El millor regal

A les portes d’un nou any, es prodiguen els desitjos de prosperitat i qui més qui menys tothom participa de la dinàmica comercial de les festes. El consum es dispara vertiginosament en aquestes dates i el negoci dels regals nadalencs i de Reis arriba a representar aproximadament el 27% de les vendes anuals. En un estudi realitzat per Deloitte, s’estima que la despesa mitjana per família espanyola superarà els 633 euros. Per primera vegada, el consum espanyol es situa en el primer lloc del rànquing europeu, lleugerament per sobre del Regne Unit (614 euros) i clarament per sobre d’Itàlia (529 euros) o de la mitjana europea (445 euros). Curiosament, països més avançats i amb un pes més important de la població cristiana protestant, com Alemanya i Holanda, presenten pressupostos de despesa molt inferiors (484 i 295 euros respectivament). El sentit de la celebració d’aquestes festes, en una Europa que ha perdut la seva identitat i que necessita rearmar-se moralment per evitar la seva irrellevància i eventual desaparició, és la mateixa per catòlics i protestants. En el nostre entorn, però, el percentatge de població que es declara catòlica ha disminuït al 70% (i d’aquests un 60% no assisteix als oficis religiosos quasi mai). La menor austeritat dels països llatins, tradicionalment catòlics, s’acompanya de despreocupació quasi irresponsable i d’una percepció de millora en la situació econòmica.

En aquesta societat tan secularitzada, altres dates comercials destacables com el Black Friday segueixen guanyant importància i una tercera part de les compres ja es realitza en el mes de novembre. El canal en línia segueix guanyant pes i és la primera opció per a la compra d’articles d’entreteniment i tecnologia. Malgrat això, l’atenció personalitzada per part de professionals fan que les botigues físiques siguin les preferides per buscar consell i inspiració. Totes les enquestes mostren, i l’estudi esmentat així ho confirma, que el regal més desitjat són els diners, seguits de roba, viatges, llibres i perfums. Completen la llista de regals més valorats els àpats en restaurants, mòbils, ordinadors, tablets i entrades a espectacles. Les diferències per gènere són poc significatives. Mentre que l’home prefereix els diners a la roba, la dona prefereix la roba als diners. I mentre que ells prefereixen els mòbils al perfum, elles prefereixen el perfum abans que els mòbils. Tot indica que la dona valora més l’intangible associat a l’obsequi físic, en termes d’adequació als seus gustos o necessitats personals. El regal físic no deixa de ser una mostra d’afecte i consideració a la persona obsequiada. El principal problema del consum i dels regals intercanviats en aquestes festes, però, rau en el fet que molts dels obsequis rebuts no s’ajustaran a les preferències del receptor. Encara que el més desitjat siguin els diners, els regals més habituals són roba, llibres i perfums. Això genera ineficiències econòmiques i una pèrdua que es pot quantificar com la diferència entre el cost del regal i la valoració subjectiva que en fa el receptor. Quan la tieta regala un CD d’Isabel Pantoja, amb un cost de 20 euros, que la neboda valora en només 5 euros, la tieta s’hagués pogut estalviar 15 euros. Si li hagués donat directament 5 euros en efectiu, la noia estaria igual de contenta. La despesa d’aquests 15 euros addicionals no ha aconseguit fer que la neboda estigui més feliç i, per tant, és un malbaratament de diners i una ineficiència econòmica. La valoració subjectiva d’un bé és el preu màxim que estem disposats a pagar pel bé. Quan el cost del regal supera aquest preu psicològic es produeix una ineficiència i, per tant, una pèrdua de benestar social. Estaríem millor si ens regalessin directament diners.

Si la neboda hagués pogut triar un CD de Txarango, un dels seus preferits, o un reproductor MP3 de cançons, el resultat hauria estat diferent. Tant ella com el venedor hi sortirien guanyant. La raó és que valorem subjectivament més el CD o el reproductor triat que el preu pagat per ells. També el venedor es quedaria amb el marge de benefici i milloraria la seva situació. Una compra-venda és un procés win-win. Tothom hi guanya, ningú hi perd. Un intercanvi lliure de mercat és un acte creador de riquesa que millora la posició tant del comprador com la del venedor. Ara bé, quan es tracta dels regals, si el nostre parent, amb tota la bona intenció del món (o no), ens regala un CD que costa 20 euros, però que nosaltres només valorem en 5, es perden 15 euros. La diferència entre el cost i la valoració subjectiva per part de l’obsequiat equival a una pèrdua social. Un estudi realitzat als EUA ha quantificat la ineficiència dels regals en el 10% de la despesa total. Si apliquem aquest percentatge a Catalunya, en resulta una ineficiència equivalent a més de 186 milions d’euros. Això equival a 2,3 vegades el pressupost municipal de Manresa! Com es podria reduir aquesta xifra tan considerable? Mentre el regal no es faci en forma de diners, canviant el regal a la botiga per un de més adequat als gustos personals, regalant objectes més estàndards (una ampolla de vi té més sortida que un perfum molt particular) i, també, tornant a regalar l’obsequi a una altra persona. Al cap i a la fi, el tresor d’algú és un racó per un altre i la neboda sempre podrà conèixer algú que valori les cançons de “la reina de la copla andalusa”. La reassignació dels regals inadequats també contribueix a reduir la ineficiència provocada per la febre consumista d’aquestes dates. I és que qualsevol persona necessitada valora en molt el bé del que no disposa.

Desigualtat i pobresa

Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.

Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.

La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.  

(Des)finançament autonòmic

Segons dades recents, publicades per la Generalitat intervinguda en virtut de l’article 155, el dèficit fiscal de Catalunya va assolir el seu segon màxim històric l’any 2014. La diferència entre les aportacions de Catalunya a l’Estat i les despeses i inversions públiques de l’Estat destinades a Catalunya va ser negativa en 16.570 milions d’euros, el 8,4% del PIB. L’equivalent a 2.210 euros per ciutadà o, considerant una família mitjana amb dos fills, 8.840 euros anuals. Un import que podria servir, per exemple, per pagar amb escreix la matrícula universitària dels fills i gaudir de quinze dies de vacances pagades. Només l’any 2008 va ser més alt el dèficit fiscal, arribant a 17.200 milions d’euros. Aquest és el càlcul efectuat amb el criteri del flux monetari, que calcula com a despeses en una comunitat només les que es fan en el seu territori. Una segona metodologia de càlcul, que té en compte com a despeses realitzades a Catalunya les efectuades en altres territoris de l’Estat i de les que teòricament ens beneficiem els catalans -anomenada càrrega-benefici- redueix aquest saldo negatiu a 11.590 milions, l’equivalent al 5,9% del PIB català. També en aquest cas el dèficit fiscal va assolir xifres només superades per l’exercici de 2008. Resumint, Catalunya, que suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. L’administració central gestiona el 52% de la despesa -concentrant-se en l’administració de la Seguretat Social (pensions i assegurança d’atur)-, les autonomies el 42% i els governs locals el 6% restant.

En altres països l’administració local té un pes més rellevant. Les comunitats autònomes assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials, els serveis bàsics de l’Estat del benestar, però no disposen d’autonomia per finançar-los. Un greu problema, per tant, de l’Estat del benestar a Espanya és que la despesa està molt descentralitzada a les comunitats autònomes, que assumeixen la major part de les competències en ensenyament, sanitat i serveis socials (per dependència no hi ha diners). La recaptació impositiva, però, està fortament centralitzada en el govern central. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (Renda, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten. També la contribució perpètua a l’anomenada “solidaritat interterritorial” elimina d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat.

El Sistema de Finançament Autonòmic ha anat evolucionat a base de pegats; resulta complex i poc transparent; provoca resultats injustos; no afavoreix la responsabilitat fiscal de les Comunitats i convindria reformar-lo a fons com més aviat millor. La distribució dels Fons anomenats de Suficiència i Convergència produeix desigualtats en el finançament i altera l’ordre resultant de la capacitat fiscal de les Comunitats. Així, mentre que La Rioja o Cantàbria aconsegueixen un finançament per població ajustada un 20% superior a la mitjana, València està gairebé un 10% per sota de la mitjana. Catalunya, les Balears i Madrid també estan per sota de la mitjana. El sistema de finançament comú, com és sabut, té les excepcions notables del País Basc i Navarra, que mantenen un beneficiós concert econòmic. Les hisendes provincials dels bascos i navarresos regulen tots els impostos directes i en gestionen la recaptació. Es queden amb el 100% dels ingressos tributaris, tot i que retornen a l’Estat un “contingent” (País Basc) o “aportació” (Navarra) que, en principi, hauria de reflectir el cost per a l’Estat de les competències no transferides (exèrcit, diplomàcia ….). Al final, però, el càlcul d’aquest contingent o aportació està molt esbiaixat a la baixa, i no inclou cap contribució al mecanisme d’anivellament de les Comunitats de règim comú. Com a resultat, les hisendes forals disposen d’un finançament per població ajustada (4.200 euros per persona) que dobla la de les comunitats de règim comú (2.100 euros) i es situa molt per sobre de Catalunya (1.900 euros). La qualitat dels serveis públics forals, com la sanitat i l’educació, però també serveis socials i dependència, lideren sistemàticament tots els rànquings estatals. A banda d’aquestes desigualtats, les autonomies de règim comú s’han vist sotmeses a la davallada de recursos ocasionada per la crisi econòmica i a les dures mesures d’estabilitat financera establertes pel govern central, amb uns objectius de dèficit públic que s’han centrifugat cap els governs subcentrals. Les autonomies han fet un esforç perquè aquest ajust en la despesa perjudiqués el mínim possible l’Estat del benestar. Abans de la crisi dedicaven a ensenyament, sanitat i serveis socials el 68% de la seva despesa, enfront del 73% actual. Per tant, han intentat que l’ajust recaigués el màxim possible en altres despeses.

El president Rajoy ha promès una reforma del sistema de finançament territorial abans que acabi l’any. Es mostra disposat a aplicar-lo, malgrat l’executiu català no formi part de la negociació. El màxim mandatari estatal ha manifestat que “no se puede pedir al resto de comunidades autónomas que no haya un modelo de financiación porque un gobierno no quiera ir. ¿Qué quiere que hagamos los demás?”. Per la seva banda, també la vicepresidenta del govern central Sáenz de Santamaría ha anunciat reformes substancials en el sistema de finançament autonòmic. Això serà després del 21D. Abans, però, comencem a assumir noves retallades en els serveis públics, la intensificació del procés recentralitzador de l’Estat i que ens caldrà augmentar la quota de “solidaritat interterritorial”.

La caiguda de les pensions

Els defensors de l’estatisme i crítics del mercat solen repetir que el mercat té fallades i que no sempre proporciona resultats justos ni econòmicament eficients. En aquests casos, segueixen, és necessària la intervenció de l’Estat. Un problema d’aquesta afirmació és que l’Estat també falla. I sovint, ho fa clamorosament. En aquests casos, cal assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia. L’acció governamental es centra en el curt termini. Diguem que presenta una miopia crònica. No és pas estrany. Les legislatures polítiques són de quatre anys (o menys) i l’acció política sol quedar circumscrita a aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a llarg termini queda sistemàticament postergada. Tothom sap que la problemàtica de les pensions és greu i empitjorarà irremeiablement amb el pas del temps, però no esperem que les autoritats hi facin gran cosa per millorar la situació. Les reformes de Zapatero del 2011 (que allargava l’edat de jubilació i augmentava el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la base reguladora) i de Rajoy el 2013 (que introduïa el factor de sostenibilitat a partir del 2019) són pedaços momentanis que eviten canvis en el curt termini, però forçaran retallades brutals de les pensions en el llarg termini, moment en el què aquests polítics ja no governaran i es trobaran escrivint les pomposes memòries de la seva gran acció política. Amb el fons de reserva de les pensions pràcticament esgotat, l’executiu ha optat per recórrer a un crèdit del Tresor Públic per abonar la paga extra de desembre. La Seguretat Social gasta 20.000 milions anuals més del que ingressa. Un dèficit de 20.000 milions d’euros deixa a zero el fons de reserva. I si el govern opta per incrementar encara més l’endeutament, deixant el fons obert amb xavalla, és pel cost polític que suposa liquidar el fons, especialment quan el PP obté nombrosos vots del col·lectiu de jubilats.

Aquesta setmana, l’OCDE ha publicat el seu informe sobre les pensions (Pensions at a glance 2017). La institució amb seu a París que representa els 35 països més industrialitzats, detalla com l’envelliment pressiona i amenaça la sostenibilitat financera del sistema de pensions espanyol. Aquests reptes adquireixen especial rellevància en els països que, com Espanya, tenen un sistema de repartiment, és a dir, les pensions presents es paguen amb els ingressos per cotitzacions dels que treballen en aquest moment. El 1975 Espanya era un país jove. Per cada 100 persones en edat de treballar només n’hi havia 20 que tenien més de 65 anys. Però quatre dècades després la societat espanyola ha envellit: el 2015 els més grans ja suposen més de 30. Els problemes s’intensificaran a partir del 2025, coincidint amb la jubilació de la generació del baby-boom, nascuts entre 1960 i 1973. L’any 2050, per cada 100 persones entre 20 i 65 anys n’hi haurà a Espanya 76 en edat de jubilació. Igualem les xifres del Japó i superem en envelliment a Grècia, Portugal, Itàlia i Corea del Sud. Això anuncia una retallada dràstica de les pensions futures. Actualment, la jubilació mitjana és de 1.050 euros mensuals, el 82% del salari percebut, quan la mitjana de l’OCDE és de només el 63% (71% a la Unió Europea). Espanya, en aquests moments, està per sobre de França (74%), Alemanya i els Estats Units (menys del 60% en els dos casos), Mèxic (30%) o el Regne Unit (29%). El futur, però, empitjora dramàticament. L’OCDE també adverteix que l’atur persistent i l’alta taxa de temporalitat redueixen els drets de pensió per a una part significativa de la població en edat de treballar. Un altre problema per a la viabilitat financera del sistema espanyol de pensions és la baixa taxa d’ocupació, també en les persones de més de 55 anys, molt per sota de la mitjana, en particular el grup de 65 a 69 anys, on és la més baixa dels països de l’OCDE.

El sistema públic de pensions es basa en una promesa falsa i piramidal. El treballador paga ara els jubilats actuals i demà cobrarà dels treballadors futurs. El problema, naturalment, és que demà no hi haurà prou cotitzants per abonar la pensió. En aquest cas, haurem estat molt castigats fiscalment per rebre ben poc en el futur. I aquest és exactament el guió que seguirà Espanya durant les properes dècades. De més de 3 persones en edat de treballar per cada jubilat, es passarà a menys de 1,5 persones per jubilat. Naturalment, trobar-se en edat de treballar no significa estar treballant, i menys a Espanya amb les sempre elevades taxes d’atur. Actualment només treballa el 56% dels espanyols entre 16 i 65 anys. Per tant, ens espera una caiguda de la taxa de substitució, això és, la relació entre les pensions pagades per la Seguretat Social i els salaris mitjans, superior al 50%. La transició des de l’ocupació a la jubilació, o des del mercat laboral a la pensió pública de la Seguretat Social, serà molt dura per la pèrdua d’ingressos. La caiguda de l’import de les pensions serà força comuna a la UE, exceptuant Luxemburg, Bèlgica, Holanda i els països bàltics. Però en cap país caurà tant com a Espanya. Estem preparats per afrontar la crisi que ens espera?