La impossibilitat del comunisme

Després que la insurrecció del mes de febrer destituís el tsar, a la pobra i depauperada Rússia de 1917, la inestabilitat social i política no va poder ser aturada pel govern provisional de Kerensky, d’ideologia moderada. El nou govern havia decidit continuar batallant a la Primera Guerra Mundial, fet que desagradava profundament al poble rus. Les derrotes, a més, continuaven i la credibilitat del govern es debilitava. Aquesta oportunitat la va aprofitar Lenin per portar al poder, sota les idees de Karl Marx, el partit bolxevic. El 25 d’octubre, ara fa exactament 100 anys, s’inicià la presa del Palau d’Hivern. A les 21:30 hores del mateix dia ja ho havien aconseguit, sense massa oposició, i Kerensky optava per fugir. L’endemà començava la fracassada experiència marxista del govern bolxevic, amb Lenin com a cap visible de l’Estat comunista, i el sinistre Stalin com una de les seves destacades personalitats.

Poc temps després del triomf de la revolució bolxevic es va iniciar un debat acadèmic sobre la impossibilitat del socialisme real, encapçalat per l’eminent economista austríac Ludwig von Mises. En el seu article “El càlcul econòmic a la comunitat socialista”, escrit el 1920, Mises demostra que l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -fins i tot la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. En un sistema de lliure mercat, es protegeix la propietat privada i es permet el lliure intercanvi de béns, a un preu mútuament acceptat. Quan els consumidors estan insatisfets o desitgen un producte no existent, l’empresari detectarà una oportunitat de negoci. Assumint el risc en primera persona oferirà aquest producte, gràcies a la llibertat d’empresa, i l’oferirà en el mercat a un preu determinat. Els preus actuen com a senyals i, si permeten l’obtenció d’un benefici, exerciran un efecte crida sobre altres empresaris que voldran també participar dels guanys. L’increment de la producció resultant contribuirà a baixar els preus i beneficiar el conjunt de la societat. La situació, però, és radicalment diferent en una societat comunista on l’Estat detenta la propietat de tots els mitjans de producció i coacciona institucionalment la lliure iniciativa privada. En aquestes circumstàncies no hi ha mercat -no es pot vendre el que és propietat de l’Estat- ni tampoc preus. I sense preus, no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Notem que si un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni. De fet, a la URSS els preus oficials consistien en l’aplicació de múltiples fórmules que prenien com a base els preus de mercat dels malvats països capitalistes. La seva incapacitat hagués estat més gran i el seu col·lapse més immediat, si el capitalisme no li hagués prestat una de les seves creacions: el coneixement que produeix el mercat a través dels preus lliures. Els soviètics mantenien subscripcions regulars a catàlegs de preus industrials i comercials dels EUA i Europa per tal de tenir alguna referència. Però, al final, els fets són inapel·lables. Atès que el valor d’un bé és subjectiu i que els preus reflecteixen aquesta subjectivitat i l’escassetat del bé, una societat que no compti amb preus lliurement fixats està condemnada al fracàs, al caos i al subdesenvolupament crònic.

Aquesta aportació fonamental de Ludwig von Mises va ser reconeguda pels mateixos economistes marxistes. Oskar Lange, en les seves pròpies paraules, va defensar que “tant com a expressió de reconeixement pel gran servei prestat com per recordar la gran importància de la comptabilitat i del càlcul econòmic, una estàtua del professor Mises hauria d’ocupar un lloc visible a l’entrada dels Ministeris o a les sales de la Junta de Planificació Central dels països comunistes”. Que se sàpiga, Lange no va erigir cap monument a Mises en tots els seus anys d’infructuosos treballs al capdavant de l’oficina de planificació a Varsòvia. Sigui a la Polònia d’Oskar Lange, a la Xina de Xi Jinping o en qualsevol altre indret, un segle més tard, s’hauria de tornar a considerar aquest reconeixement a l’economista austríac. Més especialment, quan la història li ha donat la raó.

Com eradicar la pobresa?

El dimarts d’aquesta setmana era el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa (l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 1993 la resolució 47/196 que així ho establia). Al nostre país, agreujada per la crisi i les retallades en polítiques socials, un percentatge important de població viu en risc de pobresa. El que recorda l’ONU, però, no és tant el nivell de renda baixa, en relació als altres residents més o menys rics dins d’un país desenvolupat, sinó la pobresa extrema dels països molt pobres. Països radicalment pobres com el Congo, Burundi o Gàmbia. Concretament, aquelles persones que viuen per sota de 2 dòlars diaris (57 dòlars mensuals). El que es tracta de recordar en aquest dia internacional és, per tant, la pobresa extrema, aquella que no deixa recursos materials per a garantir la subsistència i que condemna directament a la mort per inanició, subalimentació o malalties derivades. Al respecte, l’evolució dels indicadors de pobresa extrema dels darrers anys ha estat positiva i permet acollir el futur de la humanitat amb cert optimisme esperançat. Concretament, mentre que fa 40 anys el percentatge de la població mundial per sota del nivell mínim de subsistència era el 40%, avui no arriba al 10%. Des de 1980, 1.300 milions de persones han sortit de la pobresa extrema. Exactament, el nombre de pobres extrems s’ha reduït de 2.000 milions a 700 milions. Si algun objectiu bàsic té l’economia és eradicar completament la pobresa del món. No s’ha aconseguit encara, però la tendència no és pas dolenta. I el propi Banc Mundial, la institució de les Nacions Unides que ofereix assistència financera i tècnica als països en vies de desenvolupament, reconeix que aquesta xacra podria eliminar-se del tot en menys de 20 anys.

Quina és la causa de l’eradicació de la pobresa? Per què els darrers 40 anys ha estat el període de la història en què més població ha escapat de la misèria extrema? Es deu a l’ajuda governamental dels països rics als països pobres, anomenada ajuda oficial al desenvolupament? No. Aquesta ajuda provinent del primer món es sol perdre en despeses innecessàries, en el millor dels casos, o directament bèl·liques i criminals, en el pitjor. Dissenyada des de l’òptica i perspectiva del país ric, no té en compte les veritables necessitats del país pobre i es dilapida en projectes que no ofereixen cap rendibilitat social. Si els recursos passen del govern del país ric al govern del país pobre, aquest últim els pot utilitzar per enriquir-se il·lícitament o per finançar campanyes bèl·liques dirigides a exterminar els seus enemics i opositors. Els exemples són nombrosos. Encara que l’ajuda oficial s’atorgui amb bona fe i amb un mínim de rigorositat en el control de la despesa, sempre hi haurà l’anomenat dilema del foraster. I és que la solució als problemes reals requereix menys ajuda tècnica o financera, i més coneixement implícit o tàcit del país pobre de destí. Un exemple ho il·lustrarà. Els tècnics del primer món van aconsellar recentment com millorar els mètodes agrícoles d’un poble d’Uganda, a l’Àfrica oriental. Teòricament, la intervenció va ser un èxit. Les collites varen millorar i la producció agrícola va ser més abundant. Realment, però, això no va servir per a res. Al no haver-hi un mercat per comercialitzar els excedents, el gra es va podrir sense poder aprofitar-se. La manca de comunicacions, carreteres i infraestructures fa que el cost de transportar l’excedent de blat superi el valor de la collita. La manca de coneixement tàcit del país pobre, sobre el terreny, malmet molta ajuda al desenvolupament, per benintencionada que pugui arribar a ser. Un altre cas ben representatiu d’aquest fenomen és el d’una ONG del primer món que va esmerçar esforços en construir webs a les empreses i institucions d’un país de l’Àfrica central. Malgrat fer-ho gratuïtament i sense cost, el resultat obtingut va estar acompanyat de conseqüències negatives no previstes ni desitjades. Concretament, va enfonsar la incipient indústria de serveis informàtics del país africà, que no va poder competir amb els preus zero de l’ONG.

Aleshores, què fa que un país prosperi i abandoni la pobresa absoluta? Bàsicament, en l’àmbit exterior, beneficiar-se de la globalització econòmica i el lliure comerç internacional mitjançant la divisió internacional del treball i, en l’interior, posar límits a la corrupció governamental tot promovent la funció empresarial i l’estabilitat macroeconòmica. Segons els treballs dels economistes Karen Horn Welch i Romain Wacziarg, els països oberts al comerç exterior a les darreres dècades, experimenten un creixement mitjà anual un 1,5% superior al d’aquells països que no ho fan. Les diferències són substancials. Pensem que un país que creixi un 2% anual tarda 35 anys a duplicar la renda nacional. En canvi, aquell que ho fa a un 3,5% anual en té prou amb 20 anys per duplicar el PIB. Més llibertat comercial i més economia de lliure mercat significa més creixement econòmic i desenvolupament social. La disminució de la pobresa i de les desigualtats entre països no significa que, dins d’un país concret, com Espanya, la distància entre els espanyols pobres i els espanyols rics o entre comunitats autònomes disminueixi. L’enorme atur i la destrucció de la classe mitjana, que suporta el major pes d’una pressió fiscal asfixiant, contribueixen a l’augment de les desigualtats. Qualsevol recuperació, però, no passa per més impostos ni transferències públiques, sinó per crear més empreses, més ocupació i més ingressos.

Una anàlisi estratègica de l’economia de Catalunya en temps turbulents

Monopolis extractius

La competència, això és, el procés de rivalitat per aconseguir els objectius, és una qualitat institucional necessària per al progrés i la llibertat d’una societat oberta i pròspera. Els seus principals enemics són els monopolis legals que detenten una posició de privilegi, no pas per mèrits propis, sinó pel suport del govern. El tracte de favor atorgat al monopoli és mútuament beneficiós per ambdues parts. Per part del grup social o empresa monopolista, la manca de competència significa l’obtenció de beneficis extraordinaris. Per part del govern, significa la compra de lleialtats (i vots) o la possibilitat d’accedir a una part de les rendes extraordinàries que acapararà el monopolista (participació en els consells d’administració). Naturalment, la part perdedora és el conjunt de la societat, ignorant i no conscient de la situació, desorganitzada i sense veu, que acaba suportant els majors costos. De monopolis legals n’han existit a totes les èpoques i nacions, encara que amb diferències notables. Espanya, gràcies a l’habilitat i astúcia dels Reis Catòlics en la política matrimonial dels seus fills, va aconseguir un imperi notable. Amb la suma dels territoris americans, després de l’arribada de Cristòfor Colom al nou món, un imperi mundial on mai no es ponia el sol. Les bases econòmiques, però, sempre varen ser molt febles. A diferència de l’imperi britànic, els espanyols mai varen ser partidaris de la llibertat comercial. En lloc d’establir un espai de lliure comerç i intercanvi, varen optar per una despietada extracció de rendes en règim de monopoli. La Casa de la Contratación de Indias, situada a Sevilla, va ser creada per centralitzar i controlar tot el comerç i la navegació amb els territoris d’ultramar. Exclosos en quedaven els catalans i aragonesos, valencians i mallorquins. El veto a comerciar amb les colònies duraria fins el 1788 (1765 a les Antilles), quasi tres-cents anys després del descobriment d’Amèrica, quan finalment Carles III decideix autoritzar-lo. La institució que es va utilitzar per adjudicar els indis als diferents conqueridors, per al treball de mines i camps, va ser la encomienda. Les condicions de treball eren duríssimes i, sovint, significava l’esclavitud o abjecta servitud. A les mines de mercuri de Huancavelica, al Perú, altament tòxiques, s’hi obligava a treballar nens en condicions tan infrahumanes que els pares els ferien intencionadament fins a deixar-los invàlids. Preferien tenir un fill invàlid, però viu, que un fill mort. Els missioners i juristes denunciarien els abusos i els excessos comesos.

Aquestes pràctiques monopolistes i desproporcionadament extractives no eren, per altra banda, cap novetat. La Corona obrava arbitràriament, repartint favors a uns i agravis a altres. Un cas representatiu va ser el conflicte entre agricultors i ramaders, agrupats els darrers en el poderós lobby de la Mesta. Els pastors guiaven els ramats de les pastures estiuenques als corrals tancats de l’hivern. La Corona n’obtenia impostos mitjançant el cobrament de peatges en llocs estratègics. També la venda de la llana, centralitzada monopolísticament a Burgos, proporcionava importants ingressos fiscals. Això va fer que els monarques, sempre àvids d’impostos, concedissin a la Mesta privilegis, com el dret de pas o el pasturatge en terrenys comunitaris. Els agricultors, perjudicats per la política dels governants, oferien productivitats baixíssimes. Amb la nefasta intervenció afegida de preus regulats màxims, l’agricultura va deixar de ser rendible i el camp es va despoblar. Castella va aconseguir la preeminència política amb poc temps, però també el declivi va ser ràpid. En el període que comprèn des de la mort de Felip II, el 1598, a la de Carles II, el 1700, es converteix en un país de segona categoria. Part de la plata extreta del nou continent s’hauria d’utilitzar per pagar les importacions de blat, necessàries per alimentar una població que blasma el treball i s’adelita amb l’ociositat. A moltes províncies hispàniques es desconeix, avui dia, no tan sols la revolució industrial, sino també l’agrícola.

I aquest fil històric el podem continuar fins el moment actual, amb l’èxode de moltes empreses que marxen de Catalunya i estableixen la seu social a Madrid, Alacant o Palma. Aquesta situació no s’ha d’interpretar com un afebliment de l’economia catalana. Les fàbriques i els treballadors continuen aquí. Abertis es trasllada. Però els peatges els continuarem pagant a Catalunya. O algú es pensa que es pagaran a Castella o Andalusia? La deslocalització industrial a territoris extremenys, per exemple, vàlida per rellançar la subsidiada economia d’aquest territori, ni s’ha produït ni es preveu. Tampoc s’ha d’interpretar com una pèrdua de recursos fiscals per part de la Generalitat. Les empreses paguen l’impost sobre els beneficis, que recapta íntegrament l’administració central, amb independència de la seva localització. Si es pagava a la hisenda central, es continuarà fent-ho. La hisenda autonòmica només deixarà d’ingressar una part poc important de l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, per operacions societàries que no es faran en territori català. Aleshores, com s’han d’interpretar aquests moviments? Doncs en clau de regulació privilegiada. Si els nivells de facturació d’una empresa depenen del redactat del BOE, és normal que, davant la situació política actual, traslladi la seu social a la capital de l’imperi. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, precisament per les institucions extractives que concentren el poder en mans d’una elit reduïda que s’apodera, en benefici propi, de les rendes de bona part de la ciutadania. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, per la incapacitat de construir institucions inclusives que permetessin la participació de totes les persones i empreses en les activitats econòmiques i polítiques, tot promovent el talent, la creativitat i l’esperit emprenedor de la societat. Convé recordar-ho.

Pau i Treva

Una setmana després d’haver celebrat el referèndum, continua la tensió a flor de pell associada a la crisi de l’Estat. Convindria primer disminuir-la i relaxar-la. Desinflamar les ferides patides per l’agressió institucional i la brutal repressió policial. Reposar i fer un recompte de forces. El camí a la llibertat mai ha estat fàcil ni ràpid. És més una cursa de fons que de velocitat. La Generalitat ha aconseguit un cert capital polític amb la celebració d’un referèndum que el govern central va repetir per activa i passiva que no es faria mai. Doncs sí que es va fer. Quasi 2,3 milions de vots, en les circumstàncies viscudes, és un resultat de pes, però no decisiu. Felip VI, en la seva declaració institucional com a Cap d’Estat del passat dimarts, tenia una oportunitat històrica per oferir un referèndum de secessió pactat i acordat amb el poble català, amb la condició de continuar sent el monarca d’una Catalunya independent, en cas de la victòria del sí. Talment com la reina Isabel II de la Gran Bretanya continua sent la Cap d’Estat de Canadà, Austràlia i tants altres territoris de la Commonwealth, abans units directament al poder de Londres i ara conservant una fraternal unió amb el poble britànic mitjançant llaços culturals i econòmics. No ho va fer. I de quina manera! Espanya no és com la Gran Bretanya, ni la dinastia dels Borbons és com la dels Windsor, ni Mariano Rajoy és com David Cameron, ni la cultura democràtica espanyola té res a veure amb la britànica. En un discurs duríssim, propi d’un portaveu del govern, va agreujar les ferides obertes, sense cap apel·lació al diàleg o la negociació i sense cap consideració als ferits o a les demandes legítimes d’un poble manifestades pacíficament i cívicament.

La temperatura de la caldera és ara altíssima, tant al carrer com als despatxos dels polítics, i convindria primer refredar-la. Es tracta de tenir els peus a terra, el puny ferm, el cor valent i el cap fred. Una declaració unilateral d’independència (DUI) podria abocar el país a la desfeta. Un error funest. La Ulsterització de Catalunya. Tal com ha manifestat el doctor Andreu Mas-Colell, la DUI té el risc de posar en evidència que la república catalana no té la plena obediència de jutges, policies i empreses (per recaptar impostos, per exemple). El capital polític aconseguit amb esforç es dilapidaria ràpidament. La setmana passada vàrem explicar la llei de conseqüències no intencionades, i com la repressió del referèndum per part del govern central tindria efectes no desitjats. Així ha estat. Ara bé, i de manera recíproca, una declaració precipitada de la DUI per part del govern català també tindria efectes no desitjats, contraris als inicialment pretesos. Ni les condicions ni els resultats que s’han donat del referèndum de l’1-O la justifiquen. Ningú la validaria i la declaració unilateral seria un pas en el buit, sense capacitat legal ni coercitiva per aplicar-la un cop pronunciada. Seguiria la suspensió automàtica de l’autonomia i un reguitzell de decisions polítiques i judicials que anul·larien tota possibilitat d’autogovern. S’aplicaria l’article 155 de la Constitució, en virtut del qual, sense necessitat de derogar l’Estatut, el Govern central, que ja administra els comptes catalans, podria aconseguir el control directe de la Generalitat, incloent les competències sobre els Mossos d’Esquadra, així com les requerides per a la dissolució del Parlament. El camí adequat per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya no passa, en definitiva, per la DUI. Cal, per tant, decidir amb prudència i intel·ligència. El sobiranisme ha de seguir caminant, guanyant força i sumant més complicitats, ampliant la base social i l’aritmètica parlamentària.Sense renunciar a res, cal evitar la unilateralitat.

Algunes ofertes de mediació s’han posat sobre la taula aquests dies. En aquesta línia s’han manifestat des del líder de Podem Pablo Iglesias fins al lehendakari Íñigo Urkullu. També ho ha fet Suïssa, reducte de llibertat i prosperitat. L’Església ha mantingut, amb la discreció que la caracteritza, alguns contactes polítics a molt alt nivell. Aquesta podria ser la mediació més convenient. L’Església, com a difusora universal de l’evangeli, té una llarga experiència i especialització pacificadora. Recordem com l’Abat Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva, a inicis del segle XI (Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. Els abats de Montserrat i Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà, s’han ofert per mediar amb el govern central. També el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, nascut a l’Aragó, o el cardenal Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, han ofert la seva col·laboració sincera per un diàleg a favor de la pacífica i lliure convivència, respectant els drets fonamentals i les institucions, i treballant per a què la societat sigui un espai de fraternitat, llibertat i pau. El mateix Papa Francesc ha subratllat que la coexistència pacífica entre les persones i els pobles no pot fonamentar-se en la lògica de la por, la violència i el tancament, sinó que ho ha de fer sobre la responsabilitat, el respecte i el diàleg. La mediació de la diplomàcia vaticana podria resoldre l’atzucac. I quin millor lloc trobaríem per a promoure el diàleg que Manresa, la ciutat on Ignasi de Loiola va escriure els Exercicis Espirituals, ara farà 500 anys?