vivendes, la desprivatització de les autopistes, la derogació de la reforma laboral d’Hollande i la defensa de la jornada laboral de 35 hores setmanals, l’increment del sous dels funcionaris i la rebaixa de l’edat de jubilació als 60 anys, el pla estatal per aconseguir la igualtat salarial entre homes i dones, potenciar el consum de proximitat i la prohibició dels transgènics.

D’aquest conjunt de propostes defensades conjuntament, algunes són raonables i positives, però moltes són suïcides i contraproduents. Els dos extremismes són enemics de les societats obertes i de la propietat privada, de la igualtat universal i de l’autoregulació social, de la globalització i de la responsabilitat individual. Cap d’ells defensa una concepció àmplia de la llibertat individual que faci de frontera i dic de contenció davant l’Estat Leviatà, tant en l’àmbit civil com en l’econòmic. Just al contrari, els dos promouen la primacia de la violència del col·lectiu sobre l’autonomia de la persona. Si ara Macron no aconsegueix tirar endavant el paquet de reformes necessàries, l’ascensió al poder dels extremismes i la temptació francesa de trencar amb Europa serà irresistible.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: