Archive

Archive for Juny de 2017

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer?

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

El PP i l’alternativa neomarxista

Pablo-Iglesias-Mariano-Rajoy.jpg (600×232)

El ple del Congrés ha refusat aquest dimecres la moció de censura presentada per Podemos contra el govern del PP, on Pablo Iglesias ha defensat un programa de govern alternatiu al de Mariano Rajoy. Al final la moció no ha prosperat, amb el resultat de 170 vots en contra, 82 a favor i 97 abstencions. El projecte econòmic de Pablo Iglesias, malgrat els problemes greus d’Espanya, denota una escassa comprensió de com funciona l’economia del segle XXI. Recordem que Podemos és un partit d’inspiració neomarxista que va sorgir a les acaballes de la recessió de 2011-2013, quan les seqüeles socials de la crisi es trobaven en el seu punt més àlgid i dolorós. El seu èxit va respondre en gran mesura a aquesta difícil situació, permanentment esquitxada per una enorme quantitat de casos de corrupció. En aquestes circumstàncies, Podemos va guanyar suport popular, però el problema és que la formació s’ha quedat petrificada en aquest context, electoralment tan propici, en què va néixer. El discurs d’Iglesias a l’hemicicle ha estat més catastrofista que realista, més preocupat de desqualificar l’adversari polític que d’oferir solucions constructives (que hi són).

Així, per exemple, ha criticat les retallades de la despesa pública quan sembla que ja han arribat a la seva fi. L’austeritat que tant critica Podemos no s’ajusta a la realitat. L’economia nacional va tancar l’any passat amb un dèficit del 4,5% del PIB, el més alt de la zona euro. Països com Irlanda, Grècia, Lituània o Portugal partien d’un dèficit similar a l’espanyol el 2011 i ja han aconseguit situar-lo per sota del límit del 3% que marca el Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE. La raó d’aquest desquadrament rau en el fet que la despesa pública, si bé es va reduir de forma puntual el 2012, ha seguit creixent des d’aleshores, fins al punt que, ara per ara, el sector públic gasta 50.000 milions d’euros més que el 2007, en el cim de la bombolla especulativa. El problema del dèficit públic no és per manca d’ingressos o impostos recaptats, sinó per excés de despesa pública.

Pel que fa a l’atur, que segueix sent un veritable càncer, s’està corregint a un ritme, no pas dolent, de 500.000 nous llocs de treball anuals. Pel que fa a l’atur juvenil, el líder de Podemos ha afirmat que Espanya manté la segona taxa més alta de l’eurozona, per sobre del 40%. I és cert. Però també ho és que l’atur entre els menors de 25 anys va arribar a superar el 55% el 2011-2012 i que aquest és un grup en el qual s’ha creat molta ocupació en els últims tres anys. Quelcom semblant pot dir-se de l’ocupació a temps parcial i la precarietat laboral: pràcticament totes les xifres són positives en els últims tres anys. Es signen més contractes i de millor qualitat. Una part, no tota, de l’ocupació indefinida perduda durant la crisi ja s’ha recuperat. Les grans xifres d’atur o taxa d’activitat continuen sent (molt) dolentes i estan allunyades de les habituals en els països del nostre entorn. Però, malgrat tot, han millorat. Un recent informe de Fedea constata que la reforma laboral del PP ha disminuït el temps mitjà que està l’aturat buscant feina i ha incrementat la duració mitjana dels contractes temporals.

Els salaris tornen a créixer molt lentament i el model productiu s’allunya cada vegada més del totxo per apropar-se a una economia globalment competitiva i exportadora. Sense haver recuperat encara el valor afegit industrial previ al 2008, la disciplina que prové d’Europa ha reforçat la inversió empresarial i rellançat les exportacions. L’estalvi privat, la inversió productiva i les exportacions són la tríada virtuosa del creixement econòmic. A Espanya sol presentar-se molt rarament, ja que s’acostuma a viure instal·lats en la relació viciosa oposada del consum descontrolat i les importacions no compensades per exportacions. En el primer cas, el virtuós, generem superàvits exteriors que són vitals per reduir el deute extern. En el segon cas, el viciós, molt més habitual a Espanya, ens endeutem amb l’exterior per gaudir d’un nivell de vida massa elevat per les nostres possibilitats reals.

Les propostes de Podemos s’estructuren en 4 blocs: la recuperació de la política econòmica industrial centralitzada pel govern, un pla de transició energètica que aposti per les energies renovables, la derogació de la reforma laboral i l’augment del dèficit públic i de la despesa pública, fet que necessàriament es traduiria en nous impostos confiscatoris. Un programa com aquest abortaria l’incipient canvi de model productiu, agreujaria el problema dels sobrecostos de l’energia, dispararia l’atur i la temporalitat, penalitzant la creació de riquesa i subsidiant la pobresa. Hi ha alternatives molt millors al govern conservador i intervencionista del PP, però les polítiques neomarxistes de Podemos no ho són.

