Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La bombolla del deute públic, apocalipsi financer?

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer?

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Advertisements
  1. Jordi Borràs Alabern
    Juliol 12, 2017 a les 9:56 pm

    Et copio el comentari d’un 3r Jordi: “La bombolla del deute privat és molt més elevat. Tu que ets d’estudis, pots seguir amb les dades.”

    • Juliol 13, 2017 a les 1:56 pm

      Hola Jordi, gràcies pel comentari. El deute de las famílies, a Espanya, ha passat de 960.000 milions d’euros el 2008 a 770.000 milions el 2016. Per tant, hi ha un decrement del 20%. En canvi, el deute públic passa del 35% del PIB el 2007 al 100% actual. Les tendències són les que preocupen, especialment la pública.

  2. Jordi Borràs Alabern
    Juliol 13, 2017 a les 4:04 pm

    Mercès per respondre, i a més a més, tan aviat. Copio la resposta al 3r Jordi, a veure si el satisfà.

  3. Jordi Borràs Alabern
    Juliol 14, 2017 a les 9:09 pm

    Resposta del 3r Jordi: “El deute que hi ha públic (al voltant d’un 80%), es deu al rescat bancari( empresa privada). Les famílies, en part, tenen menys ingressos degut indirectament, i a conseqüència d’aquest fet.”

    • Juliol 14, 2017 a les 10:47 pm

      Bé, s’hauria de comentar des de la proximitat. Seria més entenedor i fàcil. En qualsevol cas, el deute públic és del 100% del PIB espanyol (no del 80%). Passar del 35% del PIB, abans de la crisi, al 100% actual és un increment del deute públic equivalent al 65% del PIB, uns 650.000 milions d’euros. El rescat bancari, sent caríssim i un espoli als contribuents, equival només a una part de l’increment total del deute públic.
      Els bancs rescatats, Bankia i CX, són empreses privades. Sí, és clar. Són bancs (jurídicament Societats Anònimes) que giraven a l’entorn del PP (Caja Madrid) i el PSC (Caixa Catalunya). Davant la fallida d’aquests 2 bancs per negligència i corrupció, l’Estat els rescata. Hauria d’haver demanat responsabilitats jurídiques i patrimonials, però els salva a càrrec dels contribuents. Repeteixo, un espoli. Les relacions entre l’Estat i la Banca són de connivència, perquè es necessiten mútuament. Si l’empresa fallida fos la fruiteria de la cantonada, l’Estat no el rescata.
      El deute privat, només cal contrastar dades de famílies i empreses no financeres, s’està reduint. Senyal que famílies i empreses no financeres fan els deures i amortitzen deute. En canvi, repeteixo, l’increment del deute públic és colossal i està descontrolat. És la bombolla del deute públic, la més perillosa de totes les bombolles (apocalipsi financer?). Aquest deute públic colossal, naturalment, hipoteca el futur de la societat. No oblidem que s’ha de tornar amb interessos. Ho continuaran pagant els néts dels nostres néts. Una Catalunya hipotèticament independent sortiria amb un deute públic menor (el titular del deute és el Reino de España).

  1. Juliol 10, 2017 a les 7:20 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: