Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella, Música > La Catalunya Central podria ser el motor alemany del país

La Catalunya Central podria ser el motor alemany del país

L’economista manresà Jordi Franch és el tercer protagonista de la nova secció d’entrevistes d’estiu de Manresadiari; amb ell hem parlat de crisis econòmiques, educació, indústria, incivisme i també de música.

img_20170728205306

Jordi Franch és doctor en Economia. Comparteix els seus coneixements amb els estudiants d’ADE de la UManresa i a l’institut Lluís de Peguera, centres on exerceix com a professor d’economia. Ha escrit tres llibres. Articulista multiplataforma i comunicador radiofònic, quan parla d’economia diu veritats com punys, i les seves recomanacions sempre semblen l’únic camí cap a la salvació d’un món en què no surten els números. Combina aquestes tasques amb l’honor i la responsabilitat de ser l’organista de la basílica de la Seu.

Durant tots aquests anys de docència d’economia, quina ha estat la teva premissa?

La definició estàndard de l’economia és una ciència social que estudia com assignar els recursos escassos per satisfer les infinites necessitats de l’ésser humà.

Però encara m’agrada més una altra definició, que és l’economia com l’estudi de l’acció humana. Acció humana vol dir que tenim objectius vitals, que els valorem subjectivament i que utilitzem recursos o instruments per intentar assolir-los. Aquestes accions requereixen temps per assolir-les i es poden realitzar d’una forma descentralitzada, on els objectius els tria cadascú, o bé d’una forma centralitzada, on els objectius et vénen imposats externament.

El problema que hi veig en l’economia, des de la segona guerra mundial, és que s’ha deshumanitzat i ha perdut el caràcter social, evolucionant a un caràcter purament tècnic. És una mena d’enginyeria econòmica on els objectius són inamovibles i els mitjans també són donats. Es converteix en una espècie de matemàtica econòmica en la qual tot està donat i tu simplement ho has d’optimitzar quantitativament. Això distorsiona molt el sentit originari de l’economia on els objectius no són fixos i els mitjans són escollits voluntàriament per cada un de nosaltres.

Quin corrent predomina a l’hora d’ensenyar economia?

El corrent que impera és una síntesi de la família keynesiana i la família neoclàssica o monetarista. És un corrent molt matemàtic que intenta fer l’economia científica, exacta, i que no ho aconsegueix en absolut perquè ens porta a crisis horroroses amb errors gravíssims. Un error és que intenta solucionar tots els problemes econòmics amb més despesa pública i més creació de moneda.

Abans del crac del 1929, aquesta no era la manera de pensar. Des de l’inici de l’economia, amb Adam Smith al segle XVIII, fins el crac del 1929 sempre s’havia coincidit en la importància bàsica de l’estalvi, una moneda sòlida, no gastar per sobre de les teves possibilitats i equilibrar els pressupostos. El sistema monetari era el patró or, és a dir, tu podies anar al banc i canviar el paper moneda per or.

El diner és una creació espontània de la societat. Anteriorment hi havia el troc, però dificultava el comerç. El diner és el mitjà d’intercanvi socialment acceptat que facilita i promou el comerç i l’intercanvi. Al llarg de la història, el diner sempre ha tingut un valor real. El bestiar en temps d’Abraham, la sal (d’aquí el salari) en temps dels romans, les petxines utilitzades a Oceania, el pebre a l’edat mitjana i, per suposat, l’or i la plata. Durant segles i segles d’història, el diner sempre ha tingut un valor per ell mateix. El patró or va estar en vigor entre 1815 i 1914. De fet, fins el 15 d’agost del 1971, en què Richard Nixon declara la inconvertibilitat del dòlar en or, sempre hi ha hagut algun vincle de la moneda amb l’or. L’or té una peculiaritat i és que no se’n crea del no-res. Per tant, si la moneda és or, tu pots augmentar la creació de diners si augmentes la creació d’or. Explotes mines i cada any pots augmentar la producció d’or un 1% o 2%, màxim un 3%. Com que augmentar el creixement anual més enllà d’un 3% és físicament impossible, això provoca que l’or et marqui un màxim natural a la creació de moneda. El patró or disciplina els governs i els impedeix manipular la moneda segons vulguin. El patró or és una assegurança que ens protegeix de bombolles especulatives.

En el crac del 1929, l’economista John Maynard Keynes marca un abans i un després. Keynes és un furibund enemic del patró or i un amant de la despesa pública. Trenca amb el corrent econòmic anterior i la defensa de l’estalvi, la necessitat de pressupostos públics equilibrats, lliure empresa, competència empresarial i una moneda sòlida. I es passa a l’altre extrem, a la cultura del dèficit, de l’endeutament i a una moneda que ja no està vinculada amb l’or, sinó que es fabrica del no-res segons les necessitats del Banc Central.

Però el Banc Central gestiona el diner i ens allibera de la crisi, no és així?

El Banc Central és l’òrgan de planificació centralitzada que té el monopoli i el privilegi de l’emissió de la moneda. Aquesta moneda és fiduciària, no té un valor intrínsec, no està vinculada amb l’or, i el Banc Central la crea segons les necessitats dels Estats (deute públic) i de la banca comercial (crèdit). El Banc Central no tracta directament ni amb particulars ni empreses.

La fabricació de moneda (que alimenta el deute públic) es considera, des de Keynes, la mesura correcta per sortir de la crisi. Jo no ho comparteixo, però és un dogma que sosté actualment el corrent principal de l’economia. Totes aquestes polítiques d’expansió monetària, de crear moneda, d’abaratir artificialment el tipus d’interès, que es tradueixen també en la multiplicació del crèdit bancari i en la generació d’endeutaments i dèficits públics creixents ens porten a problemes econòmics greus.

Ens ha portat a crisis com la del 2008 i també la del crac del 1929. Quan Keynes et diu que la solució d’aquestes crisis passa per fabricar més moneda i gastar més, està incentivant i defensant les mesures que precisament ens han portat a la crisi. És com pretendre curar un refredat amb més fred, o un cop de calor amb més temperatura, o l’esgotament físic amb una marató, o l’excés de sucre amb bolleria industrial. Hi ha el perill de convertir la crisi en una crisi secular i permanent, de la qual no acabem de sortir-ne mai.

D’alguna manera, és la crisi que afecta el Japó. Aquest país va entrar en recessió, amb una bombolla semblant a l’espanyola, el 1990. Des del 1990 fins el 2017, el Japó continua estant en un triple zero: creixement zero, inflació zero i tipus d’interès zero. És l’economia del triple zero. El Japó continua tenint un nivell de vida alt comparat amb estàndards mundials, perquè partia de nivells molt elevats, però ja no és el d’abans.

A nivell d’Espanya i Catalunya, com es pot explicar gràficament?

Des de l’òptica keynesiana i monetarista es defensa que aquestes polítiques monetàries i fiscals expansives han anat bé, perquè des del 2008 fins ara no hi ha hagut una caiguda tan pronunciada de l’activitat econòmica com hi va haver en el crac del 1929. Però el què no sabem és quan n’acabarem de sortir definitivament, de la crisi. Per altra banda, els efectes secundaris són gravíssims: la bombolla del deute públic i la creació d’una economia zombi addicta als estímuls estatals. Si mirem quanta gent treballava a Espanya el 2008 (inici de la crisi) trobem que eren 20,5 milions. Ara n’hi ha 18,5 milions. Per tant, falten encara per recuperar 2 milions de treballadors. Anem a un ritme força bo, amb un creixement del 3% anual, però aquesta ocupació que falta no la recuperarem fins el 2022.

El fet que ara tinguem un creixement econòmic acceptable no és gràcies a aquestes polítiques expansives, sinó malgrat aquestes polítiques, que s’han beneficiat en gran mesura de vents de cua favorables com són un preu del petroli baix, el tipus d’interès molt baix i la disciplina de pertànyer a l’euro i la Unió Europea.

La història econòmica ens serveix per veure què ha passat a la humanitat quan hi ha hagut crisis que s’han tractat amb altres tipus de polítiques econòmiques.

Què vols dir?

Abans del 1929, el paradigme econòmic dominant era un altre de diferent, ara menystingut, que es coneix com Escola d’Economia Austríaca. El seu pensament és contrari al paradigme keynesià-monetarista, que domina actualment. És una escola liberal en el sentit de defensar la llibertat individual, la lliure empresa i una moneda sòlida, contrària a la creació desbordada de diner i crèdit. El crèdit ha d’anar d’acord amb l’estalvi, perquè si multipliquem el crèdit, sense creixement de l’estalvi, estarem inflant bombolles que a la llarga petaran i ens crearan un problema generalitzat. En l’àmbit de la despesa pública, es defensen pressupostos equilibrats i dimensions de l’Estat reduïdes.

Després de la I Guerra Mundial (1914-1918), el món entra en crisi el 1920, però va ser una petita recessió perquè va durar poc més d’un any. Es va solucionar amb aquestes polítiques econòmiques austríaques, que ara són despreciades i tenen mala fama, però que van donar uns resultats molt positius.

A Espanya, el Pla d’Estabilització del 1959, que dóna lloc a una dècada molt expansiva, consistia en una tímida liberalització de l’economia i en l’aplicació de polítiques fiscals i monetàries contractives (no expansives). Cal defensar l’Euro i el projecte europeu perquè, malgrat tots els errors, l’Euro suposa un límit a la creació de la moneda i imposa una certa disciplina a l’Estat espanyol.

Com veus la ciutat i la comarca segons els principals indicadors econòmics? Quina és la descripció que faries de la ciutat de Manresa o de la Catalunya Central?

El Bages equival al 2% del PIB català. Al Bages hi ha 50.000 treballadors i 11.000 empreses, de manera que la mida mitjana d’una empresa no arriba a cinc treballadors. Parlaríem, per tant, de microempreses. En general, són empreses molt petites, massa petites.

Aquest 2% és el nostre pes a Catalunya, però hauríem d’aspirar a ser molt més. Els motors econòmics alemanys són els estats del sur, Baden-Württemberg i Baviera. Baden-Württemberg és molt industrial amb empreses molt més grans que les nostres i tremendament productives. Baviera és menys industrial però més agrícola, i molt pròspera i rica.

En el cas de Catalunya, aquest motor econòmic podríem ser el Bages (industrial), Osona (agroalimentari), l’Anoia, el Berguedà i el Solsonès. Aquest nucli de la Catalunya Central hauríem d’aspirar a convertir-nos en el motor econòmic de Catalunya. La Catalunya Central hauria de ser el Baden-Württemberg i la Baviera d’Alemanya!

Al Bages tenim molta activitat econòmica industrial. Un 40% del valor afegit brut del Bages ve de la indústria, que és qui dóna llocs de treball sostenibles i qualificats, amb un sou mensual estable. Però ens manca productivitat, creació empresarial i augmentar la dimensió de l’empresa, que és massa petita.

L’oportunitat de Manresa creus que passa per la indústria?

Sens dubte. Això no vol dir que haguem de refusar motors auxiliars com el turisme. Hem de promoure la indústria i aquí tenim motors industrials innegables. La potassa està a Súria i a Sallent. De 30 milions de tones de potassa que es produeixen cada any al món, un milió de tones vénen del nostre territori.

Ara hi ha problemes temporals, perquè el preu de la potassa ha baixat en el mercat mundial i això suposa un problema de rendibilitat per l’empresa ICL. Però és un fenomen temporal i el preu de la potassa tornarà a pujar.

A diferència de Pirelli, que es va perdre, la potassa no es pot deslocalitzar. El mineral està a Súria. També tenim empreses exitoses a nivell mundial com Tous o Denso. Un dels problemes que tenim amb la indústria és que pertany a sectors tradicionals i que incorpora una tecnologia poc avançada. Aquesta indústria no acaba de ser puntera i s’hauria de rejovenir tecnològicament. Algunes empreses ho han aconseguit de manera espectacular. Pensem, per exemple, com s’ha reinventat Avinent a partir de l’empresa mare Vilardell Purtí.

Quin paper creus que ha de jugar la universitat? Quina és la teva visió de la universitat de Manresa, des de dins?

El paper de la universitat passa per la generació de coneixement i la transferència d’aquest a les empreses i institucions del territori.

Si em deixes ser corporativista, als estudis d’ADE d’UManresa treballem molt aquest aspecte per tal que l’alumne surti format i asseguri la seva ocupabilitat en alguna de les empreses del territori. El grau d’inserció laboral és molt elevat.

Els estudis estrella són els de Medicina amb la nova Facultat de Medicina de la UVic-UCC. No hi ha ciutats mitjanes com Manresa i Vic que tinguin aquests estudis. Els nous estudis captaran més talent, alumnes molt capacitats, donaran visibilitat a la ciutat i generaran recursos econòmics. A més, poden convertir el què és una amenaça en una oportunitat. L’amenaça demogràfica que tenim a Manresa és una població molt envellida. La població major de 65 anys supera les mitjanes d’Espanya i Catalunya.

No obstant això, la nostra estructura sociosanitària té una estructura molt adaptada a casos aguts amb hospitals híper especialitzats que tracten problemes molt específics. Però la gent gran no té aquest tipus de problemes. Pateixen de moltes malalties que són cròniques, es polimediquen, són fràgils i depenen del cuidador. Per tant, l’estructura sociosanitària ha de canviar per donar resposta a aquestes necessitats. La nova facultat pot ser una oportunitat per donar resposta a aquests reptes.

Què significa ser organista d’una institució com és la Seu de Manresa?

Ser organista oficial de la Seu, des del 1997, implica acompanyar a l’orgue i musicalment la Missa conventual dels diumenges a les 11 del matí. Això és una cosa que faig durant tot l’any, a part d’altres festes religioses que hi puguin haver. Jo hi poso la música i toco l’únic orgue amb tubs que conservem a la ciutat, el de la Basílica de Santa Maria de la Seu.

Dóna sortida a una afició personal que és la música, dins l’església, i que sempre he treballat: de petit amb el piano i ara amb l’orgue. Santa Maria de la Seu és una basílica que l’hem de posar en relleu, ja que penso que els manresans no apreciem el que tenim aquí a casa nostra. Sortim a fora i mirem altres catedrals que no són comparables amb aquesta joia del gòtic català.

Lligant-la amb un problema local i ciutadà, la Seu està situada al mig del barri antic o nucli històric. Un dels problemes que té Manresa és la degradació del barri vell. S’hi ha dedicat molts recursos públics i molts diners que no han reeixit. La zona continua estant degradada i sense vida. Penso que es pot optimitzar la utilització de la Seu a nivell religiós i cultural.

A la Seu hi caben 800 persones. Estaria bé que estigués una mica més plena i reviscolés aquesta vida religiosa dels ciutadans que està una mica esmorteïda. Els manresans haurien de visitar més sovint aquest magnífic temple. Però més enllà de l’aspecte religiós, hi ha la dimensió cultural i musical. Es podrien fer audicions i petits concerts d’orgue. La Cova i la Seu són monuments emblemàtics que atrauen un turisme religiós fidel. Amb l’horitzó del 2022 i la petjada d’Ignasi de Loiola, el sant penitent, aquest turisme religiós anirà a més. A un cost zero, es tracta senzillament d’utilitzar uns recursos que ja tenim. Un concert religiós a la Seu obliga a passar pel barri antic i serviria per donar-li vida.

Dins de totes les famílies d’estils musicals, com definiries la música que toques?

És música sacra. Enriqueix les cerimònies religioses, acompanya el cant litúrgic i en parts concretes de la missa (ofertori, comunió i final) l’orgue toca sol i fa de solista. Dins de la música sacra, i els gustos són sempre personals, jo prefereixo la música barroca. La música barroca comprèn tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII. És la música que més s’adapta a l’orgue. J.S. Bach era un virtuós organista i G.F. Händel també tocava l’orgue. Altres músics barrocs, com Vivaldi, tocava el violí però té molta música transcrita per orgue. A partir del segle XIX l’instrument que domina és el piano, un instrument òptim per interpretar la música romàntica i moderna.

L’orgue és un instrument fantàstic per interpretar la música del renaixement, barroc i també classicisme i romanticisme. És l’únic instrument que fa el paper d’una orquestra, ja que té un conjunt de tubs que fan diferents sons, s’agrupen per registres i poden simular diferents instruments. Externament sembla un piano, i normalment té un mínim de dos teclats manuals i un pedal que es toca amb els peus.

Però la producció del so no és com la del piano. El piano té una corda que és percudida amb un martell i genera el so. El so de l’orgue, en canvi, es produeix a través de tubs de vent, i segons la forma i la llargada d’aquest tub fa que el so sigui un o altre. Com més famílies de tubs tingui un orgue, més tipus d’instruments pot arribar a simular. L’orgue de la Seu té 21 registres i uns 1.490 tubs aproximadament.

L’orgue no és popular. La gent estudia piano, però no estudia orgue. De fet, al conservatori de música hi hauria d’haver la possibilitat d’estudiar orgue. Es poden estudiar quasi tots els instruments musicals, però l’orgue no hi és. 

Què signifiquen per tu les vacances?

Fer el mateix de sempre, però amb una mica més de calor. Faig sortides breus perquè cada diumenge he d’estar aquí. Pensàvem anar a Loiola, a l’origen del camí ignasià, però ja veurem.

Quan sí feia vacances, anava a Coma-Ruga. Allà, un mossèn em va demanar si el podia acompanyar amb l’orgue elèctric a la missa. I el què havia de ser una missa es va convertir en una diària i set el cap de setmana.

Quina relació tens amb El Passeig?

De fet, en sóc veí. És el meu lloc de residència i hi passo moltes vegades. És un lloc molt bonic, molt agradable, la part noble i modernista de Manresa.

Estic preocupat amb els recents problemes de degradació, els problemes de convivència i incivisme que patim, aquesta delinqüència de baixa intensitat que ve de lluny i que ha explotat últimament amb la brutal agressió al pati del Kursaal. Esperem que es pugui solucionar.

Al marge d’això, m’agrada molt estar per aquí i prendre alguna cosa. I ara que les cadires són gratuïtes, encara més.

 

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: