Responent preguntes

En l’època de les noves tecnologies i les xarxes socials, es tendeix a llegir poc. Massa vegades les pantalles substitueixen els llibres, i la badoqueria gregària per l’última novetat tecnològica pren el relleu al diàleg raonat dels problemes reals. Sembla estrany, però conceptes econòmics bàsics com què és el capital o una empresa, la productivitat o una Lletra del Tresor són desconeguts per bona part de la població. Un àmbit que condiciona la nostra vida i ens afecta en tots els sentits, ja sigui com a consumidors, treballadors o estudiants, autònoms o inversors, contribuents o votants, no es coneix suficientment. Segons un estudi realitzat a la Gran Bretanya, un país culte i d’innegable tradició democràtica, 9 de cada 10 persones coneixen el significat del deute públic. A Espanya les proporcions s’inverteixen. La majoria dels espanyols desconeixen què és el dèficit públic o el deute públic, què és una obligació de l’Estat i quins són els efectes del descontrol pressupostari. Com si no anés amb ells la probable explosió futura de la bombolla del deute. Seguint amb el mateix estudi, només 1 de cada 10 britànics coneix què és la banca amb reserva fraccionària. La proporció, al nostre territori, és encara més baixa. Pràcticament ningú coneix que només una mínima fracció dels nostres diners disponibles a la vista en un dipòsit bancari ho està realment.

També hi ha moltes diferències en el tema dels valors. Als Estats Units, per exemple, i per tradició històrica, es valora positivament l’esperit empresarial. S’aplaudeix la persona que ha constituït la seva pròpia empresa (encara que fracassi) i la majoria de nord-americans es mostren disposats a crear (o treballar en) una empresa per tal d’aconseguir els seus somnis. 9 de cada 10 estudiants de Business Administration als EUA volen ser empresaris. A Espanya, el percentatge és molt inferior. La mateixa societat tendeix a mirar malament i amb recel la funció empresarial. Els fracassos en els negocis, més que despertar valoracions positives i compassives, provoquen burles i estigmatitzacions socials. I els èxits empresarials, més que despertar admiració, provoquen l’enveja i el ressentiment més destructius (pensin, per exemple, com un ninot amb la cara d’Amancio Ortega va aparèixer penjat dels arbres del Passeig de Pere III l’última Diada de Sant Jordi). Per aquest camí, la societat no té futur. I cal treballar per canviar-ho. La combinació de la llibertat individual i d’empresa, la cooperació i el treball en equip, la creativitat i la innovació, els valors de servei al consumidor i de progrés social, són garanties per construir un demà més pròsper, alhora més eficient i just. El descobriment de les lleis socials bàsiques i de l’acció humana permet entendre el funcionament del mercat i de com, depenent de les institucions, la recerca de l’interès propi pot promoure el bé social. Alguns països creixen i es desenvolupen, abandonant la pobresa i la privació, condicions naturals de la humanitat durant segles, per abraçar la prosperitat i el progrés. El centre de tot no és la tecnologia ni les forces de la natura. Tampoc és la combinació específica de polítiques econòmiques aplicades pel govern o els excessos intervencionistes propis de l’enginyeria social. És l’ésser humà, entès com actor creatiu dotat d’una innata capacitat empresarial i que alhora és el protagonista indiscutible de tots els processos socials i de mercat.

Un altre parany en què es cau so­vint en economia és la formulació inadequada de les preguntes. Per il·lustrar aquest punt recordem el cas de tres amigues que, durant les vacances, han pagat un total de 30 euros per l’habitació de l’hotel. En realitat, però, el preu havia de ser de 25 euros, en gaudir d’una promoció de temporada alta. La recepcionista decideix retornar només 3 euros a les clientes, que n’acaben pagant 27, apropiant-se de la diferència. Si comparem els 30 euros pagats a l’entrada amb els 29 euros que surten al final (27 pagats + 2 embutxacats) i preguntem on és l’euro que falta, estarem formulant una pregunta inadequada que no té resposta. Buscar l’euro que falta és un tre­ball impossible. Malauradament, però, massa vegades es formulen en economia preguntes absurdes que ens condueixen a camins intransitables. El resultat no és so­lament la pèrdua de temps, sinó la generació de respos­tes falses a problemes inexistents. La pregunta pertinent, en el problema plantejat, és qui s’embutxaca el sobrecost de 5 euros de l’habitació. I la resposta és que 3 euros retornen a les turistes i 2 euros se’ls queda la treballadora de l’hotel. O, també, què paguen les turis­tes i qui ho cobra. En aquest cas, les turistes acaben pagant 27 euros, dels quals 25 euros corresponen al preu de l’habitació i 2 euros se’ls embutxaca la recepcionista deslleial. L’economia ha de servir no només per trobar les respostes adequades, sinó també per plantejar les preguntes correctes. I aquí, coincidint amb la revolució keynesiana que s’imposa generalitzadament a partir de la segona meitat del segle XX, trobaríem molts errors a corregir. Com la construcció de models matemàtics, d’inexactitud palmària, radicalment allunyats de la realitat. Com la priorització de la redistribució de la renda i les polítiques de demanda abans que la producció i les polítiques d’oferta. Com la búsqueda il·lusòria de la quantitat òptima d’oferta monetària en un patró de moneda fiduciària que es crea a l’arbitri del Banc Central. Com la fatal arrogància de l’enginyeria social, pretenent dissenyar una societat de dalt a baix. Com el menyspreu per la funció empresarial en un entorn de competència. O com tantes altres preguntes mal formulades que ens allunyen dels veritables problemes socials i econòmics.

Bitcoin: bombolla o moneda del segle?

Tots hem sentit a parlar del bitcoin. El bitcoin és un tipus de moneda virtual o diner electrònic creat el 2009 per algú que utilitza el pseudònim de Satoshi Nakamoto. Darrera d’aquest misteriós personatge s’amaga un programador expert en criptografia electrònica. A diferència d’altres monedes electròniques, el bitcoin no està produït per cap autoritat central amb protocols explícits, sinó pels ordinadors dels participants. Les compravendes no queden registrades en un ordinador central i la creació de bitcoins es decideix mitjançant uns protocols informàtics. A diferència de les divises tradicionals, el bitcoin no està controlat per un banc emissor, que pot imprimir quantitats il·limitades de diners, sinó que s’autogestiona i té un nivell limitat de monedes en circulació. Cada vegada que un ordinador d’algun participant aconsegueix solucionar un complex problema matemàtic es crea una nova moneda que pertany al propietari d’aquest ordinador. El sistema, global i descentralitzat, permet transaccions directes entre usuaris, sense intermediaris, que queden registrades en una base de dades pública. En teoria, amb el bitcoin es poden comprar productes a  Internet: des de cançons fins a llibres, passant per viatges o roba. L’objectiu és que acabi sent la moneda virtual per excel·lència amb la que es compri de tot a la xarxa. 

El cas és que el bitcoin ha cotitzat aquesta setmana per sobre dels 8.200 dòlars, assolint cotes màximes i revifant els dubtes per les possibles pèrdues que pot generar la seva volatilitat. Al llarg de l’any 2017 el valor s’ha disparat el 700% i el mercat del bitcoin es valora en uns 110.000 milions d’euros. Malgrat els perills de ser una bombolla, s’està guanyant el vistiplau d’inversors professionals, com el grup CME, el major operador de divises del món, preparat per realitzar operacions de futurs en bitcoin el proper mes. També Goldman Sachs explora el blockchain, la tecnologia base del bitcoin, per incorporar-lo a les seves operacions. És el bitcoin una bombolla? Un frau? O és una moneda amb futur capaç de plantar cara al totpoderós dòlar? Quan, durant segles i segles, s’utilitzava l’or com a moneda, l’oferta monetària depenia de l’explotació minera d’aquest recurs preciós. De manera semblant, la creació de bitcoins està subjecta a la resolució de complexos problemes matemàtics. La intenció és que, més enllà del 2022, l’oferta de bitcoins s’estabilitzi i esdevingui constant. Com el patró or, l’estabilització de l’oferta monetària té molts arguments a favor. Amb un dòlar (des)controlat per la Reserva Federal, el seu valor no ha fet més que decréixer. La creació incontrolada de la moneda erosiona el seu poder adquisitiu i, avui, es necessiten 100 dòlars per comprar el que valia només 1 dòlar l’any 1900. L’or, en qualsevol cas, no sent ni un accident històric ni una relíquia del passat, com deia John Maynard Keynes (les monedes fiduciàries actuals sí es poden considerar anomalies dins la història mundial), presenta prestacions molt superiors a les de qualsevol moneda virtual (i fiduciària).

Destacats economistes varen afirmar fa cinc anys, quan el bitcoin cotitzava a (només) 125 dòlars, que es tractava d’una enorme bombolla. Deien que multiplicar el seu valor per 12,5 en només un any era insostenible. La veritat, però, és que, cinc anys després, el bitcoin ha multiplicat el seu valor per 65,6! El preu s’ha disparat un 700% només amb el que portem de 2017. I amb independència de quan punxarà o de quin serà el seu preu en el futur, la veritat és que la curta vida del bitcoin ha generat enormes guanys per als que van confiar des del principi en la seva viabilitat. Qui hagués invertit 10.000 dòlars a l’octubre de 2010, quan la seva cotització era de 9 cèntims, avui acumularia més de 900 milions de dòlars! Això suposa una rendibilitat mitjana anual de 1.285.700%, en uns moments en què els bancs estan pagant interessos del 0%.

L’últim vincle de la moneda amb l’or es va trencar el 15 d’agost de 1971, quan Richard Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar. La nacionalització del diner ha generat crisis financeres periòdiques i recessions econòmiques, enormes explosions de deute públic i la pèrdua de poder adquisitiu de la moneda, l’expansió desenfrenada del crèdit i del sistema politico-financer. Així com la competència del mercat ens ha procurat més i millors béns i serveis, el monopoli públic de la moneda ha empitjorat tot el sistema monetari i financer. Malgrat els seriosos dubtes que planegen sobre el bitcoin (estabilitat de l’oferta, especulació, incerteses en la seva utilització a la xarxa, prohibicions per part dels Estats…), la moneda virtual ha introduït un mínim de competència i innovació en un camp, el monetari, reservat en exclusiva al monopoli del Banc Central. Sense soroll ni escarafalls, sense cap derogació de les lleis vigents ni decisions expresses dels òrgans de planificació central en l’àmbit monetari, la criptomoneda suposa una necessària competència al poder absolut del dòlar (i restants monedes fiduciàries).

El dinamisme del mercat

Joseph Schumpeter (1883-1950) és un dels rellevants economistes de tradició austríaca. Nascut a Moràvia i estudiant a la Universitat de Viena, va ser deixeble en segona generació de Carl Menger, el fundador de la fructífera Escola Austríaca, sent professor de la Universitat de Harvard des de 1932. Schumpeter destaca la importància vital de l’empresari i estudia el seu paper en la innovació, popularitzant el concepte de destrucció creativa. El dinamisme dels mercats, deixant de produir productes obsolets quan es descobreixen noves oportunitats i es desenvolupen nous béns en sectors econòmics abans inexistents, és una de les característiques del capitalisme. Avui dia la màquina d’escriure, per exemple, és un aparell obsolet que s’ha deixat de produir. En canvi, l’ordinador personal, un producte inexistent fa només vint-i-cinc anys, s’ha popularitzat extraordinàriament. No només milers de persones treballen en el sector informàtic, sinó que el seu ús generalitzat (gràcies a empresaris com Bill Gates) ha simplificat moltíssimes tasques i càlculs, incrementant també extraordinàriament la productivitat del treball. Els empresaris desenvolupen innovacions tècniques i financeres en un entorn competitiu, assumint continus riscos i sent recompensats amb beneficis si serveixen bé el consumidor i satisfan les seves necessitats (o amb pèrdues quan no ho fan). L’innovador no és un inventor (el rol d’aquest correspon generalment a un tècnic o un científic) i Schumpeter diferencia cinc casos d’innovació: primer, la introducció d’un nou bé en el mercat (un smartphone, per exemple); segon, la introducció d’un nou mètode de producció o comercialització de béns existents (com Amazon); tercer, l’obertura de nous mercats (Netflix a la Xina); quart, la conquesta d’una nova font de matèries primeres (cotxes elèctrics); i cinquè, la creació de nous mercats i sectors econòmics (Microsoft, Google o Twitter). L’empresari crea mercats per als invents tècnics. I aquests mercats, dinàmics i competitius, no entenen de privilegis ni de posicions preadquirides.

Per demostrar la destrucció creativa del mercat, només cal considerar la variabilitat de les empreses més importants en diferents anys. American Motors (no confondre amb General Motors) era una de les empreses més importants del món l’any 1955, però avui ningú la coneix (va deixar de produir el 1987). En canvi, Microsoft i Google, Amazon i Facebook, Apple i Netflix, destacadíssimes empreses actuals, no havien nascut el 1955. De fet, només 59 de les 500 empreses més importants l’any 1955 ho continuen sent el 2017 (Coca-Cola, Pepsi i Colgate són tres d’elles). En altres paraules, menys del 12% de les companyies més importants el 1955 ho continuen sent el 2017, i més del 88% de les empreses han fet fallida, s’han fusionat, han estat adquirides per grups aliens o encara existeixen, però lluny del top 500. És raonable suposar que quan la llista de les 500 empreses més grans es reediti a partir de l’any 2077, gairebé totes les companyies actuals ja no existiran com es coneixen actualment, havent estat substituïdes per noves empreses en sectors emergents que avui ni ens podem imaginar. La variabilitat de les empreses capdavanteres és un signe positiu del dinamisme i la innovació que caracteritza una economia de mercat orientada al consumidor. A la primera revolució industrial eclosionen la indústria tèxtil i la siderúrgica. A la segona revolució industrial, la química i els electrodomèstics. També la metal·lúrgica, la indústria de l’automòbil i les grans petrolieres. A la tercera revolució industrial, la dels ordinadors i Internet, ho fan l’electrònica de consum, la informàtica, les xarxes socials i els negocis on-line. A la quarta revolució industrial, la dels robots i la intel·ligència artificial, qui ho sap? La cibernètica obre possibilitats ignotes i camps inexplorats que no sabem en què es concretaran ni com s’organitzaran. La dinàmica innovadora en un mercat global és trepidant. Les empreses que cotitzaven a l’índex Standard & Poor’s 500 l’any 1965 ho feien una mitjana de 33 anys. Al 1990, s’havia reduït a 20 anys. I, al ritme que portem, es preveu que l’any 2026 es limiti a només 14 anys.

La força impulsora del mercat competitiu és el desig de servir el client o, en un sentit més ampli, el proïsme, amb preus més baixos, qualitats més elevades i innovació constant. Les vendes de les empreses són els vots que aconsegueixen dels seus clients cada dia. El mercat és la democràcia més perfecta existent, on cada euro gastat en un producte és un vot dipositat a l’empresa productora. Res impedeix que demà mateix (no cal esperar legislatures de quatre anys) els vots canviïn i apareguin noves empreses abans desconegudes, al mateix temps que imperis empresarials consolidats trontollen o simplement desapareixen. Els últims beneficiaris d’aquest procés de destrucció creativa del lliure mercat som tots nosaltres.

Cent anys de comunisme

Aquesta setmana es compleixen cent anys de la Revolució del 25 d’Octubre de 1917 a l’antiga Rússia (7 de novembre en el calendari actual). La revolució de febrer del mateix any, democraticoburgesa, havia deposat el tsar Nicolau II. La revolució bolxevic d’octubre iniciaria l’etapa comunista de la URSS. A la vista dels recomptes de les eleccions del 25 de novembre del 1917 a l’Assemblea Constituent, els bolxevics amb prou feines arribaren al 25% dels vots, mentre que els moderats i els menxevics superaren el 55%. Lenin, però, no va acceptar la derrota a les urnes i va urdir un pla. Quan els diputats menxevics van arribar, pocs dies després, al Palau Tàurida de Petrograd, se’l van trobar tancat i encerclat per guàrdies amb metralladores i artilleria de campanya. El cop bolxevic, perpertrat amb menys de 10.000 persones, marcava l’inici de la guerra civil i la dictadura comunista. Els bolxevics eren devots de Karl Marx (1818-1883) i veien la lluita de classes com el gran motor de la història. El sistema econòmic medieval del feudalisme va ser substituït pel capitalisme a la Revolució Industrial. Ara el capitalisme seria substituït pel socialisme i, finalment, pel comunisme. Marx va concebre una nova era de llibertat i abundància, i la seva precondició era la destrucció de “l’esclavitud salarial” i “l’explotació del capitalisme”. Com ell i el seu col·laborador Friedrich Engels van declarar en el Manifest Comunista de 1848, la nostra teoria “es pot resumir en una sola frase: l’abolició de la propietat privada”.

Tanmateix, ningú no sabia exactament el que se suposava que seria la nova societat. “No podem donar una caracterització del socialisme”, va dir Lenin el març de 1918. “Com serà el socialisme quan s’arribi a la perfecció no ho sabem, no ho podem dir”. I el que va entrar a la història com una condemna feroç del capitalisme amb la promesa de construcció d’un paradís terrenal, es convertiria en un veritable genocidi i un infern per milions de persones que van perdre la vida per manca d’aliments, deportacions massives i purgues polítiques. Una i altra vegada, la supèrbia humana de construir una nova societat mitjançant projectes d’enginyeria social, l’esforç per eliminar els mercats i la propietat privada, acaben generant mort, destrucció, fam i pobresa. Des de 1917, a la URSS, a la Xina de Mao Zedong, Mongòlia, Europa de l’Est, Indoxina, Àfrica, Afganistan, Cuba, Corea del Nord i parts de l’Amèrica Llatina, el comunisme ha manllevat la vida de més de 65 milions de persones, segons la investigació d’historiadors i demògrafs. Les eines de destrucció massiva han inclòs deportacions massives, camps de treball forçós i el terror de la policia política. El model establert per Lenin i perfeccionat per Stalin ha estat àmpliament imitat per Mao Zedong a la Xina, Pol Pot a Cambodja, la dinastia Kim a Corea del Nord i, en general, els tirans de totes les èpoques i nacions. La substitució de la propietat privada per la propietat col·lectiva, els mercats per la planificació centralitzada i els parlaments “burgesos” per la dictadura està condemnada al fracàs. Com vàrem comentar en un article anterior (Regió7 del diumenge 29 d’octubre), l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -també la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. Sense propietat privada no hi ha mercats i sense mercats no hi ha preus. I sense preus no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Quan un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni. 

A la revolució de 1917, sota la bandera de la igualtat i la justícia social, es varen desposseir els capitalistes per enriquir una nova classe de funcionaris estatals que obtingueren el control sobre la riquesa del país. Tots els punts de vista aliens a la doctrina oficial varen ser reprimits i perseguits amb violència. Stalin va imposar la col·lectivització des del Mar Bàltic fins l’Oceà Pacífic. Va promoure la lluita contra els kulaks (pagesos amb propietats), ordenant detencions massives i deportacions internes. El seu ideari criminal no va cedir amb la fam de 1931-1933, malgrat la mort de 7 milions de persones. Tampoc ho faria Mao Zedong amb el programa anomenat Gran Salt Endavant de 1958-1962, responsable de la col·lectivització agrícola de 700 milions de camperols. La propaganda oficial del règim parlava de “tres anys de treball dur i mil anys de prosperitat”, però entre 16 i 32 milions de persones varen morir de fam. Sense mercats ni propietat privada no hi ha llibertat ni prosperitat. L’anàlisi econòmica de l’experiència del socialisme real o comunisme, en el centenari del seu triomf a l’antiga URSS, hauria de ser l’antídot necessari per contrarestar la repetició dels tràgics errors.

La paràbola dels talents

El propietari confia els seus béns a tres servents: cinc, dos i un talent respectivament. El talent era una unitat de mesura monetària en temps de Jesús. Equivalia a 21 kg de plata o, el que és el mateix, 6.000 denaris, la moneda romana de referència. Donat que el sou mitjà a Judea era un denari diari, un talent equivalia a 6.000 dies de treball, això és, el fruit de 20 anys de vida laboral. Quantitats, per tant, molt importants. Al cap del temps, l’amo els demana comptes de l’administració dels béns rebuts. Els dos primers servents, que han aconseguit doblar el capital, obtenen la felicitació i la recompensa de l’amo. Però el tercer servent només ha conservat el talent confiat. ¿Com actuarien els governants, partidaris de la intervenció estatal, davant d’aquestes circumstàncies? Doncs intervenint, naturalment. No s’acceptaria aquesta distribució final tan desigual per injusta i, invocant una pretesa justícia social, prendrien els talents de qui més té, mitjançant impostos, beneficiant el menys afavorit amb subsidis públics. No cal dir-ho, part de la riquesa desposseïda s’haurà de destinar a pagar els serveis de redistribució forçosa i coactiva. Ara bé, la resolució bíblica d’aquesta paràbola dels talents és justament la contrària. El servent que només ha conservat el talent rebut és castigat i desposseït del capital, que es dóna a qui en té més. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.

Quins són els missatges teològics d’aquesta paràbola? Primer, Déu ho posseeix tot; segon, ens delega a nosaltres el control temporal dels béns de la creació; i tercer, tenim l’obligació de treballar-los i incrementar el valor dels actius confiats. Les implicacions econòmiques i socials que comporta són brutals. Notem, d’entrada, la desigualtat en la distribució, tant inicial com final, de la renda i la riquesa. De bon principi, els talents ja no es distribueixen igualitàriament i, amb el pas del temps, les desigualtats no fan altra cosa que incrementar. L’amo no es compadeix del servent poruc i improductiu que només ha conservat el talent confiat (què hauria passat si un servent corrupte hagués malbaratat els béns?). Li recrimina que no ho hagi dipositat a un banc, podent recuperar d’aquesta manera els interessos del capital -la llarga etapa actual d’interessos zero imposats manu militari pels Bancs Centrals és una aberració econòmica i històrica-. Castiga el mal servent, li pren els diners i els dóna a qui en té deu vegades més.

Quan ideologies com el marxisme han forçat la igualtat material de rendes, s’ha obert la porta a tota mena d’abusos de poder i injustícies legals. Com dirà Pau, “qui no vulgui treballar, que no mengi”. Això és, aquell que, tenint capacitat, no vulgui participar en el procés productiu, no pot demanar a la societat que el mantingui. Per acabar amb la pobresa, no calen subvencions públiques, sinó treball productiu. La falsa il·lusió que es pot incrementar el nivell de vida -i pretendre la salvació- sense produir res és falsa. Esperar que algú, moltes vegades l’Estat, et mantingui permanentment condueix al debilitament de la fibra moral d’una societat, a l’erosió del sentit de responsabilitat i, en definitiva, a la pèrdua de la llibertat. Llibertat, salvació i progrés econòmic i social van junts. Totalitarisme i pobresa, també.

Mercat de Treball (3T 2017)

El nombre d’ocupats en el tercer trimestre de 2017 va ser, pel conjunt d’Espanya, de 19 milions de persones: el seu nivell més alt des de 2009. Simultàniament, el nombre de parats es va situar en 3,7 milions, el seu nivell més reduït des de 2008. La creació de l’ocupació evoluciona a un ritme acceptable: en els últims tres mesos, s’han creat 236.000 llocs de treball, la xifra més elevada per a un tercer trimestre des de 2005.

Aquest incontestable dinamisme del mercat laboral espanyol, però, s’ha de matisar amb el fet que l’ocupació creada és de molt baixa qualitat: llocs de treball temporals, jornades laborals parcials i sous baixos. Des que arranca la recuperació, s’han creat només un milió d’ocupacions no temporals i de temps complet. Evidentment, no es pot negar l’existència dels greus problemes de gran temporalitat i de parcialitat involuntària en el mercat de treball espanyol: per alguna cosa la taxa de temporalitat d’Espanya se situa en el 27,3% de tots els treballadors (la més alta de la Unió Europea només per darrere de Polònia) i els treballadors a temps parcial que desitgen gaudir d’una ocupació a temps complet totalitzen el 10% del conjunt d’ocupats per compte aliena.

Aquests problemes no són nous, sinó que estan relacionats amb la pèssima regulació laboral que patim des de fa dècades i, també, amb l’explosió d’una crisi econòmica, les conseqüències de la qual encara no han estat superades del tot. Cap dels dos problemes, però, és únicament atribuïble a la reforma laboral de 2012 o al tipus de recuperació que estem experimentant des de 2014. De fet, la taxa de temporalitat continua estant per sota de l’assolida en temps anteriors i la taxa de parcialitat involuntària porta una tendència decreixent des de l’inici de la recuperació.

Comencem amb la taxa de temporalitat. Com diem, actualment es situa en el 27,3% i ve augmentant des del mínim del 21,9% que va marcar a principis de 2013. En certa mesura és lògic que hagi augmentat des de llavors: la part més important de l’ocupació destruïda durant la depressió va ser ocupació temporal, de manera que aquest increment de la taxa de temporalitat només ens està tornant a la que durant dècades ha estat la “normalitat laboral espanyola”. Però, ¿estem pitjor que en altres moments comparables del passat? Actualment la taxa d’atur és del 16,38%; en el primer trimestre de 1991 va ser del 16,33% i en el tercer trimestre de 1999, també del 15,29%. ¿I quina era la taxa de temporalitat en aquells trimestres, comparables com veiem amb la desocupació actual? La del 1991 el 34,2% i la del 1999 el 33,4%, respectivament. És a dir, Espanya té un problema de temporalitat, sí, però aquest problema per desgràcia no és nou i no és atribuïble ni a la reforma laboral del 2012 ni al nou model productiu cap al que està evolucionant l’economia mica en mica. ¿Qui té la culpa, aleshores, de la temporalitat excessiva i dels contractes escombraria? Doncs una regulació laboral que consolida un mercat laboral dual i que, en última instància, exclou a la majoria de joves dels contractes indefinits.

Pel que fa als treballs involuntaris a temps parcial, s’ha passat de representar un màxim del 12,2% de tota l’ocupació per compte aliena en el segon trimestre de 2013 a l’actual 10%. La taxa ve baixant de manera contínua i molt probablement se situarà durant els pròxims mesos per sota del nivell aconseguit el 2011. Com més ocupació es crea, més oportunitats existeixen per trobar feina a temps complet. De fet, el nombre total d’hores efectivament treballades va augmentar en aquest trimestre fins als 563 milions, un 0,75% més que fa un any. És cert que encara no hem recuperat els 567 milions d’hores treballades per setmana durant el tercer trimestre de 2011 (tot i que ara hi ha 565.000 treballadors més), però una de les principals raons és que el nombre de persones que treballen més de 50 hores setmanals ha caigut molt intensament des del 2011: concretament, els treballadors amb jornades de més de 50 hores setmanals s’han reduït en més de 300.000 des del tercer trimestre de 2011, mentre que els que treballen entre 30 i 49 hores han augmentat en 397.000 . Dit d’una altra manera, Espanya no està creant ocupació perquè un lloc de treball a jornada completa s’hagi dividit en dos feines a jornada parcial. El que ha passat és que les jornades laborals extra-llargues han caigut de manera apreciable.

En definitiva, les dades de l’EPA del tercer trimestre de 2017 s’han d’interpretar positivament i negativament alhora. Positivament, ja que en menys de quatre anys s’han creat 2,1 milions de llocs de treball sense aprofundir en els desequilibris macroeconòmics típics d’Espanya (això és, l’endeutament i la creació de bombolles especulatives). Negativament, perquè no es poden oblidar els greus i persistents problemes que segueix patint el mercat laboral: el treball temporal i a temps parcial involuntari.

Finalment, pel que fa a Catalunya, el nombre d’aturats és de 475.600 i s’ha reduït en 21.800 persones. La taxa d’atur de Catalunya és el 12,5%, quatre punts percentuals inferior a la del conjunt d’Espanya (16,4%), però encara superior a la mitjana de la UE. La taxa d’ocupació catalana de 16 a 64 anys s’ha situat en el 68,8%. Per tipus de jornada, augmenta més l’ocupació a temps complet (69.200 més) que a temps parcial (23.400 més). I en relació amb el tipus de contracte, han augmentat més els assalariats amb contracte indefinit, tant en xifres relatives (+3,9% enfront de +2% en el cas dels que tenen contracte temporal) com absolutes (80.700 més i 12.100, respectivament). Per tant, bona evolució de l’ocupació a temps complet i amb contracte indefinit en el mercat de treball català.

Espanya versus Suècia

Suècia és un país interessant. Amb només 10 milions d’habitants, el país nòrdic gaudeix d’un elevat nivell de vida. La prosperitat, palpable tant en termes econòmics com socials, no ha presentat un creixement lineal ni, en contra d’una extesa opinió, es deu tampoc a les polítiques intervencionistes liderades per l’Estat. El país escandinau era un dels països més pobres d’Europa fins que les reformes econòmiques liberals adoptades en la segona meitat del segle XIX van aconseguir un creixement espectacular. Aquest impuls es va mantenir fins el 1970, quan Suècia va assolir el quart lloc del rànquing entre els països més rics de l’OCDE. Des d’aleshores, però, i fins el 1990, Suècia va seguir el camí contrari i es va convertir en el país de referència de les polítiques estatals i intervencionistes. El sector públic, i els impostos també, van créixer de forma espectacular. El mercat laboral va perdre flexibilitat, l’atur va incrementar -com a Espanya- i es van crear tot tipus d’empreses públiques. El resultat és que, el 1990, Suècia havia caigut al lloc 14è en el rànquing de PIB per càpita de l’OCDE. A partir de la dècada de 1990, Suècia recupera la via liberal i, automàticament, també el creixement. Entre 1976 i 1995, el país escandinau va créixer molt menys que la mitjana de països de l’OCDE i la UE però, entre 1996 i 2012, recupera el terreny perdut. La renda disponible de les famílies, que creixia només al 0,7% en el primer període, ho fa al 3,2% després.

Actualment, el PIB per càpita suec és de 47.000 euros, mentre que l’espanyol difícilment supera els 24.000. També el deute públic s’ha reduït del 80%, l’any 1994, al 41% actual. La norma fiscal, aprovada el 1997, exigeix un superàvit fiscal estructural de l’1% del PIB. I es requereix que cada ministre que sol·liciti més despeses en una partida aprovi retallades equivalents en altres àrees de govern, assegurant que la despesa total no augmenta. Per contra, el dèficit públic d’Espanya es situa en el 4,5% del PIB el 2016 -uns 45.000 milions d’euros- i el deute arriba al 100% de la producció nacional.

El país nòrdic també va aprovar la dècada de 1990 una modificació en el sistema de pensions. El model anterior estava basat en el mateix mecanisme de repartiment que està en vigor a Espanya. I el nou sistema combina les contribucions generals a la caixa de la Seguretat Social amb l’estalvi personal que cada treballador acumula en un fons privat. Amb un atur inferior al 7%, les pensions nòrdiques són ara sostenibles a mitjà i llarg termini. En canvi, la tresoreria de la Seguretat Social espanyola presenta un dèficit estructural i la tendència de les pensions és a reduir-se un 50% en els propers 30 anys, fins a nivells de pura subsistència i marginalitat.

Pel que fa als impostos, el tipus màxim de l’IRPF a Suècia rondava el 80% en el moment en què es van començar a introduir reformes liberals. Una primera modificació va assegurar que el 85% dels treballadors pagaria menys d’un 30% i que la resta no tributaria més d’un 55%. I en les empreses es va reduir el tipus general de l’Impost de Societats del 50% al 22%, amb rebaixes addicionals mitjançant deduccions. Res a veure tampoc amb els impostos que s’han de pagar a la Hisenda Pública espanyola. El tipus màxim a pagar d’IRPF a Catalunya (48%), per exemple, és més de quatre punts superior al d’altres territoris de l’Estat (Madrid, 43,5%). I el tipus mínim també és un punt i mig superior. Recentment, el PP i Ciutadans han incomplert la promesa de permetre una deducció del 20% de la despesa de subministraments als autònoms. D’acord amb la nova llei aprovada recentment, si un treballador autònom destina el 15% de la seva residència a l’activitat professional, es podrà deduir només el 30% del 15% de la seva despesa en subministraments (aigua, gas, electricitat, telèfon i Internet). Això és el 4,5% del total d’aquestes despeses. Per tant, la deducció es redueix a nivells molt inferiors al 20% anunciat.

Un altre àmbit interessant de comparació entre l’economia nòrdica i la hispànica és el de les empreses emergents (start-up companies), això és, aquelles empreses d’alt rendiment associades a noves tecnologies o models de negoci innovadors. Suècia sobresurt en la creació de nous negocis tecnològics a un nivell inesperat per a un país amb una població de només 10 milions. Empreses globals com Spotify, de reproducció de música online; Klarna, l’empresa de pagament en línia; i King, l’empresa de jocs per la web, van ser fundades a Suècia. Estocolm ostenta el segon lloc en número de grans companyies tecnològiques per càpita, després de Silicon Valley. La realitat a Espanya, en canvi, és molt diferent. De les 7.500 start-ups existents, només un centenar han aconseguit captar finançament o fidelitzar usuaris. Les condicions laborals són molt dures, els contractes precaris, les condicions sovint abusives, treballant fins a 10 hores, inclosos caps de setmana, amb salaris de misèria. El diferencial negatiu amb Suècia es reprodueix pel que fa a la supervivèncica de les empreses, l’esperit emprenedor, la percepció de la rendibilitat del negoci o les traves administratives i normatives existents. Finalment, Suècia ha reduït la quantitat de monopolis legals (mitjans de comunicació, electricitat, transport, telecomunicacions, serveis postals…) acaparadors de privilegis estatals, liberalitzant l’economia i promovent la sana competitivitat i cooperació empresarial. Malauradament, a Espanya no es pot dir el mateix. La manca de competència en molts sectors i els negocis que s’alimenten de relacions privilegiades amb el poder alenteixen el creixement i promouen les desigualtats socials.