Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Empresaris explotadors? El cas de Jordi Cruz

Empresaris explotadors? El cas de Jordi Cruz

Robo en el chalé de MasterChef

La nostra societat destil·la, en general, incomprensió i odi per la figura de l’empresari. Molt especialment quan el compte de resultats és positiu (l’enveja és el pecat nacional d’Espanya) i, de manera inexplicable, quan ho aconsegueix en condicions de competència en el mercat i de rivalitat amb altres empresaris. Ràpidament són titllats d’explotadors, egoistes i insolidaris. Curiosament, i al mateix temps, escàndols de corrupció política i empresarial que tenen a veure amb els monopolis legals derivats del poder polític i que es tradueixen en activitats extractives de rendes en absència de competència real en el mercat, es succeeixen sense suscitar les mateixes crítiques o reaccions viscerals. Exemples recents d’aquesta furibunda animadversió empresarial, associada automàticament a l’explotació laboral, les hem trobat a la passada festivitat de Sant Jordi, quan en el primer tram del Passeig de Pere III de Manresa van aparèixer penjats dels arbres diferents ninots. Un d’ells representava Amancio Ortega Gaona, fundador d’Inditex. I també, més recentment, en les crítiques dirigides contra Jordi Cruz, un dels xefs de cuina més coneguts del nostre país, per unes declaracions on parlava dels estudiants en pràctiques al seu restaurant.

Cruz afirma que els treballadors estan aprenent dels millors en un ambient real. Que no els costa ni un duro i obtenen menjar i allotjament, a canvi de treballar sense cobrar jornades que poden ser llarges i esgotadores. Pel prestigiós cuiner català, això és un privilegi i considera que si un restaurant Michelin hagués de tenir tot el personal de cuina en plantilla no seria viable, pels alts costos salarials i de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Defensa que, al final, les dues parts hi guanyen: el cuiner els ensenya i els aprenents fan pràctiques no remunerades. Les crítiques que ha rebut Cruz no s’han fet esperar, i convé demostrar que tenen molt de viscerals i poc de racionals. Abans que res, cal recordar que els treballadors més qualificats són més productius i cobren salaris més elevats. Amb dades de l’INE a la mà (any 2015), el salari mitjà amb jornada completa és de 1.594 euros mensuals quan s’ha completat l’educació secundària obligatòria (ESO); 1.679 euros mensuals amb estudis de formació professional; 2.007 euros mensuals amb educació secundària superior (batxillerat); i 2.655 euros mensuals amb educació universitària. Per tant, la prima salarial mitjana per disposar d’uns estudis superiors és de 1.061 euros mensuals respecte els estudis d’ESO. Donada la relació positiva existent entre formació i salaris, és lògic que els estudiants paguin per rebre una bona educació i els professors cobrin per ella.

Proporcionen les pràctiques laborals en els millors restaurants una bona formació en cuina? Crec que ningú ho posarà en dubte. S’aprèn a anar amb bicicleta pedalant, a tocar el piano practicant amb l’instrument, a jugar a tennis entrenant a la pista, i a cuinar fent pràctiques a la cuina. Per tant, treballar en un dels millors restaurants suposa rebre una formació molt especialitzada en el sector de la restauració i equival, amb caràcter general, a fer un grau a l’escola superior de cuina. Cal remarcar que les sol·licituds per fer pràctiques de cuina es dirigeixen als millors restaurants i no al bar de la cantonada. Si la normativa estatal ho permetés, els millors centres de restauració podrien oferir un màster de cuina, i els futurs cuiners pagar la matrícula. Però aquests restaurants estrella no exigeixen cap matrícula als seus aprenents: monitoritzen la seva instrucció sense cobrar diners. La docència, de fet, la cobren en espècie, això és, beneficiant-se del treball tutoritzat dels estudiants en les seves cuines. És un bescanvi mútuament beneficiós.

Algú pot dir que no és un tracte mútuament avantatjós, i que el cuiner estrella explota laboralment els aprenents. Per demostrar que no és així, considerem el valor monetari de l’hora de treball no cobrada. Les classes reglades de cuina es cobren, depenent del centre que les imparteix i sense la presència dels xefs estrella, entre 15 i 25 euros per hora. Pel que fa als aprenents de cuina, i considerant que accedissin a un contracte de treball a jornada completa, cobrarien de mitjana un sou de 18.000 euros anuals. Treballant un total de 2.000 hores anuals, surt a 9 euros per hora. Per tant, sense “explotació laboral” els aprenents de cuina haurien de pagar un mínim de 15 euros per hora, a canvi de cobrar 9 euros. En definitiva, que encara sortiria a pagar un mínim de 6 euros per hora. Concloent, la crítica visceral i abrasiva que acusa els egoistes i despòtics empresaris d’esclavitzar i maltractar els aprenents de cuina és senzillament falsa.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: