La Catalunya Central podria ser el motor alemany del país

L’economista manresà Jordi Franch és el tercer protagonista de la nova secció d’entrevistes d’estiu de Manresadiari; amb ell hem parlat de crisis econòmiques, educació, indústria, incivisme i també de música.

Jordi Franch és doctor en Economia. Comparteix els seus coneixements amb els estudiants d’ADE de la UManresa i a l’institut Lluís de Peguera, centres on exerceix com a professor d’economia. Ha escrit tres llibres. Articulista multiplataforma i comunicador radiofònic, quan parla d’economia diu veritats com punys, i les seves recomanacions sempre semblen l’únic camí cap a la salvació d’un món en què no surten els números. Combina aquestes tasques amb l’honor i la responsabilitat de ser l’organista de la basílica de la Seu.

Durant tots aquests anys de docència d’economia, quina ha estat la teva premissa?

La definició estàndard de l’economia és una ciència social que estudia com assignar els recursos escassos per satisfer les infinites necessitats de l’ésser humà.

Però encara m’agrada més una altra definició, que és l’economia com l’estudi de l’acció humana. Acció humana vol dir que tenim objectius vitals, que els valorem subjectivament i que utilitzem recursos o instruments per intentar assolir-los. Aquestes accions requereixen temps per assolir-les i es poden realitzar d’una forma descentralitzada, on els objectius els tria cadascú, o bé d’una forma centralitzada, on els objectius et vénen imposats externament.

El problema que hi veig en l’economia, des de la segona guerra mundial, és que s’ha deshumanitzat i ha perdut el caràcter social, evolucionant a un caràcter purament tècnic. És una mena d’enginyeria econòmica on els objectius són inamovibles i els mitjans també són donats. Es converteix en una espècie de matemàtica econòmica en la qual tot està donat i tu simplement ho has d’optimitzar quantitativament. Això distorsiona molt el sentit originari de l’economia on els objectius no són fixos i els mitjans són escollits voluntàriament per cada un de nosaltres.

Quin corrent predomina a l’hora d’ensenyar economia?

El corrent que impera és una síntesi de la família keynesiana i la família neoclàssica o monetarista. És un corrent molt matemàtic que intenta fer l’economia científica, exacta, i que no ho aconsegueix en absolut perquè ens porta a crisis horroroses amb errors gravíssims. Un error és que intenta solucionar tots els problemes econòmics amb més despesa pública i més creació de moneda.

Abans del crac del 1929, aquesta no era la manera de pensar. Des de l’inici de l’economia, amb Adam Smith al segle XVIII, fins el crac del 1929 sempre s’havia coincidit en la importància bàsica de l’estalvi, una moneda sòlida, no gastar per sobre de les teves possibilitats i equilibrar els pressupostos. El sistema monetari era el patró or, és a dir, tu podies anar al banc i canviar el paper moneda per or.

El diner és una creació espontània de la societat. Anteriorment hi havia el troc, però dificultava el comerç. El diner és el mitjà d’intercanvi socialment acceptat que facilita i promou el comerç i l’intercanvi. Al llarg de la història, el diner sempre ha tingut un valor real. El bestiar en temps d’Abraham, la sal (d’aquí el salari) en temps dels romans, les petxines utilitzades a Oceania, el pebre a l’edat mitjana i, per suposat, l’or i la plata. Durant segles i segles d’història, el diner sempre ha tingut un valor per ell mateix. El patró or va estar en vigor entre 1815 i 1914. De fet, fins el 15 d’agost del 1971, en què Richard Nixon declara la inconvertibilitat del dòlar en or, sempre hi ha hagut algun vincle de la moneda amb l’or. L’or té una peculiaritat i és que no se’n crea del no-res. Per tant, si la moneda és or, tu pots augmentar la creació de diners si augmentes la creació d’or. Explotes mines i cada any pots augmentar la producció d’or un 1% o 2%, màxim un 3%. Com que augmentar el creixement anual més enllà d’un 3% és físicament impossible, això provoca que l’or et marqui un màxim natural a la creació de moneda. El patró or disciplina els governs i els impedeix manipular la moneda segons vulguin. El patró or és una assegurança que ens protegeix de bombolles especulatives.

En el crac del 1929, l’economista John Maynard Keynes marca un abans i un després. Keynes és un furibund enemic del patró or i un amant de la despesa pública. Trenca amb el corrent econòmic anterior i la defensa de l’estalvi, la necessitat de pressupostos públics equilibrats, lliure empresa, competència empresarial i una moneda sòlida. I es passa a l’altre extrem, a la cultura del dèficit, de l’endeutament i a una moneda que ja no està vinculada amb l’or, sinó que es fabrica del no-res segons les necessitats del Banc Central.

Però el Banc Central gestiona el diner i ens allibera de la crisi, no és així?

El Banc Central és l’òrgan de planificació centralitzada que té el monopoli i el privilegi de l’emissió de la moneda. Aquesta moneda és fiduciària, no té un valor intrínsec, no està vinculada amb l’or, i el Banc Central la crea segons les necessitats dels Estats (deute públic) i de la banca comercial (crèdit). El Banc Central no tracta directament ni amb particulars ni empreses.

La fabricació de moneda (que alimenta el deute públic) es considera, des de Keynes, la mesura correcta per sortir de la crisi. Jo no ho comparteixo, però és un dogma que sosté actualment el corrent principal de l’economia. Totes aquestes polítiques d’expansió monetària, de crear moneda, d’abaratir artificialment el tipus d’interès, que es tradueixen també en la multiplicació del crèdit bancari i en la generació d’endeutaments i dèficits públics creixents ens porten a problemes econòmics greus.

Ens ha portat a crisis com la del 2008 i també la del crac del 1929. Quan Keynes et diu que la solució d’aquestes crisis passa per fabricar més moneda i gastar més, està incentivant i defensant les mesures que precisament ens han portat a la crisi. És com pretendre curar un refredat amb més fred, o un cop de calor amb més temperatura, o l’esgotament físic amb una marató, o l’excés de sucre amb bolleria industrial. Hi ha el perill de convertir la crisi en una crisi secular i permanent, de la qual no acabem de sortir-ne mai.

D’alguna manera, és la crisi que afecta el Japó. Aquest país va entrar en recessió, amb una bombolla semblant a l’espanyola, el 1990. Des del 1990 fins el 2017, el Japó continua estant en un triple zero: creixement zero, inflació zero i tipus d’interès zero. És l’economia del triple zero. El Japó continua tenint un nivell de vida alt comparat amb estàndards mundials, perquè partia de nivells molt elevats, però ja no és el d’abans.

A nivell d’Espanya i Catalunya, com es pot explicar gràficament?

Des de l’òptica keynesiana i monetarista es defensa que aquestes polítiques monetàries i fiscals expansives han anat bé, perquè des del 2008 fins ara no hi ha hagut una caiguda tan pronunciada de l’activitat econòmica com hi va haver en el crac del 1929. Però el què no sabem és quan n’acabarem de sortir definitivament, de la crisi. Per altra banda, els efectes secundaris són gravíssims: la bombolla del deute públic i la creació d’una economia zombi addicta als estímuls estatals. Si mirem quanta gent treballava a Espanya el 2008 (inici de la crisi) trobem que eren 20,5 milions. Ara n’hi ha 18,5 milions. Per tant, falten encara per recuperar 2 milions de treballadors. Anem a un ritme força bo, amb un creixement del 3% anual, però aquesta ocupació que falta no la recuperarem fins el 2022.

El fet que ara tinguem un creixement econòmic acceptable no és gràcies a aquestes polítiques expansives, sinó malgrat aquestes polítiques, que s’han beneficiat en gran mesura de vents de cua favorables com són un preu del petroli baix, el tipus d’interès molt baix i la disciplina de pertànyer a l’euro i la Unió Europea.

La història econòmica ens serveix per veure què ha passat a la humanitat quan hi ha hagut crisis que s’han tractat amb altres tipus de polítiques econòmiques.

Què vols dir?

Abans del 1929, el paradigme econòmic dominant era un altre de diferent, ara menystingut, que es coneix com Escola d’Economia Austríaca. El seu pensament és contrari al paradigme keynesià-monetarista, que domina actualment. És una escola liberal en el sentit de defensar la llibertat individual, la lliure empresa i una moneda sòlida, contrària a la creació desbordada de diner i crèdit. El crèdit ha d’anar d’acord amb l’estalvi, perquè si multipliquem el crèdit, sense creixement de l’estalvi, estarem inflant bombolles que a la llarga petaran i ens crearan un problema generalitzat. En l’àmbit de la despesa pública, es defensen pressupostos equilibrats i dimensions de l’Estat reduïdes.

Després de la I Guerra Mundial (1914-1918), el món entra en crisi el 1920, però va ser una petita recessió perquè va durar poc més d’un any. Es va solucionar amb aquestes polítiques econòmiques austríaques, que ara són despreciades i tenen mala fama, però que van donar uns resultats molt positius.

A Espanya, el Pla d’Estabilització del 1959, que dóna lloc a una dècada molt expansiva, consistia en una tímida liberalització de l’economia i en l’aplicació de polítiques fiscals i monetàries contractives (no expansives). Cal defensar l’Euro i el projecte europeu perquè, malgrat tots els errors, l’Euro suposa un límit a la creació de la moneda i imposa una certa disciplina a l’Estat espanyol.

Com veus la ciutat i la comarca segons els principals indicadors econòmics? Quina és la descripció que faries de la ciutat de Manresa o de la Catalunya Central?

El Bages equival al 2% del PIB català. Al Bages hi ha 50.000 treballadors i 11.000 empreses, de manera que la mida mitjana d’una empresa no arriba a cinc treballadors. Parlaríem, per tant, de microempreses. En general, són empreses molt petites, massa petites.

Aquest 2% és el nostre pes a Catalunya, però hauríem d’aspirar a ser molt més. Els motors econòmics alemanys són els estats del sur, Baden-Württemberg i Baviera. Baden-Württemberg és molt industrial amb empreses molt més grans que les nostres i tremendament productives. Baviera és menys industrial però més agrícola, i molt pròspera i rica.

En el cas de Catalunya, aquest motor econòmic podríem ser el Bages (industrial), Osona (agroalimentari), l’Anoia, el Berguedà i el Solsonès. Aquest nucli de la Catalunya Central hauríem d’aspirar a convertir-nos en el motor econòmic de Catalunya. La Catalunya Central hauria de ser el Baden-Württemberg i la Baviera d’Alemanya!

Al Bages tenim molta activitat econòmica industrial. Un 40% del valor afegit brut del Bages ve de la indústria, que és qui dóna llocs de treball sostenibles i qualificats, amb un sou mensual estable. Però ens manca productivitat, creació empresarial i augmentar la dimensió de l’empresa, que és massa petita.

L’oportunitat de Manresa creus que passa per la indústria?

Sens dubte. Això no vol dir que haguem de refusar motors auxiliars com el turisme. Hem de promoure la indústria i aquí tenim motors industrials innegables. La potassa està a Súria i a Sallent. De 30 milions de tones de potassa que es produeixen cada any al món, un milió de tones vénen del nostre territori.

Ara hi ha problemes temporals, perquè el preu de la potassa ha baixat en el mercat mundial i això suposa un problema de rendibilitat per l’empresa ICL. Però és un fenomen temporal i el preu de la potassa tornarà a pujar.

A diferència de Pirelli, que es va perdre, la potassa no es pot deslocalitzar. El mineral està a Súria. També tenim empreses exitoses a nivell mundial com Tous o Denso. Un dels problemes que tenim amb la indústria és que pertany a sectors tradicionals i que incorpora una tecnologia poc avançada. Aquesta indústria no acaba de ser puntera i s’hauria de rejovenir tecnològicament. Algunes empreses ho han aconseguit de manera espectacular. Pensem, per exemple, com s’ha reinventat Avinent a partir de l’empresa mare Vilardell Purtí.

Quin paper creus que ha de jugar la universitat? Quina és la teva visió de la universitat de Manresa, des de dins?

El paper de la universitat passa per la generació de coneixement i la transferència d’aquest a les empreses i institucions del territori.

Si em deixes ser corporativista, als estudis d’ADE d’UManresa treballem molt aquest aspecte per tal que l’alumne surti format i asseguri la seva ocupabilitat en alguna de les empreses del territori. El grau d’inserció laboral és molt elevat.

Els estudis estrella són els de Medicina amb la nova Facultat de Medicina de la UVic-UCC. No hi ha ciutats mitjanes com Manresa i Vic que tinguin aquests estudis. Els nous estudis captaran més talent, alumnes molt capacitats, donaran visibilitat a la ciutat i generaran recursos econòmics. A més, poden convertir el què és una amenaça en una oportunitat. L’amenaça demogràfica que tenim a Manresa és una població molt envellida. La població major de 65 anys supera les mitjanes d’Espanya i Catalunya.

No obstant això, la nostra estructura sociosanitària té una estructura molt adaptada a casos aguts amb hospitals híper especialitzats que tracten problemes molt específics. Però la gent gran no té aquest tipus de problemes. Pateixen de moltes malalties que són cròniques, es polimediquen, són fràgils i depenen del cuidador. Per tant, l’estructura sociosanitària ha de canviar per donar resposta a aquestes necessitats. La nova facultat pot ser una oportunitat per donar resposta a aquests reptes.

Què significa ser organista d’una institució com és la Seu de Manresa?

Ser organista oficial de la Seu, des del 1997, implica acompanyar a l’orgue i musicalment la Missa conventual dels diumenges a les 11 del matí. Això és una cosa que faig durant tot l’any, a part d’altres festes religioses que hi puguin haver. Jo hi poso la música i toco l’únic orgue amb tubs que conservem a la ciutat, el de la Basílica de Santa Maria de la Seu.

Dóna sortida a una afició personal que és la música, dins l’església, i que sempre he treballat: de petit amb el piano i ara amb l’orgue. Santa Maria de la Seu és una basílica que l’hem de posar en relleu, ja que penso que els manresans no apreciem el que tenim aquí a casa nostra. Sortim a fora i mirem altres catedrals que no són comparables amb aquesta joia del gòtic català.

Lligant-la amb un problema local i ciutadà, la Seu està situada al mig del barri antic o nucli històric. Un dels problemes que té Manresa és la degradació del barri vell. S’hi ha dedicat molts recursos públics i molts diners que no han reeixit. La zona continua estant degradada i sense vida. Penso que es pot optimitzar la utilització de la Seu a nivell religiós i cultural.

A la Seu hi caben 800 persones. Estaria bé que estigués una mica més plena i reviscolés aquesta vida religiosa dels ciutadans que està una mica esmorteïda. Els manresans haurien de visitar més sovint aquest magnífic temple. Però més enllà de l’aspecte religiós, hi ha la dimensió cultural i musical. Es podrien fer audicions i petits concerts d’orgue. La Cova i la Seu són monuments emblemàtics que atrauen un turisme religiós fidel. Amb l’horitzó del 2022 i la petjada d’Ignasi de Loiola, el sant penitent, aquest turisme religiós anirà a més. A un cost zero, es tracta senzillament d’utilitzar uns recursos que ja tenim. Un concert religiós a la Seu obliga a passar pel barri antic i serviria per donar-li vida.

Dins de totes les famílies d’estils musicals, com definiries la música que toques?

És música sacra. Enriqueix les cerimònies religioses, acompanya el cant litúrgic i en parts concretes de la missa (ofertori, comunió i final) l’orgue toca sol i fa de solista. Dins de la música sacra, i els gustos són sempre personals, jo prefereixo la música barroca. La música barroca comprèn tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII. És la música que més s’adapta a l’orgue. J.S. Bach era un virtuós organista i G.F. Händel també tocava l’orgue. Altres músics barrocs, com Vivaldi, tocava el violí però té molta música transcrita per orgue. A partir del segle XIX l’instrument que domina és el piano, un instrument òptim per interpretar la música romàntica i moderna.

L’orgue és un instrument fantàstic per interpretar la música del renaixement, barroc i també classicisme i romanticisme. És l’únic instrument que fa el paper d’una orquestra, ja que té un conjunt de tubs que fan diferents sons, s’agrupen per registres i poden simular diferents instruments. Externament sembla un piano, i normalment té un mínim de dos teclats manuals i un pedal que es toca amb els peus.

Però la producció del so no és com la del piano. El piano té una corda que és percudida amb un martell i genera el so. El so de l’orgue, en canvi, es produeix a través de tubs de vent, i segons la forma i la llargada d’aquest tub fa que el so sigui un o altre. Com més famílies de tubs tingui un orgue, més tipus d’instruments pot arribar a simular. L’orgue de la Seu té 21 registres i uns 1.490 tubs aproximadament.