La política monetària del BCE

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Les lliçons del Popular

14912495377770.jpg (674×420)

¿No ens havien assegurat els nostres dirigents, per activa i per passiva, que la gran recessió del 2008 s’havia superat del tot? ¿I que l’onerós procés de reestructuració bancària, amb càrrec a la butxaca dels contribuents, estava definitivament completat? ¿I que les entitats financeres que havien sobreviscut ho feien amb salut de ferro? Doncs ves per on que, en qüestió d’hores, el sisè banc d’Espanya ha desaparegut. El ressò de les paraules de l’exconseller del banc Pedro Larena afirmant, ara fa vuit mesos, que “el Popular és un gran banc i mantindrà la independència” contribueixen a engrossir l’important llegat d’arrogància, estultícia i niciesa humanes. Els dipositants d’aquest banc varen anar a dormir el dimarts com a clients del Popular, però es despertaren pertanyent al Santander. I és que el banc càntabre dirigit per Ana Botín l’ha comprat per 1 euro. L’impulsor de l’operació ha estat el Banc Central Europeu, que inaugura els seus poders com a supervisor bancari a través de la Junta Europea de Resolució presidida per Elke König.

S’abandona l’infame camí de resolució anomenat bail-out (rescat extern) seguit pels governs del PSOE i del PP fins a la data. Fins ara, com en el rescat de Bankia i Catalunya Caixa, el conjunt de la societat espanyola havia suportat els números vermells de la irresponsable gestió financera dels equips directius de les caixes quebrades. Gràcies a Angela Merkel i a Europa, les noves normes de resolució de crisis bancàries intenten minimitzar el cost pel contribuent. Amb l’anomenat bail-in (rescat intern) suporten les pèrdues els accionistes de l’entitat, en primer lloc, seguits dels creditors i tenidors de deute. En tot cas, però, en queden exclosos els contribuents i els clients, sempre que els seus dipòsits siguin inferiors a 100.000 euros. És com ha de ser. Per tant, els accionistes del Popular i alguns tenidors de deute ho han perdut tot. La mesura afecta a 300.000 accionistes i titulars de bons convertibles i deute subordinat per valor de 2.000 milions d’euros. Tota la cúpula del Popular, amb Emilio Saracho al capdavant, queda rellevada i totes les operacions de les últimes setmanes adoptades per l’anterior equip directiu queden en suspens. Està per veure quantes de les 1.644 sucursals del Popular a Espanya tancaran, i quants dels 11.000 treballadors perdran la feina.

¿Com és possible que el Popular, considerat fa 25 anys un dels bancs més rendibles del món, hagi arribat a desaparèixer? D’on li vénen els greus problemes finals de liquiditat, solvència i sobreendeutament? Enrere queda la presidència de Luis Valls Taberner, cosí de Fèlix Millet i Maristany, pare aquest darrer de Fèlix Millet i Tusell, el pirata del Palau de la Música. Els Valls, vinculats a l’Opus Dei -l’obra del santificat Josep Maria Escrivá de Balaguer-, amb una vida gairebé monacal i acompanyat del nucli de l’accionariat del banc, també de l’Opus, va imposar la màxima austeritat i control de costos. Gràcies a aquest lideratge en costos, el Popular es va convertir en el banc més rendible d’Europa als anys noranta. El seu successor Ángel Ron, però, va cometre un doble error tràgic: va abandonar la prudència i austeritat de Valls per entregar-se al frenesí orgiàstic de la bombolla immobiliària. Del 2004 al 2006 va incrementar un 46% els crèdits, concedint arriscades hipoteques a promotors als preus màxims de la bombolla immobiliària. Dues ampliacions de capital, de 5.000 milions d’euros el 2012, i l’emissió de 3.000 milions en deute subordinat no han estat suficients. A més, va comprar el Banco Pastor el 2011 per 1.300 milions d’euros, un banc també empatxat de totxo que va acabar tenint un forat de més de 500 milions. El darrer president, Emilio Saracho, provinent de JP Morgan i irònicament bregat en temes de fusions i absorcions, no ha pogut redreçar la situació i ha certificat la defunció del Popular. Al final, el nord d’Europa protestant i calvinista, impregnat de la lectura de l’autoresponsabilitat més estricta, ha determinat com hauria de morir el banc més catòlic del sud del continent. El Santander, ara, preveu una ampliació de capital de 7.000 milions per poder digerir uns actius tòxics valorats en 37.000 milions d’euros. Les pèrdues del banc finat també es preveu que minusvaloraran el compte de resultats del Santander en més de 8.000 milions. D’aquesta manera, el banc càntabre aporta l’anomenada quota de sang o contribueix amb la seva part del peatge al sosteniment del sistema financer espanyol (BBVA ha adquirit Catalunya Caixa, La Caixa va fer el mateix amb Banca Cívica i Banc Sabadell es va quedar amb la CAM). 

La lectura final admet una doble valoració, positiva i negativa. La positiva és que els contribuents, per primera vegada, no s’hauran de gratar la butxaca. El rescat intern (bail-in) del Popular recau sobre qui hauria d’haver recaigut des del primer moment: accionistes i tenidors de deute. Mai s’haurien d’haver socialitzat les pèrdues, com va passar amb Bankia i Catalunya Caixa. És del tot inacceptable la privatització dels guanys i la nacionalització de les pèrdues. La lectura negativa és constatar que la política monetària ultraexpansiva dels bancs centrals no soluciona cap problema. Com a molt, els ajorna i els empitjora. El Popular no s’ha salvat ni després d’una dècada amb finançament monetari il·limitat a cost zero. Això ens recorda que aquest sistema bancari, capaç de multiplicar els passius financers del sistema i de generar crèdit del no res en virtut del privilegi de reserva fraccionària, contribueix a la manca d’estabilitat econòmica amb la successió de crisis periòdiques i està sentenciat a tenir crisis d’insolvència i manca de liquiditat. Provin, si no, què és el que passa si els clients d’una oficina bancària decideixen retirar alhora els diners dels seus comptes corrents disponibles a la vista.