L’orgue no és popular. La gent estudia piano, però no estudia orgue. De fet, al conservatori de música hi hauria d’haver la possibilitat d’estudiar orgue. Es poden estudiar quasi tots els instruments musicals, però l’orgue no hi és. 

Què signifiquen per tu les vacances?

Fer el mateix de sempre, però amb una mica més de calor. Faig sortides breus perquè cada diumenge he d’estar aquí. Pensàvem anar a Loiola, a l’origen del camí ignasià, però ja veurem.

Quan sí feia vacances, anava a Coma-Ruga. Allà, un mossèn em va demanar si el podia acompanyar amb l’orgue elèctric a la missa. I el què havia de ser una missa es va convertir en una diària i set el cap de setmana.

Quina relació tens amb El Passeig?

De fet, en sóc veí. És el meu lloc de residència i hi passo moltes vegades. És un lloc molt bonic, molt agradable, la part noble i modernista de Manresa.

Estic preocupat amb els recents problemes de degradació, els problemes de convivència i incivisme que patim, aquesta delinqüència de baixa intensitat que ve de lluny i que ha explotat últimament amb la brutal agressió al pati del Kursaal. Esperem que es pugui solucionar.

Al marge d’això, m’agrada molt estar per aquí i prendre alguna cosa. I ara que les cadires són gratuïtes, encara més.

 

Que Déu ens ajudi

L’envelliment de la població és motiu de preocupació a Espanya i a molts països avançats. Se’l veu com un problema i, de fet, ja s’atribueix a aquest fenomen la decadència d’economies tan rellevants com la del Japó, en crisi secular des del 1990. Hi ha un ampli consens en què els esquemes de pensions, començant per les públiques basades en el mètode financer del “repartiment” seran les primeres víctimes de l’envelliment galopant de la nostra societat. Amb la caiguda sostinguda de la natalitat, senzillament no hi haurà prous cotitzants per pagar tants pensionistes. El dèficit actual de la Seguretat Social és de 20.000 milions, suficient per reduir a zero el fons de reserva aquest mateix any. En el 2050, les pensions s’hauran reduït entre el 40% i el 50%. Molt abans, concretament a partir del 2025, i sense necessitat de càlculs actuarials massa complicats, el sistema es tensionarà enormement. Només cal pensar que les primeres generacions del baby boom (1960–1975) començaran a jubilar-se l’any 2025. El nombre de pensionistes es dispararà sense que hi hagi un reemplaçament en el mercat de treball. No tinguem fe en els miracles econòmics, perquè es donen molt rarament, i mai sota governs negligents i corruptes. Apel·lar a increments extraordinaris de la productivitat, el ressorgiment sobtat de la natalitat o una immigració catàrtica és pura il·lusió, un simple autoengany. Serà necessari treballar més anys, incrementar la taxa d’ocupació femenina i reconvertir els aturats en actius productius, per accedir a pensions futures de pura subsistència.

L’envelliment també afecta el sistema sanitari, el mercat de treball i les prestacions socials de l’Estat del benestar. Menys del 30% de la població arribava als 65 anys l’any 1900. Avui, en canvi, hi arriba un 90%. L’edat equivalent als 65 anys dels nostres besavis es troba compresa avui entre els 81 i 91 anys. Poder viure més anys no és pas cap mala notícia, especialment quan la salut acompanya. Ara bé, la situació canvia radicalment si la creixent longevitat no va acompanyada de profundes reformes econòmiques, socials i sanitàries. Com competirem amb els països del sud-est asiàtic, tecnològicament avançats i demogràficament en expansió? Què serà de la innovació i l’emprenedoria en una societat envellida? I com ens adaptarem a l’economia digitalitzada i robotitzada amb treballadors en edat provecta?

Pel que fa al sistema sanitari, haurà d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 i en un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades a un model integrat i continu basat en l’atenció al pacient. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar una cefalea. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. El (co)pagament dels serveis contribueix a racionalitzar el consum, mentre que la gratuïtat assegura la sobreutilització. Cal no oblidar la primera llei de l’economia.

Però cal tornar a les pensions, perquè serà el primer sector que explotarà sota el pes de la demografia. El Parlament suec va començar a debatre la possibilitat de retardar l’edat de jubilació fins els 75 anys i en la premsa generalista nord-americana ja es parla dels 80 anys. A l’últim comunicat de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) es preveu que les pensions no pujaran més del 0,25% anual fins el 2022, havent passat la despesa en pensions, entre 2007 i 2016, d’una mitjana del 8,4% del PIB al 10,7% del PIB. Quines mesures ha pres el govern en el tema de les pensions? Essencialment quatre: el retard de l’edat de jubilació als 67 anys; el canvi del període de càlcul de la pensió dels 15 als 25 anys; l’índex de revalorització de les pensions, que queda desvinculat del comportament de la inflació; i el factor de sostenibilitat, que calcula la prestació inicial tenint en compte l’esperança de vida. En aquestes circumstàncies, els guanys en longevitat i el que s’esperi viure de més sobre el que han viscut les generacions anteriors es descomptarà de la pensió inicial. La pensió mitjana actual de 1.050 euros mensuals quedarà reduïda a només 630 euros, import inferior als 664 euros de la renda garantida que promet el govern català, de manera irresponsable i contraproduent, per l’any 2020. Que Déu ens ajudi.

Estat i desigualtat

En una concepció liberal de la societat, la funció bàsica de l’Estat és la defensa dels drets de propietat, a través de lleis abstractes i de caràcter general. L’Estat contribuiria a establir el marc jurídiconormatiu de la societat. Fixaria les regles del joc i les faria complir. En definitiva, li correspondria la defensa dels drets de propietat privada, garantir el compliment dels contractes voluntaris i, en termes generals, el manteniment de l’ordre públic i legal sense pretendre establir determinats resultats finals en la distribució dels recursos. Era un Estat reduït, perquè les seves funcions també ho eren. Així, en la majoria de països desenvolupats la despesa pública no superava el 10% del PIB durant el segle XIX i principis del XX. Aquesta època de la civilització occidental però, ha passat a la història. En un segle XX nefast, l’expansió de l’estatisme més militarista va provocar dues catastròfiques guerres mundials que varen anihilar la preeminència europea, desplaçant el centre de gravetat mundial cada vegada més cap el Pacífic. En una època postliberal, l’expansió de les funcions de l’Estat arriba de la mà de Keynes i la seva revolució econòmica. A la funció reguladora i d’establiment del marc legal, se li suma la funció redistributiva, la provisió directa de béns i serveis, així com també la funció estabilitzadora de l’activitat econòmica. Ara la despesa pública supera el 30% del PIB a tots els països, i en alguns casos fins i tot el 50%. L’Estat recapta impostos i realitza transferències. Una idea, mil vegades repetida, és que la redistribució de l’Estat ha de millorar l’assignació de recursos del mercat introduint més igualtat en els resultats. Els governs fixen impostos progressius sobre la renda i utilitzen els ingressos per proporcionar béns públics i finançar una xarxa social de seguretat per a aquelles persones desafavorides i amb menys recursos.

Cert? Doncs no. Angus Deaton, Premi Nobel d’Economia l’any 2015, afirma que, en els països pobres, els governs estan interessats en perpetuar l’explotació del poble. Lluny de contribuir a la reducció de la desigualtat, aquests governs serien els causants d’un espoli permanent que actuaria en sentit contrari i regressiu, afavorint les elits dirigents a costa de perjudicar la majoria social. I en els països rics, continua el professor escocès de microeconomia, els governs són capturats per lobbies o grups de pressió organitzats que determinaran una redistribució de la renda favorable als seus interessos. Per tant, lluny de contribuir a la transferència de rendes dels rics als pobres, els governs promourien el transvasament de recursos dels grups no organitzats als grups organitzats. Els EUA dediquen un 18% del PIB a la sanitat i, malgrat això, tenen una esperança de vida inferior a la de França o Alemanya, on la despesa sanitària és del 12%. Alinear la despesa amb els estàndards europeus significaria tornar 8.000 dòlars, que ara acaben en mans de grups organitzats, a les famílies originàries. Deaton assenyala el cas de la venda d’opiacis legals que es prescriuen com analgèsics. S’estima que la sobredosi d’aquests medicaments amb recepta va matar 16.000 persones l’any 2015. Els beneficiats del negoci, amb facturacions milionàries, són els laboratoris farmacèutics que els produeixen. Les dades demostren que els legisladors defensen els interessos d’aquests poderosos grups, i no les del públic en general. La democràcia nord-americana pot estar danyada fins el punt de redistribuir les rendes a favor dels poderosos, de baix a dalt, i no a favor dels més febles, de dalt a baix. A Espanya paguem una de les factures elèctriques més elevades d’Europa. Sabem que la causa és la manca de competència real i l’existència d’un monopoli regulat i avalat per l’Estat. El cost de l’energia elèctrica per al consumidor domèstic (consum anual inferior a 5 MWh) va ser un 11,2% superior a la mitjana europea l’any 2016. I el cost de l’electricitat per a la petita empresa i els serveis (consum anual inferior a 20 MWh) va ser un 34,3% més elevat que per als seus competidors europeus. En canvi, la gran empresa (consum anual entre 70.000 i 150.000 MWh) presenta costos inferiors a la mitjana europea en un 8,1%. ¿No serà el motiu que la gran empresa, com a grup organitzat, té un canal de comunicació permanent amb el govern, mentre que la resta de mortals no?   

Intermón Oxfam acaba de publicar aquesta setmana un informe sobre el compromís dels governs en la reducció de les diferències de renda. Espanya ocupa el lloc 24 del rànquing, una mala posició que ens situa darrera de Grècia, per exemple. L’informe analitza el nivell de despesa social, el grau de progressivitat fiscal i els drets laborals. Hom pot pensar que la reducció de les diferències de renda requereix una elevada despesa social, un alt grau de progressivitat fiscal i uns drets laborals tutelats directament pel govern. Una altra vegada, però, es produeix la sorpresa al constatar que no és així. Els rànquings estan encapçalats per països molt més liberals que Espanya. En despesa social, el líder és Irlanda, que hi dedica el 20,6% del PIB (Espanya el 25,4%). En termes de fiscalitat, Oxfam destaca Austràlia. I Austràlia és el sisè país amb menor pressió fiscal dels 35 que componen l’OCDE. El tipus impositiu mitjà sobre les rendes del treball és el 27,6% a Austràlia, mentre que a Espanya supera el 40,7%. Concretament, el gravamen dels salaris més baixos equival al 22,3% al país austral i al 37,3% a Espanya. Pel que fa als salaris més elevats, el tipus impositiu mitjà és el 33,4% a Austràlia i el 45% a Espanya. Per últim, pel que fa als drets laborals, Oxfam destaca a Suïssa, ostensiblement un país molt més pròsper, més liberal i menys intervencionista que Espanya. Com veiem, el supòsit liberal d’un Estat limitat no ha de ser necessàriament un argument a favor dels més rics, ni l’actual economia mixta amb governs ultraintervencionistes una garantia a favor dels més febles.

La cronicitat i el sistema sanitari

La innovació forma part de la dinàmica de les empreses i de les organitzacions en un entorn competitiu de mercat. Sovint es presenta en forma de canvis graduals. La innovació incremental, evolutiva o gradual perfecciona els productes o les seves característiques. El servei actiu al consumidor fa que una empresa que tingui voluntat de continuar en el mercat s’escolti el client i atengui les seves necessitats. Amb el temps, l’oferta comercial de l’empresa incorporarà els serveis demandats, reduint costos i augmentant el valor afegit, i suprimirà els productes que han quedat antiquats i desfassats. No totes les empreses s’adapten a les necessitats del client. A algunes, senzillament, no els cal, beneficiàries com són dels favors estatals. Instal·lades en un monopoli legal i sense competència real, poden dedicar-se tranquil·lament a esprémer i plomar el client amb preus abusius. Els exemples, per desgràcia, són nombrosos a les nostres latituds. Altres empreses, tant se val, es fossilitzen en la rutina i quan desperten ja és massa tard per sobreviure en el mercat. En qualsevol cas, el procés de mercat és dinàmic i com en un procés de selecció natural sobreviuen les empreses que millor s’adapten a l’entorn canviant. Un altre tipus d’innovació és la disruptiva, associada a un canvi radical del producte i de l’organització. Pensem com la fotografia digital ha desplaçat els vells rodets dels aparells analògics, de la mateixa manera que els ordinadors han finiquitat l’ús de les màquines d’escriure.

El sector sociosanitari estarà els propers anys immers en un canvi disruptiu i radical que haurà de canviar les condicions de prestació dels serveis sanitaris. L’envelliment de la població i els condicionants econòmics seran les forces motrius d’aquest canvi. Amb la tendència demogràfica actual, Espanya perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. Per franges d’edat, fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, encara edat de treballar, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Si ara el nombre de defuncions ja supera el de naixements, el 2060, i per primera vegada a la història, els més grans triplicaran el nombre de nens de 0 a 15 anys. El nostre sistema sanitari, que ha aconseguit cotes d’excel·lència, s’està tornant disfuncional davant d’aquests canvis demogràfics. El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) arriba al 80% del total.

No ens trobem davant una situació conjuntural i passatgera, sinó estructural i irreversible, que demana un canvi radical del sistema sanitari a les noves exigències econòmiques i poblacionals. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Més del 91% de la mortalitat a Espanya està vinculada a malalties cròniques i es preveuen més d’un milió de demències senils el 2025. En un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. En el sistema sociosanitari, tant els factors de demanda (demogràfics i epidemiològics) com els d’oferta (fragmentació assistencial i els costos de les tecnologies sanitàries) pressionen la despesa a l’alça. Es preveu que el 2020 la despesa sanitària superi el 9% del PIB espanyol. La prioritat és aconseguir la millor salut per a la població. Amb més salut ja no es va al metge (menys despesa sanitària) i la persona treballa i cotitza (més ingressos).

És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació disruptiva o radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar una assistència totalment presencial per una de mixta que integra la telemedicina. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut. Es sol dir en educació que mestres del segle XX ensenyen nois i noies del XXI amb tècniques del XIX. Mutatis mutandis, es pot aplicar també a la sanitat. Els avenços clínics són vertiginosos, però l’organització del sistema sanitari no ha canviat. La sostenibilitat del sistema de salut és un problema complex i multidimensional i la solució, igualment complexa i multidimensional, suposa la transformació de l’actual model assistencial. 

La utilitat dels impostos

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

El proper referèndum, on el poble català es disposa a exercir la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, és una oportunitat per dissenyar de bell nou les institucions i regles de joc que regiran el nou Estat. Cal un nou marc regulatori en els àmbits fiscal, laboral, financer, redefinint les relacions entre l’administració i l’administrat. Aquest debat, tant més quan estem immersos en problemes d’agressions i inseguretat ciutadana, no es pot anul·lar amb la imposició del silenci administratiu i d’una falsa sensació de normalitat institucional. La independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Catalunya. I això comença per reconèixer, sense manipulacions interessades, quins són els problemes reals de la ciutadania. Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables de la persona, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?

Pagament d’Impostos i Inseguretat Ciutadana

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

I aquí és inevitable fer una referència al continu d’incidents i robatoris soferts al bell mig de Manresa, després que aquesta setmana sortís a la llum pública una brutal agressió perpetrada per una banda de menors estrangers. Entre 20 i 25 adolescents fitxats per la policia s’han apoderat del primer tram del Passeig de Pere III. Amb antecedents de robatoris i drogues, comparteixen la procedència marroquina i actuen amb el modus operandi de les bandes llatines. Aborden les víctimes i els vianants, que són rodejats ràpidament per la resta de la banda. L’últim atac contra tres joves al pati del Kursaal va acabar amb un d’ells, veí de Sant Joan de Vilatorrada, ingressat a la UCI amb traumatisme cranioencefàlic. Els fets varen tenir lloc la tarda del diumenge 25 de juny i han tardat a ser reconeguts per les autoritats públiques, que es mantenen en el silenci hermètic. La primeríssima obligació de tot govern amb els elevats impostos pagats és garantir la vida, la seguretat i la integritat física dels ciutadans. ¿Quantes agressions més haurem de patir per despertar les autoritats del silenci calculat i la calma institucional? ¿Cal realment pagar tants impostos si els serveis públics no són capaços de garantir la seguretat ni l’ordre públic? ¿Quants robatoris més caldran? ¿Quantes agressions més seran necessàries per repensar un sistema inoperant? Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?